VENEÇUELA UN AVÍS GEOPOLITIC

Vivim un moment de gran tensió.

Amb gran sorpresa Donald Trump ha desconcertat a tothom i ha generat pànic en molts indrets De moment els EUA han segrestat militarment el president de govern de Veneçuela Nicolas Maduro i ha advertit a la nova presidenta Dancy Rodríguez, que si no segueixen les instruccions de Washington serà molt pitjor. Poc després del segrest de Maduro, Trump ha llançat amenaces als governs de Cuba, Colombià i Mèxic i per raons de seguretat vol tenir la propietat de Groenlàndia, que és una regió autònoma de Dinamarca.

L’actuació i les amenaces de Trump han fet sonar arreu totes les alarmes, especialment a la Xina, a Rússia, a la UE, o a l’ONU, els quals s’oposen rotundament a les intencions americanes. Però la realitat és que més enllà de condemnes retòriques cap país té la capacitat política ni militar per barrar el pas als EUA.

Les actuacions i declaracions de Washington estan en línia en la recent Llei d'Estratègia de Seguretat dels EUA de 2025, que determina, entre altres coses, que els països d’Amèrica són una àrea estratègica dels EUA i, per tant, que no hi admeten interferències d’altres països.

I per què Veneçuela és el primer país sobre qui Trump actua? Veneçuela té les reserves de petroli més importants del món, s’estimen en uns 300.000 milions de barrils, un 17% de les reserves mundials. Actualment per mala gestió només se’n produeix gairebé un milió de barrils al dia, mentre que en els anys 2000 se’n produïen tres milions. Trump no amaga les seves intencions, ja ha dit que de Veneçuela només li interessa gestionar la producció i venda del petroli i que ell decidirà com es reparteixen els ingressos.

Però hi ha una altra raó de geopolítica. El que ha esdevingut a Veneçuela és també, un avís a Rússia i Xina que treguin les mans dels països americans. Això és el pati de casa seva.

Quins són els escenaris a partir d’ara? Difícil de preveure. En realitat Trump ha decapitat el  Chavisme, però aquest encara governa. El parlament ha nomenat nova presidenta de govern a la vicepresidenta Delcy Rodríguez. Però el Chavisme no és un bloc. Està format per sectors amb diferents interessos. El sector pragmàtic vol arribar a “acords dignes” amb els EUA per evitar el pitjor i el sector més radical, que controla l’exèrcit, es nega a fer concessions. Hi ha el risc que es pogués arribar a una certa confrontació.

L’ideal per Trump és que el govern actual es sotmeti als seus interessos i així poder explotar el petroli. Sota el control de Washington el govern governaria i les petrolieres americanes tindrien el petroli. S’entraria en una via de transició pacífica, en la progressiva democratització i més endavant unes eleccions que guanyarien candidats amics.

Un altre escenari possible és que el sector més radical es negui a fer concessions i entri en col·lisió amb els EUA. Es força improbable que Trump ordenes la invasió militar del país, atesa la gran oposició dels ciutadans estatunidencs. Segurament s’entraria en una posició de estira-i-arronsa, amb bloqueig als vaixells petroliers i així ofegaria les exportacions que el 80% són del petroli.

Vivim un moment d’una alta inestabilitat política. S’hauran de seguir els esdeveniments dia a dia per veure la seva evolució i possible sortida. En resum, crec que podem concloure que el món cada cop està més embogint.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

CANONS O MANTEGA

                 La Unió Europea afronta un moment d’inflexió. Dos fets recents han sacsejat els fonaments de la seva seguretat: la invasió d’Ucraïna per part de Rússia i el retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units. La Rússia expansionista somia en recuperar la “Gran Rússia”, i el missatge procedent de Washington és inequívoc: ni els EUA ni l’OTAN garanteixen automàticament la protecció del continent davant una possible agressió russa.

De sobte, Europa ha vist com emergien algunes de les seves fragilitats estructurals, especialment la manca d’una política de defensa pròpia i d’una força militar operativa. La inquietud s’ha disparat als països més propers a Rússia –Polònia, Finlàndia i els països bàltics–, però també a Alemanya, que observa amb alarma el nou escenari. En aquest context, els membres de la UE han acabat cedint al xantatge polític de Trump: dedicar el 5% del PIB a defensa per mantenir el paraigua protector nord-americà, tot i que Washington evita comprometre-s’hi formalment.

La UE ha de decidir fins a quin punt es pren seriosament l’amenaça russa –o si considera que aquesta és inversemblant– i d’on sortiran els recursos per armar-se. El debat recorda la vella dicotomia econòmica que el premi Nobel Paul Samuelson resumia amb l’expressió “canons o mantega”: invertir en seguretat o en benestar. Molts estats europeus ja arrosseguen deutes elevats, dèficits persistents i un creixement econòmic modest. L’increment de la despesa militar podria traduir-se en més pressió fiscal i en retallades en serveis públics com pensions, educació, sanitat o inversions estratègiques.

Però és realista pensar que Rússia està en condicions d’envair un país de la UE? Vladimir Putin preveia ocupar Ucraïna en vuit dies; més de tres anys després la guerra continua i ja ha provocat molta destrucció, centenars de milers de morts i ha colpejat l’economia russa. Això alimenta la sospita que, darrere del relat d’una amenaça russa, hi  puguin haver altres interessos geopolítics, com la de reforçar l’OTAN en la disputa dels EUA amb la Xina.

El secretari general de la OTAN, Marc Rutte, fidel escuder de Donald Trump, acaba de fer uns declaracions afirmant que el proper objectiu de Putin és atacar a la UE en els propers cinc anys. El clima bèl·lic que s’està creant, recorda, en certa manera, l’ambient previ a la invasió de l’Iraq el 2003, quan la justificació per a la invasió va ser que l’Iraq produïa “armes de destrucció massiva”. Quant els EUA i els seus aliats van ocupar l’Iraq no en van trobat cap rastre, tot i que el president dels EUA George W. Bush, el primer ministre britànic Tony Blair, i el primer ministre espanyol José Maria Aznar havien afirmat que disposaven de proves contundents de la seva existència.

Avui, els ciutadans tampoc no poden saber amb certesa si l’amenaça russa és real o si està essent amplificada per l’interès de reforçar el poder militar nord-americà i la compra d’armaments als EUA. En aquest escenari, el sentit comú apunta cap a una conclusió: la UE necessita una autonomia de defensa real, una política militar única i un exèrcit europeu capaç de protegir el continent i contribuir a les missions de pau de les Nacions Unides. Sens dubte, caldrà reforçar la capacitat defensiva; però això no hauria de significar renunciar al model social europeu, que és, en última instància, l’essència del projecte europeu.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!