diumenge, 25 de gener de 2015

70 aniversari de l’alliberament Auschwitz.

Els guardians d’Auschwitz eren com vostè i com jo”.Ho ha dit el fiscal del judici contra els criminals d’Auschwitz. Tanta bestia portem dins cada u de nosaltres?  M’horroritza!  Cal prendre’n consciencia. Font Gerhard Wiese a La Contra@LaVanguardia d’ahir.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimarts, 20 de gener de 2015

Espanya i Catalunya: una jugada de pòquer?

 Per la seva actualitat encloc en el bloc un article meu publicat en el diari ARA el 4 de febrer de 2014 


Cal agrair l'interès que tantes persones tenen pel futur de Catalunya i les advertències sobre els greus perills que amenacen els catalans en el cas que optessin per la independència. Esmenten una enorme davallada del PIB, un empobriment generalitzat, una fallida del sistema econòmic, el fet de quedar fora de totes les institucions i, per tant, l'aïllament internacional, l'aixecament de fronteres, la imposició de taxes duaneres, una fugida massiva d'empreses, la pèrdua del mercat espanyol...
Em sorprèn que les mateixes persones, en la seva anàlisi, no mostrin interès per identificar els perills que correria Espanya si s'arribés a produir la marxa de Catalunya. D'entrada, Espanya deixaria de rebre diversos milers de milions d'euros d'ingressos fiscals procedents de Catalunya, cosa que portaria el dèficit públic espanyol per sobre del 12% del PIB i obligaria novament a fortes retallades i a nous augments d'impostos. El PIB es reduiria automàticament en quasi un 20% i el deute públic, que actualment és de quasi un bilió d'euros, se situaria d'entrada en el 125% del PIB; i, amb el dèficit anual, en poc temps s'enlairaria a cotes inviables que impedirien obtenir els 250.000 milions de finançament que anualment necessita el Tresor espanyol. Aquesta nova situació no seria gaire ben vista pels bancs creditors alemanys, francesos o d'altres països. Novament la prima de risc augmentaria fins a situar-se a un nivell que obligaria la troica a intervenir i rescatar l'economia espanyola. Podríem afegir-hi la forta caiguda de les exportacions i l'augment del dèficit de la balança de pagaments, la pèrdua de vendes de les empreses espanyoles que tenen un mercat significatiu a Catalunya, o les dificultats dels productors de València, Múrcia o Almeria per traslladar les seves mercaderies a Europa. Total, un desastre econòmic i social.
Davant d'aquesta arriscada eventualitat, el fet que el govern espanyol no intenti buscar una sortida als greuges existents sembla indicar que està totalment convençut que la secessió de Catalunya és metafísicament impossible. Mostra així el desconeixement de la història d'Espanya i les solemnes declaracions fetes en els anys previs a la pèrdua de Cuba i les Filipines o, anys més tard, en el cas del Sàhara Espanyol, que insistien que formaven part de "la indissoluble pàtria espanyola".
De fet, s'estan fent passos cada cop més irreversibles en la mateixa direcció. Ho va ser la sentència del Tribunal Suprem que retallava l'Estatut de Catalunya l'any 2010. Ho va ser la negativa de Mariano Rajoy a parlar del pacte fiscal. Ho ha sigut posteriorment la negativa a fer algunes concessions que permetessin donar satisfacció a un nombre elevat de catalans. A aquestes altures el xoc frontal sembla inevitable.
És evident que des de Madrid no s'avalua prou bé la realitat social de Catalunya. Creuen que el malestar existent és en bona part artificial, estimulat per alguns ambiciosos líders polítics catalans, i que els assistents a les grans mobilitzacions ciutadanes estaven manipulats... Creuen que, amb la llei a la mà, impedint la consulta i controlant el Tribunal Constitucional, el problema es resoldrà sol, tal com va passar amb el pla Ibarretxe. Creuen que els partits catalans s'acabaran barallant sense haver obtingut cap concessió, que els ciutadans ho acceptaran plàcidament com un fracàs més i que, per tant, tot acabarà en res. Seria interessant saber si, en cas que fallessin les hipòtesis amb què treballa Madrid i es produís una declaració unilateral d'independència, el govern espanyol té un pla B. Dins del marc de la democràtica Unió Europea, sembla clar que ni Espanya és Rússia, ni Catalunya, Txetxènia. No hi ha dubte que a Brussel·les i en altres institucions els preocupa la situació per les conseqüències que pot tenir. De moment fan el desentès, però hauran d'acabar intervenint. ¿No seria més assenyat que les parts iniciessin un diàleg sincer i sense condicions prèvies per evitar el desgavell que es preveu?
El 2014 serà un any tens. El 2015 pot ser fins i tot un any catastròfic. En els polsos de tot o res no hi ha mai guanyadors. Quan un membre d'una parella es vol divorciar i l'altre ho vol evitar, ¿no és millor intentar seduir-lo que amenaçar-lo? Les amenaces, i més si són exagerades, arriba un moment que, no solament no produeixen l'efecte desitjat, sinó que enforteixen les conviccions dels que volen sortir d'Espanya.
L'economia espanyola i la catalana estan en una situació prou delicada per afegir llenya al foc. Jugar al pòquer del tot o res és totalment irresponsable. ¿L'estancament econòmic, un atur insostenible, un elevat deute i les incerteses econòmiques sobre el futur no són motius suficients per intentar resoldre els problemes que poden ensorrar el país? ¿És que els governants, els polítics, els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i les elits econòmiques no s'adonen del perillós joc al qual sembla que s'està jugant? Voldria creure que encara s'és a temps d'evitar el pitjor, cosa que permetria dedicar tots els esforços a millorar la difícil situació en què estan immersos tants ciutadans espanyols i catalans.


Voleu llegir més? Premeu aqui!

diumenge, 18 de gener de 2015


ACTE D’HOMENATGE A FRANCESC SANTACANA 

Text de la glossa que vaig fer en el
en el  Saló Consell de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el dia  16 octubre 2014  

Acte promogut per:
Ajuntament de Barcelona
Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona,
Col·legi d’Economistes de Catalunya,
Fundació CYD,
Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,

GLOSSA
Escrita per  Francesc Raventós en nom de les institucions que promouen l’acte d’homenatge.

SALUTACIONS     
Excel·lentíssim Sr. Alcalde de Barcelona,  
Magnífic Rector de la Universitat de Barcelona,
Il·lustríssim Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya,
Sr. Vicepresident de la Fundació CYD,
Membres del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,
Autoritats,
Amiga Cristina, Pol, familiars,
Senyores, senyors, amigues i amics.

AGRAÏMENT
He de començar agraint a les institucions que han promogut aquest acte d’homenatge a Francesc Santacana el que m’hagin atorgat l’honor d’adreçar, en nom seu, unes paraules. Segurament ha estat motivat per la meva llarga amistat amb en Francesc i haver participat amb ell en un conjunt d’activitats d’interès ciutadà.
Aquest és un acte sentit. Un acte que ens emociona al recordar que hem perdut un amic. Un bon amic.

INTRODUCCIÓ
Avui retem homenatge a una persona singular. Una persona que amb les seves virtuts, saber i bon fer, ha contribuït al progrés econòmic i social, molt especialment de Barcelona i del seu entorn metropolità.
Un acte de reconeixement com aquest dignifica les persones i les institucions que l’han fet possible i al mateix temps ens ennobleixen a tots al ressaltar les virtuts d’un dels nostres conciutadans. Per tant, voldria mostrar el meu agraïment a les institucions que han promogut aquest acte i a les altres que s’hi han adherit.
També voldria agrair a l’Alcalde de Barcelona Sr. Xavier Trias, la celeritat amb que va acceptar que fos precisament en aquest històric Saló de Cent, aquí, a la casa de la Ciutat, on es celebres aquest homenatge i que es fes coincidir amb l’emotiu acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de la Ciutat de Barcelona que li ha atorgat l’Ajuntament.
Només cal repassar la trajectòria professional i humana d’en Francesc per confirmar que és un reconeixement just i merescut. Aquesta llarga trajectòria i la passió amb la que l’ha viscuda, enriquida per haver assumit eficaçment responsabilitats en importants institucions, participat en innumerables debats, estudis, informes, lectures, viatges i converses amb persones rellevants, li donaren una amplia visió i capacitat d’acció de la que n’estem gaudint.

LES MEMÒRIES INACABADES.
En Francesc tenia la il·lusió de deixar escrites les seves reflexions en unes memòries, cosa que ara podia fer gràcies a la recent jubilació. Les començà a escriure, però malauradament un càncer impedí que les pogués continuar. Va aconseguir redactar 73 planes, però al veure que el temps se li acabava i que les seves condicions físiques anaven minvant, es veié obligat a fer un salt en el temps, anant directament a l’epíleg final, on escriu: ”Bé, aquí dono per acabades, o millor dit, inacabades les visions que m’havia proposat relatar”. Era el 4 de Març de 2014. Moria un més després. El 14 d’Abril.
Malgrat el seu estat de salut, no va deixar mai el fi sentit de l’humor que li era característic. Al inici de les memòries va escriure: “acabo de rebre el darrer informe de la meva vida laboral: Segons diu, he treballat 16.169 dies; és a dir, 44 anys, 3 mesos i 8 dies”.
Les Memòries que porten per títol “Visions personals dels grans eixos del desenvolupament dels anys 60 al segle XXI: la industria, la ciència/tecnologia, i el territori”, estan dedicades a la seva esposa Cristina, al seu fill Pol, a la seva nora Cristina, i a la seva néta Ivet.

EL LLEGAT.
En Francesc volia deixar-nos escrita la seva visió de la societat i  les reflexions forjades al llarg d’una vida tan plena. No ha estat possible. Però coneixem perfectament quin és el seu llegat. Tots recordem la passió amb la que en Francesc ens parlava de: formació, ciència, tecnologia, innovació, industria, universitat, territori, globalitat, anticipació.
D’entre les qualitats que el feien únic podríem destacar, la seva visió de futur. Sempre el primer a descobrir noves oportunitats, sinèrgies, alternatives, aliances, o amenaces incipients. Aquesta visió de futur anava acompanyada d’altres qualitats que reforçaven la seva singularitat: un pensament crític amb d’una certa dosi d’eclecticisme, una ment oberta a noves tendències, perseverança, una inesgotable capacitat de treball, grans dots de comunicació i de relació personal que li permetien moure’s fàcilment en tots els àmbits, i, així, facilitar el consens. 
La seva intuïció  li feu comprendre l’abast de la globalització i les oportunitats que oferia sempre que hi hagués un clar Projecte de Futur i un ampli recolzament social.

L’any 2012, en el marc del Pla Estratègic Metropolità, en una presentació feta de l’Informe “Les grans tendències mundials amb incidència sobre les grans Metròpolis”, en Francesc ens deia que Barcelona era una ciutat molt viva, que es trobava a la cresta de la onada, però que de no estar amatents es podia veure difuminada en un mar embravit. Ens deia que si l’any 1992, anys dels Jocs Olímpics, la Barcelona Metropolitana era la vintena aglomeració urbana del món, l’any 2012 ocupava el lloc 81. Tot un toc d’atenció.
Tots sabem que el progrés econòmic i social no es pot mesurar per la demografia, tot i la importància de tenir una massa critica suficient; és obligat entrar de ple, també, en el circuit de la competència global, de la societat del coneixement, i en potenciar els esmerçaments productius, culturals i socials.
El triomf d’una ciutat o d’un país, ve mesurat pel benestar econòmic, el seu nivell cultural, el civisme solidari i la cohesió social dels seus ciutadans. I d’aquí ve la necessitat d’avançar en la resolució de greus problemes socials presents entre nosaltres, agreujats encara més en els darrers anys, com són la manca de llocs de treball, l’augment de la desigualtat, i un elevat nivell de pobresa i marginació. Són algunes de les lacres punyents de la nostra societat, que reclamen major atenció per part de tots.




INSTITUCIONS CIUTADANES.   
Recordar en Francesc Santacana resulta fàcil. Resulta fàcil per l’enorme petjada d’obra feta que ha deixat en un conjunt d’institucions ciutadanes. No és possible entrar en detalls sobre el que ha significat el seu pas per cada una de les seves activitats professionals que començà al CEAM l’any 1966.  Si ho faré breument de les diferents institucions que han promogut aquest acte d’homenatge.

Col·legi d’Economistes
L’economista Francesc Santacana tingué un rol destacat en la trajectòria del Col·legi d’Economistes de Catalunya i el podem considerar com  l’origen de la seva modernitat.
Va ser un dels impulsors de la Candidatura Democràtica, que després dels anys de franquisme, volia  posar el Col·legi al servei de la societat. Vam guanyar les eleccions de 1977 en les que en vaig esser nomenat degà i en Francesc formà part de la primera junta de govern democràtica.  D’aquells anys recordar l’important paper que va jugar en l’organització del Primer Congres d’Economia i Economistes de Catalunya i del Primer Congreso de Economia y Economistas de España). L’any 1983 va ser nomenat degà, càrrec que ocupà durant sis anys. En el seu mandat es van plantar les  llavors que van permetre que progressivament el Col·legi d’Economistes es convertís en un referent institucional en l’àmbit de l’economia, l’empresa i de la societat en general.
 La empremta d’en Francesc va queda reflectida en la creació del Comitè de Normativa i Ètica Professional, la fundació de la Revista Econòmica de Catalunya, revista de qualitat que es segueix publicant, i l’Aula d’Economia que és un exemple d’èxit i avui és un dels principals actius del col·legi.

Fundació Bosch i Gimpera
A la Fundació Bosch i Gimpera, institució de la Universitat de Barcelona, de la que Francesc Santacana en va ser director de l’any 1986 fins al 2001, va desenvolupar tota una sèrie de projectes i va posar en marxa nombroses idees i iniciatives que, amb el temps, s’ha demostrat que, a més d’encertades, eren una necessitat per a la universitat del segle XXI.

Va ser pioner en les relacions universitat-empresa i impulsor de la innovació. En les seves Memòries va deixar escrit: “la meva etapa a la Fundació va ser una de les més interessants de la meva vida, per la quantitat de científics i tecnòlegs que vaig tenir ocasió de conèixer i que em van permetre imaginar múltiples connexions amb el món de la indústria”.

En els catorze anys que va dirigir la Fundació, va impulsar la creació de l’Oficina de Transferència de Tecnologia; els programes europeus Comet, previs a Erasmus; el Centre d’Estudis Internacionals de la UB; el programa EUS - Empresa, Universitat, Societat, o l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, entre d’altres. Així mateix, va crear les dues grans peces que van derivar de la Fundació: el centre d’estudis de formació continuada Les Heures i el Centre d’Innovació Les Cúpules. Va ser també impulsor i el primer director general del Parc Científic de Barcelona.

En definitiva, Francesc Santacana, va ajudar a fer de la Universitat de Barcelona l’agent científic, econòmic i social que actualment representa com a universitat líder del sistema espanyol i del sud d’Europa.

La Fundación Conocimiento y Desarrollo. ( Fundació CYD), 
La millora de la universitat i una major relació amb les empreses fou una motivació constant d’en Francesc, doncs creia que era un factor clau pel desenvolupament.  Amb el compromís d’un nombre considerable d’empreses l’any 2002 es va crear la Fundación Conocimiento y Desarrollo, Fundació CYD, entitat d’abast espanyol amb seu a Barcelona de la qual en va ser el seu vicepresident.
Las activitats de la fundació són amplies; totes giren a l’entorn de millorar del sistema universitari i de com des de la universitat es poden aconseguir empreses eficaces i un major benestar social. La transferència de tecnologia i de coneixement de la universitat a l’empresa n’és un aspecte fonamental. L’activitat més coneguda de la Fundació és la publicació anual del Informe CYD. Que fa un profund anàlisi de la situació de la universitat i recull propostes que adreça a la societat.

Pla  Estratègic Metropolità de Barcelona. 
Però al meu entendre la gran personalitat d’en Francesc Santacana es mostra en tot el seu esplendor en ser l’eficaç impulsor del Pla Estratègic Econòmic i Social de Barcelona, posteriorment esdevingut Pla Estratègic Metropolità. Ens hem de remuntar al  any 1988. Barcelona havia estat nominada seu dels Jocs Olímpics de 1982 i el dinamisme, les inversions i la il·lusió dinamitzaven la ciutat. Però hi havia una certa incertesa sobre el que passaria un cop s’acabessin els Jocs. Per intentar donar resposta a aquest interrogant, com a tinent d’alcalde d’economia vaig proposar a l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall que s’elaborés un pla estratègic amb la participació i el consens de les institucions i entitats més significatives de la ciutat. En Francesc Santacana en va ser nomenat coordinador i cal dir que des del primer moment en va ser la seva ànima i així ha sigut durant 25 anys, fins que es va jubilar.
La seva voluntat de consens, diàleg, col·laboració i implicació de tots els agents econòmics i socials en el Pla va enfortir els vincles entre les institucions implicades i va contribuir a cohesionar la Barcelona Metropolitana. L’amplíssima participació aconseguida, el profund debat entre ciutadans i experts, la complicitat d’interessos ben diversos en aconseguir una Barcelona pròspera, foren possibles gracies a la professionalitat i el bon fer d’en Francesc, que a més va convertir el Pla Estratègic de Barcelona en un referent per moltes ciutats espanyoles, europees i sud-americanes.


Altres entitats
Per manca de temps no puc estendrem sobre altres entitats en les que també deixà la seva empremta, com ara el CIDEU, Creàpolis d’ESADE, o la Fundació Cercle d’Economia, ni tampoc esmentaré atesa la seva amplitud, la llarga llista de persones amb les que col·laborà i a les que estava molt agraït.

EPÍLEG
A tot el llarg del seu recorregut personal Francesc Santacana  ha mostrat una indiscutible personalitat, pròpia d’una persona amiga, afable, treballadora, eficaç, crítica, exigent, de vegades irònica. Home culte, gran lector i apassionat de la música clàssica. Li agradava comentar aquell llibre, obra de teatre, la pel·lícula que havia vist  o la peça d’òpera que acabaven d’estrenar al Liceu. Però, per damunt de tots aquests trets, Francesc Santacana era una persona propera, vital, entusiasta,  amb ganes de viure, de compartir i de gaudir en cada moment les grans petites coses del dia a dia.
Aquesta glossa, autoritats, amigues i amics, és un breu resum del que podrien ser les memòries completes d’en Francesc Santacana. Com a gran persona i com a gran professional la seva mort ha deixat un buit difícil d’omplir. Serà recordat per tots, però especialment per aquells que hem tingut la sort de conèixer-lo.

Ara que se’n ha anat, ens aflora la tristor i la nostàlgia de l’amic perdut. Perdut per sempre, però recordat i estimat per sempre més.  


Gràcies Francesc. 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 14 de gener de 2015

Feina per a tothom: una utopia?

Us adjunto el text d'un article meu aparagut a La Vanguardia el 4 01 2015



Voleu llegir més? Premeu aqui!