La continuïtat de Gran Bretanya a la UE

Gran Bretanya és un dels països més importants de la Unió Europea. Té un PIB de 2,2 bilions d’euros, 63.000.000 d’habitants i un llarga historia imperial de la que se’n senten orgullosos. Tants anys d’haver sigut decisius al món, els ha impregnat una singularitat, que s’ha traduït en que amplis sectors socials siguin contraris a que formi part de la Unió Europea i estar sotmesos a les seves directrius. Davant la pressió d’aquest sectors el govern conservador de David Cameron es va comprometre a convocar un referèndum, que es farà en els propers mesos, per decidir sobre la continuïtat, o no, de Gran Bretanya a la Unió Europea. Ara Cameron està negociant amb les autoritats europees recuperar la llibertat de presa de decisions sobre alguns temes sensibles pels britànics.

Les relacions del Regne Unit amb la Unió Europea han sigut un permanentment focus de tensió. L’any 1957 amb el Tractat de Roma es creà la Comunitat Econòmica Europea. Gran Bretanya no hi va poder ingressar fins l’any 1973, degut a un conjunt de desacords i en especial per la desconfiança del general De Gaulle a la diferent concepció que tenien el britànics sobre els objectius finals del projecte europeu. Gran Bretanya sempre ha defensat la seva singularitat que s’ha traduït en aconseguir eximir-se de certes obligacions comuns, començant per mantenir la Lliura com a moneda pròpia, o negociar el “xec britànic” que redueix la seva aportació econòmica al funcionament de la Unió.

El referèndum britànic coincideix en un període crític per la Unió Europea.  Encara no ha superat la crisi econòmica i es troba al davant de nous reptes que no sap com governar: la arribada massiva de refugiats, el terrorisme, la invasió d’Ucraïna, els canvis en el escenari mundial: acord amb Iran, crisi Xinesa, o l’enfonsament preu del petroli.

Les improvisades reaccions davant els problemes que sorgeixen, demostra la manca d’objectius clars compartits. El objectius fundacionals eren promoure la pau i el benestar dels seus pobles i tenien com a valors el respecte a la dignitat humana, la llibertat, democràcia, estat de dret, igualtat, drets humans i solidaritat. Es tractava de construir una unió política, econòmica i social, en la qual hi hauria lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.

La manca d’un projecte comú entre els membres es manifesta de forma molt palesa en el cas de Gran Bretanya que sempre s’ha oposat a tot el que signifiqui avançar cap una major integració, ates que el seu interès és només disposar d’un gran mercat comú. El que ara planteja David Cameron, és renegociar els tractats vigents i recuperar alguna de les politiques comunitàries que havien cedit, com ara, la lliure circulació de persones, la regulació del mercat  laboral i a més frenar els avenços cap a una major unió. Es el contrari del que la Unió Europea necessita per enfortir-se, intentar resoldre els problemes actuals i recuperar rellevància internacional. Precisament, per sortir del atzucac en el que es troba no hi ha més alternativa que avançar en la integració, el que suposa que la Unió Europea no tan sols té molt poc marge per cedir, sinó que en la renegociació hauria d’aconseguir que els britànics renunciessin, en el temps, a algunes de les seves prerrogatives. 

Es evident la contraposició de visions i d’interessos de les dues parts. Per tots fora positiu la seva continuïtat com a membre, però la Unió Europea, ha d’actuar de forma clara i decidida, en defensa dels interessos del Projecte Comú Europeu.  Ha de plantejar al Regne Unit que clarifiqui si vol ser un membre important que recolza  avançar en la integració o decidir una sortida de la Unió pactada i dissenyant les línies de col·laboració i entesa de cara al futur.

Per la Unió Europea resulta vital recuperar un projecte comú, basat en els principis i valors fundacionals i avançar de forma decidida cap a una major integració. Si no es possible una Unió Europea de 500 milions d’habitants, forta i unida, és millor que sigui més petita però que tingui definits uns objectius clars compartits.

La historia no s’atura. El temps demostrarà, que en un món globalitzat no és fàcil anar sol pel món. La unió fa la força. Gran Bretanya, en defensa dels seus interessos, es veurà obligada a formar part d’una Unió Europea forta amb capacitat de defensar uns principis i valors, els interessos dels seus ciutadans i influir en les decisions mundials.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Present i futur del treball

Present i futur del treball

 

LA VANGUARDIA Edició impresa  Dinero | 03/05/2015 - 00:00h  

El Primer de Maig és el dia ­internacional del Treball. L'any 1889 es va fixar com a dia reivindicatiu del moviment obrer mundial, en homenatge als obrers màrtirs de la dura repressió feta en les vagues de Chicago de tres anys abans.  

Amb les millores laborals i socials que al llarg del temps s'han anat assolint, la jornada del Primer de Maig ha anat perdent el sentit reivindicatiu per esdevenir un dia festiu. És una evolució que tenia sentit en l'època de vaques grasses, però ara, amb l'elevat nivell d'atur i la degradació de les condicions laborals, el dia del Treball ha de recuperar el seu caràcter reivindicatiu. Ja no es tracta de lluitar contra les jornades infernals de tretze o més hores, sis dies a la setmana i unes dures condicions. Ara el problema és la manca de feina, la precarietat dels contractes i la degradació de les condicions de treball. 

La globalització, les noves tecnologies i una dura competitivitat estan sotmetent el món del treball a un canvi permanent, que a Espanya viu una situació dramàtica. La por de quedar-se sense feina continua sent la ­principal preocupació dels ciutadans, especialment pels majors de 50 anys i per a molts joves de menys de 25 anys que, malgrat estar ben formats, han d'emigrar. Alguns polítics ens ­diuen que s'està reduint l'atur quan, en part, el que es fa és crear més pobres. S'està confonent la flexibilitat necessària amb la degradació del treball. Forma part d'un pervers model social que fa que les desigualtats augmentin.

La competència en el mercat global s'endureix, especialment amb els països emergents que es modernitzen a un ritme accelerat. Han creat potents universitats, centres de recerca, disposen de més coneixement tecnològic i de professionals preparats. Ja avui poden competir en productes, equipaments i instal·lacions sofisticats.

Alguns autors ens parlen que estem davant d'una nova era ­tecnològica basada en la digitalització, robòtica i en l'internet de les coses, que permetrà produir grans quantitats a un cost marginal proper a zero. Hi haurà abundància de productes i serveis, que donaran un fort impuls a l'economia, però al mateix temps aquestes tecnologies, tot i que l'economia creix, poden crear desigualtat i atur. Opinen que actualment el ràpid canvi tecnològic està destruint més llocs de treball que creant-ne.  

Davant el desafiament amb què s'encara el món del treball cal reaccionar i anticipar-se, per aprofitar els avantatges que els nous temps ofereixen. La resposta és la societat del coneixement. Europa i Espanya no poden competir per preu, han de competir per coneixement i saber fer. Requereix gent preparada, innovació, recerca i inversions en noves tecnologies, sense oblidar la importància de la cultura. Caldrà fer un gran esforç de formació de qualitat a tots nivells, adequar-la a les demandes de la societat, així com de reconversió professional de les per­sones amb coneixements obsolets. Sense formació ni cultura, no hi ha futur.

Els canvis ràpids en la societat i en el sistema productiu ofereixen moltes oportunitats. Les tecnologies digitals, la comunicació, les ciències de la salut i mediambientals, les energies verdes, la mobilitat, l'eficiència en l'ús de l'energia, el medi ambient o els serveis personals tenen un potencial enorme. Tot el que està relacionat amb la formació, la innovació i l'emprenedoria ha de ser nínxol creador d'ocupació.

A Barcelona en tenim un exemple. Al voltant del GSM Mobile World Congress s'està creant un ambient tecnològic i de projectes en comú que dóna lloc a noves empreses, professionals preparats i llocs de treball qualificats, en un dels sectors tecnològics més dinàmics en l'àmbit mundial. Aprofitant el capital humà, tecnològic i la capacitat d'innovació de què disposem hem de dinamitzar clústers en sectors d'alt potencial.

Sortosament, el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ha iniciat un programa d'expansió monetària posant al mercat 60.000 milions d'euros mensuals durant un mínim d'onze mesos, cosa que estimularà l'economia. També amb l'objectiu de crear ocupació el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha dissenyat un programa per fer inversions de 300.000 milions en tres anys.  

I els governs què han de fer? Els governs han de donar suport al teixit productiu, per crear riquesa i ocupació, garantint la dignitat de les condicions de ­treball i distribuint justament el valor afegit creat i, si cal, buscar fórmules per repartir assenyadament el temps de treball dispo­nible per reduir notablement el nivell d'atur, que és moralment i econòmicament insostenible.  

Com es veu, el dia del Treball continua tenint tot el seu sentit. Cal continuar exigint ocupació, progrés i dignitat per a tots els qui volen treballar.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Fracàs en la lluita contra el frau fiscal.

Molt sovint apareixen en els mitjans de comunicació noticies sobre la defraudació. 

Aquests dies el Ministre d’Hisenda Sr. Montoro s’ha mostrat entusiasmat per que durant 2014 la hisenda espanyola ha ingressat 12.300 milions relacionats amb el frau fiscal, la xifra més alta de tota la història.

Però els tècnics del Ministeri d’Hisenda ens recorden que el frau fiscal a Espanya és d’uns 80.000 milions anual. El ministre d’hisenda no hauria d’estar tan satisfet si tingués en compte que només ha recaptat el 15% del frau que anyalment es fa a Espanya. 

Al ministre li queda molta feina per fer. Una de les seves velles promeses, fins ara incomplerta, és la de publicar la llista dels defraudadors a hisenda. Fora interessant saber quins són els noms de la llista i per que el Sr. Montoro no la publica.

Amb aquesta milionada s’acabarien les retallades, és podria estimular l’economia, i crear ocupació.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

70 aniversari de l’alliberament Auschwitz.

“Els guardians d’Auschwitz eren com vostè i com jo”.Ho ha dit el fiscal del judici contra els criminals d’Auschwitz. Tanta bestia portem dins cada u de nosaltres?  M’horroritza!  Cal prendre’n consciencia. Font Gerhard Wiese a La Contra@LaVanguardia d’ahir.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Espanya i Catalunya: una jugada de pòquer?

 Per la seva actualitat encloc en el bloc un article meu publicat en el diari ARA el 4 de febrer de 2014 

Cal agrair l'interès que tantes persones tenen pel futur de Catalunya i les advertències sobre els greus perills que amenacen els catalans en el cas que optessin per la independència. Esmenten una enorme davallada del PIB, un empobriment generalitzat, una fallida del sistema econòmic, el fet de quedar fora de totes les institucions i, per tant, l'aïllament internacional, l'aixecament de fronteres, la imposició de taxes duaneres, una fugida massiva d'empreses, la pèrdua del mercat espanyol...

Em sorprèn que les mateixes persones, en la seva anàlisi, no mostrin interès per identificar els perills que correria Espanya si s'arribés a produir la marxa de Catalunya. D'entrada, Espanya deixaria de rebre diversos milers de milions d'euros d'ingressos fiscals procedents de Catalunya, cosa que portaria el dèficit públic espanyol per sobre del 12% del PIB i obligaria novament a fortes retallades i a nous augments d'impostos. El PIB es reduiria automàticament en quasi un 20% i el deute públic, que actualment és de quasi un bilió d'euros, se situaria d'entrada en el 125% del PIB; i, amb el dèficit anual, en poc temps s'enlairaria a cotes inviables que impedirien obtenir els 250.000 milions de finançament que anualment necessita el Tresor espanyol. Aquesta nova situació no seria gaire ben vista pels bancs creditors alemanys, francesos o d'altres països. Novament la prima de risc augmentaria fins a situar-se a un nivell que obligaria la troica a intervenir i rescatar l'economia espanyola. Podríem afegir-hi la forta caiguda de les exportacions i l'augment del dèficit de la balança de pagaments, la pèrdua de vendes de les empreses espanyoles que tenen un mercat significatiu a Catalunya, o les dificultats dels productors de València, Múrcia o Almeria per traslladar les seves mercaderies a Europa. Total, un desastre econòmic i social.

Davant d'aquesta arriscada eventualitat, el fet que el govern espanyol no intenti buscar una sortida als greuges existents sembla indicar que està totalment convençut que la secessió de Catalunya és metafísicament impossible. Mostra així el desconeixement de la història d'Espanya i les solemnes declaracions fetes en els anys previs a la pèrdua de Cuba i les Filipines o, anys més tard, en el cas del Sàhara Espanyol, que insistien que formaven part de "la indissoluble pàtria espanyola".

De fet, s'estan fent passos cada cop més irreversibles en la mateixa direcció. Ho va ser la sentència del Tribunal Suprem que retallava l'Estatut de Catalunya l'any 2010. Ho va ser la negativa de Mariano Rajoy a parlar del pacte fiscal. Ho ha sigut posteriorment la negativa a fer algunes concessions que permetessin donar satisfacció a un nombre elevat de catalans. A aquestes altures el xoc frontal sembla inevitable.

És evident que des de Madrid no s'avalua prou bé la realitat social de Catalunya. Creuen que el malestar existent és en bona part artificial, estimulat per alguns ambiciosos líders polítics catalans, i que els assistents a les grans mobilitzacions ciutadanes estaven manipulats... Creuen que, amb la llei a la mà, impedint la consulta i controlant el Tribunal Constitucional, el problema es resoldrà sol, tal com va passar amb el pla Ibarretxe. Creuen que els partits catalans s'acabaran barallant sense haver obtingut cap concessió, que els ciutadans ho acceptaran plàcidament com un fracàs més i que, per tant, tot acabarà en res. Seria interessant saber si, en cas que fallessin les hipòtesis amb què treballa Madrid i es produís una declaració unilateral d'independència, el govern espanyol té un pla B. Dins del marc de la democràtica Unió Europea, sembla clar que ni Espanya és Rússia, ni Catalunya, Txetxènia. No hi ha dubte que a Brussel·les i en altres institucions els preocupa la situació per les conseqüències que pot tenir. De moment fan el desentès, però hauran d'acabar intervenint. ¿No seria més assenyat que les parts iniciessin un diàleg sincer i sense condicions prèvies per evitar el desgavell que es preveu?

El 2014 serà un any tens. El 2015 pot ser fins i tot un any catastròfic. En els polsos de tot o res no hi ha mai guanyadors. Quan un membre d'una parella es vol divorciar i l'altre ho vol evitar, ¿no és millor intentar seduir-lo que amenaçar-lo? Les amenaces, i més si són exagerades, arriba un moment que, no solament no produeixen l'efecte desitjat, sinó que enforteixen les conviccions dels que volen sortir d'Espanya.

L'economia espanyola i la catalana estan en una situació prou delicada per afegir llenya al foc. Jugar al pòquer del tot o res és totalment irresponsable. ¿L'estancament econòmic, un atur insostenible, un elevat deute i les incerteses econòmiques sobre el futur no són motius suficients per intentar resoldre els problemes que poden ensorrar el país? ¿És que els governants, els polítics, els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i les elits econòmiques no s'adonen del perillós joc al qual sembla que s'està jugant? Voldria creure que encara s'és a temps d'evitar el pitjor, cosa que permetria dedicar tots els esforços a millorar la difícil situació en què estan immersos tants ciutadans espanyols i catalans.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

ACTE D’HOMENATGE A FRANCESC SANTACANA 

Text de la glossa que vaig fer en el

en el  Saló Consell de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el dia  16 octubre 2014  

Acte promogut per:

Ajuntament de Barcelona

Fundació Bosch i Gimpera de la Universitat de Barcelona,

Col·legi d’Economistes de Catalunya,

Fundació CYD,

Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,

GLOSSA

Escrita per  Francesc Raventós en nom de les institucions que promouen l’acte d’homenatge.

SALUTACIONS     

Excel·lentíssim Sr. Alcalde de Barcelona,  

Magnífic Rector de la Universitat de Barcelona,

Il·lustríssim Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya,

Sr. Vicepresident de la Fundació CYD,

Membres del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona,

Autoritats,

Amiga Cristina, Pol, familiars,

Senyores, senyors, amigues i amics.

AGRAÏMENT

He de començar agraint a les institucions que han promogut aquest acte d’homenatge a Francesc Santacana el que m’hagin atorgat l’honor d’adreçar, en nom seu, unes paraules. Segurament ha estat motivat per la meva llarga amistat amb en Francesc i haver participat amb ell en un conjunt d’activitats d’interès ciutadà.

Aquest és un acte sentit. Un acte que ens emociona al recordar que hem perdut un amic. Un bon amic.

INTRODUCCIÓ

Avui retem homenatge a una persona singular. Una persona que amb les seves virtuts, saber i bon fer, ha contribuït al progrés econòmic i social, molt especialment de Barcelona i del seu entorn metropolità.

Un acte de reconeixement com aquest dignifica les persones i les institucions que l’han fet possible i al mateix temps ens ennobleixen a tots al ressaltar les virtuts d’un dels nostres conciutadans. Per tant, voldria mostrar el meu agraïment a les institucions que han promogut aquest acte i a les altres que s’hi han adherit.

També voldria agrair a l’Alcalde de Barcelona Sr. Xavier Trias, la celeritat amb que va acceptar que fos precisament en aquest històric Saló de Cent, aquí, a la casa de la Ciutat, on es celebres aquest homenatge i que es fes coincidir amb l’emotiu acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de la Ciutat de Barcelona que li ha atorgat l’Ajuntament.

Només cal repassar la trajectòria professional i humana d’en Francesc per confirmar que és un reconeixement just i merescut. Aquesta llarga trajectòria i la passió amb la que l’ha viscuda, enriquida per haver assumit eficaçment responsabilitats en importants institucions, participat en innumerables debats, estudis, informes, lectures, viatges i converses amb persones rellevants, li donaren una amplia visió i capacitat d’acció de la que n’estem gaudint.

LES MEMÒRIES INACABADES.

En Francesc tenia la il·lusió de deixar escrites les seves reflexions en unes memòries, cosa que ara podia fer gràcies a la recent jubilació. Les començà a escriure, però malauradament un càncer impedí que les pogués continuar. Va aconseguir redactar 73 planes, però al veure que el temps se li acabava i que les seves condicions físiques anaven minvant, es veié obligat a fer un salt en el temps, anant directament a l’epíleg final, on escriu: ”Bé, aquí dono per acabades, o millor dit, inacabades les visions que m’havia proposat relatar”. Era el 4 de Març de 2014. Moria un més després. El 14 d’Abril.

Malgrat el seu estat de salut, no va deixar mai el fi sentit de l’humor que li era característic. Al inici de les memòries va escriure: “acabo de rebre el darrer informe de la meva vida laboral: Segons diu, he treballat 16.169 dies; és a dir, 44 anys, 3 mesos i 8 dies”.

Les Memòries que porten per títol “Visions personals dels grans eixos del desenvolupament dels anys 60 al segle XXI: la industria, la ciència/tecnologia, i el territori”, estan dedicades a la seva esposa Cristina, al seu fill Pol, a la seva nora Cristina, i a la seva néta Ivet.

EL LLEGAT.

En Francesc volia deixar-nos escrita la seva visió de la societat i  les reflexions forjades al llarg d’una vida tan plena. No ha estat possible. Però coneixem perfectament quin és el seu llegat. Tots recordem la passió amb la que en Francesc ens parlava de: formació, ciència, tecnologia, innovació, industria, universitat, territori, globalitat, anticipació.

D’entre les qualitats que el feien únic podríem destacar, la seva visió de futur. Sempre el primer a descobrir noves oportunitats, sinèrgies, alternatives, aliances, o amenaces incipients. Aquesta visió de futur anava acompanyada d’altres qualitats que reforçaven la seva singularitat: un pensament crític amb d’una certa dosi d’eclecticisme, una ment oberta a noves tendències, perseverança, una inesgotable capacitat de treball, grans dots de comunicació i de relació personal que li permetien moure’s fàcilment en tots els àmbits, i, així, facilitar el consens. 

La seva intuïció  li feu comprendre l’abast de la globalització i les oportunitats que oferia sempre que hi hagués un clar Projecte de Futur i un ampli recolzament social.

L’any 2012, en el marc del Pla Estratègic Metropolità, en una presentació feta de l’Informe “Les grans tendències mundials amb incidència sobre les grans Metròpolis”, en Francesc ens deia que Barcelona era una ciutat molt viva, que es trobava a la cresta de la onada, però que de no estar amatents es podia veure difuminada en un mar embravit. Ens deia que si l’any 1992, anys dels Jocs Olímpics, la Barcelona Metropolitana era la vintena aglomeració urbana del món, l’any 2012 ocupava el lloc 81. Tot un toc d’atenció.

Tots sabem que el progrés econòmic i social no es pot mesurar per la demografia, tot i la importància de tenir una massa critica suficient; és obligat entrar de ple, també, en el circuit de la competència global, de la societat del coneixement, i en potenciar els esmerçaments productius, culturals i socials.

El triomf d’una ciutat o d’un país, ve mesurat pel benestar econòmic, el seu nivell cultural, el civisme solidari i la cohesió social dels seus ciutadans. I d’aquí ve la necessitat d’avançar en la resolució de greus problemes socials presents entre nosaltres, agreujats encara més en els darrers anys, com són la manca de llocs de treball, l’augment de la desigualtat, i un elevat nivell de pobresa i marginació. Són algunes de les lacres punyents de la nostra societat, que reclamen major atenció per part de tots.

INSTITUCIONS CIUTADANES.   

Recordar en Francesc Santacana resulta fàcil. Resulta fàcil per l’enorme petjada d’obra feta que ha deixat en un conjunt d’institucions ciutadanes. No és possible entrar en detalls sobre el que ha significat el seu pas per cada una de les seves activitats professionals que començà al CEAM l’any 1966.  Si ho faré breument de les diferents institucions que han promogut aquest acte d’homenatge.

Col·legi d’Economistes

L’economista Francesc Santacana tingué un rol destacat en la trajectòria del Col·legi d’Economistes de Catalunya i el podem considerar com  l’origen de la seva modernitat.

Va ser un dels impulsors de la Candidatura Democràtica, que després dels anys de franquisme, volia  posar el Col·legi al servei de la societat. Vam guanyar les eleccions de 1977 en les que en vaig esser nomenat degà i en Francesc formà part de la primera junta de govern democràtica.  D’aquells anys recordar l’important paper que va jugar en l’organització del Primer Congres d’Economia i Economistes de Catalunya i del Primer Congreso de Economia y Economistas de España). L’any 1983 va ser nomenat degà, càrrec que ocupà durant sis anys. En el seu mandat es van plantar les  llavors que van permetre que progressivament el Col·legi d’Economistes es convertís en un referent institucional en l’àmbit de l’economia, l’empresa i de la societat en general.

 La empremta d’en Francesc va queda reflectida en la creació del Comitè de Normativa i Ètica Professional, la fundació de la Revista Econòmica de Catalunya, revista de qualitat que es segueix publicant, i l’Aula d’Economia que és un exemple d’èxit i avui és un dels principals actius del col·legi.

Fundació Bosch i Gimpera

A la Fundació Bosch i Gimpera, institució de la Universitat de Barcelona, de la que Francesc Santacana en va ser director de l’any 1986 fins al 2001, va desenvolupar tota una sèrie de projectes i va posar en marxa nombroses idees i iniciatives que, amb el temps, s’ha demostrat que, a més d’encertades, eren una necessitat per a la universitat del segle XXI.

Va ser pioner en les relacions universitat-empresa i impulsor de la innovació. En les seves Memòries va deixar escrit: “la meva etapa a la Fundació va ser una de les més interessants de la meva vida, per la quantitat de científics i tecnòlegs que vaig tenir ocasió de conèixer i que em van permetre imaginar múltiples connexions amb el món de la indústria”.

En els catorze anys que va dirigir la Fundació, va impulsar la creació de l’Oficina de Transferència de Tecnologia; els programes europeus Comet, previs a Erasmus; el Centre d’Estudis Internacionals de la UB; el programa EUS - Empresa, Universitat, Societat, o l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, entre d’altres. Així mateix, va crear les dues grans peces que van derivar de la Fundació: el centre d’estudis de formació continuada Les Heures i el Centre d’Innovació Les Cúpules. Va ser també impulsor i el primer director general del Parc Científic de Barcelona.

En definitiva, Francesc Santacana, va ajudar a fer de la Universitat de Barcelona l’agent científic, econòmic i social que actualment representa com a universitat líder del sistema espanyol i del sud d’Europa.

La Fundación Conocimiento y Desarrollo. ( Fundació CYD), 

La millora de la universitat i una major relació amb les empreses fou una motivació constant d’en Francesc, doncs creia que era un factor clau pel desenvolupament.  Amb el compromís d’un nombre considerable d’empreses l’any 2002 es va crear la Fundación Conocimiento y Desarrollo, Fundació CYD, entitat d’abast espanyol amb seu a Barcelona de la qual en va ser el seu vicepresident.

Las activitats de la fundació són amplies; totes giren a l’entorn de millorar del sistema universitari i de com des de la universitat es poden aconseguir empreses eficaces i un major benestar social. La transferència de tecnologia i de coneixement de la universitat a l’empresa n’és un aspecte fonamental. L’activitat més coneguda de la Fundació és la publicació anual del Informe CYD. Que fa un profund anàlisi de la situació de la universitat i recull propostes que adreça a la societat.

Pla  Estratègic Metropolità de Barcelona. 

Però al meu entendre la gran personalitat d’en Francesc Santacana es mostra en tot el seu esplendor en ser l’eficaç impulsor del Pla Estratègic Econòmic i Social de Barcelona, posteriorment esdevingut Pla Estratègic Metropolità. Ens hem de remuntar al  any 1988. Barcelona havia estat nominada seu dels Jocs Olímpics de 1982 i el dinamisme, les inversions i la il·lusió dinamitzaven la ciutat. Però hi havia una certa incertesa sobre el que passaria un cop s’acabessin els Jocs. Per intentar donar resposta a aquest interrogant, com a tinent d’alcalde d’economia vaig proposar a l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall que s’elaborés un pla estratègic amb la participació i el consens de les institucions i entitats més significatives de la ciutat. En Francesc Santacana en va ser nomenat coordinador i cal dir que des del primer moment en va ser la seva ànima i així ha sigut durant 25 anys, fins que es va jubilar.

La seva voluntat de consens, diàleg, col·laboració i implicació de tots els agents econòmics i socials en el Pla va enfortir els vincles entre les institucions implicades i va contribuir a cohesionar la Barcelona Metropolitana. L’amplíssima participació aconseguida, el profund debat entre ciutadans i experts, la complicitat d’interessos ben diversos en aconseguir una Barcelona pròspera, foren possibles gracies a la professionalitat i el bon fer d’en Francesc, que a més va convertir el Pla Estratègic de Barcelona en un referent per moltes ciutats espanyoles, europees i sud-americanes.

Altres entitats

Per manca de temps no puc estendrem sobre altres entitats en les que també deixà la seva empremta, com ara el CIDEU, Creàpolis d’ESADE, o la Fundació Cercle d’Economia, ni tampoc esmentaré atesa la seva amplitud, la llarga llista de persones amb les que col·laborà i a les que estava molt agraït.

EPÍLEG

A tot el llarg del seu recorregut personal Francesc Santacana  ha mostrat una indiscutible personalitat, pròpia d’una persona amiga, afable, treballadora, eficaç, crítica, exigent, de vegades irònica. Home culte, gran lector i apassionat de la música clàssica. Li agradava comentar aquell llibre, obra de teatre, la pel·lícula que havia vist  o la peça d’òpera que acabaven d’estrenar al Liceu. Però, per damunt de tots aquests trets, Francesc Santacana era una persona propera, vital, entusiasta,  amb ganes de viure, de compartir i de gaudir en cada moment les grans petites coses del dia a dia.

Aquesta glossa, autoritats, amigues i amics, és un breu resum del que podrien ser les memòries completes d’en Francesc Santacana. Com a gran persona i com a gran professional la seva mort ha deixat un buit difícil d’omplir. Serà recordat per tots, però especialment per aquells que hem tingut la sort de conèixer-lo.

Ara que se’n ha anat, ens aflora la tristor i la nostàlgia de l’amic perdut. Perdut per sempre, però recordat i estimat per sempre més.  

Gràcies Francesc. 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Feina per a tothom: una utopia?

Us adjunto el text d'un article meu aparagut a La Vanguardia el 4 01 2015

Voleu llegir més? Premeu aqui!

VIURE EN TEMPS DE COMPLEXITAT     

                           

                                                        

Estem vivim en una societat cada cop més complexa sense una perspectiva clara de futur. Assistim a una redistribució mundial del poder econòmic i polític i a profunds canvis tecnològics amb implicacions polítiques, socials i culturals de primer ordre. L’evolució del concepte treball, educació, salut, família, seguretat, comunicació, mobilitat, organització política... Tot afecta la nostra vida diària.

En les darreres dècades l’economia està configurant profundament el model de societat. En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per poder augmentar la seva riquesa i privilegis.  Actualment el sistema econòmic està dirigit per unes “súper elits econòmiques”, una oligarquia que s’enriqueixen constantment a costa de l’empobriment de les classes mitjanes i populars. Son les anomenades classes extractives. El resultat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan poques persones es tradueix en un enorme augment de les desigualtats.

Però, no tot és economia, no tot és racionalitat. La societat, per sort, és molt més rica i complexa. Existeixen molts altres factors que la configuren i que gairebé sempre els polítics i els experts obliden. Els sentiments, les creences, les ideologies, els valors tenen un lloc destacat en el funcionament de la societat. Per posar un exemple, l’actuació de Rússia a Ucraïna té un sentit geopolític i econòmic evident, però també hi juga un paper l’orgull ferit d’una potencia anada a menys i l’humiliació a la que la ha estat sotmesa per Occident.

La complexitat en la que vivim i el mal funcionament de la societat ens por desbordar i portar a un estat d’ànim que es podria resumir en les paraules: frustració, desànim, indignació, rebel·lió. Les respostes concretes son diverses: els poderosos volen mantenir el sistema actual, molts altres veuen l’urgència d’introduir-hi fortes reformes, alguns es declaren totalment antisistema.

La crisi econòmica, el fort atur i la por al futur, fan emergir sentiments poc nobles, com són l’egoisme, la xenofòbia, o el rebuig a la diferència. Les eleccions europees n’han sigut testimoni. Els partits antieuropeistes, xenòfobs, o antisistema han aparegut amb força. Però no ens confonguem, no tots els seus votants són d’extrema dreta o esquerra. Recullen molt vot de la por i de protesta. De continuar l’augment de les desigualtats i l’acumulació del capital en poques mans sorgiran fortes tensions, que s’expressaran en durs debats polítics, mobilitzacions ciutadanes, i conflictes.

A Espanya quan parlem de frustració, desànim o indignació, s’hi ha de sumar un element addicional: un nou fracàs històric del Projecte Espanya, reflectit en la coincidència d’una crisi econòmica, social, política, institucional i territorial. La classe dominant espanyola ha portat al país a un procés de decadència.  El conglomerat d’interessos ideològics, econòmics, polítics, incloent els alts funcionaris i els nostàlgics de l’”Espanya, Una, Grande y Libre” junt amb la corrupció, han portat el país a una situació de bloqueig. Un atur que des de fa set anys supera el 25% de la població activa o la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, en són només una mostra.

Espanya necessita amb urgència endegar una segona transició, uns nous Pactes de la Moncloa, reformar la constitució i un Projecte de País, però la classe dominant espanyola actual és incapaç de fer-ho. Ens sorprendrà el nou  rei Felip VI promovent un procés de regeneració del país? Li deixaran fer?

Aquí i arreu la regeneració passa per nou model de societat. El sistema econòmic actual que basa el creixement en un major consum no és possible en un planeta finit. Si volem sortir de la crisi econòmica i evitar que es repeteixi en el futur, no es pot tornar a reproduir el model que ens hi ha portat. Es tracta de reconèixer que els bens materials són importants, però la felicitat dels humans no es pot basar exclusivament en un consum sense límits. Per l’esser humà també són importants la llibertat, la democràcia, la família, el treball, els sentiments, la vida social, es bens culturals, la solidaritat o l’esbarjo. L’essència del canvi a fer consisteix, en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos econòmics.

I els ciutadans com hem de viure i actuar en mig de tanta complexitat? No hem de permetre que ens desbordi; hem de fer un esforç per entendre el que està passant i replantejar els valors que inspiren la nostra vida, donant molta més importància als bens immaterials que són el vertader enriquiment humà: educació, cultura, amor a la natura, valorar els sentiments, relació personal, solidaritat. Hem de reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en la transformació de la societat.

Hem de tornar a somiar, a creure en l’utopia, a tenir il·lusió i voluntat de canviar una societat que no ens agrada, però que junts per complexa que sigui podem convertir-la en més justa i més humana, fent que la que la vida sigui més bella per tots. 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Nadal  2014.

Nadal un cop més. Un any que ha sigut intens en fets i  emocions. Un any d’alegries, però també de mals moments per els que “anem fent” i un any de plors i de dolor pels que ho passen malament.

I com serà 2015? 

Un any d’esperança. Un any de voler creure, encara, que algun dia podrem viure en un món més just. Un any pel somni i per la il·lusió. Malgrat tan i tot, seguim confiant que el futur serà millor per tots, els que ens dona l’alegria que volem compartir amb vosaltres.

Us desitjo unes felices festes i els millors desitjos pel futur.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

LA SORTIDA DE LA CRISI ECONOMICA. MERKEL O KEYNES?

Desprès de 7 anys de crisi l’economia la Unió Europea segueix estancada. Per la recuperació s’han seguit polítiques ben diferents. La línia clàssica defensada per Angela Merkel: austeritat, consolidació fiscal, reformes i la línia neo-Keynesiana que propugna estímuls econòmics i abundància de diner a un preu barat.

A la Unió Europea, s’ha imposat la línia d’austeritat mentre que als Estats Units, Gran Bretanya, o el Japó han propiciat els estímuls econòmics. El resultat en aquests països ha estat millor, però no quedarà clar fins que es vegin els efectes de la decisió de la Reserva Federal americana de donar per acabada la generosa injecció al mercat de diner fàcil i barat. No es pot ser massa optimistes.

Ates el fracàs de les polítiques seguides fins ara, s’està imposant un nou debat centrat per un cantó en la necessitat de corregir les creixents desigualtats que, a part e ser injustes, redueixen la demanda agregada i per altra en posar forts límits al actual del sistema financer.

En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per augmentar la seva riquesa, i que el sistema financer estaria tan allunyat de l’economia real. A les veus de molts experts que demanen canvis radicals, s’hi han afegit personatges públics destacats: Janet Yellen, cap de la Reserva Federal americana; el governador del Banc de Anglaterra, Mark Carney; Christine Lagarde, directora del FMI; l’ex-primer ministre britànic Gordon Brown o el papa Francesc.

En el debat sorgeixen propostes trencadores. Martin Wolf, periodista liberal, cap d’economia de Financial Times, en el seu llibre The shifts and the schocks, diu que es creia que les recessions eren el resultat de xocs externs, com per exemple una guerra o una crisi del petroli, i ara es veu que és el propi sistema el que genera les crisis. Ens diu també que la interacció entre liberalització i globalització ha desestabilitzat el sistema financer, el qual porta automàticament a les crisis, per tant es urgent canviar el sistema.

En una línia semblant l’economista Thomas Piketty, que ha escrit “El capital del segle XXI”, que per lluitar contra la desigualtat s’ha d’elevar considerablement la imposició a les rendes més altes i establir a escala mundial un fort impost progressiu sobre el patrimoni.

Centrant-nos en la Unió Europea, hem de recordar que encara és avui el centre econòmic, científic, cultural i social més important del món. Si vol mantenir aquesta posició haurà d’impulsar canvis a fons, com ara recuperar la cultura de l’esforç, dissenyar un projecte col•lectiu que il•lusioni als ciutadans i avançar en la unitat política. En un món globalitzat la Unió Europea no pot competir per preu ni amb salaris baixos, ho ha de fer per coneixement, innovació, i saber fer. També amb infraestructures modernes, qualitat democràtica i un elevat grau de cohesió social. Tot requereix ingents recursos.

El sanejament de l’economia, combinat amb estímuls econòmics han de continuar, però falta un programa més ambiciós d’inversions que els 300.000 milions d’euros en tres anys anunciat per Jean Claude Juncker. Aquest sanejament inclou que els Estats no tinguin dèficit permanent i que el nivell de deute públic sigui assumible. Ates que el PIB dels propers anys no es preveu que creixi gaire, el deute públic dels països que excedeixi del 60% del PIB, s’hauria de reestructurar. D’altra banda s’hauria d’introduir importants regulacions i limitacions al sector financer per que sigui realment un servei a l’economia real.

D’on han de sortir els recursos necessaris per fer plans tan ambiciosos? En bona part d’una profunda reforma fiscal progressiva més justa. La pressió fiscal es troba a l’entorn del 40% del PIB, gradualment s’hauria de situar a nivells més elevats. La pròpia Unió Europea, per ser eficaç, hauria d’augmentar el ridícul pressupost del 1% del PIB anual del que disposa. També el BCE ha de jugar un paper més actiu en la dinamització de l’economia; té marge per fer-ho.

La clau del progrés de la Unió Europea està en aconseguir un societat formada per una potent classe mitjana, dinàmica, culta i oberta al món i una classe treballadora, lluitadora, amb voluntat d’ascendir socialment, que progressi i es senti protegida per l’Estat, que a més garanteixi la igualtat d’oportunitats.

Pel progrés dels ciutadans és fonamental la supremacia de la política sobre els interessos dels poderosos, per això cal Estats democràtics forts, i una Unió Europea democràtica reforçada i políticament unida. Es aquesta Unió Europea amb tota la seva potència econòmica, científica, cultural i model social, la que un cop recuperat un cert ordre a casa hauria d’impulsar la gradual transformació del sistema econòmic mundial. Voleu llegir més? Premeu aqui!