dilluns, 15 d’octubre de 2018


SOCIAL EUROPE.  EL SISTEMA MONETARI DAVANT UNA NOVA RECESSIÓ


Per llegir el text original:

https://www.socialeurope.eu/is-the-monetary-system-facing-the-risk-of-recession


Francesc Raventós
Voleu llegir més? Premeu aqui!

Is The Monetary System Facing The Risk Of Recession?


Francesc Raventós
Francesc Raventós

The International Monetary Fund, other economic institutions, politicians, experts, and a good number of indicators predict a new economic downturn. The causes will be diverse but the significant one is that debt worldwide has grown at an exaggerated rate. According to the report of the International Finance Institute, IIF, global debt is $247-plus trillion, 318% of GDP.

In the 2000s or noughties an expansive fiscal and monetary policy with low interest rates generated significant public deficits, a strong increase in borrowing and created a stock market and real estate bubble that erupted in 2007, forcing central banks to push for a huge monetary expansion – Quantitative Easing – to get out of the crisis eventually.

With a lot of financial liquidity in the market at a cost close to zero, the economy has regained growth and, for now, inflation is under control. But the economic cycle cannot be considered closed until central banks’ debt and interest rates return to normal. Trust in the International Monetary System, and the main currencies remains, but if some day trust in one important currency is lost, the situation would be very delicate.

Now the economic recovery has been achieved, it is time to gradually restore debt and interest rates to reasonable levels (aka tapering). The US Federal Reserve (Fed) has already increased its interest rate and announced that it will continue to do so. The consequences have been immediate, with the withdrawal of investments from emerging countries, such as Argentina, Brazil, South Africa, India or Turkey, to invest in American bonds. The European Central Bank (ECB) has also announced that by the end of 2018 it will stop buying debt and that interest rates will rise as the economy improves (but not before the summer of 2019).

What will be the consequences of tapering? Will it destabilize the economy? What are the risks of entering a new recession? Will the current monetary system resist? How will the governments that are highly indebted deal with recession?

In addition to indebtedness, there are many current risk factors that can contribute to a new recession. Political instability, economic imbalances, the weaknesses of the international monetary system, the self-imposed isolation policy of the US, the increase in protectionism and populism, or the existence of serious political and economic uncertainties. It is a situation that generates confusion and mistrust and therefore calls for, among other decisions, reforming the international monetary system so as to prevent the situation getting out of control.

Greenback glory over?

For 70 years, the dollar has been, and is, the superpower of the global financial and monetary system. Despite the steep growth in the Chinese economy, and the use of the renminbi, the primacy of the dollar goes unquestioned. But a transition to a safer and more stable multipolar system must be promoted, in which currencies such as the euro, renminbi, and the IMF itself play a greater role.

The most rational proposal is that the IMF promote the emission and employment of the Special Drawing Rights, SDR, to gradually convert them into the main reserve currency. It would give stability and confidence to the system at a time when, due to globalization, geopolitical changes, digitization and the need to protect the environment, it is undergoing profound transformations.

A reform based on SDRs taking on a more central role is feasible and is probably the only alternative to the current monetary system. But this proposal generates strong resistance from the US for fear of losing the many privileges that the pre-eminence of the dollar brings as the main reserve currency. Nor does the IMF, in which the US has a dominant influence, seem interested in promoting SDRs.

What will happen if the next crisis comes? In the 2008, the main central banks poured an astronomical amount of monetary liquidity into the system. Now, the concern is that, given the high levels of debt, an operation of this magnitude cannot be repeated, if you do not want that the market lose confidence in a monetary system based on fiduciary, or a currency not backed by a physical asset.

Stopping recession

The risk of a new recession is affecting all countries, and therefore is a global problem that demands international coordination at the highest level. Probably the G20 would be the most appropriate forum.
The IMF should gradually convert SDRs into the basic currency of the world system, act as a bank of central banks and as a lender of the last resort. Given the extraordinary power that the IMF would have, it should be politically more representative, evaluate the social repercussions of its actions and render account.

All the most heavily indebted countries should draw up plans to reduce their debt. With regard to the eurozone, it must be recognized that it has succeeded in reducing the budget deficit, but at the cost of increasing the debt, far exceeding the target of 60% of GDP. The target or allowed percentage ratio of debt to GDP should be frozen, the authorities should initiate a gradual process of its decrease, restructure part of the debt of the most heavily indebted countries and deepen financial integration.

In summary: the international monetary system has a serious problem to solve, but there is not enough political pressure to force the main political and monetary authorities, within the framework of multinational institutions, to take the necessary decisions to avoid a new crisis causing instability and sorrow in the economy and the society. Should we really wait for the recession to begin before taking action?

Listen to the audio version of this article
Voiced by Amazon Polly
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dijous, 12 d’octubre de 2017

El diari El País en hores baixes.

El diari "El País", avui és el diari més important d'Espanya. Fundat l'any 1976 a l'inici de la democràcia, va ser emblemàtic pel progressisme, però ja fa uns anys que està en hores baixes. Per un cantó, el fet de haver optat per allunyar-se del progressisme i mantenir una línia editorial molt conservadora i per l'altra, per la mala gestió econòmica, que ha fet que en els darrers anys les seves accions perdessin el 95% del seu valor.

El País té com accionistes diversos grups financers i entre ells el banc HSBC, Banc Santander i la companyia Telefónica. Especialment aquests darrers li han imposat una defensa sense fissura de  l'"establishment", el que implica atacar a fons al PSOE de Pedro Sánchez per esquerranisme, els partits a l'esquerra d'aquest i al sobiranisme català.


La manca de pluralitat i d'independència del diari, ha portat a una progressiva depuració dels periodistes que tenien opinió pròpia i no sempre coincident en la línia editorial del diari. El periodista angles John Carlin, o els catalans Joan B. Culla, que portava col·laborant-hi 30 anys, Francesc Serés, o els valencians Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli, "han hagut d'abandonar" el diari.

L'economia del periòdic es troba en una situació molt delicada. Els deutes financers superen els 1.500 milions d'euros i en el seu balanç hi consten elevades pèrdues que han col·locat a l'empresa en situació de dissolució si no aconsegueix un important augment del capital social.

Els accionistes molt crítics en la gestió de l'actual president Juan Luís Cebrian, el volen substituir per Javier Monzón, expresident  d'Indra.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

diumenge, 8 d’octubre de 2017

MOVIMENT I FUGIDA D'EMPRESSES


La situació política que estem vivint a Catalunya ha suposat una fuita de seus socials d'empreses catalanes a altres domicilis de l'estat espanyol. Forma part de la campanya de la por i de pressió a les empreses, que ha impulsat el Govern espanyol.
Alguns d'aquests moviments tenen sentit, com ara el de CaixaBanc o Banc de Sabadell, que a banda d'evitar la retirada massiva de dipòsits, necessiten poder assegurar als seus clients que compten amb el suport del Banc Central Europeu i del fons de garantia de dipòsits, el que garanteix que aquests siguin segurs i impossibilita qualsevol tipus de "corralito".


També té un cert sentin el trasllat d'empreses de serveis que tenen bona part dels seus consumidors a la resta d'Espanya, o empreses de consum de marques conegudes, que tenen por d'un cert boicot. No cal dir la pressió que han sofert les empreses amb les tarifes o normes regulades pel govern central, com ara Gas Natural, que s'han vist "obligades" a canviar el domicili.

Algunes empreses importants i la majoria de multinacionals estrangeres grans exportadores, que decideixen per si mateixes, seguiran aquí, doncs ja estan acostumades als canvis polítics a molts països. Així ho ha afirmat SEAT o la Cambra de Comerç Francesa de Barcelona que han assegurat que no hi ha cap motiu per traslladar la seu fora de Catalunya.

Quins efectes realment tenen aquestes fuites d'empreses? D'entrada generen un efecte psicològic en contra del procés, però sense efectes reals, doncs el que traslladen és només el domicili social, però l'empresa seguirà al mateix lloc creant riquesa i mantenint els llocs de treball. En el futur dependrà de com tot evolucioni. Pel que fa a els efectes fiscals són mínims, ja que els impostos més destacats es paguen on hi ha la principal activitat econòmica, que és Catalunya.

És cert que aquests moviments no són desitjables. Però veiem l'altra cara de la moneda. Si Catalunya esdevé un estat independent, tal com passa en altres països com ara Dinamarca, Àustria, Suïssa o Irlanda, moltes empreses multinacionals hauran d'obrir aquí una seu social per atendre el mercat català que té set milions i mig de consumidors. Catalunya, amb un estat propi necessitarà també disposar d'un conjunt d'empreses públices i privades per atendre els serveis públics i els mercats regulats, com ara: Aeroports Catalans, TelefonCatalunya, Banc Públic Català, GasCat, Energies de Catalunya, TrensCat, Autopistes ,etc. etc. A més la república catalana necessitaria quantitat de nous funcionaris per atendre els serveis de l'administració del nou Estat.

Es cert, que part de la burgesia catalana s'ha sumat a la campanya de la por del govern central, però no s'ha d'oblidar que dins de l'extens teixit de petites i mitjanes empreses, la majoria exportadores, moltes opten per una Catalunya independent. No es pot oblidar que el món empresarial es mou per paràmetres racionals en funció de les expectatives de negoci i de benefici. Catalunya és un bon país per fer negocis, i per això moltes empreses estrangeres segueixen invertint a Catalunya; ho han anunciat: Volkswagen, Nestlé, Zurich assegurances, KT telecomunicació coreana, Amazon, Easyjet, Hewlett-Packard, Royal Caribbean Cruises, Arista LifeScience, Boehringer...

Els avantatges de disposar d'un estat propi són evidents. A cada moment es prenen les decisions que més convenen, com ara, on i en què fer les inversions, o com garantir millor l'estat de benestar. Un altre fet bàsic és que l'Agencia Tributària de Catalunya ingressa tots els impostos, i, evita així un dèficit fiscal entre 10.000 i 15.000 milions d'Euros anuals. Aquests recursos addicionals permeten, impulsar el país, millorar les condicions de vida dels seus ciutadans i ser solidaris.

Una desestabilització de l'economia no interessa a ningú. Entre altres coses, l'Estat Espanyol té un enorme deute del qual ha de respondre als creditors, el seu import és ja d'un bilió cent mil milions d'Euros. Així, ja el Fons Monetari Internacional ha advertit que unes tensions prolongades en relació a Catalunya podrien afectar les inversions a Espanya. El mercat ja ha fet pujar la prima de risc, i algunes agències de qualificació crediticia han mostrat la seva inquietud. Hi ha nerviosisme en els mercats financers, i Angela Merkel ja ha fet conèixer al president de la Comissió Europea Jean Claude Junker, la seva preocupació, doncs si es desestabilitza la cinquena economia europea, es pot desestabilitzar la Unió Europea, que prou problemes té.

Resumint: No siguem víctimes de la campanya de la por. És cert, que qualsevol període de transició en crear un estat propi requereix temporalment sacrificis i renúncies, però un país petit, econòmicament viable com és Catalunya, amb un teixit empresarial dinàmic, innovador i competitiu en un món obert, té moltes més possibilitats de millorar el benestar dels ciutadans, que en definitiva ha de ser l'objectiu de la política.

Què cada u opini i decideixi el que cregui més convenient, però fem-ho lliurement amb el màxim d'informació i objectivitat possible.

 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dissabte, 9 de setembre de 2017

El déficit fiscal de Catalunya


Segons el Ministeri d’Hisenda, i l'informe del Sistema  de Cuentas Públicas Territorializadas,  l’any 2014 les aportacions que va fer Catalunya a l’Estat espanyol van suposar un dèficit fiscal per Catalunya de 9.892 milions, mentre que la Generalitat estima que va ser de 15.000 milions. Si fem la mitjana el dèficit fiscal de Catalunya seria d’uns 12.400 milions anuals. Amb aquesta xifra.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 6 de setembre de 2017

Vivim moments importants


Carta als amics:
A Catalunya estem vivint uns moments importants que quedaran escrits en els llibres d’història.
Al mig de moltes tensions el govern català ha anunciat convocar un referèndum pel dia 1 d’octubre perquè els catalans puguin decidir si volen que Catalunya sigui un estat independent o no.

 Com s’ha arribat fins aquí?  Amplis sectors de catalans se senten política, cultural i econòmicament maltractats pel govern d’Espanya, i aquest en cap moment ha tingut voluntat política per intentar suavitzar o resoldre la situació.

Cada u decidirà lliurement quina posició prendrà davant el referèndum; jo ja he decidit que hi participaré  i votaré SI,  però evidentment, respecto als que votaran no, o als que decideixin no votar.

Quines són les meves raons per votar SI?  N’esmentaré unes quantes:

Vaig quedar molt decebut que l’Estatut de Catalunya un cop seguits els tràmits legals i aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i en referèndum pels catalans, és retalles en temes essencials.

No entenc que no es vulgui reconèixer que Catalunya és una nació  amb la seva història, cultura i llengua. El “café para todos”, i el creixent centralisme, ho enverinen tot.

Bona part les causes del malestar són la manca d’inversions públiques a Catalunya, la insuficiència financera, el dèficit fiscal,  les interferències en el sistema educatiu català o el fre a l’elevada capacitat d’iniciativa ateses les rigideses imposades per l’establishment polític, econòmic, financer i funcionarial  madrileny.

Catalunya té capacitat sobrada per aprofitar tot el seu potencial humà i esdevenir un país social i econòmicament pròsper, obert i solidari.. Té una dimensió semblant o major que Bèlgica, Àustria, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia o Irlanda, i una estructura econòmica i social força equilibrada.

Aquests països han demostrat que és més eficient apropar el poder decidir les prioritats polítiques econòmiques, socials i culturals, les inversions públiques, la política fiscal, la gestió de ports i aeroports, les polítiques de migració i d’acollida, la solidaritat interna i externa, etc.

Em costa entendre que si un 75 ò 80% de catalans són partidaris que es faci la consulta sobre el seu futur, alguns partits demanin als ciutadans que es faci el boicot a un acte democràtic.

Podria seguir, però no ve al cas. Esperem que malgrat la tensió actual, es respecti democràticament la voluntat expressada pels catalans, sigui quina sigui la seva decisió, i que les actuacions que segueixin les dugues parts, siguin assenyades, i en un marc de diàleg, moderació i voluntat d’entesa en benefici de tots els ciutadans.

Espero que vegis aquest escrit com un signe d’amistat, la qual sempre ha d’estar per sobre de les opinions de cada u.

Cordialment et saluda.

Francesc Raventós.

 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 23 d’agost de 2017

Un trist final de vacances


 En tornar de vacances m’he trobat amb els salvatges i tràgics atemptats de Barcelona i de Cambrils.  Un cop mig recuperat del xoc emocional,  i amb major serenor, sento la necessitat de compartir algunes reflexions.

Per començar, manifestar la profunda tristor amb que vull fer arribar el  condol a tots aquells que han perdut éssers estimats i desitjar la prompta recuperació dels ferits. Però no hem de pensar només en els afectats de Barcelona i de Cambrils, que realment ens han tocat molt de prop,  sinó també amb els de París, Berlín, Madrid, Niça, Londres, Brussel·les i de tot el món.

Crec que ens hem de felicitar per l’alt nivell d’humanisme, eficàcia i professionalitat que han mostrat els Mossos d’Esquadra, serveis d’emergència, centres hospitalaris i totes aquelles  persones que han contribuït a augmentar la seguretat i a donar suport als afectats. A tots ells mostrar la nostra admiració i reconeixement.

Felicitar al govern de la Generalitat per la direcció d’un gabinet de crisi eficaç i la informació permanent donada als ciutadans, també a l’Ajuntament de Barcelona pel seu paper activíssim, al govern d’Espanya per facilitar la coordinació policial i evidentment a tots els ciutadans pel seu civisme i solidaritat amb les víctimes i els afectats.

Però, i ara què? És important que la societat catalana, no només no faci passos endarrere evitant per exemple caure en la islamofòbia,  sinó fer-ne endavant cap a una societat que volem universal, oberta, tolerant, democràtica, lliure i justa, que dóna un alt valor a la pau, i la convivència entre els diferents pobles i cultures. Catalunya ha sigut i ha de ser una terra d’acollida, d’integració i de progrés. Sabem que tot té límits, però els hem de saber gestionar tant amb el cap com amb el cor.

Però evidentment no n’hi haurà prou. S’ha d’anar a les arrels del problema. La societat occidental i els seus estats, han de col·laborar més amb la comunitat musulmana i combatre les causes que creen el germen del terrorisme, entre les quals destaquen els interessos geopolítics,  econòmics i de poder, junt amb les grans desigualtats, la corrupció, la ignorància  i la intolerància. Com que això malauradament sembla impossible, almenys a Catalunya hauríem d’avançar en aquesta direcció.

Encara colpit pels atemptats, et desitjo una bona tornada de vacances, recuperar “la normalitat”, mantenir-nos ferms i solidaris en els nostres valors, i mostrar que  NO TENIM POR.

Salutacions cordials.

Francesc Raventós
21 d’agost de 2017
Voleu llegir més? Premeu aqui!

diumenge, 16 de juliol de 2017

LA UE DEBE CANVIAR EL RUMBO

                                             
El resultado de las elecciones presidenciales francesas han dado un respiro temporal a la amenaza que supone una creciente extrema derecha en Francia y en la Unión Europea. Se ha ganado un tiempo precioso para intentar dar respuestas a los muchos problemas que preocupan a los ciudadanos. No será fácil, pero sólo un decidido cambio de rumbo puede permitir encauzar la compleja situación. De lo contrario el futuro de Francia y de la Unión Europea será muy obscuro.
El desequilibrio entre el poder económico y el poder político es enorme, lo que facilita la concentración de riqueza y de poder en pocas manos, el empobrecimiento del resto y pone en peligro a la democracia. Hay que ofrecer una alternativa viable al modelo neoliberal actual, no basada en aplicar medidas antisistema, sino en promover una “revolución reformista” que permita devolver el sentido común a la sociedad y a la economía.

Se proponen cinco grandes líneas de actuación. La primera es conseguir un modelo de sociedad, en el cual la economía esté sometida a la política. El crecimiento económico evidentemente es básico, pero para el ser humano también son importantes la libertad, la democracia, la justicia, los sentimientos, la familia, el trabajo o la cultura.
La segunda línea supone que los ciudadanos debemos aceptar la realidad del nuevo entorno de cambio permanente y aprovechar las oportunidades que ofrece. Europa ya no es el centro del mundo y ha iniciado su declive.  Pueden venir tiempos difíciles, con elevado paro estructural y pérdida de poder adquisitivo. Pero también hay muchas oportunidades que debemos saber aprovechar.
La tercera línea es conseguir una economía productiva de progreso basada en el mercado. No se pretende cambiar radicalmente el sistema económico actual, que tiene aspectos positivos, como por ejemplo, la capacidad de iniciativa o un beneficio razonable, se trataría de transformarlo, poniendo límites cuando se atente al interés general. El nuevo modelo económico  ha de promover el crecimiento económico y la productividad, pero también reducir las grandes desigualdades con una distribución  más justa del beneficio del crecimiento. El sistema financiero ha de estar al servicio de las empresas y las familias y deben ponerse límites al capital financiero especulativo.
Cuarta línea: El Estado ha de tener un  papel activo como agente económico-social y ha de garantizar el buen funcionamiento de la sociedad, la economía, el estado de bienestar, la creación de empleo, la dignificación del trabajo, impulsar la cultura y la sostenibilidad. La colaboración público privada resulta imprescindible.
Se precisa un nuevo sistema fiscal eficaz, justo y progresivo, que luche contra la evasión fiscal, sea corrector de les grandes desigualdades y que progresivamente se sitúe en el nivel de ingresos de la media de la Unión Europea. No pueden pretenderse servicios de calidad como en los países nórdicos, pero pagar impuestos como en Bulgaria o Grecia. En España, los ingresos públicos, están 9 puntos del PIB por debajo de la media de la Eurozona. Supondría ingresar 100.000 millones de euros más anualmente.
Y la última línea de acción es conseguir una Unión Europea, fuerte, democrática, unida y que se exprese con una sola voz. Últimamente la Unión Europea ha sido una máquina de desregular mercados y no ha protegido a los ciudadanos de un capitalismo salvaje. Ahora debería convertirse en la primera línea de defensa de los ciudadanos, de las amenazas del repliegue y  proteccionismo de los países,  y de todo tipo de extremismos.
Mientras la población de la Unión Europea envejece, su peso económico se reduce, y su influencia política disminuye, estamos todavía debatiendo que hacemos con la Unión Europea, olvidando que el entorno mundial ha cambiado y que donde se negocian y se negociaran las políticas mundiales, es y será en el Mar de la China y en el Pacifico.
Si queremos evitar el declive, habrá que avanzar rápidamente hacia la unidad de la Unión Europea, recuperar  la supremacía de la política sobre la economía y abandonar las políticas neoliberales radicales. Por tano se precisa una renovación a fondo de ideas, políticas, personas y recuperar la ilusión por el proyecto común.
El tiempo ganado nos ofrece la oportunidad de aplicar nuevamente el sentido común en el funcionamiento de la economía. Sabremos aprovecharla?
Se proponen cinco grandes líneas de actuación. La primera es conseguir un modelo de sociedad, en el cual la economía esté sometida a la política. El crecimiento económico evidentemente es básico, pero para el ser humano también son importantes la libertad, la democracia, la justicia, los sentimientos, la familia, el trabajo o la cultura.
La segunda línea supone que los ciudadanos debemos aceptar la realidad del nuevo entorno de cambio permanente y aprovechar las oportunidades que ofrece. Europa ya no es el centro del mundo y ha iniciado su declive.  Pueden venir tiempos difíciles, con elevado paro estructural y pérdida de poder adquisitivo. Pero también hay muchas oportunidades que debemos saber aprovechar.
La tercera línea es conseguir una economía productiva de progreso basada en el mercado. No se pretende cambiar radicalmente el sistema económico actual, que tiene aspectos positivos, como por ejemplo, la capacidad de iniciativa o un beneficio razonable, se trataría de transformarlo, poniendo límites cuando se atente al interés general. El nuevo modelo económico  ha de promover el crecimiento económico y la productividad, pero también reducir las grandes desigualdades con una distribución  más justa del beneficio del crecimiento. El sistema financiero ha de estar al servicio de las empresas y las familias y deben ponerse límites al capital financiero especulativo.
Cuarta línea: El Estado ha de tener un  papel activo como agente económico-social y ha de garantizar el buen funcionamiento de la sociedad, la economía, el estado de bienestar, la creación de empleo, la dignificación del trabajo, impulsar la cultura y la sostenibilidad. La colaboración público privada resulta imprescindible.
Se precisa un nuevo sistema fiscal eficaz, justo y progresivo, que luche contra la evasión fiscal, sea corrector de les grandes desigualdades y que progresivamente se sitúe en el nivel de ingresos de la media de la Unión Europea. No pueden pretenderse servicios de calidad como en los países nórdicos, pero pagar impuestos como en Bulgaria o Grecia. En España, los ingresos públicos, están 9 puntos del PIB por debajo de la media de la Eurozona. Supondría ingresar 100.000 millones de euros más anualmente.
Y la última línea de acción es conseguir una Unión Europea, fuerte, democrática, unida y que se exprese con una sola voz. Últimamente la Unión Europea ha sido una máquina de desregular mercados y no ha protegido a los ciudadanos de un capitalismo salvaje. Ahora debería convertirse en la primera línea de defensa de los ciudadanos, de las amenazas del repliegue y  proteccionismo de los países,  y de todo tipo de extremismos.
Mientras la población de la Unión Europea envejece, su peso económico se reduce, y su influencia política disminuye, estamos todavía debatiendo que hacemos con la Unión Europea, olvidando que el entorno mundial ha cambiado y que donde se negocian y se negociaran las políticas mundiales, es y será en el Mar de la China y en el Pacifico.
Si queremos evitar el declive, habrá que avanzar rápidamente hacia la unidad de la Unión Europea, recuperar  la supremacía de la política sobre la economía y abandonar las políticas neoliberales radicales. Por tano se precisa una renovación a fondo de ideas, políticas, personas y recuperar la ilusión por el proyecto común.
El tiempo ganado nos ofrece la oportunidad de aplicar nuevamente el sentido común en el funcionamiento de la economía. Sabremos aprovecharla?

 




























Voleu llegir més? Premeu aqui!