2026 10 16 Les pensions futures a Espanya III

L'anàlisi

Les pensions futures a Espanya: un repte o una il·lusió? (III)

Reformar a fons el sistema de pensions serà inevitable, encara que s’haurà de fer de forma gradual en el temps

Francesc Raventós

 Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

16 d'Octubre de 2026

En dos articles anteriors, Caldrà reformar el sistema de pensions i El repte de les pensions a Europa, plantejava que els grans canvis demogràfics posen en perill la capacitat de mantenir en el futur poder adquisitiu de les pensions. Avui em centraré a les reformes que es podrien introduir a Espanya.

L’any 1995, davant d'una profunda crisi econòmica i social, el parlament espanyol va aprovar amb ampli suport el Pacte de Toledo, que va posar les bases per garantir la viabilitat del sistema públic de pensions. 

El repte de les pensions a Europa (II)

Segons l'informe de l'OCDE Pensions at a Glance 2025, Espanya afronta una pressió demogràfica superior a la mitjana de la UE, situant-se com el segon país on més creixerà el percentatge de pensionistes en els pròxims 25 anys. Segons CaixaBank Research, la combinació d'una baixa natalitat i més longevitat transformarà radicalment l'estructura social i econòmica. D’altra banda, l’evolució de la immigració tindrà un impacte molt directe en la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

El debat sobre les futures pensions es preveu tens i radicalitzat. Es debatrà sobre la viabilitat de mantenir el poder adquisitiu, com es distribueix el cost entre el sector públic, el privat i els treballadors, com afectarà l’economia i a la competitivitat del país i, sobretot, quin és el sistema més adequat.

Hi ha dos grans sistemes per finançar les pensions: el repartiment, en què els actuals treballadors financen les pensions dels jubilats, i la capitalització, en què les aportacions de cada treballador s'acumulen i s'inverteixen per finançar la seva futura pensió. El sistema de repartiment és més solidari perquè es basa en l'ajuda mútua entre generacions i persones amb ingressos diferents, mentre que en el sistema de capitalització, cada persona estalvia els seus propis diners i la pensió depèn del que cadascú hagi estalviat i de la rendibilitat dels fons que li gestionin els estalvis.

Quines reformes es poden introduir al sistema de pensions actual?

El sistema espanyol és un sistema de repartiment que necessàriament s’haurà de reformar gradualment amb un horitzó, per exemple, fixat en l’any 2050. Hi ha moltes modificacions possibles. Vegem-ne algunes.

• Allargar progressivament l'edat efectiva de jubilació cap als 70 anys i estudiar una vinculació més estreta amb l'evolució de l'esperança de vida. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) calcula que l’any 2050 hi haurà uns disset milions de pensions, mentre ara n’hi ha uns deu milions. La despesa actual representa prop del 13% del PIB i augmentaria fins al 16%.
• Congelar totalment o parcialment les pensions altes. Augmentarien menys que la inflació. Actualment, hi ha una gran bretxa entre els dos milions de pensionistes, un 23% del total, que cobren 2.000 euros mensuals o més, mentre hi ha 4,5 milions de pensionistes, el 48%, que cobren menys que el salari mínim interprofessional. I no es pot oblidar que en les pensions hi ha una important bretxa de gènere.
• Reduir la taxa de substitució que mesura la relació entre la quantitat de la pensió de jubilació inicial i l'últim salari rebut pel treballador. A Espanya és d’un 80%, una de les més altes del món.
• Altres accions possibles. Entre elles, incentivar l'allargament de la vida laboral, dificultar les jubilacions anticipades, augmentar la base reguladora i els anys cotitzats o perseguir el treball en negre.

Un canvi radical a Espanya seria el d’optar per un sistema mixt, públic (de repartiment) i privat (de capitalització), com fan servir molts països. A mitjà termini podria reduir la pressió financera sobre el sistema públic, però la transició seria complexa i comportaria costos importants, perquè cal continuar pagant les pensions dels actuals jubilats mentre una part de les cotitzacions es destina a acumular fons per a les futures pensions.

Un canvi radical a Espanya seria el d’optar per un sistema mixt, públic (de repartiment) i privat (de capitalització), com fan servir molts països

Però el que és molt important és que les pensions depenen que l’economia funcioni bé, i per això caldrà millorar el capital humà, augmentar la productivitat, la taxa d’ocupació i replantejar les polítiques migratòries, entre altres. La immigració ben gestionada és imprescindible i la innovació tecnològica pot contribuir seriosament a suplir la manca de personal laboral i a millorar la productivitat.

Mantenir el poder adquisitiu de les pensions és un repte o una il·lusió? El futur no es pot preveure, però sí que es poden dissenyar alguns escenaris. A la vista de l’envelliment de la població, del fort creixement del nombre de pensionistes, de la disminució de la població activa respecte al nombre de pensionistes i d'un creixement moderat de l’economia europea, creure que es podrà mantenir el poder adquisitiu de les pensions sense un creixement econòmic suficient i una reforma estructural de l’actual sistema de pensions és una il·lusió.

Reformar a fons el sistema de pensions serà inevitable, encara que s’haurà de fer de forma gradual en el temps. El més desitjable fora que gràcies a un consens polític i social s’aconseguís un Nou Pacte de Toledo, que garantís unes pensions suficients, dignes i justes. Malauradament, atès el nivell de radicalització existent a la societat espanyola, serà difícil. Per tant, el nou sistema de pensions dependrà del marc econòmic existent i de la ideologia i dels interessos dels partits que governin.

Caldrà millorar el capital humà, augmentar la productivitat, la taxa d’ocupació i replantejar les polítiques migratòries

Però el sistema de pensions és només una part de l’estat del benestar, que també pot entrar en crisi. Junt amb la reflexió sobre les pensions caldrà també repensar les polítiques públiques que promoguin una distribució més equitativa dels recursos i corregeixin les desigualtats existents, cosa que exigirà la participació dels agents públics i privats, econòmics i socials, per poder garantir una certa estabilitat en el futur. La pregunta final és si serem capaços de convertir aquest repte en una il·lusió col·lectiva, o si deixarem que siguin els esdeveniments qui decideixin el nostre futur.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

2026 09 22 El repte de les pensions a Europa (II) Via Empresa

L'ANÀLISI

El repte de les pensions a Europa (II)

Publicat a Via Empresa  el 22 09 2026 

https://www.viaempresa.cat/economia/repte-pensions-europa-ii_2240688_102.html 1/6  

El descens de la natalitat, l’augment de l’esperança de vida i la necessitat de corregir la bretxa de gènere en les pensions afegirà molta pressió fiscal als governs europeus.

En un article anterior a ViaEmpresa, Caldrà reformar el sistema de pensions, plantejava que els grans canvis demogràfics posen en perill el fet de poder mantenir en el futur el poder adquisitiu de les pensions. No és un problema només d’Espanya, sinó de la majoria de les societats avançades.

 Bàsicament, hi ha dues grans formes de finançar les pensions: el sistema de repartiment, en què les cotitzacions dels treballadors en actiu financen les pensions dels jubilats, i el sistema de capitalització, en què les aportacions individuals s’inverteixen en fons d’inversió per generar els recursos que finançaran la futura pensió. 

Hi ha molts països que combinen les dues fórmules i incorporen diferents graus de participació pública i privada. El sistema de repartiment és molt més solidari perquè es basa en l'ajuda mútua entre generacions i persones amb ingressos diferents, mentre que en el sistema de capitalització cada persona estalvia els seus propis diners i la pensió depèn exclusivament del que cada u ha estalviat. 

En tot cas, a la Unió Europea (UE) hi ha una forta preocupació sobre la sostenibilitat financera dels sistemes de pensions i la seva suficiència. Aquesta preocupació és compartida per l’OCDE en el seu informe Panorama de les Pensions 2025, en què avalua els sistemes de jubilació dels diferents països. Conclou que l’envelliment demogràfic provocat pel descens de la natalitat, l’augment de l’esperança de vida i la necessitat de corregir la bretxa de gènere en les pensions, afegirà molta pressió fiscal als governs molts dels quals ja tenen un deute públic elevat. 

A la UE, l’esperança de vida en néixer està entorn dels 83 anys, i s’està allargant. A Espanya, l’any 1950 era de 62anys, l’any 2000 va augmentar fins als 79 i ara l’any 2025 se situa en 84 anys. La majoria dels països han fixat com l’edat legal de jubilació entorn de 67 anys. Itàlia, Dinamarca, Estònia o els Països Baixos tenen previst situar-la gradualment en els 70 anys. A França, enmig d’una forta oposició social, el govern l’ha fixat en 64 anys. 

Un dels factors claus és la baixa taxa de fertilitat: a la UE ha passat d'una mitjana de 2,62 fills per dona el 1964 al'1,34 de l’any 2024. Estats com Espanya i Malta registren les taxes més reduïdes, d'1,10 fills per dona. Cal recordar que la taxa de reemplaçament necessària per mantenir el nivell de població és de 2,1 fills per dona. 

A l'estat espanyol és on creixerà més ràpidament la dependència dels jubilats a causa de la seva esperança de vida elevada i una de les taxes de natalitat més baixes d'Europa. 

Malgrat la forta immigració, l’envelliment porta a la reducció de la població activa, fet que fa augmentar la dependència dels jubilats respecte a la població activa. Segons Eurostat, a la UE, si actualment hi ha 3,4treballadors en edat de treballar (15-64 anys) per cada jubilat (65 anys o més), l'any 2050 passarem a dos o menys per cada jubilat. A Espanya és on creixerà més ràpidament la dependència dels jubilats a causa de la combinació d'una de les esperances de vida més altes del món i una de les taxes de natalitat més baixes d'Europa. 

La immigració serà necessària per mantenir una població activa suficient i contribuir a les cotitzacions, però per si sola no resol el problema de les pensions i genera, a més, reptes d'integració social i laboral importants. 

Com gestionar el futur?

La projecció a futur del cost econòmic de les pensions comença a ser un malson per molts governs. Segons Eurostat, a la UE, de mitjana suposa un 12,3% del PIB, si bé les diferències entre països són enormes. Depèn de la mitjana d’edat de la població, la dimensió de l’economia i el sistema de pensions adoptat. Els països del sud i d’altres apliquen el sistema de repartiment pur (les pensions públiques actuals es paguen directament amb les cotitzacions dels treballadors actuals). Itàlia lidera la despesa en pensions amb un 15,5% del PIB, França un14,6%, Àustria un 14,4% i Espanya un 13,1% del PIB. 

Molts països europeus tenen una despesa pública baixa perquè opten prioritàriament pel sistema de capitalització. Són sistemes basats en tres pilars: el públic —l'estat només garanteix una pensió assistencial bàsica—, el privat —amb plans de pensions d’empresa, gairebé obligatoris i gestionats per fons d'inversió—, i, finalment, l’estalvi individual privat. Irlanda és el país que menys recursos públics hi destina, entorn del 4% del PIB, ja que el gruix de la pensió el cobreix amb plans de pensions d’empresa o privats. Estònia, Lituània o Suècia també destinen pocs recursos públics a les pensions. 

Suècia és un model de referència (8% del PIB): combina la solidaritat pública i l’estalvi individual segons el cotitzat al llarg de la vida laboral 

Entre els països de baix cost dels sistemes de jubilació, Suècia és un model de referència (8% del PIB). Combina la solidaritat pública i l’estalvi individual segons el cotitzat al llarg de la vida laboral. Concretament, es destina un18,5% del salari al sistema: un 16% es comptabilitza en un "compte virtual" (o nocional) finançat a càrrec de l'empresa i del treballador, si bé aquest el pot deduir de la declaració de la renda, i el 2,5% restant el treballador l’ha d’invertir en un fons d'inversió real. En el moment de la jubilació, la pensió es calcula dividint el saldo acumulat en aquest compte virtual per l'esperança de vida teòrica de la seva cohort. 

A més, el sistema incorpora un mecanisme d’ajust automàtic (conegut com a "fre"). Això garanteix la sostenibilitat financera i evita la fallida del sistema, encara que pugui comportar una reducció de les prestacions en èpoques de crisi. De fet, aquest model trasllada al pensionista el risc derivat de l’evolució econòmica, de la demografia i de la rendibilitat dels fons d’inversió, cosa que suposa pensions més baixes en moments de crisi econòmica.

 Les previsions de l'OCDE parteixen de l'escenari que es mantinguin les tendències demogràfiques actuals. Només una major atracció d’immigració, una millora de la productivitat i un augment de la participació laboral voluntària dels treballadors d'edat avançada, podrien esmorteir aquesta pèrdua de força de treball. 

Resumint, si es vol garantir la sostenibilitat financera i la suficiència de les pensions, s’hauran d’introduir fortes reformes. És el tema que analitzaré en el pròxim article centrat en Espanya, Les pensions futures, un repte o una il·lusió?

 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

2026 09 08 WORD  CALDRA REFORMAR LES PENSIONS   Via Empresa 

CALDRÀ REFORMAR LES PENSIONS.   1/3

            Francesc Raventós

            Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya. 

            Diari Via Empresa

La qüestió de les pensions és un dels temes que més interessa als ciutadans, i més, en moments tan incerts com els actuals.

La Unió Europea està altament preocupada per la sostenibilitat dels sistemes de pensions dels seus estats membres a causa de l'envelliment de la població degut a l'augment de l'esperança de vida i l'elevada despesa pública que suposa. A més la jubilació de la generació del baby boom redueix la proporció de treballadors actius per cada jubilat i adverteix que països com Espanya gasten una part molt important del pressupost en pensions, cosa que disminueix els recursos disponibles per a altres polítiques. També l’OECD mostra la seva preocupació sobre les pensions i la bretxa entre homes i dones en l’informe “2025  Pensions at a Glance”.

 Podrà garantir Espanya el manteniment del poder adquisitiu de les pensions públiques?  Aquest serà un dels temes estrella de la pròxima campanya electoral.

Quina és la realitat avui del sistema públic de pensions a Espanya? L’any 2025 hi va haver nou milions i mig de pensionistes, dels quals un milió sis-cents mil a Catalunya. L’import brut de cada pensió i la seva fiscalitat, varia en funció de les circumstàncies personals de cadascú. La pensió mitjana va ser de 1.315 euros repartida en 14 pagues mensuals. La pensió màxima 3.267 euros i la mínima unipersonal de 875 euros. Les pensions no contributives rebien 628 euros mensuals. La bretxa de gènere en les pensions a Espanya se situa al voltant del 30% en detriment de les dones, la qual cosa es tradueix en que una dona pensionista percep uns 400 o 500 euros menys al mes que un home.

La despesa en pensions contributives i no contributives l’any 2025 va ser de 216.000 milions d'euros,  la xifra més destacada de la despesa pública, entorn del 12,9% del PIB. I com que els ingressos per les pensions no van ser suficients, el govern va haver d’aportar una injecció financera a càrrec del pressupost de 53.000 milions.

 Com evolucionarà el sistema públic de pensions?  Dependrà de diversos factors, un és el nivell de població que segons l’INE l’any 2050 Espanya superarà els 54 milions de persones i la de Catalunya entorn dels nou milions. Més del 30% de la població catalana tindrà més de 65 anys. Altres factors claus són l’evolució de la taxa de natalitat, l’esperança de vida i la immigració.

 Segons la ministra d’Inclusió i Seguretat Social el sistema serà sostenible gràcies a l’endarreriment de l’edat de jubilació, el fet que hi ha més dones treballant, i, per l'evolució de l’economia espanyola.

La Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, AIReF, calcula que l’any 2050 hi haurà 17,4 milions de pensions contributives i que la substitució de les pensions antigues per les noves seran més altes. Segons Caixaresearch la taxa de dependència de la jubilació mesura la proporció de persones en edat de jubilar-se (65 anys o més) respecte a la població en edat activa (de 15 a 64 anys) es reduirà notablement. Actualment, hi ha 2,6 persones en edat de treballar per cada persona major de 65 anys, l’any 2050 només hi haurà 1,6 treballadors per cada jubilat. El Ministeri d’Inclusió i Seguretat Social, preveu que la despesa en pensions l’any 2050 serà del 15,3% del PIB, mentre que l’AIReF l’estima en un 16,2% del PIB. Cal tenir en compte també que a banda de les pensions, l’envelliment produirà una major demanda de prestacions en sanitat, cures, o residencies per gent gran.

Un estudi recent de l'AIReF, estima que de cara a l'any 2050, hi haurà una Pèrdua de poder adquisitiu relatiu, ja que l’import de la pensió seran més baix que els darrers salaris. Ara les pensions cobreixen entorn del 70% del salari mitjà, però l'informe preveu que a l'any 2050 es reduirà fins al 60%.

Resumint, si es vol garantir el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, s’hauran d’introduir reformes serioses, ja que el sistema de pensions actual amenaça la seva sostenibilitat financera. Són moltes les preguntes que exigeixen debat. Quin nivell de despesa està disposada la societat a destinar a les pensions? D’on han de sortir els nous recursos?  Quin nivell d’immigració pot integrar-se en la societat? Com juga la solidaritat intergeneracional? S’ha d’entrar en un intens debat polític i social entorn dels diferents models existents, i quines són les reformes a introduir. En un pròxim article intentaré introduir alguna informació al respecte.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

VENEÇUELA UN AVÍS GEOPOLITIC

Vivim un moment de gran tensió.

Amb gran sorpresa Donald Trump ha desconcertat a tothom i ha generat pànic en molts indrets De moment els EUA han segrestat militarment el president de govern de Veneçuela Nicolas Maduro i ha advertit a la nova presidenta Dancy Rodríguez, que si no segueixen les instruccions de Washington serà molt pitjor. Poc després del segrest de Maduro, Trump ha llançat amenaces als governs de Cuba, Colombià i Mèxic i per raons de seguretat vol tenir la propietat de Groenlàndia, que és una regió autònoma de Dinamarca.

L’actuació i les amenaces de Trump han fet sonar arreu totes les alarmes, especialment a la Xina, a Rússia, a la UE, o a l’ONU, els quals s’oposen rotundament a les intencions americanes. Però la realitat és que més enllà de condemnes retòriques cap país té la capacitat política ni militar per barrar el pas als EUA.

Les actuacions i declaracions de Washington estan en línia en la recent Llei d'Estratègia de Seguretat dels EUA de 2025, que determina, entre altres coses, que els països d’Amèrica són una àrea estratègica dels EUA i, per tant, que no hi admeten interferències d’altres països.

I per què Veneçuela és el primer país sobre qui Trump actua? Veneçuela té les reserves de petroli més importants del món, s’estimen en uns 300.000 milions de barrils, un 17% de les reserves mundials. Actualment per mala gestió només se’n produeix gairebé un milió de barrils al dia, mentre que en els anys 2000 se’n produïen tres milions. Trump no amaga les seves intencions, ja ha dit que de Veneçuela només li interessa gestionar la producció i venda del petroli i que ell decidirà com es reparteixen els ingressos.

Però hi ha una altra raó de geopolítica. El que ha esdevingut a Veneçuela és també, un avís a Rússia i Xina que treguin les mans dels països americans. Això és el pati de casa seva.

Quins són els escenaris a partir d’ara? Difícil de preveure. En realitat Trump ha decapitat el  Chavisme, però aquest encara governa. El parlament ha nomenat nova presidenta de govern a la vicepresidenta Delcy Rodríguez. Però el Chavisme no és un bloc. Està format per sectors amb diferents interessos. El sector pragmàtic vol arribar a “acords dignes” amb els EUA per evitar el pitjor i el sector més radical, que controla l’exèrcit, es nega a fer concessions. Hi ha el risc que es pogués arribar a una certa confrontació.

L’ideal per Trump és que el govern actual es sotmeti als seus interessos i així poder explotar el petroli. Sota el control de Washington el govern governaria i les petrolieres americanes tindrien el petroli. S’entraria en una via de transició pacífica, en la progressiva democratització i més endavant unes eleccions que guanyarien candidats amics.

Un altre escenari possible és que el sector més radical es negui a fer concessions i entri en col·lisió amb els EUA. Es força improbable que Trump ordenes la invasió militar del país, atesa la gran oposició dels ciutadans estatunidencs. Segurament s’entraria en una posició de estira-i-arronsa, amb bloqueig als vaixells petroliers i així ofegaria les exportacions que el 80% són del petroli.

Vivim un moment d’una alta inestabilitat política. S’hauran de seguir els esdeveniments dia a dia per veure la seva evolució i possible sortida. En resum, crec que podem concloure que el món cada cop està més embogint.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

CANONS O MANTEGA

                 La Unió Europea afronta un moment d’inflexió. Dos fets recents han sacsejat els fonaments de la seva seguretat: la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i el retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units. La Rússia expansionista somia en recuperar la “Gran Rússia”, i el missatge procedent de Washington és inequívoc: ni els EUA ni l’OTAN garanteixen automàticament la protecció del continent davant una possible agressió russa.

De sobte, Europa ha vist com emergien algunes de les seves fragilitats estructurals, especialment la manca d’una política de defensa pròpia i d’una força militar operativa. La inquietud s’ha disparat als països més propers a Rússia –Polònia, Finlàndia i els països bàltics–, però també a Alemanya, que observa amb alarma el nou escenari. En aquest context, els membres de la UE han acabat cedint al xantatge polític de Trump: dedicar el 5% del PIB a defensa per mantenir el paraigua protector nord-americà, tot i que Washington evita comprometre-s’hi formalment.

La UE ha de decidir fins a quin punt es pren seriosament l’amenaça russa –o si considera que aquesta és inversemblant– i d’on sortiran els recursos per armar-se. El debat recorda la vella dicotomia econòmica que el premi Nobel Paul Samuelson resumia amb l’expressió “canons o mantega”: invertir en seguretat o en benestar. Molts estats europeus ja arrosseguen deutes elevats, dèficits persistents i un creixement econòmic modest. L’increment de la despesa militar podria traduir-se en més pressió fiscal i en retallades en serveis públics com pensions, educació, sanitat o inversions estratègiques.

Però és realista pensar que Rússia està en condicions d’envair un país de la UE? Vladimir Putin preveia ocupar Ucraïna en vuit dies; més de tres anys després la guerra continua i ja ha provocat molta destrucció, centenars de milers de morts i ha colpejat l’economia russa. Això alimenta la sospita que, darrere del relat d’una amenaça russa, hi  puguin haver altres interessos geopolítics, com la de reforçar l’OTAN en la disputa dels EUA amb la Xina.

El secretari general de la OTAN, Marc Rutte, fidel escuder de Donald Trump, acaba de fer uns declaracions afirmant que el proper objectiu de Putin és atacar a la UE en els propers cinc anys. El clima bèl·lic que s’està creant, recorda, en certa manera, l’ambient previ a la invasió de l’Iraq el 2003, quan la justificació per a la invasió va ser que l’Iraq produïa “armes de destrucció massiva”. Quant els EUA i els seus aliats van ocupar l’Iraq no en van trobat cap rastre, tot i que el president dels EUA George W. Bush, el primer ministre britànic Tony Blair, i el primer ministre espanyol José Maria Aznar havien afirmat que disposaven de proves contundents de la seva existència.

Avui, els ciutadans tampoc no poden saber amb certesa si l’amenaça russa és real o si està essent amplificada per l’interès de reforçar el poder militar nord-americà i la compra d’armaments als EUA. En aquest escenari, el sentit comú apunta cap a una conclusió: la UE necessita una autonomia de defensa real, una política militar única i un exèrcit europeu capaç de protegir el continent i contribuir a les missions de pau de les Nacions Unides. Sens dubte, caldrà reforçar la capacitat defensiva; però això no hauria de significar renunciar al model social europeu, que és, en última instància, l’essència del projecte europeu.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

PREPARANT-SE PER LA GUERRA

                           Ens estem preparant per a una guerra? Tot sembla indicar que sí. Els països es rearmen, la desconfiança creix i el món esdevé cada cop més insegur. Mentrestant, ens volen vendre la il·lusió enganyosa del vell lema: “Si vols la pau, prepara’t per la guerra”.

Durant dècades, la governança mundial es va basar en la raó, la negociació i la capacitat d’institucions multilaterals capaces d’amortir conflictes. Avui aquest ordre no existeix. La irrupció d’una ideologia populista, ultranacionalista i d’extrema dreta –que viu de les glòries del passat, nega el canvi climàtic i menysté la immigració– ha capgirat les regles del joc. Davant la por de perdre vots, bona part del conservadorisme polític s’hi acosta, mentre que les forces progressistes han perdut el relat. El resultat és un món on ja no manen els acords internacionals, sinó la força i el xantatge com a llenguatge principal de les relacions entre estats.

Les guerres recents en són un avís. La invasió russa d’Ucraïna respon al vell objectiu imperial d’ampliar fronteres. El que succeeix a Gaza, amb una destrucció massiva que pretén imposar un nou ordre territorial, ha estat qualificat àmpliament de crims de guerra i, fins i tot, de genocidi. I el planeta és ple de conflictes que preferim ignorar: Sudan, Etiòpia, Myanmar, Israel i l’Orient Mitjà, el Congo i Rwanda, entre molts altres. El cost humà és brutal i persistent.

Segons el SIPRI (2024), la despesa militar mundial no ha deixat de créixer i ja arriba als 2,7 bilions de dòlars, el 2,5% del PIB global. Els Estats Units, la Xina, Rússia, Alemanya i l’Índia lideren aquesta cursa. Ucraïna, immersa en la seva defensa existencial, hi destina un 34% del PIB. I, el més inquietant: torna l’ombra de l’amenaça nuclear.

Armar-se per no ser engolit

Hem entrat en una cursa armamentista que sembla imparable, mentre la ONU i els organismes multilaterals han quedat arraconats. Les lliçons del passat s’ignoren. Margaret MacMillan, en el llibre “1914. De la paz a la guerra”, explica com Europa va abocar-se a la Primera Guerra Mundial amb entusiasme bèl·lic i amb la il·lusió d’un conflicte ràpid i victoriós. El resultat: quatre anys de devastació i milions de morts.

Qui vol ara la guerra? Hi ha poderosos sectors ideològics, polítics, econòmics i militars que se senten forts i creuen que la confrontació és el camí per ampliar poder, influència i territoris. Entre els principals beneficiats, la poderosa indústria armamentista i financera que hi gira al voltant.

Als Estats Units, determinats cercles volen garantir que cap potència pugui disputar-los l’hegemonia en el futur. La Xina es rearma silenciosament esperant el seu moment. Rússia vol guanyar la guerra d’Ucraïna a qualsevol preu. La Unió Europea tem una Rússia expansionista; l’Índia observa amb recel l’ascens de la Xina; i el Pròxim Orient continua en ebullició. Arreu del món, tothom es prepara per allò que pugui venir.

Hem entrat en una etapa de tensions creixents on augmenta el “risc d’accidents”, també nuclears. Només una entesa entre les grans potències i un compromís real de desarmament pot allunyar-nos d’aquesta cursa armamentista que ens empobreix a tots (i, en particular, als europeus) i pot acabar desembocant en més guerres.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

LA UE AL NOU ENTORN MUNDIAL

 La Vanguardia 14 12 2025

Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

La Unió Europea no pot continuar així. Continua sent un gegant econòmic que, paradoxalment, actua com un actor polític menor. Malgrat ser una de les principals potències comercials del planeta, disposar d’un enorme mercat intern de 450 milions de consumidors i concentrar una part rellevant de la innovació científica mundial, la seva incapacitat de parlar amb una sola veu la manté en un paper secundari. En un món on els Estats Units i la Xina competeixen per l’hegemonia i on el “Sud Global” reclama més influència, la UE deixa passar oportunitats per consolidar-se com un actor estratègic de primer nivell.

El projecte europeu és un èxit polític i econòmic: l’espai de lliure circulació, la moneda única, la política comercial comuna o la resposta coordinada a la pandèmia. Però aquests èxits contrasten amb un bloqueig polític cada cop més evident. L’ascens dels nacionalismes interns i un sistema institucional que exigeix unanimitat dels 27 membres en les qüestions més sensibles han convertit la presa de decisions en un laberint paralitzant. El que podia tenir un cert sentit en la Comunitat Econòmica Europea de sis estats que es va crear el 1957 s’ha convertit en un obstacle insalvable amb una UE de vint-i-set membres.

Mario Draghi, un any després de presentar el seu informe sobre competitivitat, ha expressat la seva frustració per la lentitud i l’escassa ambició de les reformes. La seva preocupació és compartida per molts, qualsevol modificació profunda dels tractats requereix el consens de tots els membres, cosa que fa pràcticament impossible avançar en integració fiscal, defensa comuna o política exterior unificada.

Tanmateix, hi ha vies per superar la paràlisi. El Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat d’aprovar decisions per majoria qualificada en determinats àmbits, és a dir, el suport del 55% dels estats que representin el 65% de la població. La història europea demostra que es pot progressar amb fórmules flexibles. L’euro va néixer amb excepcions pactades, ja que la Gran Bretanya i Dinamarca volien mantenir les seves monedes; l’espai Schengen es va crear entre alguns països al marge de les institucions comunitàries; i projectes com el futur avió de combat europeu s’impulsen mitjançant cooperacions intergovernamentals entre Alemanya, França i Espanya, igual que la iniciativa PESCO en matèria de defensa que és d’adhesió voluntària.

Per recuperar influència global, la UE necessita una veu única, una política exterior coherent i una capacitat real d’actuar. I si això no és possible fer-ho amb els vint-i-set membres, un nucli de països ha d’assumir el lideratge per avançar. És el que s’anomena “l’Europa de diferents velocitats”. La UE es troba en un moment decisiu: o aprofita els mecanismes existents per reforçar el seu paper en l’ordre mundial o haurà d’acceptar una decadència progressiva en un escenari cada vegada més competitiu i inestable.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

EL JAPÓ, EL FRACAS DE LA DEMOGRAFIA

Durant els anys vuitanta, el Japó era un referent mundial pel seu creixement econòmic i la seva capacitat d’innovació. Semblaven imparables. Però aquell miracle va començar a esvair-se a partir de 1991, quan va esclatar la bombolla financera creada per una política monetària molt laxa i l’especulació desbocada. El col·lapse del valor dels actius immobiliaris i borsaris va portar el país a una crisi de deute i a una llarga etapa d’estancament que encara dura.

Des d’aleshores, els successius governs han intentat reactivar l’economia amb receptes keynesianes i monetaristes, però amb minsos resultats. Darrere d’aquesta feblesa hi ha un altre problema profund: la manca de mà d’obra, a causa de l’envelliment i el descens sostingut de la població.

El Japó encadena ja dotze anys consecutius de pèrdua demogràfica. El 2008 tenia 128 milions d’habitants; avui en té 125,6. Les persones majors de 65 anys representen el 29% de la població –una de les proporcions més altes del món– mentre que a Espanya i a Catalunya la xifra és d’un 20%. Aquesta estructura fa que la població activa, és a dir, la que sosté el sistema productiu i fiscal, s’hagi reduït fins al 59,6% del total, la taxa més baixa de tots els països de l’OCDE.

L’economia japonesa no acaba de trobar el camí de la recuperació. L’elevada inflació, la desacceleració global i un deute públic que ja supera el 260% del PIB llastren el creixement. A això s’hi afegeix el fracàs de la demografia: una natalitat mínima, d'1,1 fills per dona, i un rebuig cultural profund a la immigració que limita l’entrada de nova mà d’obra. Només el 3% dels habitants del Japó són estrangers, mentre que a Catalunya aquesta proporció arriba al 18%.

El contrast és evident. Tant el Japó com Catalunya comparteixen una natalitat baixa i una esperança de vida molt alta, però la immigració permet al territori català mantenir una població creixent i un envelliment més moderat. Al Japó, en canvi, el nombre d’habitants disminueix i el pes dels jubilats creix cada any.

"Les mesures de la nova primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, comportaran un ien més feble, més dèficit i més inflació; una fórmula ja provada sense èxit"

Les conseqüències de l’envelliment són clares: menys treballadors, menys productivitat, menys dinamisme econòmic, menys ingressos fiscals i una progressiva disminució de la renda per càpita. El país es veu abocat a una transformació profunda: excés d’habitatges, tancament d’escoles, més demanda sanitària i de residències, i un increment sostingut de la despesa en pensions. Mentrestant, les zones rurals es buiden a un ritme accelerat.

El passat octubre de 2025, al Japó hi ha hagut un canvi de govern. Sanae Takaichi s’ha convertit en la primera dona a ocupar el càrrec de primer ministre. Takaichi, una dona conservadora admiradora de Margaret Thatcher, defensa una política monetària laxa, menys despesa pública i reformes estructurals liberalitzadores. Tot apunta, però, que això comportarà un ien més feble, més dèficit i més inflació. És una fórmula ja provada al Japó en el passat, sense èxit. Conscient del bloqueig de l’economia, la nova dirigent, de tendència nacionalista, podria acabar obrint tímidament la porta a la immigració qualificada, una necessitat que els sectors econòmics fa temps reclamen. 

El futur del Japó dependrà, entre altres factors, de la seva capacitat per afrontar el repte demogràfic i trencar amb la seva tradicional resistència al canvi cultural.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

SÍ A LA IMMIGRACIÓ 

            Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Catalunya necessita immigració. Les causes són conegudes. La baixa natalitat, l’envelliment i el creixement natural negatiu de la població, o sia, més defuncions que naixements. Per garantir el progrés social d'un país cal disposar d'una societat que està ben formada, crea riquesa, està cohesionada i s’adapta als canvis permanents. Tot és més fàcil d'aconseguir si la població creix i es rejoveneix.

Actualment, a Catalunya el 18% de la població és estrangera, però la població estrangera està distribuïda molt desigualment sobre el territori. Hi ha municipis on no arriba al 5% i en d’altres sobrepassa el 40%. L’evolució de l’entrada d’immigrants depèn molt de la conjuntura econòmica. En els anys posteriors a la crisi financera de 2007-2008 van marxar molts immigrants i degut a la pandèmia de la Covid la immigració es va estancar. L’economia no sempre creix. Què passarà quan vingui una nova crisi? Deixarà de venir gent, o fins i tot, n’hi haurà que marxarà.

Catalunya necessita immigració, però quin tipus d’immigració? No es pot tenir una política de portes obertes que acull a tothom que vulgui venir. La immigració s’ha de dimensionar i gestionar. La immigració que Catalunya necessita depèn de l’evolució de la conjuntura econòmica, de les demandes de la societat i dels sectors productius. Actualment, per exemple, en molts sectors manca gent preparada i especialistes. Per això, s’han d’establir criteris i mecanismes per fer que la immigració sigui la que es necessita i la tramitació sigui àgil, eficient, justa i respectuosa, evitant discriminacions. En tot cas, cal destinar recursos per millorar els serveis públics i facilitar la integració dels immigrants a la societat.

Cal prioritzar l’entrada d’immigrants per atendre les necessitats dels sectors productius que creen més valor afegit, encara que s’hauran d’atendre també, en una escala menor, les demandes de la societat en relació a feines i serveis poc qualificats i poc retribuïts, els quals s’han d’anar dignificant amb millor formació i retribució. En aquesta línia, el salari mínim i els salaris més baixos s’han d’augmentar progressivament per tal d’anar expulsant del mercat les empreses i serveis econòmicament i social inviables.

Catalunya ha crescut molt en població i ha creat molta riquesa en poc temps, però han millorat poc els salaris i s’han destinat pocs recursos a millorar els serveis públics. Aquestes són algunes de les causes de la tensió social existent. Malauradament, però, la immigració també s’ha convertit en un camp de lluita política i, molt injustament, en el boc expiatori de molts dels problemes que té Espanya.

A banda de gestionar la immigració, les administracions tenen molts deures a fer, en especial, en el camp de la formació del capital humà, en facilitar la incorporació de les noves tecnologies a la societat, en impulsar un model productiu de més valor afegit i en millorar els serveis públics. A més, la col·laboració publico-privada hi ha de jugar un paper clau. Tots aquests elements són essencials per poder disposar d’un estat de benestar de qualitat.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

CATALUNYA 2050. ENS ESTEM ENVELLINT

Catalunya té 8,1 milions d’habitants i una de les esperances de vida més altes d’Europa: 81,3 anys els homes i 86,5 les dones. Una de les característiques de la demografia catalana, espanyola i europea és l’envelliment de la població. L’any 2001, el 17,4% de la població catalana tenia més de 65 anys; l’any 2024, el percentatge és del 19, 5%, i s’estima que l’any 2050 estarà entorn del 29%. A Espanya, per cada persona més gran de 65 anys, hi ha 2,6 persones en actiu; però l’any 2050, per cada jubilat, s’estima que només hi haurà 1,6 persones en edat de treballar. 

L’envelliment de la població respon bàsicament a tres factors: l’increment de l’esperança de vida, la disminució de la natalitat i els fluxos migratoris. Atesa la baixa natalitat malgrat les polítiques que intentessin fomentar-la, Catalunya necessita que vingui població de fora en edats actives que aportin vitalitat a la societat, a l’economia i enriqueixin la diversitat cultural. 

"Catalunya té una de les esperances de vida més altes d’Europa: 81,3 anys els homes i 86,5 les dones"

L’allargament de l’expectativa de vida és un èxit de la humanitat. Però les dades demogràfiques ens diuen que l’envelliment de Catalunya, Espanya i Europa, és inevitable, malgrat el foment de la natalitat i els fluxos migratoris. I, l’envelliment té el seu cost. Segons CaixaBank Research la despesa pública relacionada amb l'envelliment -sumant pensions, sanitat i cures- passaria a Espanya del 20,3% del producte interior brut (PIB) l'any 2022 al 25,5% el 2050.  

La immigració té un impacte positiu en la creació de riquesa, però a més rejoveneix, aporta vitalitat i visió global. Catalunya necessita l’arribada de població estrangera jove, activa. I com més ben formada millor. Però, el nombre d’immigrants que caldrà, dependrà de la conjuntura econòmica, de les demandes de la societat i dels sectors productius, així com de l’obligació moral d’acollir per causes humanitàries. 

L’envelliment de la població portarà un canvi profund en el funcionament de la societat, en l’economia, el treball, el sistema educatiu, el sanitari, el lleure, l’atenció als infants, a la gent gran i a la cultura catalana que serà més plural.

 Per poder mantenir en el futur l’actual model de benestar, cal prendre mesures difícils ja des d’ara mateix aprofitant que l’economia està en una fase expansiva. Cal adaptar el model productiu, les polítiques socials, les d’integració dels immigrants i disposar del finançament necessari per fer-ho. Això vol dir augmentar la productivitat fent una forta inversió en capital humà, avançar cap als sectors productius que creen més valor afegit i usar a fons les noves tecnologies. 

L’objectiu és aconseguir, ara i en el futur, una societat de progrés econòmic i social, cohesionada, que minimitzi les desigualtats i faciliti la integració dels nouvinguts a la societat catalana. Catalunya s’està envellint, per això necessita anticipar-se als canvis i prendre decisions que ens garanteixin un futur de benestar. 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

LA IRREVERSIBLE DECADENCIA AMERICANA

Revista ALTERNATIVAS ECONOMICAS   Oct 2025 Nro. 139   

La sensación de que Estados Unidos se encuentra en un proceso de decadencia viene de lejos y se confirmó con la crisis financiera mundial 2007-2008 generada en EEUU. Ahora, el presidente Donald Trump ha prometido revertir la situación y convertir de nuevo a América como la única gran potencia mundial. Con el lema "América Primero" y de forma totalmente autoritaria, ha puesto en marcha un nacionalismo extremado, un proteccionismo económico, la reducción de la inmigración y de lo foráneo, así como el retorno a los valores tradicionales conservadores americanos. ¿Cuál será el resultado a largo plazo de las políticas de Trump? Imposible de saber, pero todo parece indicar que, a medio plazo, muchas de las medidas que está tomando, acelerarán la decadencia de EEUU de forma imparable.

Entre las medidas ya tomadas, destacan el giro de 180 grados que Trump está dando al orden económico mundial creado por EEUU en “Bretton Woods” el año 1945, que se basaba en impulsar los valores democráticos, el modelo económico liberal, la colaboración internacional y la globalización del comercio. Ahora el nuevo modelo de Trump consiste en aplicar la ley del más fuerte y el uso del chantaje para imponer sus intereses.

En el campo de la relación internacional menosprecia las instituciones multilaterales y los acuerdos globales, entre ellos a las Naciones Unidas. Trump no tiene límites ni fronteras: quiere convertir a Canadá en un estado más de EEUU, exige a Dinamarca que le ceda Groenlandia, expolia las tierras raras de Ucrania y quiere convertir Gaza en un centro turístico y residencial. Es sorprendente ver cómo desprecia a los países de la UE que han sido sus aliados durante ochenta años.

Trump no entiende que el mundo ha cambiado y existe una nueva realidad. China, Rusia, India, Brasil, Indonesia, Turquía, Arabia Saudí y Australia, entre otros, forman parte de la nueva geopolítica. El resultado es que está menospreciando y chocando abiertamente con sus socios y aliados tradicionales como la UE, Canadá, México, Japón o Corea del Sur.

El proteccionismo y las altas tarifas arancelarias que ha impuesto, desestabilizan la gobernanza y la economía mundial y obligan a todos los países a tomar sus contramedidas lo que perjudica al comercio internacional. La animadversión contra los inmigrantes llevará a la falta de fuerza laboral y al aumento de los costes.

Pero uno de los aspectos más graves que acelerará su decadencia es el querer controlar las mentes y las ideas. Querer imponer su ideología a las universidades y centros de investigación o de pensamiento y poner dificultades a los científicos e investigadores extranjeros será un desastre para el país.

La liberalización de la economía tiene aspectos positivos, pero la laxitud en el sistema financiero facilita la especulación, tal y como sucedió en la crisis del año 2007-2008.

El medioambiente resultará muy perjudicado. Aparte de haberse retirado de los Acuerdos de París, el frenar el crecimiento de las energías renovables e impulsar el uso del petróleo, gas, encarecerá su energía y sus empresas serán menos competitivas.

Inicialmente, puede dar la sensación que las medidas tomadas son muy positivas. Bajar los impuestos, cobrar altos aranceles, obligar a los países y a las empresas a invertir en EEUU y a comprar armamento y productos americanos, impulsarán la economía y las bolsas seguirán subiendo. Pero paulatinamente los países se irán adaptando a la nueva realidad y buscarán otras alternativas mientras que EEUU irá perdiendo aliados y la confianza que merecía de forma que sus relaciones económicas, y de todo tipo, se reducirán. A medio plazo, EEUU se irá aislando y perdiendo su influencia política y económica y se cuestionarán sus privilegios en el actual orden económico mundial, que diseño a su favor en 1945.

Dadas las incertidumbres derivadas del estilo de hacer política del presidente Trump, el elevado nivel del déficit y de deuda pública, la ruptura de las alianzas internacionales, las guerras arancelarias y la desregulación del sector financiero, aumenta la preocupación de los inversores sobre el futuro de la economía americana. Las agencias de valoración de riesgo ya han bajado la calidad de su deuda pública. Afortunadamente para EEUU, a los inversores no resulta fácil hallar a corto plazo alternativas más allá del dólar, aunque paulatinamente irán apareciendo nuevas oportunidades.

¿Cuál será el resultado para el ciudadano americano? Las políticas del presidente Trump traerán un aumento de costes, mayor inflación y un tipo de interés más elevado. La disminución de los impuestos, especialmente a las clases más acomodadas, llevará a un elevado déficit anual y al aumento de la ya astronómica deuda pública. Los recortes en los servicios públicos afectarán a las clases medias y populares. La brecha social americana entre los muy ricos y el resto de ciudadanos se ensanchará. La sociedad se polarizará y tensionará. En definitiva, disminuirá el progreso económico y social y el bienestar de los ciudadanos será el gran perdedor.

EEUU es todavía la gran potencia mundial y su declive será lento, progresivo e inevitable, pero su vacío se irá cubriendo por otros países, especialmente por China que irá sustituyendo a EEUU en la influencia como gran potencia mundial. En la cumbre de la Organización de Cooperación de Shanghái, en Tianjin, a la que asistieron 26 países, entre ellos India y Rusia, el presidente de China, Xi Jinping, ya ha planteado la necesidad de un nuevo orden mundial sin dominio de EEUU o de la UE.

Algún día Donald Trump perderá la mayoría política que le apoya, pero será demasiado tarde para corregir los graves errores cometidos, especialmente su aislamiento y la pérdida de influencia a nivel mundial, que acelerará su decadencia. El mundo ya ha entrado en una nueva era en la que domina el proteccionismo, un fuerte rearme, un aumento de la desigualdad social y la inseguridad y, en definitiva, un retroceso en la calidad de vida. Un mundo injusto y egoísta, gobernado por los intereses nacionales de cada país y por los grandes grupos financieros, que se basará en la ley del más fuerte. Sólo la resiliencia individual y colectiva, presionando al poder para que detenga esta locura, nos puede llevar a recuperar la esperanza en el futuro.

Voleu llegir més? Premeu aqui!