dissabte, 26 de novembre de 2016


 ELS REFUGIATS ELS GRANS OBLIDATS  


Ara tot d’interès dels mitjans de comunicació està centrat en Donald Trump. Les seves declaracions erràtiques han portat una gran confusió.

Ates el terratrèmol que Trump suposa, els mitjans de comunicació han perdut interès en altres temes ben punyents, que han deixat de ser noticia. Es el cas dels refugiats que fugint de la guerra o de la misèria busquen refugi a la UE.

La incapacitat dels polítics de  prendre una decisió a nivell europeu és un bon exemple de la manca de lideratge i del desgavell en el que es troba la UE. Alguns països es neguen en rodó a rebre cap refugiat, altres callen, o donen llargues al assumpte. Ha sigut la líder alemanya Angela Merkel la que ha donat una resposta humanament valenta i positiva, amb la que arrisca  de perdre les properes eleccions.

Espanya no és el pitjor cas, però el seu paper es també vergonyós. Dels centenars de milers de refugiats que volen venir a Europa, Espanya es va comprometre a rebre’n 16.500, dels quals a la practica només n’ha rebut uns centenars.

Ens hem queixat tantes vegades de l’humiliant tracte que van donar els francesos als refugiats espanyols que fugien de la guerra civil i ara encara els tractem pitjor.

Quants morts més hi hauran d’haver a les aigües de Líbia o de la Mediterrània per què reaccionem?

Què se’n ha  fet dels valors europeus? On és la solidaritat? El únic en el que s’han posat d’acord els governs europeus és en pagar a Turquia per que freni l’arribada de refugiats.

Es cert que països com Itàlia o Grècia estan fent grans esforços i sacrificis per minorar la tragèdia. 

I també que moltes entitats, ONG’s i particulars  estan fent l’impossible per salvar vides i per acollir-los dignament.

Es evident que la UE no pot acollir els milions de persones que voldrien venir. Però el pitjor és que no té cap resposta per minorar el problema, i que està donant un tracta vergonyós  als que, han aconseguit entrar a Europa.

La UE, els seus estats membres, i els ciutadans,  tenim la obligació moral de contribuir i donar respostes dignes a aquesta tragèdia humana. Les respostes poden ser molt diverses. Tampoc cada u de nosaltres  podem defugir el contribuir-hi, per petita que ens pugui semblar la nostra aportació.  Siguem solidaris!

Això és tot per avui. Us desitjo un molt bon dia.

 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimarts, 15 de novembre de 2016

NOUS CORRENTS


El que fins fa poc eren corrents subterrànies són ja perilloses corrents emergents. Des de que  Margaret Thatcher i Donald Reagan van iniciar la revolució conservadora els anys 1980’s,  han passat moltes coses, que podríem resumir en: globalització, noves tecnologies i la Xina. Aquestes realitats han portat creixement i  progrés econòmic, però també crisi, deute, atur, corrupció, desigualtat, migracions i incertesa. Als Estats Units i a Europa, per exemple, hi ha hagut alguns gran guanyadors, però la majoria dels ciutadans de les classes mitjanes i populars es senten perdedors.

Els perdedors tenen por al futur. I la por fa sorgir sentiments poc nobles, especialment l’egoisme, el tancament en si mateix i el rebuig a la diferència. Aquest sentiments, es concreten en exigir el tancament de fronteres, l‘exaltació de lo propi, tornar al proteccionisme, o rebutjar la immigració. Altres sector socials es radicalitzen contra el sistema, la corrupció i els que governen. En definitiva, els perdedors es revolten contra l’establishment i volen un canvi polític que els protegeixi. Els caps de turc, culpables de tots els mals, són els immigrants, la invasió de productes estrangers, les directrius de la UE, o l’obertura de les fronteres. Aquesta demagògia ha obert les portes de bat a bat a Donald Trump, al Brexit, a Marine Le Pen, etc.

Al horitzó, mani qui mani,  no tot són flors i violes. No està clar que es pugui tornar a un creixement estable, encara que sigui moderat. El deute acumulat al món és enorme. La pujada del tipus d’interès propera. Donald Trump és tot una incògnita. La UE trontolla. El proteccionisme ensenya les ungles. La immigració des de la guerra o la pobresa no té qui l’aturi.

Pel creixement econòmic l’obertura de fronteres i la globalització són imprescindibles, però NO com s’ha fet fins ara. Pel progrés social  cal “governar” la globalització,  posant-hi alguns límits, i en tot cas tenint presents els efectes socials i mediambientals, i protegint als perdedors més febles. Tot acompanyat d’una fiscalitat realment progressiva i una distribució més justa de la riquesa que es crea.

El model econòmic d’una globalització liberal està esgotat. Cal fer un replantejament a fons. Si la economia no porta el progrés per tots, o per la gran majoria, i sinó es protegeixen els perdedors de la globalització, la radicalització augmentarà i acabarà fent trontollar tot el sistema.

Com veiem, hi ha problemes, però també hi han solucions. La qüestió es saber si hi ha voluntat, dels que realment  tenen el poder, de posar-les en marxa. Voldríem poder ser optimistes. 
 Francesc Raventós

 Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Publicat a La Vanguardia el 11 del 11 de 2016


Voleu llegir més? Premeu aqui!