2026 10 16 Les pensions futures a Espanya III

L'anàlisi

Les pensions futures a Espanya: un repte o una il·lusió? (III)

Reformar a fons el sistema de pensions serà inevitable, encara que s’haurà de fer de forma gradual en el temps

Francesc Raventós

 Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

16 d'Octubre de 2026

En dos articles anteriors, Caldrà reformar el sistema de pensions i El repte de les pensions a Europa, plantejava que els grans canvis demogràfics posen en perill la capacitat de mantenir en el futur poder adquisitiu de les pensions. Avui em centraré a les reformes que es podrien introduir a Espanya.

L’any 1995, davant d'una profunda crisi econòmica i social, el parlament espanyol va aprovar amb ampli suport el Pacte de Toledo, que va posar les bases per garantir la viabilitat del sistema públic de pensions. 

El repte de les pensions a Europa (II)

Segons l'informe de l'OCDE Pensions at a Glance 2025, Espanya afronta una pressió demogràfica superior a la mitjana de la UE, situant-se com el segon país on més creixerà el percentatge de pensionistes en els pròxims 25 anys. Segons CaixaBank Research, la combinació d'una baixa natalitat i més longevitat transformarà radicalment l'estructura social i econòmica. D’altra banda, l’evolució de la immigració tindrà un impacte molt directe en la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

El debat sobre les futures pensions es preveu tens i radicalitzat. Es debatrà sobre la viabilitat de mantenir el poder adquisitiu, com es distribueix el cost entre el sector públic, el privat i els treballadors, com afectarà l’economia i a la competitivitat del país i, sobretot, quin és el sistema més adequat.

Hi ha dos grans sistemes per finançar les pensions: el repartiment, en què els actuals treballadors financen les pensions dels jubilats, i la capitalització, en què les aportacions de cada treballador s'acumulen i s'inverteixen per finançar la seva futura pensió. El sistema de repartiment és més solidari perquè es basa en l'ajuda mútua entre generacions i persones amb ingressos diferents, mentre que en el sistema de capitalització, cada persona estalvia els seus propis diners i la pensió depèn del que cadascú hagi estalviat i de la rendibilitat dels fons que li gestionin els estalvis.

Quines reformes es poden introduir al sistema de pensions actual?

El sistema espanyol és un sistema de repartiment que necessàriament s’haurà de reformar gradualment amb un horitzó, per exemple, fixat en l’any 2050. Hi ha moltes modificacions possibles. Vegem-ne algunes.

• Allargar progressivament l'edat efectiva de jubilació cap als 70 anys i estudiar una vinculació més estreta amb l'evolució de l'esperança de vida. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) calcula que l’any 2050 hi haurà uns disset milions de pensions, mentre ara n’hi ha uns deu milions. La despesa actual representa prop del 13% del PIB i augmentaria fins al 16%.
• Congelar totalment o parcialment les pensions altes. Augmentarien menys que la inflació. Actualment, hi ha una gran bretxa entre els dos milions de pensionistes, un 23% del total, que cobren 2.000 euros mensuals o més, mentre hi ha 4,5 milions de pensionistes, el 48%, que cobren menys que el salari mínim interprofessional. I no es pot oblidar que en les pensions hi ha una important bretxa de gènere.
• Reduir la taxa de substitució que mesura la relació entre la quantitat de la pensió de jubilació inicial i l'últim salari rebut pel treballador. A Espanya és d’un 80%, una de les més altes del món.
• Altres accions possibles. Entre elles, incentivar l'allargament de la vida laboral, dificultar les jubilacions anticipades, augmentar la base reguladora i els anys cotitzats o perseguir el treball en negre.

Un canvi radical a Espanya seria el d’optar per un sistema mixt, públic (de repartiment) i privat (de capitalització), com fan servir molts països. A mitjà termini podria reduir la pressió financera sobre el sistema públic, però la transició seria complexa i comportaria costos importants, perquè cal continuar pagant les pensions dels actuals jubilats mentre una part de les cotitzacions es destina a acumular fons per a les futures pensions.

Un canvi radical a Espanya seria el d’optar per un sistema mixt, públic (de repartiment) i privat (de capitalització), com fan servir molts països

Però el que és molt important és que les pensions depenen que l’economia funcioni bé, i per això caldrà millorar el capital humà, augmentar la productivitat, la taxa d’ocupació i replantejar les polítiques migratòries, entre altres. La immigració ben gestionada és imprescindible i la innovació tecnològica pot contribuir seriosament a suplir la manca de personal laboral i a millorar la productivitat.

Mantenir el poder adquisitiu de les pensions és un repte o una il·lusió? El futur no es pot preveure, però sí que es poden dissenyar alguns escenaris. A la vista de l’envelliment de la població, del fort creixement del nombre de pensionistes, de la disminució de la població activa respecte al nombre de pensionistes i d'un creixement moderat de l’economia europea, creure que es podrà mantenir el poder adquisitiu de les pensions sense un creixement econòmic suficient i una reforma estructural de l’actual sistema de pensions és una il·lusió.

Reformar a fons el sistema de pensions serà inevitable, encara que s’haurà de fer de forma gradual en el temps. El més desitjable fora que gràcies a un consens polític i social s’aconseguís un Nou Pacte de Toledo, que garantís unes pensions suficients, dignes i justes. Malauradament, atès el nivell de radicalització existent a la societat espanyola, serà difícil. Per tant, el nou sistema de pensions dependrà del marc econòmic existent i de la ideologia i dels interessos dels partits que governin.

Caldrà millorar el capital humà, augmentar la productivitat, la taxa d’ocupació i replantejar les polítiques migratòries

Però el sistema de pensions és només una part de l’estat del benestar, que també pot entrar en crisi. Junt amb la reflexió sobre les pensions caldrà també repensar les polítiques públiques que promoguin una distribució més equitativa dels recursos i corregeixin les desigualtats existents, cosa que exigirà la participació dels agents públics i privats, econòmics i socials, per poder garantir una certa estabilitat en el futur. La pregunta final és si serem capaços de convertir aquest repte en una il·lusió col·lectiva, o si deixarem que siguin els esdeveniments qui decideixin el nostre futur.