Un nou model productiu creador d’ocupació

Article aparegut a La Vanguardia el 7 de febrer de 2016

Trobar  feina resulta difícil. Han passat vuit anys des de l’inicií de la crisi econòmica i malgrat que l’economia espanyola està creixent al ritme del 3% del PIB, l’atur segueix per sobre del 20% de la població activa. Demostra que  Espanya no té un model productiu capaç de crear ocupació suficient pels seus ciutadans. Què està passant?  Doncs, que l’obsolet model espanyol no s’ha adaptat als canvis que estan transformant la societat. Visions a curt termini, inèrcies del passat, vicis estructurals i interessos sectorials ho impedeixen.

 

Podem  confiar que a mig termini es resoldrà el problema de la manca d’ocupació? Tot al contrari, el temps no juga a favor. Raymond Torres, director d’investigació de la Organització Mundial del Treball, estima que en una dècada quatre de cada deu professions canviaran o simplement desapareixeran. La digitalització, la robotització i la intel·ligència artificial contribueixen a la creació de riquesa, benestar i generen noves demandes, però al mateix temps, estan canviant profundament el sistema productiu i destruint ocupació. Ja no és només la industria la que automatitza els processos, la digitalització redueix i reduirà ocupació en sectors com ara el financer, logístic, l’administració pública o els serveis en general. Molts dels canvis no són percebuts pels ciutadans, però si que es veuen cada dia en el supermercat, en les benzineres, en els caixers automàtics i aviat es veuran a les carreteres automòbils sense conductor i drons fent de missatgers.

 

Les noves tecnologies fan meravelles i augmenten la productivitat. Segons Jerry Kaplan,  professor d’intel·ligència artificial a la Universitat nord-americana de Stanford, ens estem endinsant a un canvi tan revolucionari com el que va suposar la revolució industrial. Suposarà un terratrèmol pel mercat de treball. Pràcticament totes les professions es veuran afectades, però només algunes desapareixeran.  A les industries els robots substituiran els treballs rutinaris i en el ampli món del sector serveis la digitalització s’imposarà en les tasques administratives.  Però no tot és automatitzable, en especial  les feines més intel·lectuals com la creativitat i la direcció o certs treballs manuals del sector serveis. Sempre necessitarem  professors, directius, investigadors, advocats, bombers, personal de neteja o artistes. Les feines que requereixin coneixement  i experiència estaran ben retribuïdes,  en canvi els treballs poc qualificats, pels quals hi haurà molta més demanda que oferta, les remuneracions tendiran a reduir-se.

 

La capacitat de negociació del  treball s’ha anat afeblint, el que està portant a una polarització de les remuneracions. Un estudi de Eurofound  afirma que el 14% dels llocs de treball a Europa estan ben pagats, el 37% són remuneracions acceptable, el 29% estan mal pagats i el  20% són tan baixos que no permeten viure dignament. El que ha de preocupar és que la distància entre els sous més alts i els més baixos s’està engrandint.

 

Situant-nos a Espanya, la qüestió de fons no és només com donar feina als milions d’aturats existents, sinó que la creixent competència nacional i internacional obliga a reduir costos i a substituir treball per noves tecnologies. La situació entre els que tenen treball i els que no en tenen, i dins dels que treballen, entre el personal qualificat o i el no qualificat, portarà a un considerable augment de la desigualtat i a una situació social difícil de gestionar. Obligarà a repensar el sistema econòmic actual i com es distribueix el benefici del creixement econòmic.

 

S’ha de replantejar a fons el sistema productiu espanyol, que a partir de la nova realitat, tingui com a objectiu el progrés econòmic i social, en un marc competitiu, sostenible i creador d’ocupació, responent a les  necessitats i demandes de la societat. El nou model no pot basar la millora de la competitivitat en la degradació de les condicions laborals. Són moltes les noves oportunitats que ofereixen el àmbit dels intangibles, la societat del coneixement, la cultura, els serveis personals o les energies verdes,  totes amb un gran potencial de creació de riquesa i ocupació. La política d’estímuls econòmics dissenyada pel president pel BCE,  Mario Drangui, el pla d’inversions de Jean-Claude Junker,  president de la Comissió Europea, i l’acord de Paris per estimular la lluita contra el canvi climàtic, són factors que poden contribuir a impulsar el nou model productiu.

 

A Espanya i a Catalunya són molts els dossiers que reclamaran l’atenció dels nous governs espanyol i català. La posada al dia del model productiu i la creació d’ocupació, són reptes estructurals vitals pel país. El perill és que les urgències més immediates, que seran moltes, posterguin qüestions claus que posen en risc el futur. Són dos reptes cabdals pels quals els ciutadans han d’exigir solucions.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

De ciutadans a súbdits? 15 02 2016

 Si els humans fóssim capaços de governar la globalització, les noves tecnologies i el canvi climàtic en benefici de tots, viuríem en un món ideal. Seria un món més just i pacífic. Però malauradament l’ordre polític i econòmic mundial no sorgeix d’un consens pacífic, sinó del resultat d’una dura lluita, sovint brutal i bèl·lica, per part dels països i elits dominants, per aconseguir l’hegemonia del poder, enriquir-se i assegurar el seu futur.

Un exemple del desgavell mundial el vivim a Síria. Ha esdevingut un camp de batalla per la confrontació d’interessos polítics i econòmics de les grans potències, revestits també com a conflictes religiosos o de lluita contra el terrorisme. Per a desgràcia dels sirians, els interessos en joc no estan a Síria sinó en un àmbit regional més ampli, la redefinició de la influencia que es tindrà a l'Orient Mitjà després de les guerres a la zona. ​Les incomptables víctimes de la tragèdia, morts, ferits o refugiats, són considerats hipòcritament com a  “danys col·laterals”.

Mentre tant, el poder econòmic i la riquesa mundial i local segueix concentrant-se en un reduït número de persones, que formen part de "l'elit dominant”. Són persones  perfectament identificables amb noms i cognoms, que exerceixen una gran influència sobre el poder polític, degut al control que tenen sobre els mercats financers, els potents lobbies i think-tanks dels que disposen i a les influents relacions que faciliten les “portes giratòries”.

Una de les tendències més preocupant que en deriven, és l’augment de la desigualtat. Seriosos  informes ho confirmen. Oxfam Internacional, per exemple, denuncia que 62 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial, o que a Espanya 20 persones tenen un patrimoni equivalent al de 15.000.000 d’espanyols.

Les causes de l’acumulació en mans d’uns pocs són múltiples, però una de les més evidents és la mala distribució de la riquesa que es crea i la transmissió del patrimoni que s’hereta. Aquesta situació és possible per la feblesa dels Estats, que al estar tan interelacionats amb els interessos econòmics, són incapaços d’imposar un mínim de justícia social.

A Occident, com a conseqüència de la doctrina liberal aplicada, el sistema polític, econòmic i social està en plena crisi. Tot evidència que estem al final d’una època, però encara és difícil albirar cap on decantarà el futur. Al inici de la crisi actual, l’any 2008, i dels efectes devastadors que va tenir, molts vàrem pensar que els Estats es veurien obligats a recuperar la funció de regulació i control de l’economia per impulsar el benestar general. La resposta va ser la contraria. Més dosis de liberalisme: austeritat, retallades, atur, degradació de les condicions laborals, marginació i desigualtat, que ens ha portat a una situació socialment insostenible.

Tot i que l’economia creix moderadament, la desigualtat i el descontent augmenta. La desafecció ciutadana és gran. Les protestes sorgeixen arreu. Els partits xenòfobs d’extrema dreta i els anti-europeistes s’enforteixen. Els moviments ciutadans surten al carrer i comencen a governar ajuntaments i governs. En el cor del capitalisme sorgeixen destacades veus que denuncien la injustícia. Jeremy Corbyn, va guanyar les eleccions primàries com a lider del Partit Laborista a Gran Bretanya.  Bernie Sanders, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units denuncia als poderosos. Quelcom s’està movent, com també a Grècia amb Syriza, Espanya amb Podemos, la CUP a Catalunya, o a Portugal amb un govern d’esquerres.

Podem caure novament en l’error de pensar que finalment la democràcia triomfarà sobre els interessos dels capital. Segurament oblidem que, fins ara, la democràcia és tolerada mentre pugui ser dirigida i controlada per l’elit dominant. Si els moviments ciutadans que pregonen el canvi tenen prou força per posar límits als poderosos i situar l’economia al servei dels ciutadans, no està garantit que sigui tolerat.

Els poders econòmics tenen suficient capacitat per imposar els seus interessos. Culparan als Estats del nou fracàs per haver sigut tímids en la desregulació, les privatitzacions i les reformes. Ens voldran entabanar dient que la solució ha de venir de “governs forts” que apliquin noves politiques basades en la liberalització radical de l’economia i dels mercats per recuperar la competitivitat i el creixement.

Si aquesta proposta reeixís, seria el triomf d’una perversa ideologia que ho sacrificaria tot en benefici d’uns pocs. Suposaria l’exaltació d’un individualisme ferotge, en un món en el que el treball i la protecció social escassegen i en el que la supervivència dependria de cada u, en un marc de lluita de tots contra tots. Fora el fi de la democràcia i convertiría els ciutadans en súbdits. Es un escenari possible, que els ciutadans podem i hem d’impedir.

 

 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!