El PERQUE DEL CAOS DE L’ ECONOMIA AMERICANA. Part 2ª.

En un anterior article comentava que OBAMA o MC CAIN es trobaran l’ economia americana en una situació caòtica, que a més a més està arrossegant tota l’economia mundial a un desgavell. Avui es tracta de comentar el perquè s’ha arribat a aquesta situació.

Per començar cal tenir present quina es la situació actual. El mes greu es que ningú te idea de la magnitud de la “toxicitat” en que es troben els actius, ni del nivell de solvència de les entitats financeres o de les empreses. Amb el Pla de Rescat de 700.000 dòlars proposat per el President BUSH i aprobat pel Congrés s’ha solucionat el problema? L ‘impressió general es que no, que l’únic que s’ha aconseguit de moment es parar parcialment l’hemorràgia. S ‘està realment en una situació de pre-colapse del sistema financer? Tampoc ningú ho sap.Segurament les radicals mesures d’urgencia preses conjuntament per autoritats americanes i europees, al menys de moment, calmaran la situació. Però la manca de control públic i la poca transparència amb la que s’ha actuat fa que ni les màximes autoritats estatals americanes, europees, o d’altres parts del món, coneguin quina es la situació real.

Es clar que l’ origen de l’actual crisi cal buscar-lo bastant lluny en el temps. Fa ja molts anys que la societat americana viu molt per sobre de les seves possibilitats. Això ha estat possible al ser el dòlar la moneda mundial de referència, el que li ha permès cobrir els dèficits creixents endeutant-se i imprimint cinc vegades més de dòlars que el creixement del PIB, el que ha portat a inundar el mercat.

A l’any 1973 davant d’una també important crisi finacera, el President NIXON es va veure obligat a devaluar el dòlar i ha suprimir la seva convertibilitat en or. A partir d’ aquest moment no hi ha actius que li donin cobertura; el valor del dòlar es basa simplement en la confiança que tingui el mercat respecte a la bona salut de l’economia americana.

Es a partir dels anys 70, que un excés de consum,especulació i endeutament ha suposat uns dèficits que han anat creixent de forma alarmant. Aixó ha portat a que els Estats Units es troben amb uns problemes estructurals profunds, malgrat ser la primera potència mundial amb un PIB que l’any 2.007 va ser de $13.8 bilions (europeus) de dòlars.

El primer problema de l’economia americana es que l’estalvi públic i privat ha arribat a mínims, ja que el nivell actual es el més baix des de l’any 1933!

Un altra problema preocupant es el dèficit fiscal que en els darrers anys del període BUSH s’ha situat en uns 500.000 milions de dòlars anuals. Per aquest exercici i probablement algun dels següents i degut als programes d’ ajuts al sector immobiliari i financer es calcula que el dèficit anual pot estar a l’entorn d’ un bilió (europeu) de dòlars, o sia, el 6 ó 7 % del PIB.

També cal tenir present el creixent i elevadíssim dèficit de la Balança comercial, el qual malgrat la pèrdua de valor del dòlar, que evidentment afavoreix les exportacions, s’ha situat a l’entorn dels 700.000 milions de dòlars anuals.

Aquests dèficits es cobreixen endeutant-se. L’any 2.007 el Deute Públic era del 65,5 % del PIB, sense incloure el deute de la Seguretat Social que ja comentarem. Al mes de Setembre de 2.008, el deute de l’ Estat era de 9.7 bilions (europeus) de dòlars. Amb els darrers ajuts al sectors immobiliari i financer, el deute públic s’elevarà a 11,3 bilions (europeus) de dòlars, que suposarà més del 80 % del PIB, situant-se, dintre de les nacions important, com una de les més endeutades.

Les necessitats financeres tan del sector públic com del sector privat son cobertes endeutant-se amb tercers països: Xina, Japó, Orient Mig, Rússia, etc. que compren bons del tresor i altres valors i actius americans. Per exemple, Xina te unes reserves globals de divises per un valor de 1,8 bilions (europeus) de dòlars, que els te col·locats en or i en diverses monedes: dòlars, euros, iens, etc. d’entre les quals destaca 1,5 bilions invertits directament en dòlars. Un deute extern que, al Març de 2008 era de 13,7 trilions de $, fa que USA sigui cada cop més depenent de tercers països.

Què faran, o poden fer, aquests països amb tota aquesta muntanya de diners ?. Com reaccionarà el públic americà si comencen a comprar empreses emblemàtiques? I si fan servir la seva posició de creditors per pressionar políticament?

Però no es només el govern el que està endeutat, també el sector financer, les empreses i els particulars ho estan a un nivell exagerat. El sector financer te un deute d’uns 16 bilions (europeus) de dòlars, les empreses americanes uns 9 bilions (europeus), i el deute que tenen els particulars només per les hipoteques immobiliàries es situa per sobre dels 10 bilions (europeus). Tot plegat el nivell d’endeutament suposa el 470 % del PIB dels Estats Units. Un endeutament record que ha tocat sostre!

Tot sense comptar el forat financer més gran que es el que te la Seguretat Social i el Programa Medicaire, un sistema de seguretat social i sanitari, que malgrat només cobrir una part de la població, te unes obligacions no finançades, que el National Center for Policy Analiys, avalua en 101,7 bilions (europeus) de dòlars.

Tots aquests desequilibris han portar a un dòlar feble cada cop menys apreciat malgrat, un repunt conjuntural actual. Donada la crisi financera actual i la pèrdua de confiança en el sistema financer americà, hi ha el risc d’una caiguda pronunciada i fins i tot brusca del dòlar amb greus conseqüències per tots.

I es que malgrat les recents actuacions del Govern Americà i de la Reserva Federal en donar suport a empreses financeres i immobiliàries per evitar que facin fallida la desconfiança actual en el sistema financer i els seus mecanismes de control. es total. La nacionalització directa o indirecta dels bancs Bern Sterns, Lehman Brothers, Fannie Mac; Freddie Mac; de la major empresa d’ assegurances del món AIG; la creació d’un fons de suport a les hipoteques d’habitatges; fons de crèdits especials a la banca per suavitzar la manca de liquides, et. etc. operacions en las que la Reserva Federal ha destinat ja 880.000 milions dòlars, amb el risc de quedar-se la pròpia Reserva Federal sense recursos. Al no haver-n’hi prou amb aquestes mesures, BUSH ha hagut de pressionar al Congrés per l’aprovació d’ un Pla de Rescat de 700.000 milions $ que ningú sap si seran suficients per tapar els actius contaminats que estan en possessió dels bancs.

La crisi econòmica de l’any 1.929 va tenir un cost social terrible i va posar les bases que van portar a guerres tràgiques. El nivell d’intervenció pública actual es la més profunda des de aquella moment. Hi ara apareix la gran contradicció: el país dirigit durant els darrers vuit anys per el President Bush impulsant la política lliberal dels neoconservalors, que exigien un estat més feble, ja que la ma oculta regulava automaticament el mercat; ara aquests demanen l’ intervenció de l Estat. Paradoxes de la vida i de la política. Evidentment el resultat al que s’ha arribat suposa un fracàs total de la política neoliberal conservadora anglosaxona.

Fins on ens portarà aquesta crisi americana i ja mundial? No ho sap ningú. En el millor dels casos serà llarga i penosa, que acabaran pagant tots els ciutadans americans i no americans; en el pitjor dels escenari pot ser catastròfica. En tot cas, no serà fàcil recuperar la confiança en el Sistema Financer,

Aquesta crisi suposarà la fi d’un període de l’historia econòmica. Així ho ha afirmat el ministre alemany de finances PEER STAINBRÜCK que afirma que el sistema financer no tornarà a ser mai igual que abans, entrarem en una nova era, en la qual Estats Units deixarà de ser la única potencia del sistema financer. Apareixerà un nou sistema multipolar on altres nacions com l’ Unió Europea, el Japó, els bancs asiàtics, de Mig- Orient, de Rússia i d’altres països emergents tindran veu i vot.

El que es segur es que s’ha de posar fre als instruments financers purament especulatius; que cal establir mecanismes de control que evitin situacions semblants en el futur; que s’han d’ exigir responsabilitats als principals responsables; i que les autoritats monetàries actuals i els bancs centrals han de donar un fort suport al procés de recuperació de la confiança. Tot sense oblidar mesures per suavitzar l ‘injust cost social que afecta als més febles.

Finalment cal treure algunes lliçons addicionals. Tots els fonamentalismes, per definició, son contraris al progrés humà. L’escola neoliberal basada en el principi de que el mercat es l’únic que optimitza la distribució de recursos, amb independència del seu cost social, es una ideologia nefasta pel progrés social.

El que es clar es que el mercat ha de jugar un paper important, però que cal institucions nacionals i supranacionals que posin límits a una societat en que l’únic que compta son els diners i el poder que aquest atorgen. El president francès SARKOZZY ho ha dit clarament : caldrà refundar el capitalisme sobre la ètica de l’esforç i del treball, a partir d’un nou equilibri entre la llibertat necessària i la regla, entre la responsabilitat individual i la col·lectiva. S’ha d’establir una nova relació entre política i economia.

Malauradament, haurem de seguir parlant d’ una crisi que tindrà llarga vida.