MORAL, ÉTICA I ECONOMIA.

Francesc Raventós Economista

Milions de persones en atur, milers de famílies s’han quedat sense casa, empreses tancades, pèrdues de patrimoni i de pensions, nits sense dormir, angúnies, depressions, suïcidis, i molta por al futur. Aquest es el resultat d’una crisi que s’hagués pogut evitar. Com ha estat possible arribar a una crisi d’ aquestes dimensions? Com ho han permès els governs, els organismes de control, les autoritats borsàries, les auditories, o les agencies de rating?



Només ha estat possible degut a l’ estupidesa humana. L’ afany de diners i de poder no te límits. Però la culpa no la tenen només els banquers avariciosos, o els immobiliaris especuladors, que junt amb molts d’ altres evidentment en son els grans responsables, es la manca d’ ètica, la devaluació dels valors i la laxitud moral de la societat que ho ha fet possible.

Ens trobem en una societat en la qual la corrupció, les comissions escandaloses, les estafes financeres, els fraus piramidals, la defraudació a hisenda, l’ us de paradisos fiscals, els aconseguidors de contactes, l’ especulació, la manipulació d’informacions, etc. etc. son pràctiques quotidianes. Però també ens trobem en una societat que després de molts anys de progrés, ha devaluat la idea de la necessitat l’ esforç, de l’esperit creatiu i d’iniciativa, per guanyar una remuneració justa. Després de tants anys de bonança i de guanys fàcils per un ampli sector de ciutadans, s’ha instal·lat en la societat el concepte de voler treballar poc i guanyar molt, de pensar més en fàcils operacions especulatives, en els dies de festa, en les vacances o en el proper viatge a fer, que en com crear riquesa real o com millorar el que es fa. Un consumisme exagerat que s’ha finançat no amb les remuneracions del treball, sinó amb un endeutament creixent practicant una filosofia de “a viure que son dos dies”.

Tot això, contrasta amb una societat que a Espanya i a Catalunya quasi un 20 % de la població es troba en situació de pobresa, i on milions de persones han de fer molts esforços per poder tirar endavant la família o per poder arribar a final de mes.

Al hora de repartir culpes, cal tenir present que segurament els sectors de professionals que més han contribuït a ajudar a crear aquests model de creixement basat en la bombolla, han estat alguns professionals en el camp de l’economia i de l’ advocacia, especialment els vinculats al mon financer, ja sia, com assessors o com a partícips directe en molts d’ aquest projectes purament especulatius o enganyosos. Evidentment, son només uns quants els professionals que hi han participat, però en tot cas, les institucions rectores d’ aquests col·lectius de professionals haurien de revisar els codis deontològics i les males pràctiques d’alguns membres, i veure de quina manera es poden evitar en el futur.

En els moments difícils com els actuals, la societat necessita referents en els que emmirallar-se: prohoms, polítics, filòsofs, religiosos, pensadors. Però costa trobar aquests referents. Els polítics haurien de ser l’exemple més generalitzat i proper de bones pràctiques morals i socials. Però quin es l’exemple que alguns donen, quan veiem que son partícips actius en la corrupció immobiliària, i que en general l’ austeritat no es la virtut més preuada en l’ Administració, o que els propis partits polítics son més propensos als seus interessos partidistes que al interès general. El cas límit es Itàlia, on un polític envoltat d’ escàndols de tot tipus es elegit Primer Ministre. Com es possible? Què es el que passa a Itàlia?


Recentment a Catalunya tenim a la vista un clar exemple de degradació moral: es lo succeït en el Palau de la Música Catalana - Orfeó Català. Es un cas escandalós que sortosament ha sortit a la llum i evidencia la poca moralitat de moltes persones. Segurament hi ha desenes i desenes de casos semblants que no es destaparan mai. Com es possible que una persona de gran prestigi, d’ elevada significació publica, de fortes conviccions religioses i d’ un patrimoni considerable, no es doni per feliç i satisfeta, hi hagi d’ apropiar-se de fons de l’ institució que presideix? Es simplement cobdícia? Es tracta d’ un narcisisme egocèntric que considera que las seva gran vàlua personal no està prou ben compensada malgrat una remuneració elevadíssima? Qualsevol que sigui la resposta, es un exemple clar de la pèrdua de valors i de la moral per part d’ amplis sectors de la societat.

Aquesta devaluació dels valors i dels principis morals està bastant generalitzada en tota la societat. Agafem per exemple, el frau fiscal, que està àmpliament practicat, encara que a nivells ben desiguals en funció de la diferent capacitat financera. Segons quina sigui aquesta s’ utilitzen paradisos fiscals, comptes a l’estranger, doble comptabilitat, remuneracions sense declarar, factures sense aplicar l’ IVA, lloguers no declarats, etc.

D’alta banda es injust que les empreses de certa dimensió i les grans fortunes, troben vies legals per deixar de pagar impostos. També algunes personalitats famoses del mon de l’art, del cant, o de l’esport situen el seu domicili en paradisos fiscals: Andorra, Mònaco, Suïssa, etc. sense renunciar a ser considerats “ciutadans exemplars” dignes de tot prestigi. Sembla que la societat accepta el defraudar a hisenda com a lògic, i fins i tot com una qüestió de prestigi del que la practica, dons son considerats “mes llestos” que els demés.

Alguns diran que aquests comportaments no tenen solució, dons es la pròpia naturalesa humana que es incorregible. No entrarem aquí en el debat filosòfic de la naturalesa de l’espècia humana. HOBBES es totalment pessimista respecte a la concepció de l’ home dons creu que només es mou per l’egoisme i pel temor, en canvi ROUSSEAU entén que l’ home es bo per naturalesa. No, no es cert que l’ home sigui incorregible. El progrés de la civilització de la humanitat s’ha de mesurar també per la seva capacitat de dominar els instints primaris. Si volem viure en societat hem de dotar-nos d’unes regles que han de ser aplicables a tots. Aquest es un dels principis bàsics de la democràcia.

Si volem sortir del forat en el que ens ha portat aquesta crisi, no podem basar el model social de futur en una societat de “llestos” i “tontos ”. Una societat amb desig de progressar, exigeix disposar de principis morals i valors, que tot i no ser permanents, son reconeguts com a tals majoritàriament en cada moment històric.

Ara sembla que alguns països comencen a sortir de la crisi. Alguns sectors conservadors volen convenç-se’ns de que lo més greu ja ha passat, i de que “aquí no ha passat res”, ara ja es pot tornar a seguir amb el model dee societat que ens ha portat a la crisi. Es una posició ideològica perversa. Una societat que basa el seu creixement i progrés en l ‘especulació descarada, en el pur benefici econòmic, o amb l’ avarícia i l ‘ambició personal no pot tenir cap futur. Es clar es que si per les fortes pressions a les que estaran sotmesos els governs, no aconsegueixen corregir els errors bàsics del sistema econòmic i financer actual, la propera crisi pot no estar molt llunyana i ser encara més profunda i amb un major cost social


S’ha de reformar a fons el model econòmic, el qual s’ha de basar en una economia social de mercat de caràcter global, però amb normes i supervisions eficients. La comunitat internacional s’ha de dotar d’ instruments globals si es vol evitar repetir els errors del passat, però al mateix temps cal enfortir els principis ètics i morals en el funcionament de l’economia.


Espanya i Catalunya es troben en un moment difícil; molt difícil. No serà fàcil sortir de la crisi actual i tornar a una senda de creixement raonable. Si volem sortir-ne i assegurar-nos un futur pròsper, hem de redreçar el funcionament de la nostra societat, recuperant el sentit de la responsabilitat individual i col·lectiva, tot reconèixer que l’esforç, la creativitat, l’ innovació, l’ emprendre, i la qualitat dins un marc d’igualtat d’ oportunitats son algunes de les bases en que s’ha de basar per el progrés futur de la nostra societat.