Nadal 2004 - 2005
La natura te moltes vessants . Es d’una bellesa i varietat impressionant.
Nosaltres estem molt acostumats a veure la natura a través de les muntanyes, dels rius, dels boscos o de la neu. Però la natura va molt més enllà. Son molts encara els seus aspectes poc coneguts i dels que malauradament encara pocs els que en gaudeixen. Aquest es el cas del desert, que molts assimilen com un espai erm, esquerp, monòton, i sense vida, i per tant sense cap tipus d’interès, quan en realitat es tot el contrari. Qui ha entrat en la seva profunditat, qui ha entès la variada relació de la natura amb l’home, qui ha descobert els seus secrets, en queda encisat i captivat per la seva bellesa, varietat, i els seus propis atributs: immensitat dels espais, puresa del cel, nits estelades, multiplicitat de la forma i de color que ens ofereix constantment i també pels rastres de l’historia de l’home, de la flora i de la fauna. Com descriure, dons, la travessa feta pel “Gran Desert de Sorra” o Desert Libi, amb tota la seva immensitat i en tot el que significa?
Però abans cal situar en el mapa com es i on es troba el desert Libi. Es tracta d’un desert de 400 Km d’ampla i 700 Km de llarg, compartit per Líbia i Egipte. Es troba entre el paral·lel 24º i el 18º de l’ hemisferi Nord. Es una barrera natural que separa els dos països, especialment les dunes del cantó egipci, conjunt de cadenes ininterrompudes amb dunes de 70 a 80 metres. Més cap al sud, deixa d’ésser desert sorros i arriba amb característiques morfològiques diferents fins al Txad.
UN GRUP AMB UNA PASSIÓ CADA COP MÉS PROFUNDA
Aquest cop el grup el formàvem 10 persones que ja havíem fet junts, alguns deserts com ara: Algèria, Marroc, Líbia, Mauritània, Senegal. Tots plegats acumulem 70 ó 80 viatges d’aquest tipus. L’única que s’estrenava era l’ Anna, que tenia una mica de por per tot lo que li havíem anat explicant sobre la duresa del viatge. Després ens va dir que no n’hi havia per tant. Com es veu no es va arronsar.
LA RUTA DES DE BARCELONA
L’expedició la formaven 5 cotxes 4 x 4, que va sortir de BARCELONA, en direcció a MARSELLA on vàrem embarcar per TUNIS país que vàrem travessar ràpidament de dalt a baix fins arribar a la frontera de Líbia a RAS ADJIR, per anar després a l’ aeroport de TRIPOLI, on vam recollir en Carles i en Juanjo que es van incorporar a l’expedició, per després seguint la costa sud del Mediterrani anar cap AJDABIYA, des d’on vam baixar fins a JALU, on vam iniciar la travessa del “Gran Mar de Sorra”. L’objectiu era arribar fins a AL WAYNAT al sud de Líbia frontera amb Egipte i el Sudan, després ja de tornada van pujar cap AL KUFRA, i en direcció a l’oest, travessant el desert de RABIANA, vam visitar novament l’impressionant volcà WAN AN NAMUS, i d’allà en direcció nord nord cap l’ AEROPORT DE TRIPOLI, on es va quedar la meitat de l’expedició que tenia més presa per tornar, la frontera de RAS ADJIR, TUNIS, MARSELLA, i finalment sans i estalvis, BARCELONA.
En total vam fer 8.000 Km dels quals gairebé 3.000 km totalment natura a través, travessant planes, muntanyes, valls amb rius secs, deserts i dunes.
LIBIA: UN PAIS POC CONEGUT
Líbia es un país de 1.800.000 Km2, o sia, 3 vegades i mitja més gran que Espanya. El 90 % del país es desèrtic. Te una població de 5.000.000 d’habitants i per tant una densitat per Km2 baixíssima. L’idioma es l’Àrab. La religió: l’ islam. En general son molt practicants, fomentat pel govern qui ha construït mesquites arreu. El 95 % dels ingressos de l’economia procedeixen de l’exportació de petroli i gas. La gent son d’una gran amabilitat. Malgrat que només parlen àrab, la comunicació no es impossible, i acabes admirant la seva senzillesa, generositat i simpatia.
COMENÇA LA TRAVESSA
El punt de sortida es JALU, que es troba a uns 400 Km al sud de BENGASI. Per carretera s’arriba fins al poblet de JAKHARRAD, on comença realment la travessa. S’inicia amb una plana molt sorrosa que mica a mica es va enlairant i en la que van apareixent com a barreres cadenes de dunes que cal travessar; al principi son poc altes i no presenten cap dificultat, però gradualment es van enlairant i complicant, encara que no massa, excepte en dos o tres llocs en que el poder passar es complica una mica. Els primers 170 Km de sorra i dunes la fem amb força rapidesa. Els diferents colors de la sorra, la llum, la sinuositat del paisatge de dunes, i un bri de dificultat son els ingredients del plaer d’aquesta etapa.
Segueix després una immensa plana de “reg” ( sol cobert de pedra petita), molt agradable de conduir dons permet velocitats de quasi 100 Km per hora. Es com una autopista d’infinits canals completament buida i tota per tu. Aquí al plaer abans descrit si suma la infinitud de la plana, la velocitat creixent, la pols que aixequem; tot plegat permet fer unes fotografies que‘ns deixen bocabadats. Però la felicitat mai es complerta; estem avançant pel llit del que fa milers d’anys va ser un immens riu, ara totalment eixut, i de tant en tan ens trobem de cop amb algun reguerol transversal que després d’una bona sotragada ens fa volar...
Seguim així fins arribar a una de les fites del viatge, el punt cartogràfic: 26º42,90’ N 24º01,40’E, que trobem amb facilitat gràcies al GPS, on hi han les restes del avió LADY BE GOOD, un bombarder americà Liberator B24 que durant la segona guerra mundial després de participar l’any 1943 en un atac sobre Itàlia, va ser tocat, va perdre el sistema d’orientació i va fer un aterratge forçós pensant-se que era sobre el mar. L’avio va ser trobat per casualitat, quinze anys després per uns prospectors petrolers, però no hi havia cap rastre de la tripulació. No va ser fins a l’any 1960 que uns altres buscadors de petroli, a 110 Km al nord d’on va caure l’avió van trobar els cadàvers momificats de cinc dels nou tripulants. Posteriorment s’han trobat en diferents indrets tres tripulants més, però un encara no ha aparegut. El drama estava servit. Vam constatar un cop més la crueltat de tota guerra, i els drames humans que en deriven.
A partir d’aquí les referències ens portaven a dirigir-nos a l’est cap a la frontera egípcia. En l’època colonial, des d’algun despatx de Londres, es va tirar la ratlla de separació dels dos països, fent-la passar exactament per el meridià 25º. Però al preparar el viatge i analitzant a fons les fotos via satèl·lit i els mapes russos, els únics vàlids que existeixen d’aquesta zona, vam veure que anant directament cap el Sud, pel mig de les muntanyes seguint la llera del que suposem era la continuació del riu mil·lenari, segurament trobaríem una sortida. No teníem cap certesa de que al mig d’aquestes muntanyes i roques s’hi pogués passar. Ens va picar la curiositat i les ganes d’aventura. Després d’analitzar-ho a fons i d’una “reflexió responsable” vàrem decidir provar-ho- No solament vam poder passar sense dificultat sinó que un cop superada la part presumiblement més complicada, vam descobrir un paisatge d’una bellesa infinita: una nova plana sense límit de sorra dura color vermellós envoltada de singulars pitons de roca volcànica negra: simplement espectacular! Per si fos poc, com que era l’hora del capvespre i el sol estava caient, el joc de colors amb un cel blau-rogent, terra vermellosa i pitons il·luminats va resultar un dels paisatges més bonics de tot el trajecte. En alguns aspectes recordava el TASSILI d’ ALGERIA, o el AKAKUS. Ja ha passat temps des d’ aquest moment màgic, però encara n’estic enamorat.
A partir d’ aquí s’acabava el “”Mar de Sorra”. El nostre pla inicial era anar directament a AL KUFRA a carregar gas-oil, aigua, pa, fruita, i fer les reparacions obligades dels vehicles: pneumàtics rebentats, amortiguadors trencats, soldadures de peces del xassís, etc. per continuar després cap al sud de Líbia a AL AWAYNAT just a la frontera d’ EGIPTE i del SUDAN. Però anàvem tan bé de temps i de bon rotllo que un cop fet un càlcul ràpid del gas- oil, aigua i provisions que ens quedaven vam decidir continuar directament el viatge sense passar per AL KUFRA.
El trajecte va transcórrer entre zones pedregoses un tan pesades i algunes cadenes de dunes que calia travessar però que intentàvem evitar fent marrades, dons ens feia mandra haver de desinflar i inflar constantment els pneumàtics segons haguéssim de passar per trossos de sorra o de pedra. Per “navegar” millor a la sorra cal tenir els pneumàtics molts baixos de pressió, fins per exemple a 1,2 Kg., així al eixamplar-se es claven menys a la sorra, però si a pressió es massa baixa l, hi ha el perill de desllantar, o sia, que el pneumàtic salta de la llanta. En canvi en el terreny pedregós, cal anar amb la pressió molt alta, a l’entorn de 3 Kg. de manera que al estar el pneumàtic molt endurit rebotin les pedres evitant així rebentar la roda. Inflar i desinflar excessivament, apart de ser pesat, suposa una gran pèrdua de temps en les hores de llum solar que son les que calen per poder treure un bon rendiment al dia.
El fet es que vam anar fent camí i passar per alguns indrets també força espectaculars com va ser un gran cercle de roques sense cap sortida que il·luminat per raigs de sol caient ens va novament impressionar. Un cop més una inenarrable combina de cel, terra, solitud, silenci, i immensitat ens va fer sentir, sense ser-ho, poetes i filòsofs. Aquesta nova visió tan esplèndida de la natura ens eleva l’esperit, ens fa sentir sublimats, ens deixa sense paraules, ens fa preguntar: Qui es el creador de tanta bellesa? Com es que som tan afortunats de poder gaudir d’una natura tan generosa?
Però el viatge continua. Ens trobem ja a les portes del KARKOUS DRISS i IBRAHIM, molt a prop de AL AWAYNAT. Es un bloc immens de roques aïllades que sobresurt al mig de la plana. En el seu cor amaga un gran tresor. Aquests immens sistema de pitons conté en el seu interior dugues valls, tancades, que es comuniquen. Aquestes valls servien de refugi als pobles primitius i posteriorment de lloc de pastura de camells o de cabres, encara que avui està gairebé tot sec. Els poc brins d’herba que hi veiem son la primera senyal de vegetació després de fer 1200 Km. Una curiositat son les acàcies que hi trobem que per protegir-se de la fam del bestià suen com una resina que dona la sensació que les acaben de regar. Però es en aquestes valls on hi ha el gran tresor de les pintures rupestres de 9.000 anys abans de Crist, plenament a l’ intempèrie, o mig colgades per la sorra, que malgrat tot encara es troben en un estat relativament bo. La quantitat de pintures que hi han es impressionant. Abans de la desertització, aquest devia ser un centre humà important. En aquesta època el desert era una sabana amb rius i una rica flora i fauna. Apart d’una bona vegetació, hi vivien elefants, lleons, girafes, hipopòtams tal com mostren les pintures i els gravats. I aquí ens preguntem sobre un nou misteri: Què va passar ara fa 4.000 anys, període en el que els investigadors estimen es va iniciar la desertització d’ aquest territoris en aquell temps tan ufanosos? Davant aquestes realitats i misteris, que ens deixa novament impressionats, no solament ens sentim poetes, sinó que ens sentim historia.
Cal novament tornar a la realitat i seguir el viatge. Ara ve, però una bona decepció. Quan arribem al esperat AL WAYNAT constatem que es només un lloc fronterer sense poble i sense cap servei. Per acabar-ho d’adobar hi ha un campament militar que sorprès de la nostra presència ens agafen els passaports i ens retenen una bona estona fins confirmar que érem gent de pau. Mig matí perdut i contra el que es usual: males maneres. Per si no n’hi hagués prou necessitàvem fer benzina i no hi ha cap benzinera. D’ amagatotis un militar ens ofereix gas-oil a un preu desorbitat. No es per els diners, que no era per nosaltres cap xifra desorbitada, sinó per l’abús i el tipus de xantatge que ens fa. Decidim salvar la nostra “dignitat “i continuar el viatge sense carregar benzina, es qüestió de principis... encara que després quan vam començar a quedar-nos sense carburant vam penedir-nos de la nostra puresa de principis.
La millor ruta de tornada cap AL KUFRA es la ruta dels camells. Els camellers es guien durant el dia pel sol i de nit per les estrelles. Coneixen bé el territori i esquiven les muntanyes. Evidentment mes millor que la línia recta que marquen els GPS. Realment cal inclinar-se amb admiració davant aquesta cultura mil·lenària de guiar-se pel sol i les estrelles, que es transmet de generació en generació. Per fer la nostra ruta, només ens cal seguir els milers de petjades i els molts esquelets de camells, centenars, que trobem pel camí. Son camells que porten en grups molt nombrosos del SUDAN cap els mercats de Líbia, un llarg trajecte de 1000 Km. Durant el camí no hi ha aigua ni herba. Cal aprovisionar-los amb camions que porten forratge i aigua. Si el camió es retarda massa, quan arriba troba un cementiri de camells. No havíem vist mai tanta desferra d’animals.
AL KUFRA
El proper objectiu es arribar als oasis de AL KUFRA, per seguir el viatge. Es un pas obligat en la ruta del Sudan cap el Nord. A AL KUFRA es dona una de tantes paradoxes de la natura: en la època terciària era un mar, ara es gairebé sinònim de “sequera extrema”; només hi plou cada 25 anys.
Es una ciutat carregada d’història. Els TUBUS eren el poble originari de la regió fins que a partir de 1730 els àrabs procedents del nord van anar envaint aquest territori i van acabar expulsant els TUBUS cap a la regió del TIBESTI. Posteriorment AL KUFRA va jugar un gran paper en la ordre fonamentalista dels Senussi
L’any 1837 MOHAMMED es SENUSSI, argelí, s’instal·la a l’antiga CYRENEA. Crea una secta musulmana molt xenòfoba, i molt contraria a tot signe de penetració europea. Va convertir AL KUFRA en la seva capital, on crea una administració i una milícia potent que acaba ocupant un gran territori. Es una època de prosperitat en l’ agricultura, el comerç, i com a mercat d’esclaus. A mida que es produeix l’ invasió colonial, lluiten contra els francesos, anglesos i italians. Fins 1917 son poderosos; a partir d’aquesta data els anglesos els vencen en algunes batalles a Egipte i comença la seva decadència, però encara avui tenen seguidors fanàtics de l’islam.
La historia segueix amb l’ocupació de Líbia per part d’ Itàlia que l’any 1911 aprofitant-se de la decadència turca envaeixen Líbia. Les revoltes àrabs de l’any 1914 fa que la presència italiana quedi reduïda a algunes ciutats costeres. Després de la Primera Guerra Mundial Itàlia inicia la reconquesta de TRIPOLITANIA i del FEZZAN, i després de la CYRENAICA on els àrabs, especialment els nòmades, ofereixen molta resistència. L’any 1931 els italians proposen als Senussis que triïn entre la submissió completa o l’extermini. Al negar-se, els italians ocupen KUFRA amb gran violència. La crueltat dels fets de com es va conquerir la ciutat denigra l’espècia humana. Un sol exemple de com es va “pacificar” el país es que el general italià GRAZIANI va tancar a camps de concentració 80.000 nòmades i tot el seu bestià on no hi havia gairebé res per subsistir. Va esdevenir una vertadera massacre, que va generar un gran odi. Després arriba la segona guerra mundial, i els fets de tots coneguts: ROMMEL, MONTGOMERY, TUBRUK, AL ALMAIN...
El viatge va continuar. Vàrem viure altres coses d’interès, com ara el desert de RABIANA, o el fantàstic volcà del WAN AN NAMUS, però el temps i l’espai s’acaben, i ho haurem de deixar aquí.
PER CONCLOURE:
Hem fet un cop més una llarga travessa, però mai havíem fet un trajecte tan desèrtic com aquesta vegada. Van ser 1.200 Km seguits sense trobar ni un ésser vivent, ja fos persona ó animal. Una soledat infinita.!
Aquest cop, ha sigut menys difícil que en altres ocasions. Recordem encarà amb temor les grans dificultats de la travessa feta, amb èxit, per el inaccessible desert del MURZUK. Es una travessa per recomanar: magnífica, diversa, completa i sense gaires complicacions. Lo més rellevant: la seva immensitat, el paisatge, les pintures prehistòriques, la llum, els colors.
Ara diem prou a Líbia. Ja “la coneixem molt”. Quines seran les properes fites? Gilf el Kebir a Egipte? Mauritània? Qui sap?. El mes important es que estem contents i seguim estan il·lusionats. Una bona paella de tan en tant, ben regada amb vi de la terra, manté la cohesió del grup, el que permet recrear amb goig el passat, i fruir també pensant en les noves fites del futur.
UNA RECOMANACIÓ:
Si no ho heu anat mai al desert, feu-ho ! Descobriu aquesta passió !
Ara bé, aneu-hi preparats i ben equipats, i amb algú que tingui experiència d’aquest tipus de travesses. No us en penedireu. Que tingueu molt bon viatge!
EL GRUP:
Franc Adam
Francesc Raventós
Marc Raventós
Xavier Raventós
Jordi Riba
Carles Santaolalla
Juanjo Santaolalla
Aran Sol
Manel Sol
Anna Volckaert
La natura te moltes vessants . Es d’una bellesa i varietat impressionant.
Nosaltres estem molt acostumats a veure la natura a través de les muntanyes, dels rius, dels boscos o de la neu. Però la natura va molt més enllà. Son molts encara els seus aspectes poc coneguts i dels que malauradament encara pocs els que en gaudeixen. Aquest es el cas del desert, que molts assimilen com un espai erm, esquerp, monòton, i sense vida, i per tant sense cap tipus d’interès, quan en realitat es tot el contrari. Qui ha entrat en la seva profunditat, qui ha entès la variada relació de la natura amb l’home, qui ha descobert els seus secrets, en queda encisat i captivat per la seva bellesa, varietat, i els seus propis atributs: immensitat dels espais, puresa del cel, nits estelades, multiplicitat de la forma i de color que ens ofereix constantment i també pels rastres de l’historia de l’home, de la flora i de la fauna. Com descriure, dons, la travessa feta pel “Gran Desert de Sorra” o Desert Libi, amb tota la seva immensitat i en tot el que significa?
Però abans cal situar en el mapa com es i on es troba el desert Libi. Es tracta d’un desert de 400 Km d’ampla i 700 Km de llarg, compartit per Líbia i Egipte. Es troba entre el paral·lel 24º i el 18º de l’ hemisferi Nord. Es una barrera natural que separa els dos països, especialment les dunes del cantó egipci, conjunt de cadenes ininterrompudes amb dunes de 70 a 80 metres. Més cap al sud, deixa d’ésser desert sorros i arriba amb característiques morfològiques diferents fins al Txad.
UN GRUP AMB UNA PASSIÓ CADA COP MÉS PROFUNDA
Aquest cop el grup el formàvem 10 persones que ja havíem fet junts, alguns deserts com ara: Algèria, Marroc, Líbia, Mauritània, Senegal. Tots plegats acumulem 70 ó 80 viatges d’aquest tipus. L’única que s’estrenava era l’ Anna, que tenia una mica de por per tot lo que li havíem anat explicant sobre la duresa del viatge. Després ens va dir que no n’hi havia per tant. Com es veu no es va arronsar.
LA RUTA DES DE BARCELONA
L’expedició la formaven 5 cotxes 4 x 4, que va sortir de BARCELONA, en direcció a MARSELLA on vàrem embarcar per TUNIS país que vàrem travessar ràpidament de dalt a baix fins arribar a la frontera de Líbia a RAS ADJIR, per anar després a l’ aeroport de TRIPOLI, on vam recollir en Carles i en Juanjo que es van incorporar a l’expedició, per després seguint la costa sud del Mediterrani anar cap AJDABIYA, des d’on vam baixar fins a JALU, on vam iniciar la travessa del “Gran Mar de Sorra”. L’objectiu era arribar fins a AL WAYNAT al sud de Líbia frontera amb Egipte i el Sudan, després ja de tornada van pujar cap AL KUFRA, i en direcció a l’oest, travessant el desert de RABIANA, vam visitar novament l’impressionant volcà WAN AN NAMUS, i d’allà en direcció nord nord cap l’ AEROPORT DE TRIPOLI, on es va quedar la meitat de l’expedició que tenia més presa per tornar, la frontera de RAS ADJIR, TUNIS, MARSELLA, i finalment sans i estalvis, BARCELONA.
En total vam fer 8.000 Km dels quals gairebé 3.000 km totalment natura a través, travessant planes, muntanyes, valls amb rius secs, deserts i dunes.
LIBIA: UN PAIS POC CONEGUT
Líbia es un país de 1.800.000 Km2, o sia, 3 vegades i mitja més gran que Espanya. El 90 % del país es desèrtic. Te una població de 5.000.000 d’habitants i per tant una densitat per Km2 baixíssima. L’idioma es l’Àrab. La religió: l’ islam. En general son molt practicants, fomentat pel govern qui ha construït mesquites arreu. El 95 % dels ingressos de l’economia procedeixen de l’exportació de petroli i gas. La gent son d’una gran amabilitat. Malgrat que només parlen àrab, la comunicació no es impossible, i acabes admirant la seva senzillesa, generositat i simpatia.
COMENÇA LA TRAVESSA
El punt de sortida es JALU, que es troba a uns 400 Km al sud de BENGASI. Per carretera s’arriba fins al poblet de JAKHARRAD, on comença realment la travessa. S’inicia amb una plana molt sorrosa que mica a mica es va enlairant i en la que van apareixent com a barreres cadenes de dunes que cal travessar; al principi son poc altes i no presenten cap dificultat, però gradualment es van enlairant i complicant, encara que no massa, excepte en dos o tres llocs en que el poder passar es complica una mica. Els primers 170 Km de sorra i dunes la fem amb força rapidesa. Els diferents colors de la sorra, la llum, la sinuositat del paisatge de dunes, i un bri de dificultat son els ingredients del plaer d’aquesta etapa.
Segueix després una immensa plana de “reg” ( sol cobert de pedra petita), molt agradable de conduir dons permet velocitats de quasi 100 Km per hora. Es com una autopista d’infinits canals completament buida i tota per tu. Aquí al plaer abans descrit si suma la infinitud de la plana, la velocitat creixent, la pols que aixequem; tot plegat permet fer unes fotografies que‘ns deixen bocabadats. Però la felicitat mai es complerta; estem avançant pel llit del que fa milers d’anys va ser un immens riu, ara totalment eixut, i de tant en tan ens trobem de cop amb algun reguerol transversal que després d’una bona sotragada ens fa volar...
Seguim així fins arribar a una de les fites del viatge, el punt cartogràfic: 26º42,90’ N 24º01,40’E, que trobem amb facilitat gràcies al GPS, on hi han les restes del avió LADY BE GOOD, un bombarder americà Liberator B24 que durant la segona guerra mundial després de participar l’any 1943 en un atac sobre Itàlia, va ser tocat, va perdre el sistema d’orientació i va fer un aterratge forçós pensant-se que era sobre el mar. L’avio va ser trobat per casualitat, quinze anys després per uns prospectors petrolers, però no hi havia cap rastre de la tripulació. No va ser fins a l’any 1960 que uns altres buscadors de petroli, a 110 Km al nord d’on va caure l’avió van trobar els cadàvers momificats de cinc dels nou tripulants. Posteriorment s’han trobat en diferents indrets tres tripulants més, però un encara no ha aparegut. El drama estava servit. Vam constatar un cop més la crueltat de tota guerra, i els drames humans que en deriven.
A partir d’aquí les referències ens portaven a dirigir-nos a l’est cap a la frontera egípcia. En l’època colonial, des d’algun despatx de Londres, es va tirar la ratlla de separació dels dos països, fent-la passar exactament per el meridià 25º. Però al preparar el viatge i analitzant a fons les fotos via satèl·lit i els mapes russos, els únics vàlids que existeixen d’aquesta zona, vam veure que anant directament cap el Sud, pel mig de les muntanyes seguint la llera del que suposem era la continuació del riu mil·lenari, segurament trobaríem una sortida. No teníem cap certesa de que al mig d’aquestes muntanyes i roques s’hi pogués passar. Ens va picar la curiositat i les ganes d’aventura. Després d’analitzar-ho a fons i d’una “reflexió responsable” vàrem decidir provar-ho- No solament vam poder passar sense dificultat sinó que un cop superada la part presumiblement més complicada, vam descobrir un paisatge d’una bellesa infinita: una nova plana sense límit de sorra dura color vermellós envoltada de singulars pitons de roca volcànica negra: simplement espectacular! Per si fos poc, com que era l’hora del capvespre i el sol estava caient, el joc de colors amb un cel blau-rogent, terra vermellosa i pitons il·luminats va resultar un dels paisatges més bonics de tot el trajecte. En alguns aspectes recordava el TASSILI d’ ALGERIA, o el AKAKUS. Ja ha passat temps des d’ aquest moment màgic, però encara n’estic enamorat.
A partir d’ aquí s’acabava el “”Mar de Sorra”. El nostre pla inicial era anar directament a AL KUFRA a carregar gas-oil, aigua, pa, fruita, i fer les reparacions obligades dels vehicles: pneumàtics rebentats, amortiguadors trencats, soldadures de peces del xassís, etc. per continuar després cap al sud de Líbia a AL AWAYNAT just a la frontera d’ EGIPTE i del SUDAN. Però anàvem tan bé de temps i de bon rotllo que un cop fet un càlcul ràpid del gas- oil, aigua i provisions que ens quedaven vam decidir continuar directament el viatge sense passar per AL KUFRA.
El trajecte va transcórrer entre zones pedregoses un tan pesades i algunes cadenes de dunes que calia travessar però que intentàvem evitar fent marrades, dons ens feia mandra haver de desinflar i inflar constantment els pneumàtics segons haguéssim de passar per trossos de sorra o de pedra. Per “navegar” millor a la sorra cal tenir els pneumàtics molts baixos de pressió, fins per exemple a 1,2 Kg., així al eixamplar-se es claven menys a la sorra, però si a pressió es massa baixa l, hi ha el perill de desllantar, o sia, que el pneumàtic salta de la llanta. En canvi en el terreny pedregós, cal anar amb la pressió molt alta, a l’entorn de 3 Kg. de manera que al estar el pneumàtic molt endurit rebotin les pedres evitant així rebentar la roda. Inflar i desinflar excessivament, apart de ser pesat, suposa una gran pèrdua de temps en les hores de llum solar que son les que calen per poder treure un bon rendiment al dia.
El fet es que vam anar fent camí i passar per alguns indrets també força espectaculars com va ser un gran cercle de roques sense cap sortida que il·luminat per raigs de sol caient ens va novament impressionar. Un cop més una inenarrable combina de cel, terra, solitud, silenci, i immensitat ens va fer sentir, sense ser-ho, poetes i filòsofs. Aquesta nova visió tan esplèndida de la natura ens eleva l’esperit, ens fa sentir sublimats, ens deixa sense paraules, ens fa preguntar: Qui es el creador de tanta bellesa? Com es que som tan afortunats de poder gaudir d’una natura tan generosa?
Però el viatge continua. Ens trobem ja a les portes del KARKOUS DRISS i IBRAHIM, molt a prop de AL AWAYNAT. Es un bloc immens de roques aïllades que sobresurt al mig de la plana. En el seu cor amaga un gran tresor. Aquests immens sistema de pitons conté en el seu interior dugues valls, tancades, que es comuniquen. Aquestes valls servien de refugi als pobles primitius i posteriorment de lloc de pastura de camells o de cabres, encara que avui està gairebé tot sec. Els poc brins d’herba que hi veiem son la primera senyal de vegetació després de fer 1200 Km. Una curiositat son les acàcies que hi trobem que per protegir-se de la fam del bestià suen com una resina que dona la sensació que les acaben de regar. Però es en aquestes valls on hi ha el gran tresor de les pintures rupestres de 9.000 anys abans de Crist, plenament a l’ intempèrie, o mig colgades per la sorra, que malgrat tot encara es troben en un estat relativament bo. La quantitat de pintures que hi han es impressionant. Abans de la desertització, aquest devia ser un centre humà important. En aquesta època el desert era una sabana amb rius i una rica flora i fauna. Apart d’una bona vegetació, hi vivien elefants, lleons, girafes, hipopòtams tal com mostren les pintures i els gravats. I aquí ens preguntem sobre un nou misteri: Què va passar ara fa 4.000 anys, període en el que els investigadors estimen es va iniciar la desertització d’ aquest territoris en aquell temps tan ufanosos? Davant aquestes realitats i misteris, que ens deixa novament impressionats, no solament ens sentim poetes, sinó que ens sentim historia.
Cal novament tornar a la realitat i seguir el viatge. Ara ve, però una bona decepció. Quan arribem al esperat AL WAYNAT constatem que es només un lloc fronterer sense poble i sense cap servei. Per acabar-ho d’adobar hi ha un campament militar que sorprès de la nostra presència ens agafen els passaports i ens retenen una bona estona fins confirmar que érem gent de pau. Mig matí perdut i contra el que es usual: males maneres. Per si no n’hi hagués prou necessitàvem fer benzina i no hi ha cap benzinera. D’ amagatotis un militar ens ofereix gas-oil a un preu desorbitat. No es per els diners, que no era per nosaltres cap xifra desorbitada, sinó per l’abús i el tipus de xantatge que ens fa. Decidim salvar la nostra “dignitat “i continuar el viatge sense carregar benzina, es qüestió de principis... encara que després quan vam començar a quedar-nos sense carburant vam penedir-nos de la nostra puresa de principis.
La millor ruta de tornada cap AL KUFRA es la ruta dels camells. Els camellers es guien durant el dia pel sol i de nit per les estrelles. Coneixen bé el territori i esquiven les muntanyes. Evidentment mes millor que la línia recta que marquen els GPS. Realment cal inclinar-se amb admiració davant aquesta cultura mil·lenària de guiar-se pel sol i les estrelles, que es transmet de generació en generació. Per fer la nostra ruta, només ens cal seguir els milers de petjades i els molts esquelets de camells, centenars, que trobem pel camí. Son camells que porten en grups molt nombrosos del SUDAN cap els mercats de Líbia, un llarg trajecte de 1000 Km. Durant el camí no hi ha aigua ni herba. Cal aprovisionar-los amb camions que porten forratge i aigua. Si el camió es retarda massa, quan arriba troba un cementiri de camells. No havíem vist mai tanta desferra d’animals.
AL KUFRA
El proper objectiu es arribar als oasis de AL KUFRA, per seguir el viatge. Es un pas obligat en la ruta del Sudan cap el Nord. A AL KUFRA es dona una de tantes paradoxes de la natura: en la època terciària era un mar, ara es gairebé sinònim de “sequera extrema”; només hi plou cada 25 anys.
Es una ciutat carregada d’història. Els TUBUS eren el poble originari de la regió fins que a partir de 1730 els àrabs procedents del nord van anar envaint aquest territori i van acabar expulsant els TUBUS cap a la regió del TIBESTI. Posteriorment AL KUFRA va jugar un gran paper en la ordre fonamentalista dels Senussi
L’any 1837 MOHAMMED es SENUSSI, argelí, s’instal·la a l’antiga CYRENEA. Crea una secta musulmana molt xenòfoba, i molt contraria a tot signe de penetració europea. Va convertir AL KUFRA en la seva capital, on crea una administració i una milícia potent que acaba ocupant un gran territori. Es una època de prosperitat en l’ agricultura, el comerç, i com a mercat d’esclaus. A mida que es produeix l’ invasió colonial, lluiten contra els francesos, anglesos i italians. Fins 1917 son poderosos; a partir d’aquesta data els anglesos els vencen en algunes batalles a Egipte i comença la seva decadència, però encara avui tenen seguidors fanàtics de l’islam.
La historia segueix amb l’ocupació de Líbia per part d’ Itàlia que l’any 1911 aprofitant-se de la decadència turca envaeixen Líbia. Les revoltes àrabs de l’any 1914 fa que la presència italiana quedi reduïda a algunes ciutats costeres. Després de la Primera Guerra Mundial Itàlia inicia la reconquesta de TRIPOLITANIA i del FEZZAN, i després de la CYRENAICA on els àrabs, especialment els nòmades, ofereixen molta resistència. L’any 1931 els italians proposen als Senussis que triïn entre la submissió completa o l’extermini. Al negar-se, els italians ocupen KUFRA amb gran violència. La crueltat dels fets de com es va conquerir la ciutat denigra l’espècia humana. Un sol exemple de com es va “pacificar” el país es que el general italià GRAZIANI va tancar a camps de concentració 80.000 nòmades i tot el seu bestià on no hi havia gairebé res per subsistir. Va esdevenir una vertadera massacre, que va generar un gran odi. Després arriba la segona guerra mundial, i els fets de tots coneguts: ROMMEL, MONTGOMERY, TUBRUK, AL ALMAIN...
El viatge va continuar. Vàrem viure altres coses d’interès, com ara el desert de RABIANA, o el fantàstic volcà del WAN AN NAMUS, però el temps i l’espai s’acaben, i ho haurem de deixar aquí.
PER CONCLOURE:
Hem fet un cop més una llarga travessa, però mai havíem fet un trajecte tan desèrtic com aquesta vegada. Van ser 1.200 Km seguits sense trobar ni un ésser vivent, ja fos persona ó animal. Una soledat infinita.!
Aquest cop, ha sigut menys difícil que en altres ocasions. Recordem encarà amb temor les grans dificultats de la travessa feta, amb èxit, per el inaccessible desert del MURZUK. Es una travessa per recomanar: magnífica, diversa, completa i sense gaires complicacions. Lo més rellevant: la seva immensitat, el paisatge, les pintures prehistòriques, la llum, els colors.
Ara diem prou a Líbia. Ja “la coneixem molt”. Quines seran les properes fites? Gilf el Kebir a Egipte? Mauritània? Qui sap?. El mes important es que estem contents i seguim estan il·lusionats. Una bona paella de tan en tant, ben regada amb vi de la terra, manté la cohesió del grup, el que permet recrear amb goig el passat, i fruir també pensant en les noves fites del futur.
UNA RECOMANACIÓ:
Si no ho heu anat mai al desert, feu-ho ! Descobriu aquesta passió !
Ara bé, aneu-hi preparats i ben equipats, i amb algú que tingui experiència d’aquest tipus de travesses. No us en penedireu. Que tingueu molt bon viatge!
EL GRUP:
Franc Adam
Francesc Raventós
Marc Raventós
Xavier Raventós
Jordi Riba
Carles Santaolalla
Juanjo Santaolalla
Aran Sol
Manel Sol
Anna Volckaert
Entrades
1 comentari:
Hello everyone! I don't know where to begin but hope this place will be useful for me.
Hope to receive some help from you if I will have any quesitons.
Thanks and good luck everyone! ;)
Publica un comentari a l'entrada