COM SORTIR QUAN ABANS MILLOR DE LA "DESACCELERACIÓ ECONÒMICA" ?

24/06/2008
Francesc Raventós Economista

Quan durarà la davallada actual de l'economia i fins on arribarà es avui una pregunta sense resposta. La complexitat de la situació a nivell mundial i la manca d'informació fidedigna es tal, que ni les institucions econòmiques més solvents, ni els experts econòmics ho poden preveure.

A la vista de les informacions que van apareixent, sembla clar que tenim "aturada econòmica" per una bona estona, al menys a Europa. Tot fa preveure que tindrem una tardor calenta, a la que segurament seguirà també un hivern calent, i així durant algun temps. Els primers espetecs ja s'han fet notar a les carreteres, a les línies de producció, en els ports de pesca, en els taxis i en els supermercats. Malauradament es només l' inici.

Les dades que tenim a nivell espanyol son bastant explosives: l' inflació quasi al 5 %, degut especialment al preu de l'energia i dels aliments; el tipus d' interès amb tendència a l'alça; el sistema financer tan endeutat que s'estan restringint els crèdits; la crisi del sector immobiliari; l'augment de l'atur; l' elevat dèficit de la balança exterior; l 'alentiment econòmic en general; etc.

Davant una crisi generada en bona part per factors internacionals, el marge d'actuació del govern espanyol, i no diguem del català, es bastant limitat; fins i tot ho es a nivell europeu.

Que es pot fer a nivell espanyol ? Sempre hi ha un cert marge d'actuació com es el aplicar polítiques Keynesianes per suavitzar la davallada de l'economia: més inversions en infrastructures, estímuls fiscals, facilitats creditícies, etc., assumint un cert nivell de dèficit fiscal, i d'endeutament públic. Però ja es sabut que aquesta política no es de la devoció del Vice President i Ministre d' Economia del Govern Espanyol, Pedro Solbes, amb la qual cosa...

També es cert que el fort creixement i sanejament de l' economia espanyola aquest darrers anys dona un cert respir, encara que no per molt temps si la situació econòmica empitjora molt i a més s'allarga. Espanya te un nivell d'endeutament públic notòriament més baix que la majoria de països de la Unió Europea, uns comptes de la Seguretat Social molt sanejats; les empreses s'han modernitzat i estan ben equipades, etc.

Però en tot cas s'ha d'actuar amb realisme, i no prendre decisions econòmicament contraproduents com pot ser, per exemple, accedir a la petició dels transportistes en vaga al demanar que s'apliqui una tarifa mínima, la qual cosa a part de ser inflacionista va contra la millora de la competitivitat.

I aquesta es la gran qüestió. Bona part dels problemes de l'economia espanyola son deguts a la pèrdua de competitivitat en un món cada cop més obert i global. Ara correm el perill de que diferents sectors empresarials i socials gastin més energies en organitzar mobilitzacions contra el govern demanant mesures proteccionistes, que demanant ajuts per millorar la seva competitivitat.

Aquesta actitud te un greu perill afegit, davant d'un clima d'inestabilitat i conflictivitat, allunyar possibles inversions estrangeres a Espanya, i el que encara es pitjor, donar arguments per afavorir la deslocalització de les nostres indústries cap a països amb ma d' obra més barata i menys conflictiva.

Quan abans ens adonem que la resposta a la crisi es fer les coses millors i més eficients, abans ens en sortirem. Mentre ens entretinguem sortint al carrer a protestar, o parant les línies de producció, perjudicarem l'economia del país, els llocs de treball i a tota societat.

No es tracta de dir amen a tot. Es tracta de buscar sortides lògiques, raonables, dialogades i justes, pensant també en el futur. No s'han de buscar només solucions a curt termini. Tan el govern espanyol com el govern català han de treballar amb els empresaris i sindicats respectius tan a nivell general com sectorial, preveure quin tipus d'accions públiques i privades cal emprendre per millorar la situació actual, i sobre tot per posar bases per el futur. La trobada fa pocs dies a la Moncloa del President del Govern Espanyol amb empresaris i sindicats per iniciar el diàleg social es un bon camí, però segurament no serà suficient si no es fixen objectius amplis i de llarg abast. En tot cas es en educació, en I+D, en infrastructures, i en la creació de noves empreses i en la competitivitat on s'ha de posar l'accent.

Un aspecte no menys important a considerar en moments difícils com els que vindran, es el d' evitar que com sempre paguin els plats trencats els econòmicament més humils. Un govern socialista i una societat responsable han de convenir que els costos socials de la crisi i de les accions empreses per sortir-ne s'han de distribuir equitativament entre els que més poden i els més febles, aquest es factor clau en una societat en la que la cohesió social es un dels seus actius més preuat. El NO d' Irlanda al Tractat de Lisboa, precisament te molt a veure amb la manca d'una visió europea més pensada en els ciutadans.