2026 10 16 Les pensions futures a Espanya III

L'anàlisi

Les pensions futures a Espanya: un repte o una il·lusió? (III)

Reformar a fons el sistema de pensions serà inevitable, encara que s’haurà de fer de forma gradual en el temps

Francesc Raventós

 Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

16 d'Octubre de 2026

En dos articles anteriors, Caldrà reformar el sistema de pensions i El repte de les pensions a Europa, plantejava que els grans canvis demogràfics posen en perill la capacitat de mantenir en el futur poder adquisitiu de les pensions. Avui em centraré a les reformes que es podrien introduir a Espanya.

L’any 1995, davant d'una profunda crisi econòmica i social, el parlament espanyol va aprovar amb ampli suport el Pacte de Toledo, que va posar les bases per garantir la viabilitat del sistema públic de pensions. 

El repte de les pensions a Europa (II)

Segons l'informe de l'OCDE Pensions at a Glance 2025, Espanya afronta una pressió demogràfica superior a la mitjana de la UE, situant-se com el segon país on més creixerà el percentatge de pensionistes en els pròxims 25 anys. Segons CaixaBank Research, la combinació d'una baixa natalitat i més longevitat transformarà radicalment l'estructura social i econòmica. D’altra banda, l’evolució de la immigració tindrà un impacte molt directe en la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

El debat sobre les futures pensions es preveu tens i radicalitzat. Es debatrà sobre la viabilitat de mantenir el poder adquisitiu, com es distribueix el cost entre el sector públic, el privat i els treballadors, com afectarà l’economia i a la competitivitat del país i, sobretot, quin és el sistema més adequat.

Hi ha dos grans sistemes per finançar les pensions: el repartiment, en què els actuals treballadors financen les pensions dels jubilats, i la capitalització, en què les aportacions de cada treballador s'acumulen i s'inverteixen per finançar la seva futura pensió. El sistema de repartiment és més solidari perquè es basa en l'ajuda mútua entre generacions i persones amb ingressos diferents, mentre que en el sistema de capitalització, cada persona estalvia els seus propis diners i la pensió depèn del que cadascú hagi estalviat i de la rendibilitat dels fons que li gestionin els estalvis.

Quines reformes es poden introduir al sistema de pensions actual?

El sistema espanyol és un sistema de repartiment que necessàriament s’haurà de reformar gradualment amb un horitzó, per exemple, fixat en l’any 2050. Hi ha moltes modificacions possibles. Vegem-ne algunes.

• Allargar progressivament l'edat efectiva de jubilació cap als 70 anys i estudiar una vinculació més estreta amb l'evolució de l'esperança de vida. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) calcula que l’any 2050 hi haurà uns disset milions de pensions, mentre ara n’hi ha uns deu milions. La despesa actual representa prop del 13% del PIB i augmentaria fins al 16%.
• Congelar totalment o parcialment les pensions altes. Augmentarien menys que la inflació. Actualment, hi ha una gran bretxa entre els dos milions de pensionistes, un 23% del total, que cobren 2.000 euros mensuals o més, mentre hi ha 4,5 milions de pensionistes, el 48%, que cobren menys que el salari mínim interprofessional. I no es pot oblidar que en les pensions hi ha una important bretxa de gènere.
• Reduir la taxa de substitució que mesura la relació entre la quantitat de la pensió de jubilació inicial i l'últim salari rebut pel treballador. A Espanya és d’un 80%, una de les més altes del món.
• Altres accions possibles. Entre elles, incentivar l'allargament de la vida laboral, dificultar les jubilacions anticipades, augmentar la base reguladora i els anys cotitzats o perseguir el treball en negre.

Un canvi radical a Espanya seria el d’optar per un sistema mixt, públic (de repartiment) i privat (de capitalització), com fan servir molts països. A mitjà termini podria reduir la pressió financera sobre el sistema públic, però la transició seria complexa i comportaria costos importants, perquè cal continuar pagant les pensions dels actuals jubilats mentre una part de les cotitzacions es destina a acumular fons per a les futures pensions.

Un canvi radical a Espanya seria el d’optar per un sistema mixt, públic (de repartiment) i privat (de capitalització), com fan servir molts països

Però el que és molt important és que les pensions depenen que l’economia funcioni bé, i per això caldrà millorar el capital humà, augmentar la productivitat, la taxa d’ocupació i replantejar les polítiques migratòries, entre altres. La immigració ben gestionada és imprescindible i la innovació tecnològica pot contribuir seriosament a suplir la manca de personal laboral i a millorar la productivitat.

Mantenir el poder adquisitiu de les pensions és un repte o una il·lusió? El futur no es pot preveure, però sí que es poden dissenyar alguns escenaris. A la vista de l’envelliment de la població, del fort creixement del nombre de pensionistes, de la disminució de la població activa respecte al nombre de pensionistes i d'un creixement moderat de l’economia europea, creure que es podrà mantenir el poder adquisitiu de les pensions sense un creixement econòmic suficient i una reforma estructural de l’actual sistema de pensions és una il·lusió.

Reformar a fons el sistema de pensions serà inevitable, encara que s’haurà de fer de forma gradual en el temps. El més desitjable fora que gràcies a un consens polític i social s’aconseguís un Nou Pacte de Toledo, que garantís unes pensions suficients, dignes i justes. Malauradament, atès el nivell de radicalització existent a la societat espanyola, serà difícil. Per tant, el nou sistema de pensions dependrà del marc econòmic existent i de la ideologia i dels interessos dels partits que governin.

Caldrà millorar el capital humà, augmentar la productivitat, la taxa d’ocupació i replantejar les polítiques migratòries

Però el sistema de pensions és només una part de l’estat del benestar, que també pot entrar en crisi. Junt amb la reflexió sobre les pensions caldrà també repensar les polítiques públiques que promoguin una distribució més equitativa dels recursos i corregeixin les desigualtats existents, cosa que exigirà la participació dels agents públics i privats, econòmics i socials, per poder garantir una certa estabilitat en el futur. La pregunta final és si serem capaços de convertir aquest repte en una il·lusió col·lectiva, o si deixarem que siguin els esdeveniments qui decideixin el nostre futur.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

2026 09 22 El repte de les pensions a Europa (II) Via Empresa

L'ANÀLISI

El repte de les pensions a Europa (II)

Publicat a Via Empresa  el 22 09 2026 

https://www.viaempresa.cat/economia/repte-pensions-europa-ii_2240688_102.html 1/6  

El descens de la natalitat, l’augment de l’esperança de vida i la necessitat de corregir la bretxa de gènere en les pensions afegirà molta pressió fiscal als governs europeus.

En un article anterior a ViaEmpresa, Caldrà reformar el sistema de pensions, plantejava que els grans canvis demogràfics posen en perill el fet de poder mantenir en el futur el poder adquisitiu de les pensions. No és un problema només d’Espanya, sinó de la majoria de les societats avançades.

 Bàsicament, hi ha dues grans formes de finançar les pensions: el sistema de repartiment, en què les cotitzacions dels treballadors en actiu financen les pensions dels jubilats, i el sistema de capitalització, en què les aportacions individuals s’inverteixen en fons d’inversió per generar els recursos que finançaran la futura pensió. 

Hi ha molts països que combinen les dues fórmules i incorporen diferents graus de participació pública i privada. El sistema de repartiment és molt més solidari perquè es basa en l'ajuda mútua entre generacions i persones amb ingressos diferents, mentre que en el sistema de capitalització cada persona estalvia els seus propis diners i la pensió depèn exclusivament del que cada u ha estalviat. 

En tot cas, a la Unió Europea (UE) hi ha una forta preocupació sobre la sostenibilitat financera dels sistemes de pensions i la seva suficiència. Aquesta preocupació és compartida per l’OCDE en el seu informe Panorama de les Pensions 2025, en què avalua els sistemes de jubilació dels diferents països. Conclou que l’envelliment demogràfic provocat pel descens de la natalitat, l’augment de l’esperança de vida i la necessitat de corregir la bretxa de gènere en les pensions, afegirà molta pressió fiscal als governs molts dels quals ja tenen un deute públic elevat. 

A la UE, l’esperança de vida en néixer està entorn dels 83 anys, i s’està allargant. A Espanya, l’any 1950 era de 62anys, l’any 2000 va augmentar fins als 79 i ara l’any 2025 se situa en 84 anys. La majoria dels països han fixat com l’edat legal de jubilació entorn de 67 anys. Itàlia, Dinamarca, Estònia o els Països Baixos tenen previst situar-la gradualment en els 70 anys. A França, enmig d’una forta oposició social, el govern l’ha fixat en 64 anys. 

Un dels factors claus és la baixa taxa de fertilitat: a la UE ha passat d'una mitjana de 2,62 fills per dona el 1964 al'1,34 de l’any 2024. Estats com Espanya i Malta registren les taxes més reduïdes, d'1,10 fills per dona. Cal recordar que la taxa de reemplaçament necessària per mantenir el nivell de població és de 2,1 fills per dona. 

A l'estat espanyol és on creixerà més ràpidament la dependència dels jubilats a causa de la seva esperança de vida elevada i una de les taxes de natalitat més baixes d'Europa. 

Malgrat la forta immigració, l’envelliment porta a la reducció de la població activa, fet que fa augmentar la dependència dels jubilats respecte a la població activa. Segons Eurostat, a la UE, si actualment hi ha 3,4treballadors en edat de treballar (15-64 anys) per cada jubilat (65 anys o més), l'any 2050 passarem a dos o menys per cada jubilat. A Espanya és on creixerà més ràpidament la dependència dels jubilats a causa de la combinació d'una de les esperances de vida més altes del món i una de les taxes de natalitat més baixes d'Europa. 

La immigració serà necessària per mantenir una població activa suficient i contribuir a les cotitzacions, però per si sola no resol el problema de les pensions i genera, a més, reptes d'integració social i laboral importants. 

Com gestionar el futur?

La projecció a futur del cost econòmic de les pensions comença a ser un malson per molts governs. Segons Eurostat, a la UE, de mitjana suposa un 12,3% del PIB, si bé les diferències entre països són enormes. Depèn de la mitjana d’edat de la població, la dimensió de l’economia i el sistema de pensions adoptat. Els països del sud i d’altres apliquen el sistema de repartiment pur (les pensions públiques actuals es paguen directament amb les cotitzacions dels treballadors actuals). Itàlia lidera la despesa en pensions amb un 15,5% del PIB, França un14,6%, Àustria un 14,4% i Espanya un 13,1% del PIB. 

Molts països europeus tenen una despesa pública baixa perquè opten prioritàriament pel sistema de capitalització. Són sistemes basats en tres pilars: el públic —l'estat només garanteix una pensió assistencial bàsica—, el privat —amb plans de pensions d’empresa, gairebé obligatoris i gestionats per fons d'inversió—, i, finalment, l’estalvi individual privat. Irlanda és el país que menys recursos públics hi destina, entorn del 4% del PIB, ja que el gruix de la pensió el cobreix amb plans de pensions d’empresa o privats. Estònia, Lituània o Suècia també destinen pocs recursos públics a les pensions. 

Suècia és un model de referència (8% del PIB): combina la solidaritat pública i l’estalvi individual segons el cotitzat al llarg de la vida laboral 

Entre els països de baix cost dels sistemes de jubilació, Suècia és un model de referència (8% del PIB). Combina la solidaritat pública i l’estalvi individual segons el cotitzat al llarg de la vida laboral. Concretament, es destina un18,5% del salari al sistema: un 16% es comptabilitza en un "compte virtual" (o nocional) finançat a càrrec de l'empresa i del treballador, si bé aquest el pot deduir de la declaració de la renda, i el 2,5% restant el treballador l’ha d’invertir en un fons d'inversió real. En el moment de la jubilació, la pensió es calcula dividint el saldo acumulat en aquest compte virtual per l'esperança de vida teòrica de la seva cohort. 

A més, el sistema incorpora un mecanisme d’ajust automàtic (conegut com a "fre"). Això garanteix la sostenibilitat financera i evita la fallida del sistema, encara que pugui comportar una reducció de les prestacions en èpoques de crisi. De fet, aquest model trasllada al pensionista el risc derivat de l’evolució econòmica, de la demografia i de la rendibilitat dels fons d’inversió, cosa que suposa pensions més baixes en moments de crisi econòmica.

 Les previsions de l'OCDE parteixen de l'escenari que es mantinguin les tendències demogràfiques actuals. Només una major atracció d’immigració, una millora de la productivitat i un augment de la participació laboral voluntària dels treballadors d'edat avançada, podrien esmorteir aquesta pèrdua de força de treball. 

Resumint, si es vol garantir la sostenibilitat financera i la suficiència de les pensions, s’hauran d’introduir fortes reformes. És el tema que analitzaré en el pròxim article centrat en Espanya, Les pensions futures, un repte o una il·lusió?

 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

2026 09 08 WORD  CALDRA REFORMAR LES PENSIONS   Via Empresa 

CALDRÀ REFORMAR LES PENSIONS.   1/3

            Francesc Raventós

            Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya. 

            Diari Via Empresa

La qüestió de les pensions és un dels temes que més interessa als ciutadans, i més, en moments tan incerts com els actuals.

La Unió Europea està altament preocupada per la sostenibilitat dels sistemes de pensions dels seus estats membres a causa de l'envelliment de la població degut a l'augment de l'esperança de vida i l'elevada despesa pública que suposa. A més la jubilació de la generació del baby boom redueix la proporció de treballadors actius per cada jubilat i adverteix que països com Espanya gasten una part molt important del pressupost en pensions, cosa que disminueix els recursos disponibles per a altres polítiques. També l’OECD mostra la seva preocupació sobre les pensions i la bretxa entre homes i dones en l’informe “2025  Pensions at a Glance”.

 Podrà garantir Espanya el manteniment del poder adquisitiu de les pensions públiques?  Aquest serà un dels temes estrella de la pròxima campanya electoral.

Quina és la realitat avui del sistema públic de pensions a Espanya? L’any 2025 hi va haver nou milions i mig de pensionistes, dels quals un milió sis-cents mil a Catalunya. L’import brut de cada pensió i la seva fiscalitat, varia en funció de les circumstàncies personals de cadascú. La pensió mitjana va ser de 1.315 euros repartida en 14 pagues mensuals. La pensió màxima 3.267 euros i la mínima unipersonal de 875 euros. Les pensions no contributives rebien 628 euros mensuals. La bretxa de gènere en les pensions a Espanya se situa al voltant del 30% en detriment de les dones, la qual cosa es tradueix en que una dona pensionista percep uns 400 o 500 euros menys al mes que un home.

La despesa en pensions contributives i no contributives l’any 2025 va ser de 216.000 milions d'euros,  la xifra més destacada de la despesa pública, entorn del 12,9% del PIB. I com que els ingressos per les pensions no van ser suficients, el govern va haver d’aportar una injecció financera a càrrec del pressupost de 53.000 milions.

 Com evolucionarà el sistema públic de pensions?  Dependrà de diversos factors, un és el nivell de població que segons l’INE l’any 2050 Espanya superarà els 54 milions de persones i la de Catalunya entorn dels nou milions. Més del 30% de la població catalana tindrà més de 65 anys. Altres factors claus són l’evolució de la taxa de natalitat, l’esperança de vida i la immigració.

 Segons la ministra d’Inclusió i Seguretat Social el sistema serà sostenible gràcies a l’endarreriment de l’edat de jubilació, el fet que hi ha més dones treballant, i, per l'evolució de l’economia espanyola.

La Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, AIReF, calcula que l’any 2050 hi haurà 17,4 milions de pensions contributives i que la substitució de les pensions antigues per les noves seran més altes. Segons Caixaresearch la taxa de dependència de la jubilació mesura la proporció de persones en edat de jubilar-se (65 anys o més) respecte a la població en edat activa (de 15 a 64 anys) es reduirà notablement. Actualment, hi ha 2,6 persones en edat de treballar per cada persona major de 65 anys, l’any 2050 només hi haurà 1,6 treballadors per cada jubilat. El Ministeri d’Inclusió i Seguretat Social, preveu que la despesa en pensions l’any 2050 serà del 15,3% del PIB, mentre que l’AIReF l’estima en un 16,2% del PIB. Cal tenir en compte també que a banda de les pensions, l’envelliment produirà una major demanda de prestacions en sanitat, cures, o residencies per gent gran.

Un estudi recent de l'AIReF, estima que de cara a l'any 2050, hi haurà una Pèrdua de poder adquisitiu relatiu, ja que l’import de la pensió seran més baix que els darrers salaris. Ara les pensions cobreixen entorn del 70% del salari mitjà, però l'informe preveu que a l'any 2050 es reduirà fins al 60%.

Resumint, si es vol garantir el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, s’hauran d’introduir reformes serioses, ja que el sistema de pensions actual amenaça la seva sostenibilitat financera. Són moltes les preguntes que exigeixen debat. Quin nivell de despesa està disposada la societat a destinar a les pensions? D’on han de sortir els nous recursos?  Quin nivell d’immigració pot integrar-se en la societat? Com juga la solidaritat intergeneracional? S’ha d’entrar en un intens debat polític i social entorn dels diferents models existents, i quines són les reformes a introduir. En un pròxim article intentaré introduir alguna informació al respecte.

Voleu llegir més? Premeu aqui!