UNA VISI0 DE FUTUR PER LA UE

En aquests recents anys s’ha accelerat un creixent malestar en els ciutadans europeus. El resultat del referèndum britànic amb l’èxit del Brexit ho mostra clarament.

Què està passant? En bona part el malestar és degut a les polítiques neoliberals aplicades pels dirigents europeus, que han portat atur, precarietat, i pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i populars, mentre l’elit econòmica s’enriquia, la corrupció i els paradisos fiscals es consentien, i problemes com el de la immigració es gestionen de forma maldestra.

Per la UE el Brexit ha de servir de revulsiu. En la desesperació del moment de la crisi econòmica del 2008, es van prometre grans reformes per fer una economia més social, però res significatiu ha canviat. Tot segueix igual com abans. Si ara no s’aprofita aquesta oportunitat per fer reformes radicals que impregnin de sensibilitat social al Projecte Europeu, s’anirà avançant cap a la desintegració.

La situació és molt seriosa. No és cap joc. I el gir de 180 graus que ha de fer la societat europea no és gens fàcil. La qüestió no és com queden les relacions entre Gran Bretanya i la UE; es tracta d’evitar la desintegració de la UE i el desastre que suposaria pels ciutadans.

S’han de donar dos passos fonamentals. El primer, que les elits econòmiques posin fre al seu afany de riquesa i de poder i acceptin distribuir millor la riquesa, el segon és que els ciutadans acceptin la realitat: Europa ja no és el centre del món, i ha iniciat el seu declivi; la globalització i les noves tecnologies són una realitat que ho transformen tot; i Europa, possiblement, no podrà mantenir el seu nivell de vida. Acceptar la realitat és dur, però si no s’accepta, el resultat és molt pitjor. La UE no podrà progressar, mantenir l’estat de benestar i recuperar la cohesió, si no es fa un titànic esforç de reduir les desigualtats socials i recuperar la il·lusió per un projecte comú, el que exigirà, a tots, reformes i sacrificis. No hi ha altra sortida. Ser nostàlgic dels bells temps només porta a la depressió.

La creació de la Unió Europea va ser un clam a favor del progrés, la democràcia, la igualtat i la pau, desprès de tantes guerres en el seu sòl. Cal recuperar l’esperit i els valors fundacionals. Aquests objectius i valors es concreten, entre d’altres, en disposar d’un mercat únic i les anomenades “quatre llibertats”, la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.

Per aconseguir l’Europa social de progrés que volem, ha de ser la democràcia la que governi a l’economia i s’han d’abandonar les politiques neoliberals. Cal recuperar la visió d’un projecte comú, que és compatible amb un procés a dues o més velocitats. Un Projecte en el que hi caben tan aquells que volen avançar ràpidament en la unió econòmica, política, social i fiscal, com els que volen anar a un ritme més pausat. Però no hi caben aquells que només aspiren a disposar d’un gran mercat o no estan disposats a cedir sobirania. Cada país ha de prendre la seva decisió.

A banda de la crisi econòmica i moral que pateix la UE, no són pocs els reptes que ha d’encarar. Recuperar el creixement econòmic, crear ocupació, impulsar l’educació, la innovació i les noves tecnologies per ser competitius, la immigració, posar límits a un creixement desbordat del deute públic, col·laborar més estretament amb Rússia i els països del Mediterrani, etc., a banda dels molts temes globals, com ara, l’escalfament del planeta.

Ara és hora de replantejar el present i el futur de la UE que volem. Cal una renovació a fons. Una renovació d’idees, de politiques i de persones. Algú creu, per exemple, que l’actual president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker, gran impulsor de Luxemburg com a paradís fiscal, pot liderar les noves polítiques? Els temps corren molt accelerats. El Parlament Europeu no pot esperar a les eleccions previstes per l’any 2019 per redissenyar el futur. S’haurien de convocar noves eleccions en el termini d’un any.

El partits polítics també han de renovar programes i interlocutors. Han de fer propostes creïbles de com en un món global competitiu es pot crear riquesa, ocupació, garantir l’estat del benestar, corregir les desigualtats socials, i, al mateix temps, encarar la lluita contra la corrupció, el frau i els paradisos fiscals, tot evitant la concentració de la riquesa en mans d’uns pocs.

En aquest imprescindible debat, els ciutadans i el món de la cultura, hi han de jugar un paper destacat per portar idees i llum en un món en un procés de canvi accelerat ple de turbulències. Ens cal una Europa forta, amb capacitat d’influir en las decisions globals que estan configurant un nou món que nosaltres volem sigui socialment més sensible a les necessitats dels seus ciutadans.


Francesc Raventós
Ex-degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya


Publicat a la Revista VALORS Diari digital d'ètica i reflexió el 11 de juliol de 2016 http://www.valors.org/una-visiso-de-futur-per-la-ue-per-francesc-raventos/
Voleu llegir més? Premeu aqui!

UN NO A LA CONTINUIDAD DE GRAN BRETAÑA EN LA UE

En los próximos meses la UE se enfrentará al desafío que supone el referéndum en Gran Bretaña sobre su permanencia como miembro. Este será uno más de los grandes retos que debe afrontar: diseñar políticas que compatibilicen el crecimiento económico, y la cohesión social con las reformas necesarias; dar una respuesta justa a la llegada masiva de refugiados;  aumentar la seguridad para luchar contra el terrorismo sin coartar la democracia; el escándalo de los paraísos fiscales, o adaptarse a los cambios del complejo escenario mundial.

Para conseguir la Europa social de progreso que deseamos, los estados miembros deben tener una visión común del Proyecto Europeo y disposición a ceder soberanía. Un Proyecto que exige avanzar en la unión política, económica y social recuperando el espíritu, los principios y valores fundacionales, como son el respeto a la dignidad humana, libertad, democracia, solidaridad..., elementos básicos para la paz y el bienestar de sus pueblos.

El referéndum británico coincide en un momento crítico para la UE. No hay una visión compartida del Proyecto por parte de los estados miembros, ni hay unidad de criterio sobre cómo resolver los problemas planteados.  Gran Bretaña es un ejemplo extremo en cuanto a la disparidad de objetivos. Siempre ha concebido la UE como un “gran mercado común” sin más. Las concesiones de singularidad que en su día se le otorgaron ya desvirtuaron la esencia del proyecto común. Ahora con las nuevas concesiones que David Cameron ha obtenido en la negociación previa al referéndum, se ha abierto la puerta a nuevas excepciones y a frenar el avance a la integración.

El acuerdo firmado consagra Gran Bretaña como un miembro singular con un estatus único,  que quiebra los principios de unidad, progreso y solidaridad que han vertebrado la UE. Se acuerda, por ejemplo, dotarla de un freno de emergencia que permite impedir la entrada de inmigrantes o que reciban prestaciones sociales. Se acepta que la City de Londres (bancos y entidades financieras) no estén sometidos a las directrices de Bruselas y que el gobierno británico pueda frenar, cualquier decisión comunitaria que las afecte. También se exime a Gran Bretaña de aplicar los acuerdos que supongan una mayor integración. Estas nuevas concesiones son una puntilla que hará fracasar el proyecto europeo.

El resultado del referéndum es una incógnita. Hay mucha confusión y el voto ideológicamente parece será transversal. Para los que deseamos una Europa social unida, lo deseable sería que los británicos optaran el NO a seguir siendo miembros. Supondría liberarnos del permanente  bloqueo británico a la integración europea.  Las relaciones con el Reino Unido han sido un foco de tensión permanente. Cuando en 1957 se fundó la Comunidad Económica Europea, Gran Bretaña no pudo incorporarse hasta 1973, debido a amplios desacuerdos y a la desconfianza del general De Gaulle por la concepción que tenían los británicos sobre los objetivos del proyecto europeo. Si el resultado del referéndum es SI, se frenara en seco avanzar hacia la integración; el NO significará que la UE dejará de representar a 500 millones de personas, pero en cambio permitiría crear, un robusto proyecto europeo de una dimensión algo más reducida, pero con una visión y objetivos compartidos. 

Lamentablemente, cualquiera que sea el resultado conlleva sus contradicciones. El SI a la permanencia es la apuesta de las elites  económico- financieras a las que interesa disponer de un “gran mercado común”, pero que no desean una Europa social solidaria. Un NO hace que se coincida con los sectores más conservadores y de extrema derecha, xenófobos y marcadamente anti europeístas.  Pero el NO que deseamos, significa precisamente todo lo contrario, es un NO a una Europa liberal a la que solo le interesa la economía, y es un SI a una Europa social fuerte, solidaria y unida al servicio de todos los ciudadanos.

La historia no se detiene. Esta Europa que ya ha iniciado su declive: estancamiento económico, aumento de la desigualdad,  pérdida de ilusión por parte de los ciudadanos, y pérdida de protagonismo a nivel internacional, corre el riesgo de ser irrelevante si no avanza hacia la integración. Hay que recordar que la UE globalmente, todavía hoy es el centro económico, científico, cultural y social más importante del mundo. Si quiere sobrevivir en el entorno de globalización actual debe recuperar el sentido de su proyecto fundacional. Sólo así podrá defender sus principios y valores, los intereses de sus ciudadanos y influir en las decisiones mundiales.

Francesc Raventós

Ex decano del Colegio de economistas de Catalunya

ALTERNATIVAS ECONOMICAS  Nº 037 - Junio 2016

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Un nou model productiu creador d’ocupació

Article aparegut a La Vanguardia el 7 de febrer de 2016

Trobar  feina resulta difícil. Han passat vuit anys des de l’inicií de la crisi econòmica i malgrat que l’economia espanyola està creixent al ritme del 3% del PIB, l’atur segueix per sobre del 20% de la població activa. Demostra que  Espanya no té un model productiu capaç de crear ocupació suficient pels seus ciutadans. Què està passant?  Doncs, que l’obsolet model espanyol no s’ha adaptat als canvis que estan transformant la societat. Visions a curt termini, inèrcies del passat, vicis estructurals i interessos sectorials ho impedeixen.

 

Podem  confiar que a mig termini es resoldrà el problema de la manca d’ocupació? Tot al contrari, el temps no juga a favor. Raymond Torres, director d’investigació de la Organització Mundial del Treball, estima que en una dècada quatre de cada deu professions canviaran o simplement desapareixeran. La digitalització, la robotització i la intel·ligència artificial contribueixen a la creació de riquesa, benestar i generen noves demandes, però al mateix temps, estan canviant profundament el sistema productiu i destruint ocupació. Ja no és només la industria la que automatitza els processos, la digitalització redueix i reduirà ocupació en sectors com ara el financer, logístic, l’administració pública o els serveis en general. Molts dels canvis no són percebuts pels ciutadans, però si que es veuen cada dia en el supermercat, en les benzineres, en els caixers automàtics i aviat es veuran a les carreteres automòbils sense conductor i drons fent de missatgers.

 

Les noves tecnologies fan meravelles i augmenten la productivitat. Segons Jerry Kaplan,  professor d’intel·ligència artificial a la Universitat nord-americana de Stanford, ens estem endinsant a un canvi tan revolucionari com el que va suposar la revolució industrial. Suposarà un terratrèmol pel mercat de treball. Pràcticament totes les professions es veuran afectades, però només algunes desapareixeran.  A les industries els robots substituiran els treballs rutinaris i en el ampli món del sector serveis la digitalització s’imposarà en les tasques administratives.  Però no tot és automatitzable, en especial  les feines més intel·lectuals com la creativitat i la direcció o certs treballs manuals del sector serveis. Sempre necessitarem  professors, directius, investigadors, advocats, bombers, personal de neteja o artistes. Les feines que requereixin coneixement  i experiència estaran ben retribuïdes,  en canvi els treballs poc qualificats, pels quals hi haurà molta més demanda que oferta, les remuneracions tendiran a reduir-se.

 

La capacitat de negociació del  treball s’ha anat afeblint, el que està portant a una polarització de les remuneracions. Un estudi de Eurofound  afirma que el 14% dels llocs de treball a Europa estan ben pagats, el 37% són remuneracions acceptable, el 29% estan mal pagats i el  20% són tan baixos que no permeten viure dignament. El que ha de preocupar és que la distància entre els sous més alts i els més baixos s’està engrandint.

 

Situant-nos a Espanya, la qüestió de fons no és només com donar feina als milions d’aturats existents, sinó que la creixent competència nacional i internacional obliga a reduir costos i a substituir treball per noves tecnologies. La situació entre els que tenen treball i els que no en tenen, i dins dels que treballen, entre el personal qualificat o i el no qualificat, portarà a un considerable augment de la desigualtat i a una situació social difícil de gestionar. Obligarà a repensar el sistema econòmic actual i com es distribueix el benefici del creixement econòmic.

 

S’ha de replantejar a fons el sistema productiu espanyol, que a partir de la nova realitat, tingui com a objectiu el progrés econòmic i social, en un marc competitiu, sostenible i creador d’ocupació, responent a les  necessitats i demandes de la societat. El nou model no pot basar la millora de la competitivitat en la degradació de les condicions laborals. Són moltes les noves oportunitats que ofereixen el àmbit dels intangibles, la societat del coneixement, la cultura, els serveis personals o les energies verdes,  totes amb un gran potencial de creació de riquesa i ocupació. La política d’estímuls econòmics dissenyada pel president pel BCE,  Mario Drangui, el pla d’inversions de Jean-Claude Junker,  president de la Comissió Europea, i l’acord de Paris per estimular la lluita contra el canvi climàtic, són factors que poden contribuir a impulsar el nou model productiu.

 

A Espanya i a Catalunya són molts els dossiers que reclamaran l’atenció dels nous governs espanyol i català. La posada al dia del model productiu i la creació d’ocupació, són reptes estructurals vitals pel país. El perill és que les urgències més immediates, que seran moltes, posterguin qüestions claus que posen en risc el futur. Són dos reptes cabdals pels quals els ciutadans han d’exigir solucions.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

De ciutadans a súbdits? 15 02 2016

 Si els humans fóssim capaços de governar la globalització, les noves tecnologies i el canvi climàtic en benefici de tots, viuríem en un món ideal. Seria un món més just i pacífic. Però malauradament l’ordre polític i econòmic mundial no sorgeix d’un consens pacífic, sinó del resultat d’una dura lluita, sovint brutal i bèl·lica, per part dels països i elits dominants, per aconseguir l’hegemonia del poder, enriquir-se i assegurar el seu futur.

Un exemple del desgavell mundial el vivim a Síria. Ha esdevingut un camp de batalla per la confrontació d’interessos polítics i econòmics de les grans potències, revestits també com a conflictes religiosos o de lluita contra el terrorisme. Per a desgràcia dels sirians, els interessos en joc no estan a Síria sinó en un àmbit regional més ampli, la redefinició de la influencia que es tindrà a l'Orient Mitjà després de les guerres a la zona. ​Les incomptables víctimes de la tragèdia, morts, ferits o refugiats, són considerats hipòcritament com a  “danys col·laterals”.

Mentre tant, el poder econòmic i la riquesa mundial i local segueix concentrant-se en un reduït número de persones, que formen part de "l'elit dominant”. Són persones  perfectament identificables amb noms i cognoms, que exerceixen una gran influència sobre el poder polític, degut al control que tenen sobre els mercats financers, els potents lobbies i think-tanks dels que disposen i a les influents relacions que faciliten les “portes giratòries”.

Una de les tendències més preocupant que en deriven, és l’augment de la desigualtat. Seriosos  informes ho confirmen. Oxfam Internacional, per exemple, denuncia que 62 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial, o que a Espanya 20 persones tenen un patrimoni equivalent al de 15.000.000 d’espanyols.

Les causes de l’acumulació en mans d’uns pocs són múltiples, però una de les més evidents és la mala distribució de la riquesa que es crea i la transmissió del patrimoni que s’hereta. Aquesta situació és possible per la feblesa dels Estats, que al estar tan interelacionats amb els interessos econòmics, són incapaços d’imposar un mínim de justícia social.

A Occident, com a conseqüència de la doctrina liberal aplicada, el sistema polític, econòmic i social està en plena crisi. Tot evidència que estem al final d’una època, però encara és difícil albirar cap on decantarà el futur. Al inici de la crisi actual, l’any 2008, i dels efectes devastadors que va tenir, molts vàrem pensar que els Estats es veurien obligats a recuperar la funció de regulació i control de l’economia per impulsar el benestar general. La resposta va ser la contraria. Més dosis de liberalisme: austeritat, retallades, atur, degradació de les condicions laborals, marginació i desigualtat, que ens ha portat a una situació socialment insostenible.

Tot i que l’economia creix moderadament, la desigualtat i el descontent augmenta. La desafecció ciutadana és gran. Les protestes sorgeixen arreu. Els partits xenòfobs d’extrema dreta i els anti-europeistes s’enforteixen. Els moviments ciutadans surten al carrer i comencen a governar ajuntaments i governs. En el cor del capitalisme sorgeixen destacades veus que denuncien la injustícia. Jeremy Corbyn, va guanyar les eleccions primàries com a lider del Partit Laborista a Gran Bretanya.  Bernie Sanders, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units denuncia als poderosos. Quelcom s’està movent, com també a Grècia amb Syriza, Espanya amb Podemos, la CUP a Catalunya, o a Portugal amb un govern d’esquerres.

Podem caure novament en l’error de pensar que finalment la democràcia triomfarà sobre els interessos dels capital. Segurament oblidem que, fins ara, la democràcia és tolerada mentre pugui ser dirigida i controlada per l’elit dominant. Si els moviments ciutadans que pregonen el canvi tenen prou força per posar límits als poderosos i situar l’economia al servei dels ciutadans, no està garantit que sigui tolerat.

Els poders econòmics tenen suficient capacitat per imposar els seus interessos. Culparan als Estats del nou fracàs per haver sigut tímids en la desregulació, les privatitzacions i les reformes. Ens voldran entabanar dient que la solució ha de venir de “governs forts” que apliquin noves politiques basades en la liberalització radical de l’economia i dels mercats per recuperar la competitivitat i el creixement.

Si aquesta proposta reeixís, seria el triomf d’una perversa ideologia que ho sacrificaria tot en benefici d’uns pocs. Suposaria l’exaltació d’un individualisme ferotge, en un món en el que el treball i la protecció social escassegen i en el que la supervivència dependria de cada u, en un marc de lluita de tots contra tots. Fora el fi de la democràcia i convertiría els ciutadans en súbdits. Es un escenari possible, que els ciutadans podem i hem d’impedir.

 

 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

La continuïtat de Gran Bretanya a la UE

Gran Bretanya és un dels països més importants de la Unió Europea. Té un PIB de 2,2 bilions d’euros, 63.000.000 d’habitants i un llarga historia imperial de la que se’n senten orgullosos. Tants anys d’haver sigut decisius al món, els ha impregnat una singularitat, que s’ha traduït en que amplis sectors socials siguin contraris a que formi part de la Unió Europea i estar sotmesos a les seves directrius. Davant la pressió d’aquest sectors el govern conservador de David Cameron es va comprometre a convocar un referèndum, que es farà en els propers mesos, per decidir sobre la continuïtat, o no, de Gran Bretanya a la Unió Europea. Ara Cameron està negociant amb les autoritats europees recuperar la llibertat de presa de decisions sobre alguns temes sensibles pels britànics.

Les relacions del Regne Unit amb la Unió Europea han sigut un permanentment focus de tensió. L’any 1957 amb el Tractat de Roma es creà la Comunitat Econòmica Europea. Gran Bretanya no hi va poder ingressar fins l’any 1973, degut a un conjunt de desacords i en especial per la desconfiança del general De Gaulle a la diferent concepció que tenien el britànics sobre els objectius finals del projecte europeu. Gran Bretanya sempre ha defensat la seva singularitat que s’ha traduït en aconseguir eximir-se de certes obligacions comuns, començant per mantenir la Lliura com a moneda pròpia, o negociar el “xec britànic” que redueix la seva aportació econòmica al funcionament de la Unió.

El referèndum britànic coincideix en un període crític per la Unió Europea.  Encara no ha superat la crisi econòmica i es troba al davant de nous reptes que no sap com governar: la arribada massiva de refugiats, el terrorisme, la invasió d’Ucraïna, els canvis en el escenari mundial: acord amb Iran, crisi Xinesa, o l’enfonsament preu del petroli.

Les improvisades reaccions davant els problemes que sorgeixen, demostra la manca d’objectius clars compartits. El objectius fundacionals eren promoure la pau i el benestar dels seus pobles i tenien com a valors el respecte a la dignitat humana, la llibertat, democràcia, estat de dret, igualtat, drets humans i solidaritat. Es tractava de construir una unió política, econòmica i social, en la qual hi hauria lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.

La manca d’un projecte comú entre els membres es manifesta de forma molt palesa en el cas de Gran Bretanya que sempre s’ha oposat a tot el que signifiqui avançar cap una major integració, ates que el seu interès és només disposar d’un gran mercat comú. El que ara planteja David Cameron, és renegociar els tractats vigents i recuperar alguna de les politiques comunitàries que havien cedit, com ara, la lliure circulació de persones, la regulació del mercat  laboral i a més frenar els avenços cap a una major unió. Es el contrari del que la Unió Europea necessita per enfortir-se, intentar resoldre els problemes actuals i recuperar rellevància internacional. Precisament, per sortir del atzucac en el que es troba no hi ha més alternativa que avançar en la integració, el que suposa que la Unió Europea no tan sols té molt poc marge per cedir, sinó que en la renegociació hauria d’aconseguir que els britànics renunciessin, en el temps, a algunes de les seves prerrogatives. 

Es evident la contraposició de visions i d’interessos de les dues parts. Per tots fora positiu la seva continuïtat com a membre, però la Unió Europea, ha d’actuar de forma clara i decidida, en defensa dels interessos del Projecte Comú Europeu.  Ha de plantejar al Regne Unit que clarifiqui si vol ser un membre important que recolza  avançar en la integració o decidir una sortida de la Unió pactada i dissenyant les línies de col·laboració i entesa de cara al futur.

Per la Unió Europea resulta vital recuperar un projecte comú, basat en els principis i valors fundacionals i avançar de forma decidida cap a una major integració. Si no es possible una Unió Europea de 500 milions d’habitants, forta i unida, és millor que sigui més petita però que tingui definits uns objectius clars compartits.

La historia no s’atura. El temps demostrarà, que en un món globalitzat no és fàcil anar sol pel món. La unió fa la força. Gran Bretanya, en defensa dels seus interessos, es veurà obligada a formar part d’una Unió Europea forta amb capacitat de defensar uns principis i valors, els interessos dels seus ciutadans i influir en les decisions mundials.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Present i futur del treball

Present i futur del treball

 

LA VANGUARDIA Edició impresa  Dinero | 03/05/2015 - 00:00h  

El Primer de Maig és el dia ­internacional del Treball. L'any 1889 es va fixar com a dia reivindicatiu del moviment obrer mundial, en homenatge als obrers màrtirs de la dura repressió feta en les vagues de Chicago de tres anys abans.  

Amb les millores laborals i socials que al llarg del temps s'han anat assolint, la jornada del Primer de Maig ha anat perdent el sentit reivindicatiu per esdevenir un dia festiu. És una evolució que tenia sentit en l'època de vaques grasses, però ara, amb l'elevat nivell d'atur i la degradació de les condicions laborals, el dia del Treball ha de recuperar el seu caràcter reivindicatiu. Ja no es tracta de lluitar contra les jornades infernals de tretze o més hores, sis dies a la setmana i unes dures condicions. Ara el problema és la manca de feina, la precarietat dels contractes i la degradació de les condicions de treball. 

La globalització, les noves tecnologies i una dura competitivitat estan sotmetent el món del treball a un canvi permanent, que a Espanya viu una situació dramàtica. La por de quedar-se sense feina continua sent la ­principal preocupació dels ciutadans, especialment pels majors de 50 anys i per a molts joves de menys de 25 anys que, malgrat estar ben formats, han d'emigrar. Alguns polítics ens ­diuen que s'està reduint l'atur quan, en part, el que es fa és crear més pobres. S'està confonent la flexibilitat necessària amb la degradació del treball. Forma part d'un pervers model social que fa que les desigualtats augmentin.

La competència en el mercat global s'endureix, especialment amb els països emergents que es modernitzen a un ritme accelerat. Han creat potents universitats, centres de recerca, disposen de més coneixement tecnològic i de professionals preparats. Ja avui poden competir en productes, equipaments i instal·lacions sofisticats.

Alguns autors ens parlen que estem davant d'una nova era ­tecnològica basada en la digitalització, robòtica i en l'internet de les coses, que permetrà produir grans quantitats a un cost marginal proper a zero. Hi haurà abundància de productes i serveis, que donaran un fort impuls a l'economia, però al mateix temps aquestes tecnologies, tot i que l'economia creix, poden crear desigualtat i atur. Opinen que actualment el ràpid canvi tecnològic està destruint més llocs de treball que creant-ne.  

Davant el desafiament amb què s'encara el món del treball cal reaccionar i anticipar-se, per aprofitar els avantatges que els nous temps ofereixen. La resposta és la societat del coneixement. Europa i Espanya no poden competir per preu, han de competir per coneixement i saber fer. Requereix gent preparada, innovació, recerca i inversions en noves tecnologies, sense oblidar la importància de la cultura. Caldrà fer un gran esforç de formació de qualitat a tots nivells, adequar-la a les demandes de la societat, així com de reconversió professional de les per­sones amb coneixements obsolets. Sense formació ni cultura, no hi ha futur.

Els canvis ràpids en la societat i en el sistema productiu ofereixen moltes oportunitats. Les tecnologies digitals, la comunicació, les ciències de la salut i mediambientals, les energies verdes, la mobilitat, l'eficiència en l'ús de l'energia, el medi ambient o els serveis personals tenen un potencial enorme. Tot el que està relacionat amb la formació, la innovació i l'emprenedoria ha de ser nínxol creador d'ocupació.

A Barcelona en tenim un exemple. Al voltant del GSM Mobile World Congress s'està creant un ambient tecnològic i de projectes en comú que dóna lloc a noves empreses, professionals preparats i llocs de treball qualificats, en un dels sectors tecnològics més dinàmics en l'àmbit mundial. Aprofitant el capital humà, tecnològic i la capacitat d'innovació de què disposem hem de dinamitzar clústers en sectors d'alt potencial.

Sortosament, el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ha iniciat un programa d'expansió monetària posant al mercat 60.000 milions d'euros mensuals durant un mínim d'onze mesos, cosa que estimularà l'economia. També amb l'objectiu de crear ocupació el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha dissenyat un programa per fer inversions de 300.000 milions en tres anys.  

I els governs què han de fer? Els governs han de donar suport al teixit productiu, per crear riquesa i ocupació, garantint la dignitat de les condicions de ­treball i distribuint justament el valor afegit creat i, si cal, buscar fórmules per repartir assenyadament el temps de treball dispo­nible per reduir notablement el nivell d'atur, que és moralment i econòmicament insostenible.  

Com es veu, el dia del Treball continua tenint tot el seu sentit. Cal continuar exigint ocupació, progrés i dignitat per a tots els qui volen treballar.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Fracàs en la lluita contra el frau fiscal.

Molt sovint apareixen en els mitjans de comunicació noticies sobre la defraudació. 

Aquests dies el Ministre d’Hisenda Sr. Montoro s’ha mostrat entusiasmat per que durant 2014 la hisenda espanyola ha ingressat 12.300 milions relacionats amb el frau fiscal, la xifra més alta de tota la història.

Però els tècnics del Ministeri d’Hisenda ens recorden que el frau fiscal a Espanya és d’uns 80.000 milions anual. El ministre d’hisenda no hauria d’estar tan satisfet si tingués en compte que només ha recaptat el 15% del frau que anyalment es fa a Espanya. 

Al ministre li queda molta feina per fer. Una de les seves velles promeses, fins ara incomplerta, és la de publicar la llista dels defraudadors a hisenda. Fora interessant saber quins són els noms de la llista i per que el Sr. Montoro no la publica.

Amb aquesta milionada s’acabarien les retallades, és podria estimular l’economia, i crear ocupació.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

70 aniversari de l’alliberament Auschwitz.

“Els guardians d’Auschwitz eren com vostè i com jo”.Ho ha dit el fiscal del judici contra els criminals d’Auschwitz. Tanta bestia portem dins cada u de nosaltres?  M’horroritza!  Cal prendre’n consciencia. Font Gerhard Wiese a La Contra@LaVanguardia d’ahir.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Espanya i Catalunya: una jugada de pòquer?

 Per la seva actualitat encloc en el bloc un article meu publicat en el diari ARA el 4 de febrer de 2014 

Cal agrair l'interès que tantes persones tenen pel futur de Catalunya i les advertències sobre els greus perills que amenacen els catalans en el cas que optessin per la independència. Esmenten una enorme davallada del PIB, un empobriment generalitzat, una fallida del sistema econòmic, el fet de quedar fora de totes les institucions i, per tant, l'aïllament internacional, l'aixecament de fronteres, la imposició de taxes duaneres, una fugida massiva d'empreses, la pèrdua del mercat espanyol...

Em sorprèn que les mateixes persones, en la seva anàlisi, no mostrin interès per identificar els perills que correria Espanya si s'arribés a produir la marxa de Catalunya. D'entrada, Espanya deixaria de rebre diversos milers de milions d'euros d'ingressos fiscals procedents de Catalunya, cosa que portaria el dèficit públic espanyol per sobre del 12% del PIB i obligaria novament a fortes retallades i a nous augments d'impostos. El PIB es reduiria automàticament en quasi un 20% i el deute públic, que actualment és de quasi un bilió d'euros, se situaria d'entrada en el 125% del PIB; i, amb el dèficit anual, en poc temps s'enlairaria a cotes inviables que impedirien obtenir els 250.000 milions de finançament que anualment necessita el Tresor espanyol. Aquesta nova situació no seria gaire ben vista pels bancs creditors alemanys, francesos o d'altres països. Novament la prima de risc augmentaria fins a situar-se a un nivell que obligaria la troica a intervenir i rescatar l'economia espanyola. Podríem afegir-hi la forta caiguda de les exportacions i l'augment del dèficit de la balança de pagaments, la pèrdua de vendes de les empreses espanyoles que tenen un mercat significatiu a Catalunya, o les dificultats dels productors de València, Múrcia o Almeria per traslladar les seves mercaderies a Europa. Total, un desastre econòmic i social.

Davant d'aquesta arriscada eventualitat, el fet que el govern espanyol no intenti buscar una sortida als greuges existents sembla indicar que està totalment convençut que la secessió de Catalunya és metafísicament impossible. Mostra així el desconeixement de la història d'Espanya i les solemnes declaracions fetes en els anys previs a la pèrdua de Cuba i les Filipines o, anys més tard, en el cas del Sàhara Espanyol, que insistien que formaven part de "la indissoluble pàtria espanyola".

De fet, s'estan fent passos cada cop més irreversibles en la mateixa direcció. Ho va ser la sentència del Tribunal Suprem que retallava l'Estatut de Catalunya l'any 2010. Ho va ser la negativa de Mariano Rajoy a parlar del pacte fiscal. Ho ha sigut posteriorment la negativa a fer algunes concessions que permetessin donar satisfacció a un nombre elevat de catalans. A aquestes altures el xoc frontal sembla inevitable.

És evident que des de Madrid no s'avalua prou bé la realitat social de Catalunya. Creuen que el malestar existent és en bona part artificial, estimulat per alguns ambiciosos líders polítics catalans, i que els assistents a les grans mobilitzacions ciutadanes estaven manipulats... Creuen que, amb la llei a la mà, impedint la consulta i controlant el Tribunal Constitucional, el problema es resoldrà sol, tal com va passar amb el pla Ibarretxe. Creuen que els partits catalans s'acabaran barallant sense haver obtingut cap concessió, que els ciutadans ho acceptaran plàcidament com un fracàs més i que, per tant, tot acabarà en res. Seria interessant saber si, en cas que fallessin les hipòtesis amb què treballa Madrid i es produís una declaració unilateral d'independència, el govern espanyol té un pla B. Dins del marc de la democràtica Unió Europea, sembla clar que ni Espanya és Rússia, ni Catalunya, Txetxènia. No hi ha dubte que a Brussel·les i en altres institucions els preocupa la situació per les conseqüències que pot tenir. De moment fan el desentès, però hauran d'acabar intervenint. ¿No seria més assenyat que les parts iniciessin un diàleg sincer i sense condicions prèvies per evitar el desgavell que es preveu?

El 2014 serà un any tens. El 2015 pot ser fins i tot un any catastròfic. En els polsos de tot o res no hi ha mai guanyadors. Quan un membre d'una parella es vol divorciar i l'altre ho vol evitar, ¿no és millor intentar seduir-lo que amenaçar-lo? Les amenaces, i més si són exagerades, arriba un moment que, no solament no produeixen l'efecte desitjat, sinó que enforteixen les conviccions dels que volen sortir d'Espanya.

L'economia espanyola i la catalana estan en una situació prou delicada per afegir llenya al foc. Jugar al pòquer del tot o res és totalment irresponsable. ¿L'estancament econòmic, un atur insostenible, un elevat deute i les incerteses econòmiques sobre el futur no són motius suficients per intentar resoldre els problemes que poden ensorrar el país? ¿És que els governants, els polítics, els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i les elits econòmiques no s'adonen del perillós joc al qual sembla que s'està jugant? Voldria creure que encara s'és a temps d'evitar el pitjor, cosa que permetria dedicar tots els esforços a millorar la difícil situació en què estan immersos tants ciutadans espanyols i catalans.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

ACTE D’HOMENATGE A FRANCESC SANTACANA 

Text de la glossa que vaig fer en el

en el  Saló Consell de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el dia  16 octubre 2014  

Acte promogut per:

Ajuntament de Barcelona

Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona,

Col·legi d’Economistes de Catalunya,

Fundació CYD,

Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,

GLOSSA

Escrita per  Francesc Raventós en nom de les institucions que promouen l’acte d’homenatge.

SALUTACIONS     

Excel·lentíssim Sr. Alcalde de Barcelona,  

Magnífic Rector de la Universitat de Barcelona,

Il·lustríssim Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya,

Sr. Vicepresident de la Fundació CYD,

Membres del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,

Autoritats,

Amiga Cristina, Pol, familiars,

Senyores, senyors, amigues i amics.

AGRAÏMENT

He de començar agraint a les institucions que han promogut aquest acte d’homenatge a Francesc Santacana el que m’hagin atorgat l’honor d’adreçar, en nom seu, unes paraules. Segurament ha estat motivat per la meva llarga amistat amb en Francesc i haver participat amb ell en un conjunt d’activitats d’interès ciutadà.

Aquest és un acte sentit. Un acte que ens emociona al recordar que hem perdut un amic. Un bon amic.

INTRODUCCIÓ

Avui retem homenatge a una persona singular. Una persona que amb les seves virtuts, saber i bon fer, ha contribuït al progrés econòmic i social, molt especialment de Barcelona i del seu entorn metropolità.

Un acte de reconeixement com aquest dignifica les persones i les institucions que l’han fet possible i al mateix temps ens ennobleixen a tots al ressaltar les virtuts d’un dels nostres conciutadans. Per tant, voldria mostrar el meu agraïment a les institucions que han promogut aquest acte i a les altres que s’hi han adherit.

També voldria agrair a l’Alcalde de Barcelona Sr. Xavier Trias, la celeritat amb que va acceptar que fos precisament en aquest històric Saló de Cent, aquí, a la casa de la Ciutat, on es celebres aquest homenatge i que es fes coincidir amb l’emotiu acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de la Ciutat de Barcelona que li ha atorgat l’Ajuntament.

Només cal repassar la trajectòria professional i humana d’en Francesc per confirmar que és un reconeixement just i merescut. Aquesta llarga trajectòria i la passió amb la que l’ha viscuda, enriquida per haver assumit eficaçment responsabilitats en importants institucions, participat en innumerables debats, estudis, informes, lectures, viatges i converses amb persones rellevants, li donaren una amplia visió i capacitat d’acció de la que n’estem gaudint.

LES MEMÒRIES INACABADES.

En Francesc tenia la il·lusió de deixar escrites les seves reflexions en unes memòries, cosa que ara podia fer gràcies a la recent jubilació. Les començà a escriure, però malauradament un càncer impedí que les pogués continuar. Va aconseguir redactar 73 planes, però al veure que el temps se li acabava i que les seves condicions físiques anaven minvant, es veié obligat a fer un salt en el temps, anant directament a l’epíleg final, on escriu: ”Bé, aquí dono per acabades, o millor dit, inacabades les visions que m’havia proposat relatar”. Era el 4 de Març de 2014. Moria un més després. El 14 d’Abril.

Malgrat el seu estat de salut, no va deixar mai el fi sentit de l’humor que li era característic. Al inici de les memòries va escriure: “acabo de rebre el darrer informe de la meva vida laboral: Segons diu, he treballat 16.169 dies; és a dir, 44 anys, 3 mesos i 8 dies”.

Les Memòries que porten per títol “Visions personals dels grans eixos del desenvolupament dels anys 60 al segle XXI: la industria, la ciència/tecnologia, i el territori”, estan dedicades a la seva esposa Cristina, al seu fill Pol, a la seva nora Cristina, i a la seva néta Ivet.

EL LLEGAT.

En Francesc volia deixar-nos escrita la seva visió de la societat i  les reflexions forjades al llarg d’una vida tan plena. No ha estat possible. Però coneixem perfectament quin és el seu llegat. Tots recordem la passió amb la que en Francesc ens parlava de: formació, ciència, tecnologia, innovació, industria, universitat, territori, globalitat, anticipació.

D’entre les qualitats que el feien únic podríem destacar, la seva visió de futur. Sempre el primer a descobrir noves oportunitats, sinèrgies, alternatives, aliances, o amenaces incipients. Aquesta visió de futur anava acompanyada d’altres qualitats que reforçaven la seva singularitat: un pensament crític amb d’una certa dosi d’eclecticisme, una ment oberta a noves tendències, perseverança, una inesgotable capacitat de treball, grans dots de comunicació i de relació personal que li permetien moure’s fàcilment en tots els àmbits, i, així, facilitar el consens. 

La seva intuïció  li feu comprendre l’abast de la globalització i les oportunitats que oferia sempre que hi hagués un clar Projecte de Futur i un ampli recolzament social.

L’any 2012, en el marc del Pla Estratègic Metropolità, en una presentació feta de l’Informe “Les grans tendències mundials amb incidència sobre les grans Metròpolis”, en Francesc ens deia que Barcelona era una ciutat molt viva, que es trobava a la cresta de la onada, però que de no estar amatents es podia veure difuminada en un mar embravit. Ens deia que si l’any 1992, anys dels Jocs Olímpics, la Barcelona Metropolitana era la vintena aglomeració urbana del món, l’any 2012 ocupava el lloc 81. Tot un toc d’atenció.

Tots sabem que el progrés econòmic i social no es pot mesurar per la demografia, tot i la importància de tenir una massa critica suficient; és obligat entrar de ple, també, en el circuit de la competència global, de la societat del coneixement, i en potenciar els esmerçaments productius, culturals i socials.

El triomf d’una ciutat o d’un país, ve mesurat pel benestar econòmic, el seu nivell cultural, el civisme solidari i la cohesió social dels seus ciutadans. I d’aquí ve la necessitat d’avançar en la resolució de greus problemes socials presents entre nosaltres, agreujats encara més en els darrers anys, com són la manca de llocs de treball, l’augment de la desigualtat, i un elevat nivell de pobresa i marginació. Són algunes de les lacres punyents de la nostra societat, que reclamen major atenció per part de tots.

INSTITUCIONS CIUTADANES.   

Recordar en Francesc Santacana resulta fàcil. Resulta fàcil per l’enorme petjada d’obra feta que ha deixat en un conjunt d’institucions ciutadanes. No és possible entrar en detalls sobre el que ha significat el seu pas per cada una de les seves activitats professionals que començà al CEAM l’any 1966.  Si ho faré breument de les diferents institucions que han promogut aquest acte d’homenatge.

Col·legi d’Economistes

L’economista Francesc Santacana tingué un rol destacat en la trajectòria del Col·legi d’Economistes de Catalunya i el podem considerar com  l’origen de la seva modernitat.

Va ser un dels impulsors de la Candidatura Democràtica, que després dels anys de franquisme, volia  posar el Col·legi al servei de la societat. Vam guanyar les eleccions de 1977 en les que en vaig esser nomenat degà i en Francesc formà part de la primera junta de govern democràtica.  D’aquells anys recordar l’important paper que va jugar en l’organització del Primer Congres d’Economia i Economistes de Catalunya i del Primer Congreso de Economia y Economistas de España). L’any 1983 va ser nomenat degà, càrrec que ocupà durant sis anys. En el seu mandat es van plantar les  llavors que van permetre que progressivament el Col·legi d’Economistes es convertís en un referent institucional en l’àmbit de l’economia, l’empresa i de la societat en general.

 La empremta d’en Francesc va queda reflectida en la creació del Comitè de Normativa i Ètica Professional, la fundació de la Revista Econòmica de Catalunya, revista de qualitat que es segueix publicant, i l’Aula d’Economia que és un exemple d’èxit i avui és un dels principals actius del col·legi.

Fundació Bosch i Gimpera

A la Fundació Bosch i Gimpera, institució de la Universitat de Barcelona, de la que Francesc Santacana en va ser director de l’any 1986 fins al 2001, va desenvolupar tota una sèrie de projectes i va posar en marxa nombroses idees i iniciatives que, amb el temps, s’ha demostrat que, a més d’encertades, eren una necessitat per a la universitat del segle XXI.

Va ser pioner en les relacions universitat-empresa i impulsor de la innovació. En les seves Memòries va deixar escrit: “la meva etapa a la Fundació va ser una de les més interessants de la meva vida, per la quantitat de científics i tecnòlegs que vaig tenir ocasió de conèixer i que em van permetre imaginar múltiples connexions amb el món de la indústria”.

En els catorze anys que va dirigir la Fundació, va impulsar la creació de l’Oficina de Transferència de Tecnologia; els programes europeus Comet, previs a Erasmus; el Centre d’Estudis Internacionals de la UB; el programa EUS - Empresa, Universitat, Societat, o l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, entre d’altres. Així mateix, va crear les dues grans peces que van derivar de la Fundació: el centre d’estudis de formació continuada Les Heures i el Centre d’Innovació Les Cúpules. Va ser també impulsor i el primer director general del Parc Científic de Barcelona.

En definitiva, Francesc Santacana, va ajudar a fer de la Universitat de Barcelona l’agent científic, econòmic i social que actualment representa com a universitat líder del sistema espanyol i del sud d’Europa.

La Fundación Conocimiento y Desarrollo. ( Fundació CYD), 

La millora de la universitat i una major relació amb les empreses fou una motivació constant d’en Francesc, doncs creia que era un factor clau pel desenvolupament.  Amb el compromís d’un nombre considerable d’empreses l’any 2002 es va crear la Fundación Conocimiento y Desarrollo, Fundació CYD, entitat d’abast espanyol amb seu a Barcelona de la qual en va ser el seu vicepresident.

Las activitats de la fundació són amplies; totes giren a l’entorn de millorar del sistema universitari i de com des de la universitat es poden aconseguir empreses eficaces i un major benestar social. La transferència de tecnologia i de coneixement de la universitat a l’empresa n’és un aspecte fonamental. L’activitat més coneguda de la Fundació és la publicació anual del Informe CYD. Que fa un profund anàlisi de la situació de la universitat i recull propostes que adreça a la societat.

Pla  Estratègic Metropolità de Barcelona. 

Però al meu entendre la gran personalitat d’en Francesc Santacana es mostra en tot el seu esplendor en ser l’eficaç impulsor del Pla Estratègic Econòmic i Social de Barcelona, posteriorment esdevingut Pla Estratègic Metropolità. Ens hem de remuntar al  any 1988. Barcelona havia estat nominada seu dels Jocs Olímpics de 1982 i el dinamisme, les inversions i la il·lusió dinamitzaven la ciutat. Però hi havia una certa incertesa sobre el que passaria un cop s’acabessin els Jocs. Per intentar donar resposta a aquest interrogant, com a tinent d’alcalde d’economia vaig proposar a l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall que s’elaborés un pla estratègic amb la participació i el consens de les institucions i entitats més significatives de la ciutat. En Francesc Santacana en va ser nomenat coordinador i cal dir que des del primer moment en va ser la seva ànima i així ha sigut durant 25 anys, fins que es va jubilar.

La seva voluntat de consens, diàleg, col·laboració i implicació de tots els agents econòmics i socials en el Pla va enfortir els vincles entre les institucions implicades i va contribuir a cohesionar la Barcelona Metropolitana. L’amplíssima participació aconseguida, el profund debat entre ciutadans i experts, la complicitat d’interessos ben diversos en aconseguir una Barcelona pròspera, foren possibles gracies a la professionalitat i el bon fer d’en Francesc, que a més va convertir el Pla Estratègic de Barcelona en un referent per moltes ciutats espanyoles, europees i sud-americanes.

Altres entitats

Per manca de temps no puc estendrem sobre altres entitats en les que també deixà la seva empremta, com ara el CIDEU, Creàpolis d’ESADE, o la Fundació Cercle d’Economia, ni tampoc esmentaré atesa la seva amplitud, la llarga llista de persones amb les que col·laborà i a les que estava molt agraït.

EPÍLEG

A tot el llarg del seu recorregut personal Francesc Santacana  ha mostrat una indiscutible personalitat, pròpia d’una persona amiga, afable, treballadora, eficaç, crítica, exigent, de vegades irònica. Home culte, gran lector i apassionat de la música clàssica. Li agradava comentar aquell llibre, obra de teatre, la pel·lícula que havia vist  o la peça d’òpera que acabaven d’estrenar al Liceu. Però, per damunt de tots aquests trets, Francesc Santacana era una persona propera, vital, entusiasta,  amb ganes de viure, de compartir i de gaudir en cada moment les grans petites coses del dia a dia.

Aquesta glossa, autoritats, amigues i amics, és un breu resum del que podrien ser les memòries completes d’en Francesc Santacana. Com a gran persona i com a gran professional la seva mort ha deixat un buit difícil d’omplir. Serà recordat per tots, però especialment per aquells que hem tingut la sort de conèixer-lo.

Ara que se’n ha anat, ens aflora la tristor i la nostàlgia de l’amic perdut. Perdut per sempre, però recordat i estimat per sempre més.  

Gràcies Francesc. 

Voleu llegir més? Premeu aqui!