Un nou model productiu creador d’ocupació

Article aparegut a La Vanguardia el 7 de febrer de 2016

Trobar  feina resulta difícil. Han passat vuit anys des de l’inicií de la crisi econòmica i malgrat que l’economia espanyola està creixent al ritme del 3% del PIB, l’atur segueix per sobre del 20% de la població activa. Demostra que  Espanya no té un model productiu capaç de crear ocupació suficient pels seus ciutadans. Què està passant?  Doncs, que l’obsolet model espanyol no s’ha adaptat als canvis que estan transformant la societat. Visions a curt termini, inèrcies del passat, vicis estructurals i interessos sectorials ho impedeixen.

 

Podem  confiar que a mig termini es resoldrà el problema de la manca d’ocupació? Tot al contrari, el temps no juga a favor. Raymond Torres, director d’investigació de la Organització Mundial del Treball, estima que en una dècada quatre de cada deu professions canviaran o simplement desapareixeran. La digitalització, la robotització i la intel·ligència artificial contribueixen a la creació de riquesa, benestar i generen noves demandes, però al mateix temps, estan canviant profundament el sistema productiu i destruint ocupació. Ja no és només la industria la que automatitza els processos, la digitalització redueix i reduirà ocupació en sectors com ara el financer, logístic, l’administració pública o els serveis en general. Molts dels canvis no són percebuts pels ciutadans, però si que es veuen cada dia en el supermercat, en les benzineres, en els caixers automàtics i aviat es veuran a les carreteres automòbils sense conductor i drons fent de missatgers.

 

Les noves tecnologies fan meravelles i augmenten la productivitat. Segons Jerry Kaplan,  professor d’intel·ligència artificial a la Universitat nord-americana de Stanford, ens estem endinsant a un canvi tan revolucionari com el que va suposar la revolució industrial. Suposarà un terratrèmol pel mercat de treball. Pràcticament totes les professions es veuran afectades, però només algunes desapareixeran.  A les industries els robots substituiran els treballs rutinaris i en el ampli món del sector serveis la digitalització s’imposarà en les tasques administratives.  Però no tot és automatitzable, en especial  les feines més intel·lectuals com la creativitat i la direcció o certs treballs manuals del sector serveis. Sempre necessitarem  professors, directius, investigadors, advocats, bombers, personal de neteja o artistes. Les feines que requereixin coneixement  i experiència estaran ben retribuïdes,  en canvi els treballs poc qualificats, pels quals hi haurà molta més demanda que oferta, les remuneracions tendiran a reduir-se.

 

La capacitat de negociació del  treball s’ha anat afeblint, el que està portant a una polarització de les remuneracions. Un estudi de Eurofound  afirma que el 14% dels llocs de treball a Europa estan ben pagats, el 37% són remuneracions acceptable, el 29% estan mal pagats i el  20% són tan baixos que no permeten viure dignament. El que ha de preocupar és que la distància entre els sous més alts i els més baixos s’està engrandint.

 

Situant-nos a Espanya, la qüestió de fons no és només com donar feina als milions d’aturats existents, sinó que la creixent competència nacional i internacional obliga a reduir costos i a substituir treball per noves tecnologies. La situació entre els que tenen treball i els que no en tenen, i dins dels que treballen, entre el personal qualificat o i el no qualificat, portarà a un considerable augment de la desigualtat i a una situació social difícil de gestionar. Obligarà a repensar el sistema econòmic actual i com es distribueix el benefici del creixement econòmic.

 

S’ha de replantejar a fons el sistema productiu espanyol, que a partir de la nova realitat, tingui com a objectiu el progrés econòmic i social, en un marc competitiu, sostenible i creador d’ocupació, responent a les  necessitats i demandes de la societat. El nou model no pot basar la millora de la competitivitat en la degradació de les condicions laborals. Són moltes les noves oportunitats que ofereixen el àmbit dels intangibles, la societat del coneixement, la cultura, els serveis personals o les energies verdes,  totes amb un gran potencial de creació de riquesa i ocupació. La política d’estímuls econòmics dissenyada pel president pel BCE,  Mario Drangui, el pla d’inversions de Jean-Claude Junker,  president de la Comissió Europea, i l’acord de Paris per estimular la lluita contra el canvi climàtic, són factors que poden contribuir a impulsar el nou model productiu.

 

A Espanya i a Catalunya són molts els dossiers que reclamaran l’atenció dels nous governs espanyol i català. La posada al dia del model productiu i la creació d’ocupació, són reptes estructurals vitals pel país. El perill és que les urgències més immediates, que seran moltes, posterguin qüestions claus que posen en risc el futur. Són dos reptes cabdals pels quals els ciutadans han d’exigir solucions.