PER UNA UNIVERSITAT DE QUALITAT

19/06/2008
Francesc Raventós Economista

Tot està canviant i a quin ritme!. Cal adaptar-se a la nova realitat. També ho hauran de fer les Universitats. La complexitat creixent que suposa la globalització, exigeix persones molt preparades amb una bona base tècnica però també humanística. Les universitats, que cada cop competeixen més entre si tan en captar alumnes com en voler bons professors, tenen la responsabilitat i la necessitat, si volen sobreviure, d'oferir un elevat nivell de qualitat, d' eficàcia i eficiència, en crear i transmetre coneixement per formar bona part dels futurs responsables del progrés econòmic i social del país.

Caldrà novament una reforma de l' Universitat. Servirà per algo? Difícilment si no s'introdueixen profunds canvis en el seu funcionament. Comencem per parlar del sistema d' elecció del rector i dels orgues de govern. El sistema actual no funciona ni pot funcionar. Ara les universitat, que tenen distribuït bona part del seu poder entre facultats, departaments i lobbys universitaris, elegeixen un dels seus membres com a "primus inter pares", el Rector, que temporalment els ha de regir, i que degut a aquests condicionants te una capacitat de decisió molt limitada. Per tant, si es vol que les universitats millorin, cal una línia executiva forta que dirigeixi i gestioni l' universitat. El rector hauria de ser nomenat pel Parlament, d'entre persones de reconegut prestigi i capacitat de gestió. No necessàriament han de ser membres de la comunitat universitària.

El rector ha d'ésser acompanyat de la Junta de Govern, òrgan col·legiat a qui correspon la direcció de l' universitat, el qual hauria d'ésser mixta entre persones externes i representants de la Universitat. D'alguna manera assumiria les funcions del Consell Social que podria desaparèixer, donat que als actuals Consells Socials s'els hi demanen unes funcions excessives per la seva capacitat d' actuació, al no disposar dels mitjans autònoms suficients per complir amb rigor les facultats que la llei els hi atorga. En canvi totes les funcions acadèmiques i científiques, així com el garantir la qualitat i rendibilitat social tan de la docència com de la recerca l'hauria d' assumir el Consell Acadèmic, format bàsicament pel professorat.

El objectiu de la universitat ha de ser el formar ciutadans perquè estiguin ben preparats per encarar els reptes que la societat del coneixement requereix, però apart de donar coneixement, la universitat ha de contribuir a obrir les ments als amplis horitzons de la complexitat i la globalització; desenvolupar l'afany de saber més; l'esperit de creativitat i d'emprendre, així com el sentit de responsabilitat social, conceptes que s' haurien de considerar al avaluar, per algun en extern, la qualitat de la docència, de la recerca i de la gestió.

Els nous temps demanen flexibilitat i exigència permanent, el que comporta que les rigideses actuals del sistema funcionarial: contractació, acomiadament i operativa en general, el facin incompatible amb els nous temps, per tant hauria de ser un sistema a extingir. Els nous professors s'haurien d'incorporar amb contractes per períodes més o menys llargs. Condicions de treball, retribucions adequades, i sistemes d'incentius han de permetre atraure els millors professors, i per tant generar una forta demanda d' estudiants. Una bona obertura internacional tan en l'atracció de bons professors com d'alumnes, excel·lència en la recerca i un permanent intercanvi i col·laboració entre professors i universitats, portarà a disposar d' universitats de prestigi internacional. L' anomenat procés de Bolonia, si es fa be, facilitarà aquest objectiu.

Un altra element clau es el rendiment de comptes: l' Equip de Govern ha de presentar a el resultats de la seva gestió al Parlament, aconseguir la seva aprovació i obtenir el nivell de finançament en funció dels resultats obtinguts.

Aquest i molts d'altres cavis s'hauran d'introduir si es vol millorar el nivell de les nostres universitats. Malgrat que tenim professors, facultats i departaments molt qualificats, el reconeixement internacional que tenen les universitats espanyoles i catalanes es baix . En els rankings internacionals sobre el prestigi i la qualitat de les universitats, la posició que tenen en el ranking es bastant mediocre, en canvi no es així per les escoles de negoci catalanes que acostumen a ocupar una molt bona posició. Evidentment el baix nivell de finançament es part de l ' explicació d'aquest deficient reconeixement, però només una part. Les universitats han d' analitzar les causes internes que impedeixen un millor reconeixement.

Es cert que el nivell de finançament del sistema universitari actual queda molt lluny de l'objectiu al que s'hauria d'arribar de dedicar un 2% del PIB a l'educació superior, i un 3% del PIB a la recerca. No cal dir però que les universitats han de gestionar millor els recursos de que disposen, especialment el anomenat capítol primer, o sia, personal i separar clarament tan el finançament com la despesa destinats a la docència i a la recerca. S'ha de saber que costa cada cosa, però no només el cost econòmic sinó també quina es la seva rendibilitat social. Tot això no ha de suposar cap fre a una política generosa de beques per que no es malmeti cap talent.

Les nostres universitats son claus pel benestar futur de la societat. El creixement econòmic a mig i llarg termini dependrà en bona part de la qualitat dels nostres universitaris i de la seva capacitat d'innovar, d'emprendre i de gestionar amb encert els recursos escassos en un entorn molt competitiu.

Els governs espanyol i català han de definir el marc legal que faci els canvis possibles, però les pròpies universitats tenen una gran tasca interna a fer si volen donar el servei que la societat els exigeix. A Catalunya, el govern te al davant una delicada tasca a fer per impulsar un sistema universitari català de eficient i de qualitat, ja que exigeix revisar el mapa universitari i dissenyar el model de creixement que es preveu i desitja per encarar amb èxit el propers reptes, que no seran pocs.