dimecres, 31 de desembre de 2014

VIURE EN TEMPS DE COMPLEXITAT     
                           
                                                        
Estem vivim en una societat cada cop més complexa sense una perspectiva clara de futur. Assistim a una redistribució mundial del poder econòmic i polític i a profunds canvis tecnològics amb implicacions polítiques, socials i culturals de primer ordre. L’evolució del concepte treball, educació, salut, família, seguretat, comunicació, mobilitat, organització política... Tot afecta la nostra vida diària.

En les darreres dècades l’economia està configurant profundament el model de societat. En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per poder augmentar la seva riquesa i privilegis.  Actualment el sistema econòmic està dirigit per unes “súper elits econòmiques”, una oligarquia que s’enriqueixen constantment a costa de l’empobriment de les classes mitjanes i populars. Son les anomenades classes extractives. El resultat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan poques persones es tradueix en un enorme augment de les desigualtats.

Però, no tot és economia, no tot és racionalitat. La societat, per sort, és molt més rica i complexa. Existeixen molts altres factors que la configuren i que gairebé sempre els polítics i els experts obliden. Els sentiments, les creences, les ideologies, els valors tenen un lloc destacat en el funcionament de la societat. Per posar un exemple, l’actuació de Rússia a Ucraïna té un sentit geopolític i econòmic evident, però també hi juga un paper l’orgull ferit d’una potencia anada a menys i l’humiliació a la que la ha estat sotmesa per Occident.

La complexitat en la que vivim i el mal funcionament de la societat ens por desbordar i portar a un estat d’ànim que es podria resumir en les paraules: frustració, desànim, indignació, rebel·lió. Les respostes concretes son diverses: els poderosos volen mantenir el sistema actual, molts altres veuen l’urgència d’introduir-hi fortes reformes, alguns es declaren totalment antisistema.

La crisi econòmica, el fort atur i la por al futur, fan emergir sentiments poc nobles, com són l’egoisme, la xenofòbia, o el rebuig a la diferència. Les eleccions europees n’han sigut testimoni. Els partits antieuropeistes, xenòfobs, o antisistema han aparegut amb força. Però no ens confonguem, no tots els seus votants són d’extrema dreta o esquerra. Recullen molt vot de la por i de protesta. De continuar l’augment de les desigualtats i l’acumulació del capital en poques mans sorgiran fortes tensions, que s’expressaran en durs debats polítics, mobilitzacions ciutadanes, i conflictes.

A Espanya quan parlem de frustració, desànim o indignació, s’hi ha de sumar un element addicional: un nou fracàs històric del Projecte Espanya, reflectit en la coincidència d’una crisi econòmica, social, política, institucional i territorial. La classe dominant espanyola ha portat al país a un procés de decadència.  El conglomerat d’interessos ideològics, econòmics, polítics, incloent els alts funcionaris i els nostàlgics de l’”Espanya, Una, Grande y Libre” junt amb la corrupció, han portat el país a una situació de bloqueig. Un atur que des de fa set anys supera el 25% de la població activa o la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, en són només una mostra.

Espanya necessita amb urgència endegar una segona transició, uns nous Pactes de la Moncloa, reformar la constitució i un Projecte de País, però la classe dominant espanyola actual és incapaç de fer-ho. Ens sorprendrà el nou  rei Felip VI promovent un procés de regeneració del país? Li deixaran fer?

Aquí i arreu la regeneració passa per nou model de societat. El sistema econòmic actual que basa el creixement en un major consum no és possible en un planeta finit. Si volem sortir de la crisi econòmica i evitar que es repeteixi en el futur, no es pot tornar a reproduir el model que ens hi ha portat. Es tracta de reconèixer que els bens materials són importants, però la felicitat dels humans no es pot basar exclusivament en un consum sense límits. Per l’esser humà també són importants la llibertat, la democràcia, la família, el treball, els sentiments, la vida social, es bens culturals, la solidaritat o l’esbarjo. L’essència del canvi a fer consisteix, en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos econòmics.

I els ciutadans com hem de viure i actuar en mig de tanta complexitat? No hem de permetre que ens desbordi; hem de fer un esforç per entendre el que està passant i replantejar els valors que inspiren la nostra vida, donant molta més importància als bens immaterials que són el vertader enriquiment humà: educació, cultura, amor a la natura, valorar els sentiments, relació personal, solidaritat. Hem de reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en la transformació de la societat.

Hem de tornar a somiar, a creure en l’utopia, a tenir il·lusió i voluntat de canviar una societat que no ens agrada, però que junts per complexa que sigui podem convertir-la en més justa i més humana, fent que la que la vida sigui més bella per tots. 


Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimarts, 30 de desembre de 2014

Nadal  2014.

Nadal un cop més. Un any que ha sigut intens en fets i  emocions. Un any d’alegries, però també de mals moments per els que “anem fent” i un any de plors i de dolor pels que ho passen malament.

I com serà 2015? 

Un any d’esperança. Un any de voler creure, encara, que algun dia podrem viure en un món més just. Un any pel somni i per la il·lusió. Malgrat tan i tot, seguim confiant que el futur serà millor per tots, els que ens dona l’alegria que volem compartir amb vosaltres.

Us desitjo unes felices festes i els millors desitjos pel futur.



Voleu llegir més? Premeu aqui!

dimecres, 10 de desembre de 2014

LA SORTIDA DE LA CRISI ECONOMICA. MERKEL O KEYNES?

Desprès de 7 anys de crisi l’economia la Unió Europea segueix estancada. Per la recuperació s’han seguit polítiques ben diferents. La línia clàssica defensada per Angela Merkel: austeritat, consolidació fiscal, reformes i la línia neo-Keynesiana que propugna estímuls econòmics i abundància de diner a un preu barat.

A la Unió Europea, s’ha imposat la línia d’austeritat mentre que als Estats Units, Gran Bretanya, o el Japó han propiciat els estímuls econòmics. El resultat en aquests països ha estat millor, però no quedarà clar fins que es vegin els efectes de la decisió de la Reserva Federal americana de donar per acabada la generosa injecció al mercat de diner fàcil i barat. No es pot ser massa optimistes.

Ates el fracàs de les polítiques seguides fins ara, s’està imposant un nou debat centrat per un cantó en la necessitat de corregir les creixents desigualtats que, a part e ser injustes, redueixen la demanda agregada i per altra en posar forts límits al actual del sistema financer.

En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per augmentar la seva riquesa, i que el sistema financer estaria tan allunyat de l’economia real. A les veus de molts experts que demanen canvis radicals, s’hi han afegit personatges públics destacats: Janet Yellen, cap de la Reserva Federal americana; el governador del Banc de Anglaterra, Mark Carney; Christine Lagarde, directora del FMI; l’ex-primer ministre britànic Gordon Brown o el papa Francesc.

En el debat sorgeixen propostes trencadores. Martin Wolf, periodista liberal, cap d’economia de Financial Times, en el seu llibre The shifts and the schocks, diu que es creia que les recessions eren el resultat de xocs externs, com per exemple una guerra o una crisi del petroli, i ara es veu que és el propi sistema el que genera les crisis. Ens diu també que la interacció entre liberalització i globalització ha desestabilitzat el sistema financer, el qual porta automàticament a les crisis, per tant es urgent canviar el sistema.

En una línia semblant l’economista Thomas Piketty, que ha escrit “El capital del segle XXI”, que per lluitar contra la desigualtat s’ha d’elevar considerablement la imposició a les rendes més altes i establir a escala mundial un fort impost progressiu sobre el patrimoni.

Centrant-nos en la Unió Europea, hem de recordar que encara és avui el centre econòmic, científic, cultural i social més important del món. Si vol mantenir aquesta posició haurà d’impulsar canvis a fons, com ara recuperar la cultura de l’esforç, dissenyar un projecte col•lectiu que il•lusioni als ciutadans i avançar en la unitat política. En un món globalitzat la Unió Europea no pot competir per preu ni amb salaris baixos, ho ha de fer per coneixement, innovació, i saber fer. També amb infraestructures modernes, qualitat democràtica i un elevat grau de cohesió social. Tot requereix ingents recursos.

El sanejament de l’economia, combinat amb estímuls econòmics han de continuar, però falta un programa més ambiciós d’inversions que els 300.000 milions d’euros en tres anys anunciat per Jean Claude Juncker. Aquest sanejament inclou que els Estats no tinguin dèficit permanent i que el nivell de deute públic sigui assumible. Ates que el PIB dels propers anys no es preveu que creixi gaire, el deute públic dels països que excedeixi del 60% del PIB, s’hauria de reestructurar. D’altra banda s’hauria d’introduir importants regulacions i limitacions al sector financer per que sigui realment un servei a l’economia real.

D’on han de sortir els recursos necessaris per fer plans tan ambiciosos? En bona part d’una profunda reforma fiscal progressiva més justa. La pressió fiscal es troba a l’entorn del 40% del PIB, gradualment s’hauria de situar a nivells més elevats. La pròpia Unió Europea, per ser eficaç, hauria d’augmentar el ridícul pressupost del 1% del PIB anual del que disposa. També el BCE ha de jugar un paper més actiu en la dinamització de l’economia; té marge per fer-ho.

La clau del progrés de la Unió Europea està en aconseguir un societat formada per una potent classe mitjana, dinàmica, culta i oberta al món i una classe treballadora, lluitadora, amb voluntat d’ascendir socialment, que progressi i es senti protegida per l’Estat, que a més garanteixi la igualtat d’oportunitats.

Pel progrés dels ciutadans és fonamental la supremacia de la política sobre els interessos dels poderosos, per això cal Estats democràtics forts, i una Unió Europea democràtica reforçada i políticament unida. Es aquesta Unió Europea amb tota la seva potència econòmica, científica, cultural i model social, la que un cop recuperat un cert ordre a casa hauria d’impulsar la gradual transformació del sistema econòmic mundial. Voleu llegir més? Premeu aqui!