CANONS O MANTEGA

                 La Unió Europea afronta un moment d’inflexió. Dos fets recents han sacsejat els fonaments de la seva seguretat: la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i el retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units. La Rússia expansionista somia en recuperar la “Gran Rússia”, i el missatge procedent de Washington és inequívoc: ni els EUA ni l’OTAN garanteixen automàticament la protecció del continent davant una possible agressió russa.

De sobte, Europa ha vist com emergien algunes de les seves fragilitats estructurals, especialment la manca d’una política de defensa pròpia i d’una força militar operativa. La inquietud s’ha disparat als països més propers a Rússia –Polònia, Finlàndia i els països bàltics–, però també a Alemanya, que observa amb alarma el nou escenari. En aquest context, els membres de la UE han acabat cedint al xantatge polític de Trump: dedicar el 5% del PIB a defensa per mantenir el paraigua protector nord-americà, tot i que Washington evita comprometre-s’hi formalment.

La UE ha de decidir fins a quin punt es pren seriosament l’amenaça russa –o si considera que aquesta és inversemblant– i d’on sortiran els recursos per armar-se. El debat recorda la vella dicotomia econòmica que el premi Nobel Paul Samuelson resumia amb l’expressió “canons o mantega”: invertir en seguretat o en benestar. Molts estats europeus ja arrosseguen deutes elevats, dèficits persistents i un creixement econòmic modest. L’increment de la despesa militar podria traduir-se en més pressió fiscal i en retallades en serveis públics com pensions, educació, sanitat o inversions estratègiques.

Però és realista pensar que Rússia està en condicions d’envair un país de la UE? Vladimir Putin preveia ocupar Ucraïna en vuit dies; més de tres anys després la guerra continua i ja ha provocat molta destrucció, centenars de milers de morts i ha colpejat l’economia russa. Això alimenta la sospita que, darrere del relat d’una amenaça russa, hi  puguin haver altres interessos geopolítics, com la de reforçar l’OTAN en la disputa dels EUA amb la Xina.

El secretari general de la OTAN, Marc Rutte, fidel escuder de Donald Trump, acaba de fer uns declaracions afirmant que el proper objectiu de Putin és atacar a la UE en els propers cinc anys. El clima bèl·lic que s’està creant, recorda, en certa manera, l’ambient previ a la invasió de l’Iraq el 2003, quan la justificació per a la invasió va ser que l’Iraq produïa “armes de destrucció massiva”. Quant els EUA i els seus aliats van ocupar l’Iraq no en van trobat cap rastre, tot i que el president dels EUA George W. Bush, el primer ministre britànic Tony Blair, i el primer ministre espanyol José Maria Aznar havien afirmat que disposaven de proves contundents de la seva existència.

Avui, els ciutadans tampoc no poden saber amb certesa si l’amenaça russa és real o si està essent amplificada per l’interès de reforçar el poder militar nord-americà i la compra d’armaments als EUA. En aquest escenari, el sentit comú apunta cap a una conclusió: la UE necessita una autonomia de defensa real, una política militar única i un exèrcit europeu capaç de protegir el continent i contribuir a les missions de pau de les Nacions Unides. Sens dubte, caldrà reforçar la capacitat defensiva; però això no hauria de significar renunciar al model social europeu, que és, en última instància, l’essència del projecte europeu.