El camí de Sant Jaume

Del Bierzo a Galícia

Fer el Camí de Sant Jaume per arribar a Santiago de Compostela i visitar la tomba de l’Apòstol comença a ser un fenomen de masses. Són milers i milers els pelegrins que anyalment el caminen, encara que no tots hi arriben. 
 

A Santiago s’hi pot anar per molts camins. El més popular és el camí francès que s’inicia al poble de Saint Jean-Pied-de Port al peu dels Pirineus. Es un trajecte d’uns 900 quilometres, que pocs el fan tot seguit en 30 ó 35 dies, ja que la majoria el caminen un tros cada any i per tant dura varis anys o no l’acaben. El que sorprèn es que més de la meitat dels pelegrins que arriben a Santiago vinguin de l’estranger i alguns de llocs tan allunyats com el Japó o Austràlia.

Fer el “Camí” suposa un esforç. Vol dir, llevar-se molt d’hora, caminar de 20 a 30 quilometres diaris, viure les inclemències del temps, suportar algunes butllofes als peus, portar una pesada motxilla o compartir habitació amb vuit o més persones en els Albergs, tot i que la popularitat del camí ha fet que ja hi hagin hostals privats i altres conforts.

O'Cebreiro

 I quines són les motivacions que porten a tanta gent a fer el “camí”? Les motivacions són diverses. Per molts són religioses, per altres espirituals o per gaudir de la natura, de les riqueses culturals del trajecte o compartir amb companys una certa aventura. Alguns compleixen promeses fetes, d’altres necessiten un espai de meditació davant situacions personals difícils o pèrdues de persones a les que estimaven.

Creu de Ferro

Es una bona oportunitat per reflexionar sobre els aspectes positius del humanisme i sobre com millor orientar la nostra vida. El fet de desconnectar de la pressió del dia a dia i dels problemes quotidians, no resolen aquests, però donen una nova perspectiva de com enfocar-los. En tot cas, es conviu amb un conjunt de valors positius, com ara, l’esperit de sacrifici, el companyerisme, la reflexió íntima, o la satisfacció pel sol fet de caminar-lo i compartir-lo amb tanta gent.


En resum, fer el “camí” sempre es recomanable i ara que s’acosta l’estiu és un bon moment per plantejar-s’ho.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Un "si" a la Unión Europea, pero...

La UE debe centrarse en el progreso y el bienestar de los ciudadanos, lo que permitiría recuperar la confianza en el proyecto de integración.

Sólo saldremos del statu quo si los votantes obligan a los viejos partidos a renovarse a fondo y dar paso a formaciones con nuevas propuestas.

 Necesitamos una Unión Europea democrática, culta, fuerte y unida que suponga progreso y paz para todos y con capacidad de influir en la agenda global.

 Francesc Raventós




  La UE atraviesa un periodo de parálisis institucional y estancamiento económico. 

Qué lejos estamos de la Europa de progreso social que nos prometieron. La realidad actual es una Unión Europea en una situación de parálisis institucional, bloqueo político, estancamiento económico, creciente desigualdad social y una amplia frustración de los ciudadanos.

El Brexit ha sido un ejemplo del descontento de amplios sectores sociales. En 2017 veremos qué opinan franceses, holandeses y alemanes después de sus elecciones.

 El neoliberalismo ha desbordado las ideologías tradicionales y se presenta como el único modelo posible. Buena parte del socialismo y de la socialdemocracia parecen haber renunciado a proponer un modelo alternativo.

¿Cómo se ha llegado hasta aquí? Las instituciones europeas han ignorado los objetivos sociales fundacionales y han supeditado la política a los intereses económicos, y en su debate técnico-político prevalece el interés de cada Estado por encima del interés general de los ciudadanos.

 En el Parlamento Europeo, el amplio bloque de populares, socialistas y liberales, formado por los viejos partidos, se reparten el poder y aplican políticas neoliberales. Las propuestas de los partidos de la izquierda unitaria y verdes son testimoniales.

El desencanto ciudadano ha ido en aumento. La extrema derecha, xenófoba y anti europeísta ha alcanzado en algunos países cuotas inimaginables. La falta de una política migratoria razonable actúa de catalizador.

En el próximo futuro las políticas mundiales se librarán en el Mar de la China y en el Pacifico, mientras, la población de la Unión Europea, su peso económico y su influencia política tenderán a la irrelevancia. El propio Donald Trump ha dejado claro que quiere desentenderse de Europa. El vacío de poder que creará Estados Unidos en el mundo, por la retirada deseada por su nuevo presidente, facilitará un rápido cambio geopolítico de los equilibrios existentes. La lucha por la hegemonía política, por el control de los recursos naturales y los mercados, la creciente carrera armamentista y el terrorismo en expansión, no invitan al optimismo. ¿Hemos olvidado ya las trágicas consecuencia de querer resolver el choque de intereses por las armas?

La democracia de la postguerra europea se legitimó en la premisa de que el crecimiento económico beneficiaría a todos y que los Estados intervendrían el mercado para corregir los efectos perniciosos para los ciudadanos. Hoy constatamos cómo la creciente desigualdad social, además de injusta, frena la demanda agregada. Se ha querido solucionar artificialmente el estancamiento económico con una fuerte expansión monetaria y un mayor endeudamiento público y privado que traslada al futuro, de forma agravada, la profunda reforma de un sistema económico insostenible.

Ante la propia realidad y el nuevo entorno mundial que se está dibujando la solución de la Unión Europea sólo puede hallarse en avanzar hacia más Europa, pero una Europa muy distinta a la actual. Una Europa realmente centrada en el progreso y el bienestar de los ciudadanos, lo que permitiría que estos recuperasen su confianza en el proyecto europeo.

Para ello habrá que tomar decisiones radicales. Reino Unido deberá decidirse si se desea avanzar hacia el proyecto europeo soñado por sus fundadores, si queremos convertir la Unión Europea en un simple mercado común o si damos por fracasado el proyecto y volvemos a los Estados nacionales.

 La primera opción supondría una Unión Europea a dos o más velocidades. Se constituiría un núcleo duro de países de vanguardia comprometidos en completar la unión monetaria, fiscal y política, abiertos a que en el futuro pudiesen añadirse los demás países. Los miembros que no se sientan identificados con el proyecto sería mejor que siguiesen los pasos de Reino Unido.

Pero, ¿cómo salir de la parálisis institucional en la que nos hallamos? No es fácil, ni hay una única respuesta, pero es evidente que salir del statu quo actual sólo se conseguirá sí hay una decidida movilización de los ciudadanos que presione fuertemente para que los viejos partidos se vean obligados a una renovación a fondo de ideas, de políticas y de dirigentes y den paso a partidos con nuevas propuestas.

Las nuevas generaciones y muchos de los ya mayores seguramente han olvidado la Europa de las guerras y el ansia de los ciudadanos de progresar en paz. Este es el gran reto al que nos enfrentamos. Necesitamos más Europa. Necesitamos una Unión Europea democrática, culta, fuerte y unida que suponga progreso y paz para todos, con capacidad de influir en la agenda global ante los grandes retos que la humanidad tiene planteados.


Francesc Raventos
Exdegà del Col·legi d'Economistes de Catalunya



http://www.eldiario.es/alternativaseconomicas/
Voleu llegir més? Premeu aqui!

ÉS MES DEUTE LA SOLUCIO?                                            

Sembla que tots els problemes es poden solucionar amb un major endeutament.  Donald Trump ha promès un fabulós programa d’inversions emetent deute. El president del Banc Central Europeu, Mario Dragui, ha decidit que per sortir de l’anèmia de l’economia europea seguirà comprant deute públic i privat fins els desembre de 2017, i si cal, continuarà fent-ho més enllà. El govern espanyol ha dit als pensionistes que no es preocupin, que quan s’acabi de buidar la guardiola de les pensions, emetrà més deute.

Si la quantiosa xifra de 4,5 bilions d’euros que el BCE haurà  posat al mercat a finals del 2017 no impulsa suficientment l’economia, on van a parar aquestes piles de diner a cost zero?  S’estan invertint en la compra d’actius immobiliaris, títols de borsa, deute públic, i altres bens especulatius que estan creant una nova bombolla que anuncia una futura recessió. Si aquesta s’acaba produint, no serà fàcil fer-hi front ates que la suma de l’endeutament públic i privat dels països de la eurozona és del 405% del seu PIB.

Sembla com si domines la creença de que els deutes no s’han de tornar mai, doncs sempre es podran renovar, que a la llarga la inflació reduirà el valor del deute  i que el cost del diner serà sempre proper a zero. Ara, la Reserva Federal americana ja ha anunciat que augmentarà el tipus d’interès, el que acabarà afectant també a la Unió Europea. L’augment d’un 1%, suposa pel pressupost espanyol un cost addicional anual d’interessos de 10.000 milions, als que hauríem de sumar, entre d’altres,  un mínim de 10.000 milions del dèficit de les pensions, tot hi havent augmentat el nivell d ’afiliacions.  El major cost dels interessos serà un drenatge de recursos al  pressupost de l’estat, a les inversions empresarials i al poder adquisitiu dels particulars, el que dificultaran el creixement econòmic. 

Ates el sobtat augment de la inflació és possible que el BCE deixi de comprar deute, però això no treu  la necessitat d’actuar sobre les vertaderes causes de l’estancament econòmic, ja sia, de la Unió Europea, o del sistema de pensions en el cas espanyol, i no allargar més la respiració assistida a base d’un creixent endeutament.

Sortosament Espanya està tenint un elevat creixement econòmic i una certa reducció de l’atur. No fora ara un bon moment per incidir sobre les ineficiències estructurals, seleccionar les inversions no amb criteris polítics sinó de rendibilitat i començar a reduir l’endeutament públic que actualment supera el bilió d’euros, o sia, el 100% del PIB?

 Francesc Raventós

 Ex degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Publicat a La Vanguardia  08 01 2017

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

UN  SI  A LA DEMOCRACIA DIRECTA.                                        

A partir del inesperado resultado del referéndum sobre el Brexit, en amplios sectores políticos, especialmente conservadores, se cuestiona la democracia directa como elemento de participación ciudadana. Opinan que el referéndum no debía haberse convocado, ni tampoco haberlo celebrado en Escocia. Todo parece indicar que se ha iniciado una campaña, para deslegitimar el consultar directamente a los ciudadanos. 

A título de ejemplo, Josep Mª Colomer en el diario El País, “Oligarquía o demagogia”,  ( 25 julio 2016 ),  afirma que “ En territorios grandes con sociedades complejas y problemas difíciles, la democracia directa y participativa degenera, como vemos en los referendos y populismos de diversa factura. La alternativa es el gobierno de los partidos”. 

Colomer opina que la toma de decisiones directas por los miembros de una comunidad es un mecanismo propio de la asamblea popular en un barrio o ciudad. No funciona en ámbitos más amplios en los que se requiere competencia técnica, un cierto distanciamiento de los problemas, pactos y apertura mental. 

El establishment ve con preocupación  que los ciudadanos pueden tomar decisiones de gran calado al margen de los partidos políticos tradicionales sobre los que tiene una notable  influencia. Por eso aceptan que los ciudadanos decidan asuntos del barrio, que como dicen, son más sencillos de comprender, pero no en temas más complejos. Esta visión es compartida por muchos dirigentes del PP y del PSOE, que ven como su pretendido monopolio de la política, se vea perjudicado por la capacidad de los ciudadanos de tomar decisiones importantes al margen de los partidos. 

El Brexit ha sido un serio aviso. El establishment se siente amenazado, y por ello toda propuesta que vaya en contra de sus  privilegios o de su acumulación de riqueza  se intenta desacreditar con la etiqueta de “populismo”. El populismo de derechas e izquierdas existe, pero no todo es populismo. A la democracia directa se la critica también con los clásicos argumentos de la poca preparación de los ciudadanos para entender problemas complejos, el poder ser  influidos por  grupos de presión, la facilidad con que se puede hacer demagogia o que facilita el voto de protesta. Algunos de estos argumentos recuerdan los utilizados en el lejano siglo XIX para negar el voto ciudadano; como mal menor, se auspiciaba  el sufragio censitario por el cual solo podían votar les persones de sexo masculino que tuviesen propiedades, riqueza o un elevado nivel cultural.  

Llevado al extremo, la descalificación de la democracia directa supone una negación al principio de igualdad de derechos de todos los ciudadanos para  decidir sobre los asuntos de interés colectivo. Es cierto que tiene riesgos y que debe tener límites, por ejemplo, que no se pueda votar contra los derechos fundamentales de las personas o del sentido común. Pero sus riesgos, no son mayores que los que nos ofrece diariamente la democracia representativa. Como es posible que una persona tan ignorante y cretina como Donald Trump haya  llegado a  ser candidato a presidente de los Estados Unidos?  Como puede ser que en España el PP, comprometido a  fondo con  la corrupción, haya ganado les elecciones españolas de 2016 y aumentado sus votos en los territorios donde la corrupción fue más descarada? O es que los partidos tradicionales no usan la demagogia y falsas promesas en les campañas electorales?  

Segun Colomer dado el descredito de la política y la falta de honestidad generalizada, la propuesta de Aristóteles del “gobierno de los mejores”,  no son ya,  la democracia y la aristocracia, sino, la demagogia y la oligarquía, y entre esas dos fórmulas, la aristocracia oligárquica debe ser considerada la menos mala.

Afortunadamente esta opinión no es compartida por muchos. El descredito de la política, ha acabado con la confianza ciega en los políticos y expertos.  Han surgido con fuerza movimientos de base, progresistas,  que reivindican tanto la democracia directa como la representativa para poder influir en las decisiones públicas.  El cambio de época con el uso de internet, abre también nuevos espacios de participación democrática.

 Los partidos,  parlamentos, y gobiernos,  siguen siendo el elemento central en todo sistema democrático. Pero el perfeccionamiento del sistema debe basarse también en usar las oportunidades que ofrecen la democracia directa, participativa y digital. Todos estos instrumentos deben contribuir a una mayor participación de los ciudadanos en la toma de decisiones políticas y a una mayor transparencia, control y evaluación de la gestión pública. Todo ello redundará en mejorar  la degradada calidad democrática del sistema. 

 Francesc Raventós

 Exdecano del Colegio de Economistas de Cataluña

Enviat al diari EL PAIS., No publicat.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

UNA EUROPA A DUES VELOCITATS

Que lluny estem del Projecte Europeu, somniat pels seus fundadors desprès de la segona guerra mundial. Volien una Europa de progrés, culta, socialment cohesionada, solidaria, pacífica, i en pau.

I actualment tenim: estancament econòmic, creixement de la desigualtat, corrupció, manca de polítiques d’immigració, desunió, un futur ennuvolat, i un desencís generalitzat. El Brexit ha sigut un exemple clar del descontent d’amplis sectors socials. El 2017 veurem que opinen francesos i alemanys després de les seves eleccions.

La Unió Europea esta en una situació de bloqueig. Manca que els seus membres comparteixin un projecte comú; recuperar la supremacia de la política sobre l’economia; i disposar de lideratge. 

Mentre, l’entorn està canviant radicalment. Avui el centre del món, i on es definiran les polítiques mundials, es troba en el Mar de la Xina i en el Pacífic. En canvi, la població de la Unió Europea, el seu pes econòmic i la seva influencia política, esdevé irrellevant. El propi Donald Trump, ha deixat clar que es vol desentendre d’Europa. 

Tindran raó Oswald Spengler, quan ens anunciava “La decadència d’Occident”, o, George Steiner que era pessimista sobre el futur d’Europa? Es aquest el futur que ens espera? 

Si no volem el declivi, s’hauran de prendre decisions radicals. Ara, sense Gran Bretanya, segurament serà més fàcil. Cal decidir, si es vol avançar cap el Projecte Europeu somniat; si volem convertir la Unió Europea en un simple mercat comú; o si donem el projecte per fracassat i es torna als estats nacionals. 

Si s’opta per la primera opció, suposaria una Unió Europea de dues o més velocitats. Es constituiria un nucli dur de països de vanguardia compromesos en completar la unió monetària, fiscal i política, oberts a que en el futur si puguin afegir els altres països. Els membres que no es sentin identificats amb el projecte fora millor que seguissin els passos dels anglesos.

Vivim un moment vital. Es hora de que els estadistes, les elits econòmiques i culturals, els intel·lectuals i tots els ciutadans prenguem consciencia del que està en joc.

Les noves generacions i segurament també molts dels més grans, sembla han oblidat l’Europa de les guerres i que el objectiu ha de ser aconseguir una Europa de progrés en pau. Per això, és imprescindible que les polítiques estiguin pensades pel benestar dels ciutadans i que aquests recuperin la confiança en el Projecte i en les institucions, condició essencial pel progrés, per la solució dels problemes de la nostra societat i per influir en l’agenda mundial en la solució dels reptes globals.

Publicat a La Vanguardia el 11-12-2016

Francesc Raventós

Voleu llegir més? Premeu aqui!

EL TREBALL COM A DRET CIUTADA

Les noves tecnologies amb la digitalització, els robots i la intel·ligència artificial estan capgirant el mercat de treball. Ningú gosa quantificar quin serà el balanç entre els llocs que es crearan i els que es destruiran, però es tem, que malgrat que la demanda i la producció augmentarà, el nivell d’ocupació es reduirà.

Un exemple: la multinacional de sabatilles esportives Adidas ha anunciat que pensa tornar a fabricar -les a Alemanya, però que estaran fetes per robots, de manera que siguin competitives amb les que ara fabriquen a Àsia.

Les perspectives laborals seran difícils per les persones poc qualificades. El sistema productiu exigirà molta formació, més flexibilitat i mobilitat. La competència entre empreses i països serà dura. A més, tot i que l’economia creixi, les noves tecnologies poden crear més desigualtat i atur.

S’ha volgut “solucionar” la competitivitat empitjorant les condicions del treball i amb més precarietat laboral. Aquest no és el camí a seguir. S’ha de crear riquesa i ocupació, garantint la dignitat de les condicions de treball i distribuint de forma justa el valor afegit creat amb l’esforç de tots.

Com crear ocupació? Els canvis en la societat i en el sistema productiu ofereixen alguns aspectes engrescadors i afavoreixen la floració de noves demandes en àmbits de gran potencial, com ara: la societat del coneixement, productes intangibles, ciències de la salut i mediambientals, serveis personals, energies verdes, etc. També s’haurà de fer un ambiciós pla de inversions rendibles.

Una de les prioritats bàsiques de la política ha de ser el creixement econòmic sostenible, que al mateix temps creï ocupació. Caldrà doncs impulsar l’educació, la formació, la innovació tecnològica i les inversions, però també, estimular una millor distribució del treball i establir un sistema de protecció social que garanteixi la formació, la reconversió laboral i el suport econòmic als que no trobin feina. L’objectiu ha de ser millorar la qualitat de vida i el nivell cultural de tots els ciutadans.

Francesc Raventós.
Ex-degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya. Voleu llegir més? Premeu aqui!

 ELS REFUGIATS ELS GRANS OBLIDATS  

Ara tot d’interès dels mitjans de comunicació està centrat en Donald Trump. Les seves declaracions erràtiques han portat una gran confusió.

Ates el terratrèmol que Trump suposa, els mitjans de comunicació han perdut interès en altres temes ben punyents, que han deixat de ser noticia. Es el cas dels refugiats que fugint de la guerra o de la misèria busquen refugi a la UE.

La incapacitat dels polítics de  prendre una decisió a nivell europeu és un bon exemple de la manca de lideratge i del desgavell en el que es troba la UE. Alguns països es neguen en rodó a rebre cap refugiat, altres callen, o donen llargues al assumpte. Ha sigut la líder alemanya Angela Merkel la que ha donat una resposta humanament valenta i positiva, amb la que arrisca  de perdre les properes eleccions.

Espanya no és el pitjor cas, però el seu paper es també vergonyós. Dels centenars de milers de refugiats que volen venir a Europa, Espanya es va comprometre a rebre’n 16.500, dels quals a la practica només n’ha rebut uns centenars.

Ens hem queixat tantes vegades de l’humiliant tracte que van donar els francesos als refugiats espanyols que fugien de la guerra civil i ara encara els tractem pitjor.

Quants morts més hi hauran d’haver a les aigües de Líbia o de la Mediterrània per què reaccionem?

Què se’n ha  fet dels valors europeus? On és la solidaritat? El únic en el que s’han posat d’acord els governs europeus és en pagar a Turquia per que freni l’arribada de refugiats.

Es cert que països com Itàlia o Grècia estan fent grans esforços i sacrificis per minorar la tragèdia. 

I també que moltes entitats, ONG’s i particulars  estan fent l’impossible per salvar vides i per acollir-los dignament.

Es evident que la UE no pot acollir els milions de persones que voldrien venir. Però el pitjor és que no té cap resposta per minorar el problema, i que està donant un tracta vergonyós  als que, han aconseguit entrar a Europa.

La UE, els seus estats membres, i els ciutadans,  tenim la obligació moral de contribuir i donar respostes dignes a aquesta tragèdia humana. Les respostes poden ser molt diverses. Tampoc cada u de nosaltres  podem defugir el contribuir-hi, per petita que ens pugui semblar la nostra aportació.  Siguem solidaris!

Això és tot per avui. Us desitjo un molt bon dia.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

NOUS CORRENTS

El que fins fa poc eren corrents subterrànies són ja perilloses corrents emergents. Des de que  Margaret Thatcher i Donald Reagan van iniciar la revolució conservadora els anys 1980’s,  han passat moltes coses, que podríem resumir en: globalització, noves tecnologies i la Xina. Aquestes realitats han portat creixement i  progrés econòmic, però també crisi, deute, atur, corrupció, desigualtat, migracions i incertesa. Als Estats Units i a Europa, per exemple, hi ha hagut alguns gran guanyadors, però la majoria dels ciutadans de les classes mitjanes i populars es senten perdedors.

Els perdedors tenen por al futur. I la por fa sorgir sentiments poc nobles, especialment l’egoisme, el tancament en si mateix i el rebuig a la diferència. Aquest sentiments, es concreten en exigir el tancament de fronteres, l‘exaltació de lo propi, tornar al proteccionisme, o rebutjar la immigració. Altres sector socials es radicalitzen contra el sistema, la corrupció i els que governen. En definitiva, els perdedors es revolten contra l’establishment i volen un canvi polític que els protegeixi. Els caps de turc, culpables de tots els mals, són els immigrants, la invasió de productes estrangers, les directrius de la UE, o l’obertura de les fronteres. Aquesta demagògia ha obert les portes de bat a bat a Donald Trump, al Brexit, a Marine Le Pen, etc.

Al horitzó, mani qui mani,  no tot són flors i violes. No està clar que es pugui tornar a un creixement estable, encara que sigui moderat. El deute acumulat al món és enorme. La pujada del tipus d’interès propera. Donald Trump és tot una incògnita. La UE trontolla. El proteccionisme ensenya les ungles. La immigració des de la guerra o la pobresa no té qui l’aturi.

Pel creixement econòmic l’obertura de fronteres i la globalització són imprescindibles, però NO com s’ha fet fins ara. Pel progrés social  cal “governar” la globalització,  posant-hi alguns límits, i en tot cas tenint presents els efectes socials i mediambientals, i protegint als perdedors més febles. Tot acompanyat d’una fiscalitat realment progressiva i una distribució més justa de la riquesa que es crea.

El model econòmic d’una globalització liberal està esgotat. Cal fer un replantejament a fons. Si la economia no porta el progrés per tots, o per la gran majoria, i sinó es protegeixen els perdedors de la globalització, la radicalització augmentarà i acabarà fent trontollar tot el sistema.

Com veiem, hi ha problemes, però també hi han solucions. La qüestió es saber si hi ha voluntat, dels que realment  tenen el poder, de posar-les en marxa. Voldríem poder ser optimistes. 

 Francesc Raventós

 Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Publicat a La Vanguardia el 11 del 11 de 2016

Voleu llegir més? Premeu aqui!

UN SI A LA DEMOCRACIA DIRECTA

A partir del inesperado resultado del referéndum sobre el Brexit, en amplios sectores políticos, especialmente conservadores, se cuestiona la democracia directa como elemento de participación ciudadana. Opinan que el referéndum no debía haberse convocado, ni tampoco haberlo celebrado en Escocia. Todo parece indicar que se ha iniciado una campaña, para deslegitimar el consultar directamente a los ciudadanos.

A título de ejemplo, Josep Mª Colomer en el diario El País, “Oligarquía o demagogia”, ( 25 julio 2016 ), afirma que “ En territorios grandes con sociedades complejas y problemas difíciles, la democracia directa y participativa degenera, como vemos en los referendos y populismos de diversa factura. La alternativa es el gobierno de los partidos”.

Colomer opina que la toma de decisiones directas por los miembros de una comunidad es un mecanismo propio de la asamblea popular en un barrio o ciudad. No funciona en ámbitos más amplios en los que se requiere competencia técnica, un cierto distanciamiento de los problemas, pactos y apertura mental.

El establishment ve con preocupación que los ciudadanos pueden tomar decisiones de gran calado al margen de los partidos políticos tradicionales sobre los que tiene una notable influencia. Por eso aceptan que los ciudadanos decidan asuntos del barrio, que como dicen, son más sencillos de comprender, pero no en temas más complejos. Esta visión es compartida por muchos dirigentes del PP y del PSOE, que ven como su pretendido monopolio de la política, se vea perjudicado por la capacidad de los ciudadanos de tomar decisiones importantes al margen de los partidos.

El Brexit ha sido un serio aviso. El establishment se siente amenazado, y por ello toda propuesta que vaya en contra de sus privilegios o de su acumulación de riqueza se intenta desacreditar con la etiqueta de “populismo”. El populismo de derechas e izquierdas existe, pero no todo es populismo. A la democracia directa se la critica también con los clásicos argumentos de la poca preparación de los ciudadanos para entender problemas complejos, el poder ser influidos por grupos de presión, la facilidad con que se puede hacer demagogia o que facilita el voto de protesta. Algunos de estos argumentos recuerdan los utilizados en el lejano siglo XIX para negar el voto ciudadano; como mal menor, se auspiciaba el sufragio censitario por el cual solo podían votar les persones de sexo masculino que tuviesen propiedades, riqueza o un elevado nivel cultural. 

Llevado al extremo, la descalificación de la democracia directa supone una negación al principio de igualdad de derechos de todos los ciudadanos para decidir sobre los asuntos de interés colectivo. Es cierto que tiene riesgos y que debe tener límites, por ejemplo, que no se pueda votar contra los derechos fundamentales de las personas o del sentido común. Pero sus riesgos, no son mayores que los que nos ofrece diariamente la democracia representativa. Como es posible que una persona tan ignorante y cretina como Donald Trump haya llegado a ser candidato a presidente de los Estados Unidos? Como puede ser que en España el PP, comprometido a fondo con la corrupción, haya ganado les elecciones españolas de 2016 y aumentado sus votos en los territorios donde la corrupción fue más descarada? O es que los partidos tradicionales no usan la demagogia y falsas promesas en les campañas electorales?  

Segun Colomer dado el descredito de la política y la falta de honestidad generalizada, la propuesta de Aristóteles del “gobierno de los mejores”, no son ya, la democracia y la aristocracia, sino, la demagogia y la oligarquía, y entre esas dos fórmulas, la aristocracia oligárquica debe ser considerada la menos mala.

Afortunadamente esta opinión no es compartida por muchos. El descredito de la política, ha acabado con la confianza ciega en los políticos y expertos. Han surgido con fuerza movimientos de base, progresistas, que reivindican tanto la democracia directa como la representativa para poder influir en las decisiones públicas. El cambio de época con el uso de internet, abre también nuevos espacios de participación democrática.

Los partidos, parlamentos, y gobiernos, siguen siendo el elemento central en todo sistema democrático. Pero el perfeccionamiento del sistema debe basarse también en usar las oportunidades que ofrecen la democracia directa, participativa y digital. Todos estos instrumentos deben contribuir a una mayor participación de los ciudadanos en la toma de decisiones políticas y a una mayor transparencia, control y evaluación de la gestión pública. Todo ello redundará en mejorar la degradada calidad democrática del sistema.

Francesc Raventós
Exdecano Colegio de Economistas de Catalunya 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

UNA VISI0 DE FUTUR PER LA UE

En aquests recents anys s’ha accelerat un creixent malestar en els ciutadans europeus. El resultat del referèndum britànic amb l’èxit del Brexit ho mostra clarament.

Què està passant? En bona part el malestar és degut a les polítiques neoliberals aplicades pels dirigents europeus, que han portat atur, precarietat, i pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i populars, mentre l’elit econòmica s’enriquia, la corrupció i els paradisos fiscals es consentien, i problemes com el de la immigració es gestionen de forma maldestra.

Per la UE el Brexit ha de servir de revulsiu. En la desesperació del moment de la crisi econòmica del 2008, es van prometre grans reformes per fer una economia més social, però res significatiu ha canviat. Tot segueix igual com abans. Si ara no s’aprofita aquesta oportunitat per fer reformes radicals que impregnin de sensibilitat social al Projecte Europeu, s’anirà avançant cap a la desintegració.

La situació és molt seriosa. No és cap joc. I el gir de 180 graus que ha de fer la societat europea no és gens fàcil. La qüestió no és com queden les relacions entre Gran Bretanya i la UE; es tracta d’evitar la desintegració de la UE i el desastre que suposaria pels ciutadans.

S’han de donar dos passos fonamentals. El primer, que les elits econòmiques posin fre al seu afany de riquesa i de poder i acceptin distribuir millor la riquesa, el segon és que els ciutadans acceptin la realitat: Europa ja no és el centre del món, i ha iniciat el seu declivi; la globalització i les noves tecnologies són una realitat que ho transformen tot; i Europa, possiblement, no podrà mantenir el seu nivell de vida. Acceptar la realitat és dur, però si no s’accepta, el resultat és molt pitjor. La UE no podrà progressar, mantenir l’estat de benestar i recuperar la cohesió, si no es fa un titànic esforç de reduir les desigualtats socials i recuperar la il·lusió per un projecte comú, el que exigirà, a tots, reformes i sacrificis. No hi ha altra sortida. Ser nostàlgic dels bells temps només porta a la depressió.

La creació de la Unió Europea va ser un clam a favor del progrés, la democràcia, la igualtat i la pau, desprès de tantes guerres en el seu sòl. Cal recuperar l’esperit i els valors fundacionals. Aquests objectius i valors es concreten, entre d’altres, en disposar d’un mercat únic i les anomenades “quatre llibertats”, la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.

Per aconseguir l’Europa social de progrés que volem, ha de ser la democràcia la que governi a l’economia i s’han d’abandonar les politiques neoliberals. Cal recuperar la visió d’un projecte comú, que és compatible amb un procés a dues o més velocitats. Un Projecte en el que hi caben tan aquells que volen avançar ràpidament en la unió econòmica, política, social i fiscal, com els que volen anar a un ritme més pausat. Però no hi caben aquells que només aspiren a disposar d’un gran mercat o no estan disposats a cedir sobirania. Cada país ha de prendre la seva decisió.

A banda de la crisi econòmica i moral que pateix la UE, no són pocs els reptes que ha d’encarar. Recuperar el creixement econòmic, crear ocupació, impulsar l’educació, la innovació i les noves tecnologies per ser competitius, la immigració, posar límits a un creixement desbordat del deute públic, col·laborar més estretament amb Rússia i els països del Mediterrani, etc., a banda dels molts temes globals, com ara, l’escalfament del planeta.

Ara és hora de replantejar el present i el futur de la UE que volem. Cal una renovació a fons. Una renovació d’idees, de politiques i de persones. Algú creu, per exemple, que l’actual president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker, gran impulsor de Luxemburg com a paradís fiscal, pot liderar les noves polítiques? Els temps corren molt accelerats. El Parlament Europeu no pot esperar a les eleccions previstes per l’any 2019 per redissenyar el futur. S’haurien de convocar noves eleccions en el termini d’un any.

El partits polítics també han de renovar programes i interlocutors. Han de fer propostes creïbles de com en un món global competitiu es pot crear riquesa, ocupació, garantir l’estat del benestar, corregir les desigualtats socials, i, al mateix temps, encarar la lluita contra la corrupció, el frau i els paradisos fiscals, tot evitant la concentració de la riquesa en mans d’uns pocs.

En aquest imprescindible debat, els ciutadans i el món de la cultura, hi han de jugar un paper destacat per portar idees i llum en un món en un procés de canvi accelerat ple de turbulències. Ens cal una Europa forta, amb capacitat d’influir en las decisions globals que estan configurant un nou món que nosaltres volem sigui socialment més sensible a les necessitats dels seus ciutadans.


Francesc Raventós
Ex-degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya


Publicat a la Revista VALORS Diari digital d'ètica i reflexió el 11 de juliol de 2016 http://www.valors.org/una-visiso-de-futur-per-la-ue-per-francesc-raventos/
Voleu llegir més? Premeu aqui!