CRISI ? NO ANEM BE, PREPAREM-NOS PEL QUE VINDRÀ

CRISI ? NO ANEM BE, PREPAREM-NOS PEL QUE VINDRÀ

17 Novembre 2009
Francesc Raventós Economista

Els governs han tingut èxit en evitar el col·lapse del sistema financer. El que està costant qui ho paga , o com es pagarà es un altra qüestió.

Alguns països comencen una tímida i insegura recuperació. Les borses han pujat descaradament; el bancs tenen novament elevats beneficis i tornen a repartir remuneracions i bonus d’ escàndol; el petroli s’ encareix; els especuladors tornen a especular amb les matèries primes; la Xina i la Índia segueixen assegurant-se les fonts d’ aprovisionament de recursos naturals a l’ Àfrica i en altres indrets. Tot com si aquí no hagués passat res!

A Espanya la crisi internacional i l’ ensorrament del sector immobiliari ens ha portat una crisi de cavall, amb una forta disminució de l’activitat, que junt amb les restriccions de crèdits per part dels bancs, ha fet tancar moltes empreses, que s’ haguessin de presentar quantitat d’ expedients de regulació d’ ocupació, i que la perspectiva sigui la de situar l’atur en el 20 % de la població activa. Per si no ni hagués prou, es confirma el que tots sabíem: hi ha un elevat nivell de corrupció, vinculat especialment en el camp immobiliari. Tot plegat porta a la desmoralització, al desànim general i a moltes nits d’ insomni.

El més greu és que no ens adonem de que mai mes les coses tornaran a ser com abans, i de que si no prenem mesures radicals per canviar el funcionament de la societat la recaiguda de la crisi pot ser molt pitjor. Els països europeus, i especialment Espanya, han de replantejar-se a fons el model econòmic i social de creixement. Hem de tenir clar que el model seguit els anys 1990’s fins al 2007, apart de ser irrepetible es insostenible.

La millora del nivell de vida basada amb un elevat consum gràcies a l’endeutament i a l’especulació, es tan il·lusori, que impedeix no solament que els brots verds arribin a florir, sinó que poden acabar amb la vida de tot el arbre.

Cal una “Perestroika mental” per entendre el que esta passant, sacsejar la societat i comprendre la necessitat d’adaptar-nos-hi, malgrat els forts sacrificis que suposarà.
per evitar mals majors; seran necessaris, repetint una frase famosa, “sang, suor i llàgrimes”.

Em viscut molt per sobre les nostres possibilitats, i ens hem deixat portar per l’ atracció il·lusòria dels bens materials. La moral, l’ètica, el sentit de responsabilitat, i l’ esperit de treball s’han relaxat a uns nivells perillosos. Està clar que no es pot seguir així dons ens portaria al col·lapse social.

Posem alguns exemples de manera que s’ entengui millor. Començant pel tema més greu: la corrupció. Els casos de corrupció descoberts aquest darrers anys a Espanya, afecten a una cinquantena d’ ajuntaments i hi ha més de 800 persones imputades. A Catalunya, el cas de la corrupció al Palau de la Música Catalana, per la seva significació i dimensió, ha causat vertaders estralls a tota la societat. En el camp de l’ economia, un exemple de com s’ha perdut el sentit de la proporcionalitat, es veure que en pocs anys, l ‘endeutament de les famílies espanyoles en relació amb la seva Renda Disponible, ha passat del 80 % dels anys 1990’s al 143 % a l’any 2.008. En l ‘esfera del model productiu constatar que des de que Espanya va decidir incorporar-se al Euro l’ any 1999, ha perdut un 14, 3 % de competitivitat en els mercats exteriors.

També a la vista dels Pressupostos de l’ Estat i de la Generalitat per l’ any 2.010, sembla que els governs segueixen prenent decisions poc entenedores. A part de presentar uns pressupostos amb insuficient reducció del dèficit, per comptes d’ impulsar una forta austeritat en molts dels programes, les disminucions pressupostaries es fan a costa de l’ innovació, recerca i inversions del que son els instruments necessaris per la competitivitat futura. Son només alguns dels molts possibles exemples.

El problema de fons es no reconèixer la realitat tal com és, i per tant no haver fet la necessària “Perestroika mental” per aconseguir un canvi de mentalitat. Al no disposar tampoc d’ un pla de ruta a mig termini, fa que es vagi improvisant, esperant que la recuperació dels altres països ens tregui les castanyes del foc, mentre seguim malbaratant part dels escassos recursos tan necessaris per posar les bases pel futur. Només cal dir que el deute públic espanyol que l’any 2.007 era del 36,2 % del PIB, i ara la Unió Europea estima que deguts als dèficits pressupostaris arribarà al 74 % l’any 2.011. Aquest augment suposarà una major carrega d’interessos en els futurs pressupostos el que limitarà encara més, el marge de maniobra per posar les bases per un futur de progrés sostenible. Tot plegat fa veure clar que no anem be.

Si volguéssim anar bé, hauríem de fer un gran esforç en millorar la qualitat i l’ eficiència del sistema productiu i de gestió de tot el país. Hauríem d’ aprofitar tota la potencialitat del capital hum, el que implica posar en marxa un pla massiu de formació i educació a tots els nivells. Precisem fer un gran esforç en recerca, innovació, creativitat i emprenedoría en tot el sistema productiu i social; hem d’ augmentar en nivell d’ ocupació i d’ assumpció de majors responsabilitats de la dona; s’ha d’ internacionalitzar la nostra economia; cal major inversió empresarial en l ‘exterior així com augmentar el nivell d’ exportació; cal simplificar l’ administració, cal, cal,... CAL UN GRAN ESFORÇ COL.LECTIU, SINO, DIEM-HO CLAR, NO ANEM BE!