LA UE AL NOU ENTORN MUNDIAL

 La Vanguardia 14 12 2025

Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

La Unió Europea no pot continuar així. Continua sent un gegant econòmic que, paradoxalment, actua com un actor polític menor. Malgrat ser una de les principals potències comercials del planeta, disposar d’un enorme mercat intern de 450 milions de consumidors i concentrar una part rellevant de la innovació científica mundial, la seva incapacitat de parlar amb una sola veu la manté en un paper secundari. En un món on els Estats Units i la Xina competeixen per l’hegemonia i on el “Sud Global” reclama més influència, la UE deixa passar oportunitats per consolidar-se com un actor estratègic de primer nivell.

El projecte europeu és un èxit polític i econòmic: l’espai de lliure circulació, la moneda única, la política comercial comuna o la resposta coordinada a la pandèmia. Però aquests èxits contrasten amb un bloqueig polític cada cop més evident. L’ascens dels nacionalismes interns i un sistema institucional que exigeix unanimitat dels 27 membres en les qüestions més sensibles han convertit la presa de decisions en un laberint paralitzant. El que podia tenir un cert sentit en la Comunitat Econòmica Europea de sis estats que es va crear el 1957 s’ha convertit en un obstacle insalvable amb una UE de vint-i-set membres.

Mario Draghi, un any després de presentar el seu informe sobre competitivitat, ha expressat la seva frustració per la lentitud i l’escassa ambició de les reformes. La seva preocupació és compartida per molts, qualsevol modificació profunda dels tractats requereix el consens de tots els membres, cosa que fa pràcticament impossible avançar en integració fiscal, defensa comuna o política exterior unificada.

Tanmateix, hi ha vies per superar la paràlisi. El Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat d’aprovar decisions per majoria qualificada en determinats àmbits, és a dir, el suport del 55% dels estats que representin el 65% de la població. La història europea demostra que es pot progressar amb fórmules flexibles. L’euro va néixer amb excepcions pactades, ja que la Gran Bretanya i Dinamarca volien mantenir les seves monedes; l’espai Schengen es va crear entre alguns països al marge de les institucions comunitàries; i projectes com el futur avió de combat europeu s’impulsen mitjançant cooperacions intergovernamentals entre Alemanya, França i Espanya, igual que la iniciativa PESCO en matèria de defensa que és d’adhesió voluntària.

Per recuperar influència global, la UE necessita una veu única, una política exterior coherent i una capacitat real d’actuar. I si això no és possible fer-ho amb els vint-i-set membres, un nucli de països ha d’assumir el lideratge per avançar. És el que s’anomena “l’Europa de diferents velocitats”. La UE es troba en un moment decisiu: o aprofita els mecanismes existents per reforçar el seu paper en l’ordre mundial o haurà d’acceptar una decadència progressiva en un escenari cada vegada més competitiu i inestable.