COM VA LA TRANSICIÓ ENERGÈTICA?            

 

Per lluitar contra el canvi climàtic, l’ONU va impulsar l'Acord de París de 1995 que van signar 195 països. Estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle. L’objectiu és que l’augment de la temperatura del planeta a final del segle no superi els 2 ºC.

On estem avui? El sistema energètic mundial travessa una transformació comparable al pas històric del carbó al petroli, i ara, el petroli i el gas s’estan substituint per electricitat generada per instal·lacions d’energia renovable. S’estima que abans del 2030 més de la meitat de l'electricitat mundial provindrà de tecnologies de baixes emissions i la demanda de combustibles fòssils, petroli, carbó i gas natural, haurà arribat al seu punt màxim de demanda i els combustibles fòssils deixaran de ser les grans fonts de producció d’electricitat.

La proporció d’electricitat provinent de fonts renovables és cada cop més gran. L’any 2024, un 46,4% de l’electricitat mundial ja tenia aquesta procedència. Impulsat per l’energia solar i eòlica, va augmentar d’un 15,1% respecte al 2023. Tot i això, aquest alt creixement és insuficient per assolir l’objectiu de triplicar la capacitat d'energia renovable per al 2030.

La capacitat de producció de les fonts d’energia renovable al món és de 4448 gigawats (GW).  A Àsia hi ha instal·lada el 53,6% de la capacitat mundial, a Europa el 19.1% i als EUA el 12,9%. A Àsia, la Xina suposa el 64%, o sia, el 34,3% de la capacitat mundial.

L’alta dependència que la Xina tenia del petroli i gas procedent d’altres països suposava un elevat risc per a la seva seguretat. Irònicament, els aranzels i les amenaces de Donald Trump han suposat un incentiu per que la Xina acceleri la transició energètica. De fet, s'ha convertit en el líder mundial en la producció de tecnologies i equipaments d’energies renovables, i aquest desplegament massiu ha abaratit dràsticament les tecnologies verdes procedents de la Xina. Es curiós observar que mentre Pequín aposta per les tecnologies netes per electrificar el país i per impulsar les seves exportacions, Washington segueix un enfocament totalment diferent, ja que vol reduir els incentius fiscals a les energies renovables i impulsar la producció de petroli i gas, fet que comportarà un cost més gran de l’energia i una pèrdua de competitivitat.

Al món, la transició energètica està portant un canvi radical en el sistema productiu. Els informes Dragui i Letta ho tenen molt present. En la cursa per ser algú en els sectors de les noves tecnologies, la UE ha de trobar el seu espai; i uns dels sectors clau és basar el creixement en la digitalització i les energies renovables. Si la UE no pot competir per preu, ha de poder competir en innovació tecnològica, qualitat de les instal·lacions i garanties del servei en cas de conflictes.

I com va la transició energètica a Espanya? L’objectiu és que l’any 2030 les energies renovables cobreixin el 81% de tota la generació elèctrica. L’any 2024 va cobrir un 56,8% de la demanda. Després d’Alemanya, Espanya és el segon país europeu que produeix més electricitat amb energia solar i eòlica. En canvi, Catalunya va amb un gran retard.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 ENERGIES RENOVABLES: ESPANYA BÉ, CATALUNYA NO.                                 

La conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic reunida a París l’any 2015, va fixar com a fita mantenir per sota dels 2ºC l’increment de la temperatura global del planeta a final d'aquest segle als nivells preindustrials.

L’augment de la temperatura és degut a l’efecte hivernacle causat, sobretot, per les emissions de CO₂ per l’ús de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas) per a generar energia.

Per evitar l’escalfament, la UE es va comprometre a tenir l’any 2050 una economia climàticament neutra amb zero emissions netes de gasos d'efecte hivernacle. Per aconseguir la descarbonització de l’economia i incrementar la independència energètica, la UE està impulsant l’ús de l’energia elèctrica procedent de fonts renovables.

Amb la invasió de Rússia a Ucraïna, s’ha vist la gran dependència que la UE tenia del petroli i gas de Rússia i la necessitat de reduir primer i eliminar després aquesta dependència. Així la UE va aprovar el pla REPowerEU –basat en tres pilars: estalvi d’energia, producció d’energia neta i diversificació de les fonts d’aprovisionament– i va fixar un nou objectiu: l’any 2030 caldria haver reduït les emissions de CO₂ almenys en un 55%. Cal dir que l’any 2024 la participació de la energia renovable sobre el total de la generació elèctrica a la UE ha assolit el 48,4% de la energia elèctrica produïda, o sia, que sembla que es va pel bon camí.

A Espanya el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2023–2030 fixa com a objectius que l’any 2030 el 81% de la generació elèctrica sigui obtinguda mitjançant energies renovables i que el 48% en l’ús final total de l’energia que consumeixen els consumidors vingui de les energies renovables. Com es veu, Espanya és encara més ambiciosa que la UE. L’any 2024, la generació d’electricitat procedent d’energies renovables va assolir la xifra rècord d’un 56,8%, superant l’objectiu de la CE. Després d’Alemanya, Espanya és el segon país europeu productor d’electricitat amb energia solar i eòlica, per davant de països com França, Itàlia, Noruega o Suècia, convertint-se així en un referent internacional en el camp de les energies renovables, amb preus substancialment més baixos que als països que encara depenen en gran manera dels combustibles fòssils o de l’energia nuclear. És un aspecte clau per millorar la competitivitat.

A Catalunya, el 2024, les fonts d’energia renovable van representar el 16,2% del total de la demanda, mentre que les fonts no renovables van suposar el 68,8% de la demanda, de la qual la nuclear representa al voltant del 50%.

A Espanya les instal·lacions d’energia renovable representen el 66% del parc generador d’energia elèctrica. Catalunya només aporta el 4,5% de les instal·lacions d’energia renovable mentre que comunitats com Castella i Lleó, Castella la Manxa i Andalusia aporten cadascuna més del 15% del total. En proporció al pes econòmic que té Catalunya a Espanya, un 19% del PIB i un 16% de la població, aquest minso 4,5% en energies renovables ens fa dependents de l’energia de les altres comunitats –especialment de l’Aragó– i suposa una contribució poc solidària amb l’objectiu d’aconseguir l’any 2050 que la UE sigui un espai amb neutralitat climàtica.

A més, aquest baix nivell d’instal·lacions d’energia renovable a Catalunya fa augmentar el preu de la llum encarint l’energia de les llars i perjudicant la competitivitat de les empreses. Sortosament, sembla que ara la Generalitat hi vol posar remei i ha declarat d’interès públic les instal·lacions de fonts renovables d’energia, fet que facilitarà tramitar-ne les autoritzacions. De moment tot està només sobre el paper. Veurem.

 

 

 

 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

 

NO TOT ÉS TURISME!

La Vanguardia

 

Habitualment, el nombre de turistes que visiten Espanya supera el record de l’any anterior. Pel 2025 s’estima que s’arribarà als cent milions i que el turisme suposarà una aportació a l’economia entorn del 15%.

La bona marxa del turisme coincideix amb el bon comportant de l’economia espanyola que l’any 2024 va tenir un creixement del producte interior brut, PIB, del 3,2%, mentre que a la UE va ser de només un 1%. De fet, ja fa alguns anys que succeeix el mateix i aquest any es repetirà. També el PIB per càpita actualment està augmentant més a Espanya, d’un 2,2% el 2024, que a la UE, només d’un 0,4%.

Hi ha una opinió força generalitzada que atribueix al turisme el bon creixement econòmic espanyol, cosa que és certa però només en part. Segons el Banc d’Espanya les causes del creixement de l’economia espanyola, van ser el bon comportament de les exportacions tant de mercaderies com de serveis, que inclou el turisme, i el consum interior. També la millora de la productivitat hi ha contribuït. En el període 2019-2024, el dinamisme de la productivitat espanyola va ser més elevat que a la resta de la UE. Tot i això, cal recordar la forta bretxa negativa que en termes de productivitat té l'economia espanyola respecte de la UE.

També ha afectat positivament al creixement l’augment de l’ocupació, la reducció de l’atur i la millora de les pensions i del salari mínim. Un factor a destacar és el fort l’augment de la població l’any 2024; d’un 1,4% a Catalunya, d’un 1% a Espanya i d’una xifra molt menor, del 0,4%, al conjunt de la UE.

I no es pot oblidar que l’economia espanyola en el del període 2021 al 2026 s’està beneficiant de l’impacte dels fons “Next Generation” creats per la UE. A Espanya se li van assignar 163.000 milions d’aquest fons per impulsar l’economia i pal·liar els costos socials de la pandèmia,.

Però compte amb un excés d’optimisme! Les perspectives immediates comencen a ennuvolar-se. Cal mirar endavant i ser conscients dels immensos reptes que cal encarar.

Caldrà adaptar-se a un nou entorn ple d’incerteses que s’ha agreujat amb la política rupturista de Donald Trump, i cal encarar qüestions vitals per la societat com són el canvi climàtic, la transició ecològica, la seguretat o les migracions.

Tot plegat configura un entorn molt complex de gestionar. Per fer-ho, és imprescindible que hi hagi un ampli consens polític i social sobre els passos a fer. Caldrà prendre decisions difícils per tal de decidir d’on han de sortir els recursos necessaris per encarar aquests reptes. Caldrà concentrar els esforços en l’educació, la formació, la innovació i la recerca per poder ser competitius en un món en el qual hi ha una forta lluita per obtenir recursos i col·locar els productes, tot fent-ho compatible amb una distribució justa de les càrregues i dels beneficis. És el món en el qual probablement ens tocarà viure.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

 

                   LA SORPRENENT ECONOMIA ESPANYOLA  

La bona marxa de l’economia espanyola està sorprenent. És una economia que s’està comportant molt millor que la de molts països europeus. A Espanya, l’any 2024, el creixement del producte interior brut, el PIB, va ser del 3,2% mentre que a la UE només va ser d’un 1%.

Però ja des de l’any de la pandèmia de la Covid succeeix el mateix. També el PIB per càpita a Espanya l’any 2024 va augmentar del 2,2% mentre que a la UE va fer-ho només del 0,4%. Per l’any 2025 la Comissió Europea estima que el creixement del PIB espanyol serà d’un 2,6% mentre que pel conjunt de la UE la previsió és d’un 1,1%.

Quines són les causes del bon creixement de l’economia espanyola?  S’acostuma a dir que és gracies al turisme, però injustament s’obliden altres factors que també són importants, com ara el bon comportament de les exportacions tan de mercaderies com de serveis i el consum interior, gràcies a l’augment de la població laboral activa, la reducció de l’atur i la millora de les pensions i del salari mínim. Un factor a destacar és el fort l’augment de la població l’any 2024; d’un 1,4% a Catalunya, d’un 1% a Espanya i una xifra molt menor, del 0,4%, al conjunt de la UE.

També la millora de la productivitat ha contribuït al creixement econòmic. En el període 2019-2024, el dinamisme de la productivitat espanyola  va ser més acusat  que a la resta de la UE. Tot i això, cal recordar la forta bretxa negativa que en termes de productivitat té l'economia espanyola respecte de la UE. Cal notar que si bé l’any 2024 hi va haver un augment significatiu de la remuneració dels assalariats, gràcies a la millora de la productivitat es van contenir els costos laborals unitaris.

El creixement del PIB del període 2021 al 2026 també s’està beneficiant de l’impacte dels fons “Next Generation” creats per la UE per contrarestar els efectes negatius de la Covid. A Espanya se li van assignar 163.000 milions d’euros d’aquest fons per destinar a impulsar l’economia espanyola i per pal·liar els costos socials de la pandèmia. S’estima que això té un impacte sobre el PIB és de l’ordre d’un 0,5% cada any.

Si bé la marxa de l’economia espanyola i les perspectives immediates són bones, no es pot caure en cofoisme. Cal mirar endavant i ser conscients dels immensos reptes que cal encarar.

El primer repte és la necessitat d’adaptar-se a un nou entorn ple d’incerteses que s’ha agreujat a causa de la política rupturista de Donald Trump que ens ha portat la fi del model econòmic liberal, el trencament de l’aliança atlàntica, l’aparició del proteccionisme i dels aranzels, l’incompliment de la seva promesa de resoldre les guerres a Ucraïna i a Palestina i l’exigència d’una despesa en rearmament de fins a un 5% del PIB degut a l’enfrontament dels EEUU i la Xina. Altres reptes són qüestions vitals com el canvi climàtic, la transició ecològica, etc.

Tot plegat configura un entorn molt complex de gestionar. Per fer-ho, és imprescindible que hi hagi un ampli consens polític i social sobre els passos a fer. Algun dia la bonança de l’economia espanyola s’acabarà i caldrà prendre decisions difícils en particular referents a decidir d’on han de sortir els recursos necessaris per encarar aquests reptes.

Caldrà concentrar els esforços en l’educació, la formació, la innovació i la recerca per poder ser competitius en un món en el qual hi ha una forta lluita per col·locar els productes de cadascú, tot fent-ho compatible amb una distribució justa de les càrregues i dels beneficis. És el món en el qual probablement ens tocarà viure.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

LA JOIA DE LA CORONA.

 

Publicat a La Vanguardia 2021 04 25

 Uns serveis públics de qualitat són essencials en un estat modern democràtic. Al llarg de la nostra vida, el més usat acostuma a ser els serveis sanitaris per prevenir i curar  malalties o  lesions físiques.  Podríem dir que és el servei públic joia de la corona.

La salut és una de les coses que més ens importa. La salut al món ha progressat enormement gràcies a una major higiene, millors sistemes sanitaris, hàbits alimentaris més saludables, i avenços científics i tecnològics, als que s’hi ha sumat professionals sanitaris més preparats i motivats.

Catalunya té un bon sistema sanitari. Durant molts anys va liderar l’estudi i la innovació en el camp de la salut. Però amb les retallades i l’infrafinançament ha deixat de ser capdavantera.  Amb la crisi de la Covid-19 s’ha demostrat la qualitat humana i professional de tot el personal que han mantingut operatiu el sistema en unes condicions molt adverses.

Ja abans de la pandèmia hi havia mancances notòries en el sistema sanitari. Les retallades de finançament des de la crisi financera de 2008 han portat a un empitjorament i a un creixent malestar tan entre els professionals, com en els pacients.

Un informe d’experts sol·licitat per la Generalitat sobre el sistema públic de salut identifica 30 mesures necessàries per enfortir el sistema.  Entre d’altres apunta  modernitzar les instal·lacions i equipaments que han quedat obsolets. Potenciar l’atenció primària. Augmentar les plantilles. Millorar les condicions laborals. Augmentar la inversió en recerca. Incorporar la transició digital amb relació als pacients i en l’ús de la telemedicina. El desplegament de la Agència de Salut a Catalunya. També es demana que hi hagi un model integrat d’atenció sanitària, atenció social i millora de la dependència. Com a síntesi, el model actual està centrat en la malaltia i cal centrar-lo en la salut.

Hem de posar al dia i millorar el sistema sanitari. Tenim l’obligació moral de fer-ho davant els 20.000 morts deguts a la pandèmia, i a la generositat del personal sanitari que tant ha hagut de lluitar, però també, encara que sigui per l’egoisme del fet que tots en som usuaris.

Catalunya ha de poder dedicar a la salut 5.000 milions d’euros més en cinc anys per situar-nos al nivell dels països de la UE. Però mentre aquests recursos no arriben, s’hauria de poder comptar amb un finançament per persona semblant al que tenen els ciutadans del país basc, 1753 euros per persona,  mentre que a Catalunya és de 1432 euros. Si Catalunya tingues la sobirania fiscal que té el País Basc ingressaria 2.300 milions d’euros més. Una font de recursos pot provenir dels 70.000 milions que la UE dóna gratuïtament a Espanya,  en una magnífica mostra de solidaritat europea. Si volem que la sanitat sigui la joia de la corona l’hem de dotar dels recursos que necessita.

Francesc Raventós

                                               Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

                                              Membre del Col·lectiu Economistes pel Benestar

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya?

 Hem presentat a la premsa la creació del col·lectiu ECONOMISTES PEL BENESTAR, del qual en formo part,  amb l’objectiu de Millorar els benestar dels ciutadans a Catalunya. Vegeu la WEB

https://sites.google.com/view/economistes-pel-benestar

Hi ha molta informació, dades i propostes.

 M’agradaria saber que en penseu. 

Qualsevol pregunta o comentari el podeu enviar a

economistespelbenestar@gmail.com

Us desitjo molta salut.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

SOCIAL EUROPE.  EL SISTEMA MONETARI DAVANT UNA NOVA RECESSIÓ

Per llegir el text original:

https://www.socialeurope.eu/is-the-monetary-system-facing-the-risk-of-recession

by Francesc Raventós on 11 October 2018

EL SISTEMA MONETARI DAVANT UNA NOVA RECESSIÓ

El Fons Monetari Internacional, institucions econòmiques, experts, i bon nombre d’indicadors, pronostiquen una propera recessió econòmica. Les causes seran diverses, però una de significativa és que e l’endeutament a nivell mundial ha crescut a un ritme exagerat. Segons l’informe de l'Institut Internacional de Finances, IIF, el deute global mundial és de 233 bilions d’euros,  324% del PIB.

En els anys 2000 hi va haver una política fiscal i monetària expansiva amb baixos tipus d’interès, que va generar importants dèficits públics, un fort augment de l’endeutament i va crear una bombolla borsària  i immobiliària que va esclatar l’any 2007, el que obligà als bancs centrals a impulsar una forta expansió monetària – Quantitative Easing – per sortir de la crisi.

Amb un alt nivell de liquides en el mercat i un cost del diner irrisori, l’economia ha recuperat el creixement, i de moment, la inflació no s’ha disparat. Però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès torni a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI,  i en les principals monedes es mante, però si un dia es perdés la confiança en alguna moneda important la situació seria molt delicada.

Un cop aconseguida la recuperació econòmica, ha arribat el moment de situar gradualment el nivell de deute i el tipus d’interès a nivells raonables. (Tapering). La Reserva Federal americana ja ha augmentat el tipus d’interès i ha anunciat que el seguirà augmentant. Les conseqüències no s’han fet esperar, una fugida d’inversions dels països emergents, com ara Argentina, Brasil, Sud-àfrica, India o Turquia,  per invertir amb bons americans. També el Banc Central Europeu ha anunciat que a final del 2018 deixarà de comprar deute  i que el tipus d’interès s’anirà apujant a mida que l’economia millori.

Quines seran les conseqüències del Tapering?  Es desestabilitzarà l’economia? Quins són els riscos d’entrar en una nova recessió? Resistirà l’actual el sistema monetari? Com encararan la recessió els governs que estan altament endeutats?

A més de l’endeutament, són molts els factors de risc existents que poden contribuir a una nova recessió. La inestabilitat política, els desequilibris  econòmics, les debilitats del sistema monetari internacional, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units, l’augment del proteccionismes, un populisme cada cop més present, o l’existència de serioses incerteses polítiques i econòmiques. 

Es una situació que genera desconcert i desconfiança que aconsella, entre altres decisions,  fer una reforma del sistema monetari internacional per intentar que en cap cas la situació estigui fora de control.

Durant 70 anys, el dòlar ha estat, i és,  la superpotència del sistema financer i monetari mundial. Tot i el fort augment de l’economia xinesa, i el us del renminbi,  la primacia del dòlar no es qüestiona. Però s’ha d’impulsar una transició cap a un sistema  multipolar més segur i estable, en el que  monedes com l'euro, i el renmimbi, i el propi FMI hi tinguin un major protagonisme.

La proposta més racional fora que el FMI impulses les emissions i us dels Drets Especials de Gir, DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva. Donaria estabilitat i confiança al sistema en un moment en que degut a la globalització, als canvis geopolítics, la digitalització i la necessitat de protegir el medi ambient, s’està en un procés de profundes transformacions. Una reforma basada en que els DEG agafes un rol més central és factible i probablement és la única alternativa al sistema monetari actual.

Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por de perdre els molts privilegis que li porta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva. Tampoc el FMI, en el qual els Estats Units i tenen molta influència, sembla no està molt interessat en impulsar els DEG.

Què passarà quan vingui la propera crisi? En la crisi de 2008, els principals bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat al sistema. Ara la preocupació és que ates l’elevat endeutament existent  una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no és vol perdre la confiança en un sistema monetari basat en el que les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.

El risc d’una nova recessió afecte a tots a tots els països i per tant al ser un problema global, exigeix la coordinació internacional al més alt nivell i segurament el G-20 fora el fòrum més adequat.

El FMI hauria de convertir gradualment els DEG en la moneda bàsica del sistema mundial i vertader actiu internacional, actuar com a banc dels bancs centrals i com a prestamista en última instància. Ates l’extraordinari poder que el FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu,  avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i rendir comptes.

Tots els països amb elevant endeutament han de fer un Pla per reduir-lo. En quant a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però  a costa d’augmentar l’endeutament, excedint de molt, l’objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. A l’Eurozona s’hauria de congelar el percentatge de l’endeutament sobre el  PIB,  iniciar un procés gradual de la seva disminució, reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir la integració financera.

En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar a les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat. Haurem d’esperar que esclati la recessió per començar a prendre mesures?

                                                                                                                   Francesc Raventós

                                                                                Ex degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Is The Monetary System Facing The Risk Of Recession?

by Francesc Raventós on 11 October 2018

Francesc Raventós

The International Monetary Fund, other economic institutions, politicians, experts, and a good number of indicators predict a new economic downturn. The causes will be diverse but the significant one is that debt worldwide has grown at an exaggerated rate. According to the report of the International Finance Institute, IIF, global debt is $247-plus trillion, 318% of GDP.

In the 2000s or noughties an expansive fiscal and monetary policy with low interest rates generated significant public deficits, a strong increase in borrowing and created a stock market and real estate bubble that erupted in 2007, forcing central banks to push for a huge monetary expansion – Quantitative Easing – to get out of the crisis eventually.

With a lot of financial liquidity in the market at a cost close to zero, the economy has regained growth and, for now, inflation is under control. But the economic cycle cannot be considered closed until central banks’ debt and interest rates return to normal. Trust in the International Monetary System, and the main currencies remains, but if some day trust in one important currency is lost, the situation would be very delicate.

Now the economic recovery has been achieved, it is time to gradually restore debt and interest rates to reasonable levels (aka tapering). The US Federal Reserve (Fed) has already increased its interest rate and announced that it will continue to do so. The consequences have been immediate, with the withdrawal of investments from emerging countries, such as Argentina, Brazil, South Africa, India or Turkey, to invest in American bonds. The European Central Bank (ECB) has also announced that by the end of 2018 it will stop buying debt and that interest rates will rise as the economy improves (but not before the summer of 2019).

What will be the consequences of tapering? Will it destabilize the economy? What are the risks of entering a new recession? Will the current monetary system resist? How will the governments that are highly indebted deal with recession?

In addition to indebtedness, there are many current risk factors that can contribute to a new recession. Political instability, economic imbalances, the weaknesses of the international monetary system, the self-imposed isolation policy of the US, the increase in protectionism and populism, or the existence of serious political and economic uncertainties. It is a situation that generates confusion and mistrust and therefore calls for, among other decisions, reforming the international monetary system so as to prevent the situation getting out of control.

Greenback glory over?

For 70 years, the dollar has been, and is, the superpower of the global financial and monetary system. Despite the steep growth in the Chinese economy, and the use of the renminbi, the primacy of the dollar goes unquestioned. But a transition to a safer and more stable multipolar system must be promoted, in which currencies such as the euro, renminbi, and the IMF itself play a greater role.

The most rational proposal is that the IMF promote the emission and employment of the Special Drawing Rights, SDR, to gradually convert them into the main reserve currency. It would give stability and confidence to the system at a time when, due to globalization, geopolitical changes, digitization and the need to protect the environment, it is undergoing profound transformations.

A reform based on SDRs taking on a more central role is feasible and is probably the only alternative to the current monetary system. But this proposal generates strong resistance from the US for fear of losing the many privileges that the pre-eminence of the dollar brings as the main reserve currency. Nor does the IMF, in which the US has a dominant influence, seem interested in promoting SDRs.

What will happen if the next crisis comes? In the 2008, the main central banks poured an astronomical amount of monetary liquidity into the system. Now, the concern is that, given the high levels of debt, an operation of this magnitude cannot be repeated, if you do not want that the market lose confidence in a monetary system based on fiduciary, or a currency not backed by a physical asset.

Stopping recession

The risk of a new recession is affecting all countries, and therefore is a global problem that demands international coordination at the highest level. Probably the G20 would be the most appropriate forum.
The IMF should gradually convert SDRs into the basic currency of the world system, act as a bank of central banks and as a lender of the last resort. Given the extraordinary power that the IMF would have, it should be politically more representative, evaluate the social repercussions of its actions and render account.

All the most heavily indebted countries should draw up plans to reduce their debt. With regard to the eurozone, it must be recognized that it has succeeded in reducing the budget deficit, but at the cost of increasing the debt, far exceeding the target of 60% of GDP. The target or allowed percentage ratio of debt to GDP should be frozen, the authorities should initiate a gradual process of its decrease, restructure part of the debt of the most heavily indebted countries and deepen financial integration.

In summary: the international monetary system has a serious problem to solve, but there is not enough political pressure to force the main political and monetary authorities, within the framework of multinational institutions, to take the necessary decisions to avoid a new crisis causing instability and sorrow in the economy and the society. Should we really wait for the recession to begin before taking action?

Listen to the audio version of this article

About Francesc Raventós

Francesc Raventós is an Economist, former Dean of the Official Economist Association of Spain in Madrid, deputy mayor of Barcelona and co-author of Economic and Social Strategic Plan for the future of Barcelona.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

El diari El País en hores baixes.

El diari "El País", avui és el diari més important d'Espanya. Fundat l'any 1976 a l'inici de la democràcia, va ser emblemàtic pel progressisme, però ja fa uns anys que està en hores baixes. Per un cantó, el fet de haver optat per allunyar-se del progressisme i mantenir una línia editorial molt conservadora i per l'altra, per la mala gestió econòmica, que ha fet que en els darrers anys les seves accions perdessin el 95% del seu valor.

El País té com accionistes diversos grups financers i entre ells el banc HSBC, Banc Santander i la companyia Telefónica. Especialment aquests darrers li han imposat una defensa sense fissura de  l'"establishment", el que implica atacar a fons al PSOE de Pedro Sánchez per esquerranisme, els partits a l'esquerra d'aquest i al sobiranisme català.

La manca de pluralitat i d'independència del diari, ha portat a una progressiva depuració dels periodistes que tenien opinió pròpia i no sempre coincident en la línia editorial del diari. El periodista angles John Carlin, o els catalans Joan B. Culla, que portava col·laborant-hi 30 anys, Francesc Serés, o els valencians Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Martí Domínguez i Manuel Baixauli, "han hagut d'abandonar" el diari.

L'economia del periòdic es troba en una situació molt delicada. Els deutes financers superen els 1.500 milions d'euros i en el seu balanç hi consten elevades pèrdues que han col·locat a l'empresa en situació de dissolució si no aconsegueix un important augment del capital social.

Els accionistes molt crítics en la gestió de l'actual president Juan Luís Cebrian, el volen substituir per Javier Monzón, expresident  d'Indra. Voleu llegir més? Premeu aqui!

MOVIMENT I FUGIDA D'EMPRESSES

La situació política que estem vivint a Catalunya ha suposat una fuita de seus socials d'empreses catalanes a altres domicilis de l'estat espanyol. Forma part de la campanya de la por i de pressió a les empreses, que ha impulsat el Govern espanyol.

Alguns d'aquests moviments tenen sentit, com ara el de CaixaBanc o Banc de Sabadell, que a banda d'evitar la retirada massiva de dipòsits, necessiten poder assegurar als seus clients que compten amb el suport del Banc Central Europeu i del fons de garantia de dipòsits, el que garanteix que aquests siguin segurs i impossibilita qualsevol tipus de "corralito".

També té un cert sentin el trasllat d'empreses de serveis que tenen bona part dels seus consumidors a la resta d'Espanya, o empreses de consum de marques conegudes, que tenen por d'un cert boicot. No cal dir la pressió que han sofert les empreses amb les tarifes o normes regulades pel govern central, com ara Gas Natural, que s'han vist "obligades" a canviar el domicili.

Algunes empreses importants i la majoria de multinacionals estrangeres grans exportadores, que decideixen per si mateixes, seguiran aquí, doncs ja estan acostumades als canvis polítics a molts països. Així ho ha afirmat SEAT o la Cambra de Comerç Francesa de Barcelona que han assegurat que no hi ha cap motiu per traslladar la seu fora de Catalunya.

Quins efectes realment tenen aquestes fuites d'empreses? D'entrada generen un efecte psicològic en contra del procés, però sense efectes reals, doncs el que traslladen és només el domicili social, però l'empresa seguirà al mateix lloc creant riquesa i mantenint els llocs de treball. En el futur dependrà de com tot evolucioni. Pel que fa a els efectes fiscals són mínims, ja que els impostos més destacats es paguen on hi ha la principal activitat econòmica, que és Catalunya.

És cert que aquests moviments no són desitjables. Però veiem l'altra cara de la moneda. Si Catalunya esdevé un estat independent, tal com passa en altres països com ara Dinamarca, Àustria, Suïssa o Irlanda, moltes empreses multinacionals hauran d'obrir aquí una seu social per atendre el mercat català que té set milions i mig de consumidors. Catalunya, amb un estat propi necessitarà també disposar d'un conjunt d'empreses públices i privades per atendre els serveis públics i els mercats regulats, com ara: Aeroports Catalans, TelefonCatalunya, Banc Públic Català, GasCat, Energies de Catalunya, TrensCat, Autopistes ,etc. etc. A més la república catalana necessitaria quantitat de nous funcionaris per atendre els serveis de l'administració del nou Estat.

Es cert, que part de la burgesia catalana s'ha sumat a la campanya de la por del govern central, però no s'ha d'oblidar que dins de l'extens teixit de petites i mitjanes empreses, la majoria exportadores, moltes opten per una Catalunya independent. No es pot oblidar que el món empresarial es mou per paràmetres racionals en funció de les expectatives de negoci i de benefici. Catalunya és un bon país per fer negocis, i per això moltes empreses estrangeres segueixen invertint a Catalunya; ho han anunciat: Volkswagen, Nestlé, Zurich assegurances, KT telecomunicació coreana, Amazon, Easyjet, Hewlett-Packard, Royal Caribbean Cruises, Arista LifeScience, Boehringer...

Els avantatges de disposar d'un estat propi són evidents. A cada moment es prenen les decisions que més convenen, com ara, on i en què fer les inversions, o com garantir millor l'estat de benestar. Un altre fet bàsic és que l'Agencia Tributària de Catalunya ingressa tots els impostos, i, evita així un dèficit fiscal entre 10.000 i 15.000 milions d'Euros anuals. Aquests recursos addicionals permeten, impulsar el país, millorar les condicions de vida dels seus ciutadans i ser solidaris.

Una desestabilització de l'economia no interessa a ningú. Entre altres coses, l'Estat Espanyol té un enorme deute del qual ha de respondre als creditors, el seu import és ja d'un bilió cent mil milions d'Euros. Així, ja el Fons Monetari Internacional ha advertit que unes tensions prolongades en relació a Catalunya podrien afectar les inversions a Espanya. El mercat ja ha fet pujar la prima de risc, i algunes agències de qualificació crediticia han mostrat la seva inquietud. Hi ha nerviosisme en els mercats financers, i Angela Merkel ja ha fet conèixer al president de la Comissió Europea Jean Claude Junker, la seva preocupació, doncs si es desestabilitza la cinquena economia europea, es pot desestabilitzar la Unió Europea, que prou problemes té.

Resumint: No siguem víctimes de la campanya de la por. És cert, que qualsevol període de transició en crear un estat propi requereix temporalment sacrificis i renúncies, però un país petit, econòmicament viable com és Catalunya, amb un teixit empresarial dinàmic, innovador i competitiu en un món obert, té moltes més possibilitats de millorar el benestar dels ciutadans, que en definitiva ha de ser l'objectiu de la política.

Què cada u opini i decideixi el que cregui més convenient, però fem-ho lliurement amb el màxim d'informació i objectivitat possible.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!