divendres, 23 de desembre de 2016


UN  SI  A LA DEMOCRACIA DIRECTA.                                        

A partir del inesperado resultado del referéndum sobre el Brexit, en amplios sectores políticos, especialmente conservadores, se cuestiona la democracia directa como elemento de participación ciudadana. Opinan que el referéndum no debía haberse convocado, ni tampoco haberlo celebrado en Escocia. Todo parece indicar que se ha iniciado una campaña, para deslegitimar el consultar directamente a los ciudadanos. 

A título de ejemplo, Josep Mª Colomer en el diario El País, “Oligarquía o demagogia”,  ( 25 julio 2016 ),  afirma que “ En territorios grandes con sociedades complejas y problemas difíciles, la democracia directa y participativa degenera, como vemos en los referendos y populismos de diversa factura. La alternativa es el gobierno de los partidos”. 

Colomer opina que la toma de decisiones directas por los miembros de una comunidad es un mecanismo propio de la asamblea popular en un barrio o ciudad. No funciona en ámbitos más amplios en los que se requiere competencia técnica, un cierto distanciamiento de los problemas, pactos y apertura mental. 

El establishment ve con preocupación  que los ciudadanos pueden tomar decisiones de gran calado al margen de los partidos políticos tradicionales sobre los que tiene una notable  influencia. Por eso aceptan que los ciudadanos decidan asuntos del barrio, que como dicen, son más sencillos de comprender, pero no en temas más complejos. Esta visión es compartida por muchos dirigentes del PP y del PSOE, que ven como su pretendido monopolio de la política, se vea perjudicado por la capacidad de los ciudadanos de tomar decisiones importantes al margen de los partidos. 

El Brexit ha sido un serio aviso. El establishment se siente amenazado, y por ello toda propuesta que vaya en contra de sus  privilegios o de su acumulación de riqueza  se intenta desacreditar con la etiqueta de “populismo”. El populismo de derechas e izquierdas existe, pero no todo es populismo. A la democracia directa se la critica también con los clásicos argumentos de la poca preparación de los ciudadanos para entender problemas complejos, el poder ser  influidos por  grupos de presión, la facilidad con que se puede hacer demagogia o que facilita el voto de protesta. Algunos de estos argumentos recuerdan los utilizados en el lejano siglo XIX para negar el voto ciudadano; como mal menor, se auspiciaba  el sufragio censitario por el cual solo podían votar les persones de sexo masculino que tuviesen propiedades, riqueza o un elevado nivel cultural.  

Llevado al extremo, la descalificación de la democracia directa supone una negación al principio de igualdad de derechos de todos los ciudadanos para  decidir sobre los asuntos de interés colectivo. Es cierto que tiene riesgos y que debe tener límites, por ejemplo, que no se pueda votar contra los derechos fundamentales de las personas o del sentido común. Pero sus riesgos, no son mayores que los que nos ofrece diariamente la democracia representativa. Como es posible que una persona tan ignorante y cretina como Donald Trump haya  llegado a  ser candidato a presidente de los Estados Unidos?  Como puede ser que en España el PP, comprometido a  fondo con  la corrupción, haya ganado les elecciones españolas de 2016 y aumentado sus votos en los territorios donde la corrupción fue más descarada? O es que los partidos tradicionales no usan la demagogia y falsas promesas en les campañas electorales?  
Segun Colomer dado el descredito de la política y la falta de honestidad generalizada, la propuesta de Aristóteles del “gobierno de los mejores”,  no son ya,  la democracia y la aristocracia, sino, la demagogia y la oligarquía, y entre esas dos fórmulas, la aristocracia oligárquica debe ser considerada la menos mala.
Afortunadamente esta opinión no es compartida por muchos. El descredito de la política, ha acabado con la confianza ciega en los políticos y expertos.  Han surgido con fuerza movimientos de base, progresistas,  que reivindican tanto la democracia directa como la representativa para poder influir en las decisiones públicas.  El cambio de época con el uso de internet, abre también nuevos espacios de participación democrática.

 Los partidos,  parlamentos, y gobiernos,  siguen siendo el elemento central en todo sistema democrático. Pero el perfeccionamiento del sistema debe basarse también en usar las oportunidades que ofrecen la democracia directa, participativa y digital. Todos estos instrumentos deben contribuir a una mayor participación de los ciudadanos en la toma de decisiones políticas y a una mayor transparencia, control y evaluación de la gestión pública. Todo ello redundará en mejorar  la degradada calidad democrática del sistema. 



 Francesc Raventós
 Exdecano del Colegio de Economistas de Cataluña

Enviat al diari EL PAIS., No publicat.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimarts, 20 de desembre de 2016

UNA EUROPA A DUES VELOCITATS



Que lluny estem del Projecte Europeu, somniat pels seus fundadors desprès de la segona guerra mundial. Volien una Europa de progrés, culta, socialment cohesionada, solidaria, pacífica, i en pau.

I actualment tenim: estancament econòmic, creixement de la desigualtat, corrupció, manca de polítiques d’immigració, desunió, un futur ennuvolat, i un desencís generalitzat. El Brexit ha sigut un exemple clar del descontent d’amplis sectors socials. El 2017 veurem que opinen francesos i alemanys després de les seves eleccions.

La Unió Europea esta en una situació de bloqueig. Manca que els seus membres comparteixin un projecte comú; recuperar la supremacia de la política sobre l’economia; i disposar de lideratge. 

Mentre, l’entorn està canviant radicalment. Avui el centre del món, i on es definiran les polítiques mundials, es troba en el Mar de la Xina i en el Pacífic. En canvi, la població de la Unió Europea, el seu pes econòmic i la seva influencia política, esdevé irrellevant. El propi Donald Trump, ha deixat clar que es vol desentendre d’Europa. 

Tindran raó Oswald Spengler, quan ens anunciava “La decadència d’Occident”, o, George Steiner que era pessimista sobre el futur d’Europa? Es aquest el futur que ens espera? 

Si no volem el declivi, s’hauran de prendre decisions radicals. Ara, sense Gran Bretanya, segurament serà més fàcil. Cal decidir, si es vol avançar cap el Projecte Europeu somniat; si volem convertir la Unió Europea en un simple mercat comú; o si donem el projecte per fracassat i es torna als estats nacionals. 

Si s’opta per la primera opció, suposaria una Unió Europea de dues o més velocitats. Es constituiria un nucli dur de països de vanguardia compromesos en completar la unió monetària, fiscal i política, oberts a que en el futur si puguin afegir els altres països. Els membres que no es sentin identificats amb el projecte fora millor que seguissin els passos dels anglesos.

Vivim un moment vital. Es hora de que els estadistes, les elits econòmiques i culturals, els intel·lectuals i tots els ciutadans prenguem consciencia del que està en joc.

Les noves generacions i segurament també molts dels més grans, sembla han oblidat l’Europa de les guerres i que el objectiu ha de ser aconseguir una Europa de progrés en pau. Per això, és imprescindible que les polítiques estiguin pensades pel benestar dels ciutadans i que aquests recuperin la confiança en el Projecte i en les institucions, condició essencial pel progrés, per la solució dels problemes de la nostra societat i per influir en l’agenda mundial en la solució dels reptes globals.

Publicat a La Vanguardia el 11-12-2016

Francesc Raventós


Voleu llegir més? Premeu aqui!

EL TREBALL COM A DRET CIUTADA


Les noves tecnologies amb la digitalització, els robots i la intel·ligència artificial estan capgirant el mercat de treball. Ningú gosa quantificar quin serà el balanç entre els llocs que es crearan i els que es destruiran, però es tem, que malgrat que la demanda i la producció augmentarà, el nivell d’ocupació es reduirà.

Un exemple: la multinacional de sabatilles esportives Adidas ha anunciat que pensa tornar a fabricar -les a Alemanya, però que estaran fetes per robots, de manera que siguin competitives amb les que ara fabriquen a Àsia.

Les perspectives laborals seran difícils per les persones poc qualificades. El sistema productiu exigirà molta formació, més flexibilitat i mobilitat. La competència entre empreses i països serà dura. A més, tot i que l’economia creixi, les noves tecnologies poden crear més desigualtat i atur.

S’ha volgut “solucionar” la competitivitat empitjorant les condicions del treball i amb més precarietat laboral. Aquest no és el camí a seguir. S’ha de crear riquesa i ocupació, garantint la dignitat de les condicions de treball i distribuint de forma justa el valor afegit creat amb l’esforç de tots.

Com crear ocupació? Els canvis en la societat i en el sistema productiu ofereixen alguns aspectes engrescadors i afavoreixen la floració de noves demandes en àmbits de gran potencial, com ara: la societat del coneixement, productes intangibles, ciències de la salut i mediambientals, serveis personals, energies verdes, etc. També s’haurà de fer un ambiciós pla de inversions rendibles.

Una de les prioritats bàsiques de la política ha de ser el creixement econòmic sostenible, que al mateix temps creï ocupació. Caldrà doncs impulsar l’educació, la formació, la innovació tecnològica i les inversions, però també, estimular una millor distribució del treball i establir un sistema de protecció social que garanteixi la formació, la reconversió laboral i el suport econòmic als que no trobin feina. L’objectiu ha de ser millorar la qualitat de vida i el nivell cultural de tots els ciutadans.

Francesc Raventós.

Ex-degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya. Voleu llegir més? Premeu aqui!

dissabte, 26 de novembre de 2016


 ELS REFUGIATS ELS GRANS OBLIDATS  


Ara tot d’interès dels mitjans de comunicació està centrat en Donald Trump. Les seves declaracions erràtiques han portat una gran confusió.

Ates el terratrèmol que Trump suposa, els mitjans de comunicació han perdut interès en altres temes ben punyents, que han deixat de ser noticia. Es el cas dels refugiats que fugint de la guerra o de la misèria busquen refugi a la UE.

La incapacitat dels polítics de  prendre una decisió a nivell europeu és un bon exemple de la manca de lideratge i del desgavell en el que es troba la UE. Alguns països es neguen en rodó a rebre cap refugiat, altres callen, o donen llargues al assumpte. Ha sigut la líder alemanya Angela Merkel la que ha donat una resposta humanament valenta i positiva, amb la que arrisca  de perdre les properes eleccions.

Espanya no és el pitjor cas, però el seu paper es també vergonyós. Dels centenars de milers de refugiats que volen venir a Europa, Espanya es va comprometre a rebre’n 16.500, dels quals a la practica només n’ha rebut uns centenars.

Ens hem queixat tantes vegades de l’humiliant tracte que van donar els francesos als refugiats espanyols que fugien de la guerra civil i ara encara els tractem pitjor.

Quants morts més hi hauran d’haver a les aigües de Líbia o de la Mediterrània per què reaccionem?

Què se’n ha  fet dels valors europeus? On és la solidaritat? El únic en el que s’han posat d’acord els governs europeus és en pagar a Turquia per que freni l’arribada de refugiats.

Es cert que països com Itàlia o Grècia estan fent grans esforços i sacrificis per minorar la tragèdia. 

I també que moltes entitats, ONG’s i particulars  estan fent l’impossible per salvar vides i per acollir-los dignament.

Es evident que la UE no pot acollir els milions de persones que voldrien venir. Però el pitjor és que no té cap resposta per minorar el problema, i que està donant un tracta vergonyós  als que, han aconseguit entrar a Europa.

La UE, els seus estats membres, i els ciutadans,  tenim la obligació moral de contribuir i donar respostes dignes a aquesta tragèdia humana. Les respostes poden ser molt diverses. Tampoc cada u de nosaltres  podem defugir el contribuir-hi, per petita que ens pugui semblar la nostra aportació.  Siguem solidaris!

Això és tot per avui. Us desitjo un molt bon dia.

 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimarts, 15 de novembre de 2016

NOUS CORRENTS


El que fins fa poc eren corrents subterrànies són ja perilloses corrents emergents. Des de que  Margaret Thatcher i Donald Reagan van iniciar la revolució conservadora els anys 1980’s,  han passat moltes coses, que podríem resumir en: globalització, noves tecnologies i la Xina. Aquestes realitats han portat creixement i  progrés econòmic, però també crisi, deute, atur, corrupció, desigualtat, migracions i incertesa. Als Estats Units i a Europa, per exemple, hi ha hagut alguns gran guanyadors, però la majoria dels ciutadans de les classes mitjanes i populars es senten perdedors.

Els perdedors tenen por al futur. I la por fa sorgir sentiments poc nobles, especialment l’egoisme, el tancament en si mateix i el rebuig a la diferència. Aquest sentiments, es concreten en exigir el tancament de fronteres, l‘exaltació de lo propi, tornar al proteccionisme, o rebutjar la immigració. Altres sector socials es radicalitzen contra el sistema, la corrupció i els que governen. En definitiva, els perdedors es revolten contra l’establishment i volen un canvi polític que els protegeixi. Els caps de turc, culpables de tots els mals, són els immigrants, la invasió de productes estrangers, les directrius de la UE, o l’obertura de les fronteres. Aquesta demagògia ha obert les portes de bat a bat a Donald Trump, al Brexit, a Marine Le Pen, etc.

Al horitzó, mani qui mani,  no tot són flors i violes. No està clar que es pugui tornar a un creixement estable, encara que sigui moderat. El deute acumulat al món és enorme. La pujada del tipus d’interès propera. Donald Trump és tot una incògnita. La UE trontolla. El proteccionisme ensenya les ungles. La immigració des de la guerra o la pobresa no té qui l’aturi.

Pel creixement econòmic l’obertura de fronteres i la globalització són imprescindibles, però NO com s’ha fet fins ara. Pel progrés social  cal “governar” la globalització,  posant-hi alguns límits, i en tot cas tenint presents els efectes socials i mediambientals, i protegint als perdedors més febles. Tot acompanyat d’una fiscalitat realment progressiva i una distribució més justa de la riquesa que es crea.

El model econòmic d’una globalització liberal està esgotat. Cal fer un replantejament a fons. Si la economia no porta el progrés per tots, o per la gran majoria, i sinó es protegeixen els perdedors de la globalització, la radicalització augmentarà i acabarà fent trontollar tot el sistema.

Com veiem, hi ha problemes, però també hi han solucions. La qüestió es saber si hi ha voluntat, dels que realment  tenen el poder, de posar-les en marxa. Voldríem poder ser optimistes. 
 Francesc Raventós

 Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
Publicat a La Vanguardia el 11 del 11 de 2016


Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimarts, 9 d’agost de 2016

UN SI A LA DEMOCRACIA DIRECTA

A partir del inesperado resultado del referéndum sobre el Brexit, en amplios sectores políticos, especialmente conservadores, se cuestiona la democracia directa como elemento de participación ciudadana. Opinan que el referéndum no debía haberse convocado, ni tampoco haberlo celebrado en Escocia. Todo parece indicar que se ha iniciado una campaña, para deslegitimar el consultar directamente a los ciudadanos.

A título de ejemplo, Josep Mª Colomer en el diario El País, “Oligarquía o demagogia”, ( 25 julio 2016 ), afirma que “ En territorios grandes con sociedades complejas y problemas difíciles, la democracia directa y participativa degenera, como vemos en los referendos y populismos de diversa factura. La alternativa es el gobierno de los partidos”.

Colomer opina que la toma de decisiones directas por los miembros de una comunidad es un mecanismo propio de la asamblea popular en un barrio o ciudad. No funciona en ámbitos más amplios en los que se requiere competencia técnica, un cierto distanciamiento de los problemas, pactos y apertura mental.

El establishment ve con preocupación que los ciudadanos pueden tomar decisiones de gran calado al margen de los partidos políticos tradicionales sobre los que tiene una notable influencia. Por eso aceptan que los ciudadanos decidan asuntos del barrio, que como dicen, son más sencillos de comprender, pero no en temas más complejos. Esta visión es compartida por muchos dirigentes del PP y del PSOE, que ven como su pretendido monopolio de la política, se vea perjudicado por la capacidad de los ciudadanos de tomar decisiones importantes al margen de los partidos.

El Brexit ha sido un serio aviso. El establishment se siente amenazado, y por ello toda propuesta que vaya en contra de sus privilegios o de su acumulación de riqueza se intenta desacreditar con la etiqueta de “populismo”. El populismo de derechas e izquierdas existe, pero no todo es populismo. A la democracia directa se la critica también con los clásicos argumentos de la poca preparación de los ciudadanos para entender problemas complejos, el poder ser influidos por grupos de presión, la facilidad con que se puede hacer demagogia o que facilita el voto de protesta. Algunos de estos argumentos recuerdan los utilizados en el lejano siglo XIX para negar el voto ciudadano; como mal menor, se auspiciaba el sufragio censitario por el cual solo podían votar les persones de sexo masculino que tuviesen propiedades, riqueza o un elevado nivel cultural. 

Llevado al extremo, la descalificación de la democracia directa supone una negación al principio de igualdad de derechos de todos los ciudadanos para decidir sobre los asuntos de interés colectivo. Es cierto que tiene riesgos y que debe tener límites, por ejemplo, que no se pueda votar contra los derechos fundamentales de las personas o del sentido común. Pero sus riesgos, no son mayores que los que nos ofrece diariamente la democracia representativa. Como es posible que una persona tan ignorante y cretina como Donald Trump haya llegado a ser candidato a presidente de los Estados Unidos? Como puede ser que en España el PP, comprometido a fondo con la corrupción, haya ganado les elecciones españolas de 2016 y aumentado sus votos en los territorios donde la corrupción fue más descarada? O es que los partidos tradicionales no usan la demagogia y falsas promesas en les campañas electorales?  

Segun Colomer dado el descredito de la política y la falta de honestidad generalizada, la propuesta de Aristóteles del “gobierno de los mejores”, no son ya, la democracia y la aristocracia, sino, la demagogia y la oligarquía, y entre esas dos fórmulas, la aristocracia oligárquica debe ser considerada la menos mala.

Afortunadamente esta opinión no es compartida por muchos. El descredito de la política, ha acabado con la confianza ciega en los políticos y expertos. Han surgido con fuerza movimientos de base, progresistas, que reivindican tanto la democracia directa como la representativa para poder influir en las decisiones públicas. El cambio de época con el uso de internet, abre también nuevos espacios de participación democrática.

Los partidos, parlamentos, y gobiernos, siguen siendo el elemento central en todo sistema democrático. Pero el perfeccionamiento del sistema debe basarse también en usar las oportunidades que ofrecen la democracia directa, participativa y digital. Todos estos instrumentos deben contribuir a una mayor participación de los ciudadanos en la toma de decisiones políticas y a una mayor transparencia, control y evaluación de la gestión pública. Todo ello redundará en mejorar la degradada calidad democrática del sistema.

Francesc Raventós
Exdecano Colegio de Economistas de Catalunya
 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

divendres, 1 de juliol de 2016

UNA VISI0 DE FUTUR PER LA UE


En aquests recents anys s’ha accelerat un creixent malestar en els ciutadans europeus. El resultat del referèndum britànic amb l’èxit del Brexit ho mostra clarament.

Què està passant? En bona part el malestar és degut a les polítiques neoliberals aplicades pels dirigents europeus, que han portat atur, precarietat, i pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i populars, mentre l’elit econòmica s’enriquia, la corrupció i els paradisos fiscals es consentien, i problemes com el de la immigració es gestionen de forma maldestra.

Per la UE el Brexit ha de servir de revulsiu. En la desesperació del moment de la crisi econòmica del 2008, es van prometre grans reformes per fer una economia més social, però res significatiu ha canviat. Tot segueix igual com abans. Si ara no s’aprofita aquesta oportunitat per fer reformes radicals que impregnin de sensibilitat social al Projecte Europeu, s’anirà avançant cap a la desintegració.

La situació és molt seriosa. No és cap joc. I el gir de 180 graus que ha de fer la societat europea no és gens fàcil. La qüestió no és com queden les relacions entre Gran Bretanya i la UE; es tracta d’evitar la desintegració de la UE i el desastre que suposaria pels ciutadans.

S’han de donar dos passos fonamentals. El primer, que les elits econòmiques posin fre al seu afany de riquesa i de poder i acceptin distribuir millor la riquesa, el segon és que els ciutadans acceptin la realitat: Europa ja no és el centre del món, i ha iniciat el seu declivi; la globalització i les noves tecnologies són una realitat que ho transformen tot; i Europa, possiblement, no podrà mantenir el seu nivell de vida. Acceptar la realitat és dur, però si no s’accepta, el resultat és molt pitjor. La UE no podrà progressar, mantenir l’estat de benestar i recuperar la cohesió, si no es fa un titànic esforç de reduir les desigualtats socials i recuperar la il·lusió per un projecte comú, el que exigirà, a tots, reformes i sacrificis. No hi ha altra sortida. Ser nostàlgic dels bells temps només porta a la depressió.

La creació de la Unió Europea va ser un clam a favor del progrés, la democràcia, la igualtat i la pau, desprès de tantes guerres en el seu sòl. Cal recuperar l’esperit i els valors fundacionals. Aquests objectius i valors es concreten, entre d’altres, en disposar d’un mercat únic i les anomenades “quatre llibertats”, la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.

Per aconseguir l’Europa social de progrés que volem, ha de ser la democràcia la que governi a l’economia i s’han d’abandonar les politiques neoliberals. Cal recuperar la visió d’un projecte comú, que és compatible amb un procés a dues o més velocitats. Un Projecte en el que hi caben tan aquells que volen avançar ràpidament en la unió econòmica, política, social i fiscal, com els que volen anar a un ritme més pausat. Però no hi caben aquells que només aspiren a disposar d’un gran mercat o no estan disposats a cedir sobirania. Cada país ha de prendre la seva decisió.

A banda de la crisi econòmica i moral que pateix la UE, no són pocs els reptes que ha d’encarar. Recuperar el creixement econòmic, crear ocupació, impulsar l’educació, la innovació i les noves tecnologies per ser competitius, la immigració, posar límits a un creixement desbordat del deute públic, col·laborar més estretament amb Rússia i els països del Mediterrani, etc., a banda dels molts temes globals, com ara, l’escalfament del planeta.

Ara és hora de replantejar el present i el futur de la UE que volem. Cal una renovació a fons. Una renovació d’idees, de politiques i de persones. Algú creu, per exemple, que l’actual president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker, gran impulsor de Luxemburg com a paradís fiscal, pot liderar les noves polítiques? Els temps corren molt accelerats. El Parlament Europeu no pot esperar a les eleccions previstes per l’any 2019 per redissenyar el futur. S’haurien de convocar noves eleccions en el termini d’un any.

El partits polítics també han de renovar programes i interlocutors. Han de fer propostes creïbles de com en un món global competitiu es pot crear riquesa, ocupació, garantir l’estat del benestar, corregir les desigualtats socials, i, al mateix temps, encarar la lluita contra la corrupció, el frau i els paradisos fiscals, tot evitant la concentració de la riquesa en mans d’uns pocs.

En aquest imprescindible debat, els ciutadans i el món de la cultura, hi han de jugar un paper destacat per portar idees i llum en un món en un procés de canvi accelerat ple de turbulències. Ens cal una Europa forta, amb capacitat d’influir en las decisions globals que estan configurant un nou món que nosaltres volem sigui socialment més sensible a les necessitats dels seus ciutadans.


Francesc Raventós
Ex-degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya



Publicat a la Revista VALORS Diari digital d'ètica i reflexió el 11 de juliol de 2016 http://www.valors.org/una-visiso-de-futur-per-la-ue-per-francesc-raventos/
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 1 de juny de 2016

UN NO A LA CONTINUIDAD DE GRAN BRETAÑA EN LA UE

En los próximos meses la UE se enfrentará al desafío que supone el referéndum en Gran Bretaña sobre su permanencia como miembro. Este será uno más de los grandes retos que debe afrontar: diseñar políticas que compatibilicen el crecimiento económico, y la cohesión social con las reformas necesarias; dar una respuesta justa a la llegada masiva de refugiados;  aumentar la seguridad para luchar contra el terrorismo sin coartar la democracia; el escándalo de los paraísos fiscales, o adaptarse a los cambios del complejo escenario mundial.

Para conseguir la Europa social de progreso que deseamos, los estados miembros deben tener una visión común del Proyecto Europeo y disposición a ceder soberanía. Un Proyecto que exige avanzar en la unión política, económica y social recuperando el espíritu, los principios y valores fundacionales, como son el respeto a la dignidad humana, libertad, democracia, solidaridad..., elementos básicos para la paz y el bienestar de sus pueblos.

El referéndum británico coincide en un momento crítico para la UE. No hay una visión compartida del Proyecto por parte de los estados miembros, ni hay unidad de criterio sobre cómo resolver los problemas planteados.  Gran Bretaña es un ejemplo extremo en cuanto a la disparidad de objetivos. Siempre ha concebido la UE como un “gran mercado común” sin más. Las concesiones de singularidad que en su día se le otorgaron ya desvirtuaron la esencia del proyecto común. Ahora con las nuevas concesiones que David Cameron ha obtenido en la negociación previa al referéndum, se ha abierto la puerta a nuevas excepciones y a frenar el avance a la integración.

El acuerdo firmado consagra Gran Bretaña como un miembro singular con un estatus único,  que quiebra los principios de unidad, progreso y solidaridad que han vertebrado la UE. Se acuerda, por ejemplo, dotarla de un freno de emergencia que permite impedir la entrada de inmigrantes o que reciban prestaciones sociales. Se acepta que la City de Londres (bancos y entidades financieras) no estén sometidos a las directrices de Bruselas y que el gobierno británico pueda frenar, cualquier decisión comunitaria que las afecte. También se exime a Gran Bretaña de aplicar los acuerdos que supongan una mayor integración. Estas nuevas concesiones son una puntilla que hará fracasar el proyecto europeo.

El resultado del referéndum es una incógnita. Hay mucha confusión y el voto ideológicamente parece será transversal. Para los que deseamos una Europa social unida, lo deseable sería que los británicos optaran el NO a seguir siendo miembros. Supondría liberarnos del permanente  bloqueo británico a la integración europea.  Las relaciones con el Reino Unido han sido un foco de tensión permanente. Cuando en 1957 se fundó la Comunidad Económica Europea, Gran Bretaña no pudo incorporarse hasta 1973, debido a amplios desacuerdos y a la desconfianza del general De Gaulle por la concepción que tenían los británicos sobre los objetivos del proyecto europeo. Si el resultado del referéndum es SI, se frenara en seco avanzar hacia la integración; el NO significará que la UE dejará de representar a 500 millones de personas, pero en cambio permitiría crear, un robusto proyecto europeo de una dimensión algo más reducida, pero con una visión y objetivos compartidos. 
Lamentablemente, cualquiera que sea el resultado conlleva sus contradicciones. El SI a la permanencia es la apuesta de las elites  económico- financieras a las que interesa disponer de un “gran mercado común”, pero que no desean una Europa social solidaria. Un NO hace que se coincida con los sectores más conservadores y de extrema derecha, xenófobos y marcadamente anti europeístas.  Pero el NO que deseamos, significa precisamente todo lo contrario, es un NO a una Europa liberal a la que solo le interesa la economía, y es un SI a una Europa social fuerte, solidaria y unida al servicio de todos los ciudadanos.

La historia no se detiene. Esta Europa que ya ha iniciado su declive: estancamiento económico, aumento de la desigualdad,  pérdida de ilusión por parte de los ciudadanos, y pérdida de protagonismo a nivel internacional, corre el riesgo de ser irrelevante si no avanza hacia la integración. Hay que recordar que la UE globalmente, todavía hoy es el centro económico, científico, cultural y social más importante del mundo. Si quiere sobrevivir en el entorno de globalización actual debe recuperar el sentido de su proyecto fundacional. Sólo así podrá defender sus principios y valores, los intereses de sus ciudadanos y influir en las decisiones mundiales.



Francesc Raventós
Ex decano del Colegio de economistas de Catalunya

ALTERNATIVAS ECONOMICAS  Nº 037 - Junio 2016





Voleu llegir més? Premeu aqui!

dijous, 10 de març de 2016

Un nou model productiu creador d’ocupació



Article aparegut a La Vanguardia el 7 de febrer de 2016


Trobar  feina resulta difícil. Han passat vuit anys des de l’inicií de la crisi econòmica i malgrat que l’economia espanyola està creixent al ritme del 3% del PIB, l’atur segueix per sobre del 20% de la població activa. Demostra que  Espanya no té un model productiu capaç de crear ocupació suficient pels seus ciutadans. Què està passant?  Doncs, que l’obsolet model espanyol no s’ha adaptat als canvis que estan transformant la societat. Visions a curt termini, inèrcies del passat, vicis estructurals i interessos sectorials ho impedeixen.

 

Podem  confiar que a mig termini es resoldrà el problema de la manca d’ocupació? Tot al contrari, el temps no juga a favor. Raymond Torres, director d’investigació de la Organització Mundial del Treball, estima que en una dècada quatre de cada deu professions canviaran o simplement desapareixeran. La digitalització, la robotització i la intel·ligència artificial contribueixen a la creació de riquesa, benestar i generen noves demandes, però al mateix temps, estan canviant profundament el sistema productiu i destruint ocupació. Ja no és només la industria la que automatitza els processos, la digitalització redueix i reduirà ocupació en sectors com ara el financer, logístic, l’administració pública o els serveis en general. Molts dels canvis no són percebuts pels ciutadans, però si que es veuen cada dia en el supermercat, en les benzineres, en els caixers automàtics i aviat es veuran a les carreteres automòbils sense conductor i drons fent de missatgers.

 

Les noves tecnologies fan meravelles i augmenten la productivitat. Segons Jerry Kaplan,  professor d’intel·ligència artificial a la Universitat nord-americana de Stanford, ens estem endinsant a un canvi tan revolucionari com el que va suposar la revolució industrial. Suposarà un terratrèmol pel mercat de treball. Pràcticament totes les professions es veuran afectades, però només algunes desapareixeran.  A les industries els robots substituiran els treballs rutinaris i en el ampli món del sector serveis la digitalització s’imposarà en les tasques administratives.  Però no tot és automatitzable, en especial  les feines més intel·lectuals com la creativitat i la direcció o certs treballs manuals del sector serveis. Sempre necessitarem  professors, directius, investigadors, advocats, bombers, personal de neteja o artistes. Les feines que requereixin coneixement  i experiència estaran ben retribuïdes,  en canvi els treballs poc qualificats, pels quals hi haurà molta més demanda que oferta, les remuneracions tendiran a reduir-se.

 

La capacitat de negociació del  treball s’ha anat afeblint, el que està portant a una polarització de les remuneracions. Un estudi de Eurofound  afirma que el 14% dels llocs de treball a Europa estan ben pagats, el 37% són remuneracions acceptable, el 29% estan mal pagats i el  20% són tan baixos que no permeten viure dignament. El que ha de preocupar és que la distància entre els sous més alts i els més baixos s’està engrandint.

 

Situant-nos a Espanya, la qüestió de fons no és només com donar feina als milions d’aturats existents, sinó que la creixent competència nacional i internacional obliga a reduir costos i a substituir treball per noves tecnologies. La situació entre els que tenen treball i els que no en tenen, i dins dels que treballen, entre el personal qualificat o i el no qualificat, portarà a un considerable augment de la desigualtat i a una situació social difícil de gestionar. Obligarà a repensar el sistema econòmic actual i com es distribueix el benefici del creixement econòmic.

 

S’ha de replantejar a fons el sistema productiu espanyol, que a partir de la nova realitat, tingui com a objectiu el progrés econòmic i social, en un marc competitiu, sostenible i creador d’ocupació, responent a les  necessitats i demandes de la societat. El nou model no pot basar la millora de la competitivitat en la degradació de les condicions laborals. Són moltes les noves oportunitats que ofereixen el àmbit dels intangibles, la societat del coneixement, la cultura, els serveis personals o les energies verdes,  totes amb un gran potencial de creació de riquesa i ocupació. La política d’estímuls econòmics dissenyada pel president pel BCE,  Mario Drangui, el pla d’inversions de Jean-Claude Junker,  president de la Comissió Europea, i l’acord de Paris per estimular la lluita contra el canvi climàtic, són factors que poden contribuir a impulsar el nou model productiu.

 

A Espanya i a Catalunya són molts els dossiers que reclamaran l’atenció dels nous governs espanyol i català. La posada al dia del model productiu i la creació d’ocupació, són reptes estructurals vitals pel país. El perill és que les urgències més immediates, que seran moltes, posterguin qüestions claus que posen en risc el futur. Són dos reptes cabdals pels quals els ciutadans han d’exigir solucions.
Voleu llegir més? Premeu aqui!

De ciutadans a súbdits? 15 02 2016

 Si els humans fóssim capaços de governar la globalització, les noves tecnologies i el canvi climàtic en benefici de tots, viuríem en un món ideal. Seria un món més just i pacífic. Però malauradament l’ordre polític i econòmic mundial no sorgeix d’un consens pacífic, sinó del resultat d’una dura lluita, sovint brutal i bèl·lica, per part dels països i elits dominants, per aconseguir l’hegemonia del poder, enriquir-se i assegurar el seu futur.



Un exemple del desgavell mundial el vivim a Síria. Ha esdevingut un camp de batalla per la confrontació d’interessos polítics i econòmics de les grans potències, revestits també com a conflictes religiosos o de lluita contra el terrorisme. Per a desgràcia dels sirians, els interessos en joc no estan a Síria sinó en un àmbit regional més ampli, la redefinició de la influencia que es tindrà a l'Orient Mitjà després de les guerres a la zona. ​Les incomptables víctimes de la tragèdia, morts, ferits o refugiats, són considerats hipòcritament com a  “danys col·laterals”.

Mentre tant, el poder econòmic i la riquesa mundial i local segueix concentrant-se en un reduït número de persones, que formen part de "l'elit dominant”. Són persones  perfectament identificables amb noms i cognoms, que exerceixen una gran influència sobre el poder polític, degut al control que tenen sobre els mercats financers, els potents lobbies i think-tanks dels que disposen i a les influents relacions que faciliten les “portes giratòries”.

Una de les tendències més preocupant que en deriven, és l’augment de la desigualtat. Seriosos  informes ho confirmen. Oxfam Internacional, per exemple, denuncia que 62 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial, o que a Espanya 20 persones tenen un patrimoni equivalent al de 15.000.000 d’espanyols.

Les causes de l’acumulació en mans d’uns pocs són múltiples, però una de les més evidents és la mala distribució de la riquesa que es crea i la transmissió del patrimoni que s’hereta. Aquesta situació és possible per la feblesa dels Estats, que al estar tan interelacionats amb els interessos econòmics, són incapaços d’imposar un mínim de justícia social.

A Occident, com a conseqüència de la doctrina liberal aplicada, el sistema polític, econòmic i social està en plena crisi. Tot evidència que estem al final d’una època, però encara és difícil albirar cap on decantarà el futur. Al inici de la crisi actual, l’any 2008, i dels efectes devastadors que va tenir, molts vàrem pensar que els Estats es veurien obligats a recuperar la funció de regulació i control de l’economia per impulsar el benestar general. La resposta va ser la contraria. Més dosis de liberalisme: austeritat, retallades, atur, degradació de les condicions laborals, marginació i desigualtat, que ens ha portat a una situació socialment insostenible.

Tot i que l’economia creix moderadament, la desigualtat i el descontent augmenta. La desafecció ciutadana és gran. Les protestes sorgeixen arreu. Els partits xenòfobs d’extrema dreta i els anti-europeistes s’enforteixen. Els moviments ciutadans surten al carrer i comencen a governar ajuntaments i governs. En el cor del capitalisme sorgeixen destacades veus que denuncien la injustícia. Jeremy Corbyn, va guanyar les eleccions primàries com a lider del Partit Laborista a Gran Bretanya.  Bernie Sanders, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units denuncia als poderosos. Quelcom s’està movent, com també a Grècia amb Syriza, Espanya amb Podemos, la CUP a Catalunya, o a Portugal amb un govern d’esquerres.

Podem caure novament en l’error de pensar que finalment la democràcia triomfarà sobre els interessos dels capital. Segurament oblidem que, fins ara, la democràcia és tolerada mentre pugui ser dirigida i controlada per l’elit dominant. Si els moviments ciutadans que pregonen el canvi tenen prou força per posar límits als poderosos i situar l’economia al servei dels ciutadans, no està garantit que sigui tolerat.

Els poders econòmics tenen suficient capacitat per imposar els seus interessos. Culparan als Estats del nou fracàs per haver sigut tímids en la desregulació, les privatitzacions i les reformes. Ens voldran entabanar dient que la solució ha de venir de “governs forts” que apliquin noves politiques basades en la liberalització radical de l’economia i dels mercats per recuperar la competitivitat i el creixement.

Si aquesta proposta reeixís, seria el triomf d’una perversa ideologia que ho sacrificaria tot en benefici d’uns pocs. Suposaria l’exaltació d’un individualisme ferotge, en un món en el que el treball i la protecció social escassegen i en el que la supervivència dependria de cada u, en un marc de lluita de tots contra tots. Fora el fi de la democràcia i convertiría els ciutadans en súbdits. Es un escenari possible, que els ciutadans podem i hem d’impedir.

 

 

 
Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 10 de febrer de 2016

La continuïtat de Gran Bretanya a la UE

Gran Bretanya és un dels països més importants de la Unió Europea. Té un PIB de 2,2 bilions d’euros, 63.000.000 d’habitants i un llarga historia imperial de la que se’n senten orgullosos. Tants anys d’haver sigut decisius al món, els ha impregnat una singularitat, que s’ha traduït en que amplis sectors socials siguin contraris a que formi part de la Unió Europea i estar sotmesos a les seves directrius. Davant la pressió d’aquest sectors el govern conservador de David Cameron es va comprometre a convocar un referèndum, que es farà en els propers mesos, per decidir sobre la continuïtat, o no, de Gran Bretanya a la Unió Europea. Ara Cameron està negociant amb les autoritats europees recuperar la llibertat de presa de decisions sobre alguns temes sensibles pels britànics.
Les relacions del Regne Unit amb la Unió Europea han sigut un permanentment focus de tensió. L’any 1957 amb el Tractat de Roma es creà la Comunitat Econòmica Europea. Gran Bretanya no hi va poder ingressar fins l’any 1973, degut a un conjunt de desacords i en especial per la desconfiança del general De Gaulle a la diferent concepció que tenien el britànics sobre els objectius finals del projecte europeu. Gran Bretanya sempre ha defensat la seva singularitat que s’ha traduït en aconseguir eximir-se de certes obligacions comuns, començant per mantenir la Lliura com a moneda pròpia, o negociar el “xec britànic” que redueix la seva aportació econòmica al funcionament de la Unió.
El referèndum britànic coincideix en un període crític per la Unió Europea.  Encara no ha superat la crisi econòmica i es troba al davant de nous reptes que no sap com governar: la arribada massiva de refugiats, el terrorisme, la invasió d’Ucraïna, els canvis en el escenari mundial: acord amb Iran, crisi Xinesa, o l’enfonsament preu del petroli.
Les improvisades reaccions davant els problemes que sorgeixen, demostra la manca d’objectius clars compartits. El objectius fundacionals eren promoure la pau i el benestar dels seus pobles i tenien com a valors el respecte a la dignitat humana, la llibertat, democràcia, estat de dret, igualtat, drets humans i solidaritat. Es tractava de construir una unió política, econòmica i social, en la qual hi hauria lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.
La manca d’un projecte comú entre els membres es manifesta de forma molt palesa en el cas de Gran Bretanya que sempre s’ha oposat a tot el que signifiqui avançar cap una major integració, ates que el seu interès és només disposar d’un gran mercat comú. El que ara planteja David Cameron, és renegociar els tractats vigents i recuperar alguna de les politiques comunitàries que havien cedit, com ara, la lliure circulació de persones, la regulació del mercat  laboral i a més frenar els avenços cap a una major unió. Es el contrari del que la Unió Europea necessita per enfortir-se, intentar resoldre els problemes actuals i recuperar rellevància internacional. Precisament, per sortir del atzucac en el que es troba no hi ha més alternativa que avançar en la integració, el que suposa que la Unió Europea no tan sols té molt poc marge per cedir, sinó que en la renegociació hauria d’aconseguir que els britànics renunciessin, en el temps, a algunes de les seves prerrogatives. 
Es evident la contraposició de visions i d’interessos de les dues parts. Per tots fora positiu la seva continuïtat com a membre, però la Unió Europea, ha d’actuar de forma clara i decidida, en defensa dels interessos del Projecte Comú Europeu.  Ha de plantejar al Regne Unit que clarifiqui si vol ser un membre important que recolza  avançar en la integració o decidir una sortida de la Unió pactada i dissenyant les línies de col·laboració i entesa de cara al futur.
Per la Unió Europea resulta vital recuperar un projecte comú, basat en els principis i valors fundacionals i avançar de forma decidida cap a una major integració. Si no es possible una Unió Europea de 500 milions d’habitants, forta i unida, és millor que sigui més petita però que tingui definits uns objectius clars compartits.
La historia no s’atura. El temps demostrarà, que en un món globalitzat no és fàcil anar sol pel món. La unió fa la força. Gran Bretanya, en defensa dels seus interessos, es veurà obligada a formar part d’una Unió Europea forta amb capacitat de defensar uns principis i valors, els interessos dels seus ciutadans i influir en les decisions mundials.
Voleu llegir més? Premeu aqui!