USA: “EL RETORN DE L’HISTORIA I LA FI DELS SOMNIS”

Francesc Raventós Economista 04/08/2008

Aquest es el títol del darrer llibre de Robert Kagan que te interès perquè es veu com alguns neo-conservadors americans comencen a canviar la seva visió de la política exterior.

Robert Kagan va intervenir en les conferències que el Cercle d’ Economia va organitzar amb motiu del seu cinquantenari. Molts dels assistents ja coneixíem en Kagan especialment per el seu llibre “Paradise & Power” que va publicar l’any 2.003. En aquest llibre compara la diferent visió que del món tenen Estats Units i Europa, tot i fent un panegíric de l’ excel·lència de la política neo-conservadora americana. Durant la seva exposició, es va notar un canvi important en la seva posició sobre el tema, canvi que queda detallat en el seu darrer llibre ”The retun of history and the end of dreams”.

Robert Kagan va ser un dels grans impulsors del neo-conservadorisme. Junt amb William Kristol van fundar l’any 1997 el “think tank” “ Project for the New American Century “ amb l ‘idea de que el lideratge unilateral americà era bo per els Estats Units però també per la resta del món. Aquestes idees son les que han inspirat la política exterior del president George W. Bush i entre elles la guerra preventiva, la guerra a l’ Iraq i a l’Afganistan, els menyspreament dels organismes internacionals i el divorci amb Europa.

Kagan segueix siguent un home influent. Te molta presència pública en els mitjans conservadors, i actualment assessora el candidat república a la presidència dels Estats Units, Mc Cain. Va contribuir a formular les idees bàsiques dels neo-conservadors que creien que amb la caiguda del comunisme en el món quedava una sola potencia: els Estats Units d’ Amèrica i que aquesta havia de mantenir, com fos, la seva hegemonia durant el segle XXI, imposant al món els seus ideals, creences i el model lliberal. Els arguments bàsics per recolzar la seva primacia eren la seva potencia política, econòmica i militar. Aquesta era l’única alternativa de progrés i d’ordre en el món, qualsevol altra portaria al desordre i al caos. El seu unilateralisme serviria per imposar, es volgués o no, la Pax Americana, tenint com a màxima Raó d’ Estat l’interès nacional dels Estats Units.

Algunes afirmacions son prou clares, quan recull en el seu llibre l’opinió de George Kennan: “Els Estats Units han d’agrair a la providencia el que l’historia li hagi atorgat, la responsabilitat de liderar moral i políticament els països del món” o quan afirma: Podrà Europa seguir el lideratge d’ Amèrica?, I si no el vol seguir, importa gaire?

Però les coses canvien ràpidament. Després del fracàs a l’ Iraq , a l’ Afganistan i del augment del terrorisme, els Neo-cons han quedat molt desprestigiats i KAGAN que no deixa de ser una persona intel·ligent i amb sentit polític, dona un tomb significatiu en el seu darrer llibre, encara que com comentarem no l’acaba de donar del tot..
Opina que la idea que es tenia que després de la caiguda del comunisme s’entraria en un “Nou Ordre Mundial” ha resultat ser una quimera. Progressivament han anat apareixen grans potencies que tenen els seus propis interessos i estan competint per tenir un major poder i influencia: Rússia, Xina, l’ Unió Europea, Índia, Iran, etc.
I aquestes potències cada dia es senten més poderoses. El comunisme ha mort però noves autocràcies com Rússia o Xina ofereixen una nova ideologia en rèplica al liberalisme: fort control del poder polític i fort progrés econòmic; ideologia que pot trobar adeptes en molts països, especialment d’ Àsia i d’ Àfrica. Apart apareix l’ Islamisme que lluita contra la cultura secular i el poder d’ Occident.
Rússia i Xina que es senten fortes; estan reforçant l’orgull dels seus països i estan retornant al nacionalisme com a factor de cohesió interna; econòmicament i socialment progressen per la qual cosa tenen un elevat suport social. Recuperant el sistema mil·lenari de govern, actuen com autocràcies. Es basen amb l’economia de mercat i en un sistema polític controlat en el que no admeten una oposició real. Estan creant un nou sistema de “valors” i d’entre ells la “inviolabilitat de la sobirania nacional” i per tant estan en contra de qualsevol ingerència. Des de un punt ideològic poden basar-se fins i tot en Plató i Aristòtil que consideraven nefasta la democràcia, dons donava el poder als ignorants i aquests governaven guiats per l’ambició i l’avarícia.

Amb l’aparició d’ aquestes noves potències, ja no hi ha com a referència un únic sistema liberal pel progrés econòmic i social. Ara son dos els sistemes que estan en competència. En el procés de la globalització, Occident està perdent el seu monopoli.

Un “Nou Ordre Mundial” no es possible per l’antagonisme d’interessos de les grans potencies. No seran pocs els temes de confrontació: les àrees d’hegemonia, la capacitat nuclear, el control de les fonts de recursos naturals especialment de l’energia, el domini dels mercats, el medi ambient, el terrorisme, etc. Per comptes d’entrar en una era de confluència en “els valors universals”, s’entrarà en una era de tensió i de confrontació entre la democràcia i l’autocràcia.
Davant d’aquesta realitat Kagan planteja un repte dramàtic: Volem els països democràtic-liberals configurar la historia, o preferim que els altres ens la configurin?
Ara KAGAN, sense dir-ho, reconeix l’ impotència de USA per imposar el seu ordre al món. Veu moltes amenaces i expressa por davant el futur proper, amenaces i pors que fa poc no tenia. Ara demana ajut, ara veu la necessitat de que tots els països democràtics que tenen “ iguals valors” han de col·laborar estretament i admet que USA haurà de tenir “més en compte” els seus aliats, tot i defensant, encara, l’ hegemonia de USA com a únic poder real.

Per aixó KAGAN proposa el “Concert de les Democràcies” en el qual convida a participar, encara que no ho diu s’entén sota el lideratge americà, tots els països amb democràcia liberal com Japó, Austràlia, Índia, l’ Unió Europea, Brasil, etc. Aquesta Institució actuaria al marge de les Nacions Unides, i arribat el cas “donaria legitimitat” a les accions que els països que la composen considerin necessàries.

El problema de KAGAN es que encara no ha donat el tomb complert que suposo acabarà fent d’aquí alguns anys, i es l’acceptació de que el món unipolar ja no és possible i que, agradi o no, el món estar anant cap un model multipolar en el que el poder estarà més repartit i per tant s’ hauran de trobar noves fórmules i institucions per poder conviure.

Aquest món exigirà un model de convivència molt més proper al model cultural europeu que al model americà. Amb les seves relacions amb altres països, Europa posa èmfasi en la negociació, en la diplomàcia, les relacions econòmiques, l’ ajut al desenvolupament, tot sota el compliment de les lleis internacionals. Es lo que s’en diu el “Softpower”, davant d’ USA que anteposa la seva potència política i militar, o sia, el “Hardpower” Davant les pràctiques de seducció i l’acceptació del multilateralisme per part d’ Europa, USA empra la força, la coacció i l’unilateralisme. Europa ha evolucionat cap un sistema de relacions post-modern, mentre que USA segueix els esquemes clàssics de qualsevol model l’imperialista.

Segurament, l’ anàlisi que fa KAGAN de com s’està configurant el futur es lúcid, ben fonamentat, i en certs aspectes ha d’ésser motiu de preocupació. Però si USA vol trobar una col·laboració sincera, ha de saber renunciar a la prepotència i a la defensa descarada dels seus interessos. Això vol dir reconèixer que hi ha diferents visions del món i que les àrees de conflicte s’han de tractar d’una manera molt diferent a com ho han fet fins ara. Han d’ aprendre a escoltar les raons dels demés i afavorir el compromís. La única sortida raonable es precisament aquesta: el compromís.

Acceptarà USA que tot i siguent, de bon tros, la potència mundial més important no pot imposar unilateralment les seves visions i els seus interessos als demés? Acceptarà que els demés també tenen les seves visions i els seus propis interessos? Aquesta es la pregunta a la que KAGAN encara respon negativament.

KAGAN ja ha donat algun pas. Sembla , però, que caldrà encara molt temps i molt sofriment fins que la resposta sigui fer viable una entesa que permeti un nivell acceptable de concòrdia en el món.