ES PODRÀ FINANÇAR L'ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ EUROPEA ?

23/05/2008
Francesc Raventós Economista

Quins efectes econòmics i financers tindrà l'envelliment de la població a Europa? Serà suportable un augment de despesa en un entorn de forta competència internacional? Es podrà millorar o mantenir el nivell actual de l'Estat de Benestar?

No cal dir que son preguntes que generen un ampli motiu de preocupació. L' Unió Europea ha fet un estudi amb perspectiva fins a l'any 2.050, en el que analitza l' evolució del cost de les pensions, de la sanitat, i l'atenció a la gent més gran. La conclusió final es que l'incidència de l'envelliment de la població a l' Unió Europea dels 25 països, suposarà un augment mig de 3,4 punt de PIB a l'any 2.050. Aquesta xifra es molt desigual entre els diferents països, per exemple, per Espanya es calcula que el cost addicional suposarà 8,5 punts de PIB.

Detallant aquestes xifres, l'augment de despesa es calcula en dos trams
1,6 punts del PIB fins a l'any 2.030 i 3,4 punts a l'any 2,050. Si desglossem aquest cost es preveu un augment de 2,2 punts per les pensions; 1,5 punts per la sanitat; 0,6 per una major atenció a la gent més gran; en canvi el cost de l'educació disminuirà en -0,6 punts, i el de l'atur en -0,3.

En quant a Espanya es calcula que fins l'any 2.030 l'augment serà de 3,3 punts del PIB, mentre que a l'any 2.050 s'arribarà a 8,5 punts.

Aquestes estimacions porten ja incorporades algunes de les mesures que s'estima prendran els diferents països per contenir el cost, i en canvi no es tenen en compte alguns factors claus que poden fer augmentar encara més la despesa, com pot ser, per exemple, la major exigència dels ciutadans d'una sanitat de qualitat sense llista d'espera; la pressió de l' indústria per incorporar les caríssimes noves tecnologies de la salut o nous fàrmacs; la necessitat de l'educació permanent cada cop més necessària. En el cas d' Espanya, s'ha d'incloure també el cost de la nova Llei de Dependència, que si be es un gran avanç social suposarà un cost addicional.

Un escenari molt probable es que per intentar controlar els costos, hi hagi una forta tensió entre els ciutadans que demanen més i millors prestacions, i els governs que es veuran obligats a retallar la despesa pública. En aquesta tensió hi jugarà un paper destacat la política, dons vindrà influïda per un creixent pes electoral de la gent gran i la seva exigència de millores en les pensions i altres prestacions, per poder viure en millors condicions els anys de la vellesa.

En el cas d' Espanya la situació es més complexa, dons encara no s'ha acabat de situar l' Estat de Benestar al nivell de l' Europa dels 15, i l'augment de despesa que es preveu es de les més altes de la unió Europea.
Com queda clar serà precís gestionar molt millor els recursos, i introduir reformes de diversa índole al sistema actual. Caldran bastants "Pactes de Toledo" per trobar un punt d'equilibri entre les possibilitats econòmiques del país i les demandes socials.

En l'estudi hi ha dades interessants com, per exemple que la població d' Europa de 25 membres, que actualment es de 456 milions, fins a l'any 2.050 disminuirà en un 1%, però al mateix temps la població en edat laboral de 15 a 64 anys cau fortament, passant de 307 milions a 259 milions, el que suposa un canvi espectacular en el índex de dependència. L' immigració neta s'estima passarà del nivell actual d' un milió tres-cents mils immigrants anuals a uns nou-cents mil. En quant al PIB es preveu un augment del 2,2 % fins l'any 2.024 i que posteriorment fins a l'any 2.050 es reduirà al 1,3 %. L' augment que es preveu per la productivitat es del 1,8 % anual. La previsió per Espanya es passar d'un creixement del PIB del 2% pel període 2004 – 2030, al 0,9 % pels anys posteriors.

Quin nivell de fiabilitat tenen aquestes estimacions? Les mateixes que tota estimació solvent a llarg termini, com es en aquest cas. Un estudi d'aquesta naturalesa es complex i obliga a fer moltes assumpcions; tot i defensant la gran utilitat d'aquests estudis, només se li ha de donar un valor d' orientació sobre les tendències futures, i tenir clara la necessitat de revisar les assumpcions periòdicament. Veiem, per exemple, algunes de les estimacions en las que es basa l'estudi, que a més s'han hagut de fer a nivell de cada país: projeccions demogràfiques per edats, que inclou conceptes com la tassa de fertilitat, l'expectativa de vida, immigració; augment del PIB; la productivitat; el tipus d'interès; la població activa i el nivell d'atur, els ratios de dependència, etc.

Com a conclusió, el més probable es que si el creixement econòmic futur es només moderat com es preveu, per poder finançar el model de benestar, s'assisteixi a la necessitat de majors aportacions contributives, o d' impostos, i com que aixó es preveu difícil, s'opti per anar limitant el nivell de prestacions públiques. El resultat, contra el qual s'hauria de lluitar, seria el d' una introducció progressiva d'un sistema de protecció lliberal per els que el puguin pagar, la qual cosa portaria a una societat més individualista, menys solidaria i amb una major desigualtat social.