VIURE EN TEMPS DE COMPLEXITAT     

                           

                                                        

Estem vivim en una societat cada cop més complexa sense una perspectiva clara de futur. Assistim a una redistribució mundial del poder econòmic i polític i a profunds canvis tecnològics amb implicacions polítiques, socials i culturals de primer ordre. L’evolució del concepte treball, educació, salut, família, seguretat, comunicació, mobilitat, organització política... Tot afecta la nostra vida diària.

En les darreres dècades l’economia està configurant profundament el model de societat. En ple segle XXI, en una societat moderna i democràtica, mai s’havia pensat que un nombre tan reduït de ciutadans tindrien tan poder per poder augmentar la seva riquesa i privilegis.  Actualment el sistema econòmic està dirigit per unes “súper elits econòmiques”, una oligarquia que s’enriqueixen constantment a costa de l’empobriment de les classes mitjanes i populars. Son les anomenades classes extractives. El resultat d’aquesta concentració de riquesa i de poder en tan poques persones es tradueix en un enorme augment de les desigualtats.

Però, no tot és economia, no tot és racionalitat. La societat, per sort, és molt més rica i complexa. Existeixen molts altres factors que la configuren i que gairebé sempre els polítics i els experts obliden. Els sentiments, les creences, les ideologies, els valors tenen un lloc destacat en el funcionament de la societat. Per posar un exemple, l’actuació de Rússia a Ucraïna té un sentit geopolític i econòmic evident, però també hi juga un paper l’orgull ferit d’una potencia anada a menys i l’humiliació a la que la ha estat sotmesa per Occident.

La complexitat en la que vivim i el mal funcionament de la societat ens por desbordar i portar a un estat d’ànim que es podria resumir en les paraules: frustració, desànim, indignació, rebel·lió. Les respostes concretes son diverses: els poderosos volen mantenir el sistema actual, molts altres veuen l’urgència d’introduir-hi fortes reformes, alguns es declaren totalment antisistema.

La crisi econòmica, el fort atur i la por al futur, fan emergir sentiments poc nobles, com són l’egoisme, la xenofòbia, o el rebuig a la diferència. Les eleccions europees n’han sigut testimoni. Els partits antieuropeistes, xenòfobs, o antisistema han aparegut amb força. Però no ens confonguem, no tots els seus votants són d’extrema dreta o esquerra. Recullen molt vot de la por i de protesta. De continuar l’augment de les desigualtats i l’acumulació del capital en poques mans sorgiran fortes tensions, que s’expressaran en durs debats polítics, mobilitzacions ciutadanes, i conflictes.

A Espanya quan parlem de frustració, desànim o indignació, s’hi ha de sumar un element addicional: un nou fracàs històric del Projecte Espanya, reflectit en la coincidència d’una crisi econòmica, social, política, institucional i territorial. La classe dominant espanyola ha portat al país a un procés de decadència.  El conglomerat d’interessos ideològics, econòmics, polítics, incloent els alts funcionaris i els nostàlgics de l’”Espanya, Una, Grande y Libre” junt amb la corrupció, han portat el país a una situació de bloqueig. Un atur que des de fa set anys supera el 25% de la població activa o la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya, en són només una mostra.

Espanya necessita amb urgència endegar una segona transició, uns nous Pactes de la Moncloa, reformar la constitució i un Projecte de País, però la classe dominant espanyola actual és incapaç de fer-ho. Ens sorprendrà el nou  rei Felip VI promovent un procés de regeneració del país? Li deixaran fer?

Aquí i arreu la regeneració passa per nou model de societat. El sistema econòmic actual que basa el creixement en un major consum no és possible en un planeta finit. Si volem sortir de la crisi econòmica i evitar que es repeteixi en el futur, no es pot tornar a reproduir el model que ens hi ha portat. Es tracta de reconèixer que els bens materials són importants, però la felicitat dels humans no es pot basar exclusivament en un consum sense límits. Per l’esser humà també són importants la llibertat, la democràcia, la família, el treball, els sentiments, la vida social, es bens culturals, la solidaritat o l’esbarjo. L’essència del canvi a fer consisteix, en aconseguir ser més feliços malgrat disposar de menys recursos econòmics.

I els ciutadans com hem de viure i actuar en mig de tanta complexitat? No hem de permetre que ens desbordi; hem de fer un esforç per entendre el que està passant i replantejar els valors que inspiren la nostra vida, donant molta més importància als bens immaterials que són el vertader enriquiment humà: educació, cultura, amor a la natura, valorar els sentiments, relació personal, solidaritat. Hem de reinventar les nostres vides i implicar-nos més en els afers públics i en la transformació de la societat.

Hem de tornar a somiar, a creure en l’utopia, a tenir il·lusió i voluntat de canviar una societat que no ens agrada, però que junts per complexa que sigui podem convertir-la en més justa i més humana, fent que la que la vida sigui més bella per tots.