PREPARANT-SE PER LA GUERRA

                           Ens estem preparant per a una guerra? Tot sembla indicar que sí. Els països es rearmen, la desconfiança creix i el món esdevé cada cop més insegur. Mentrestant, ens volen vendre la il·lusió enganyosa del vell lema: “Si vols la pau, prepara’t per la guerra”.

Durant dècades, la governança mundial es va basar en la raó, la negociació i la capacitat d’institucions multilaterals capaces d’amortir conflictes. Avui aquest ordre no existeix. La irrupció d’una ideologia populista, ultranacionalista i d’extrema dreta –que viu de les glòries del passat, nega el canvi climàtic i menysté la immigració– ha capgirat les regles del joc. Davant la por de perdre vots, bona part del conservadorisme polític s’hi acosta, mentre que les forces progressistes han perdut el relat. El resultat és un món on ja no manen els acords internacionals, sinó la força i el xantatge com a llenguatge principal de les relacions entre estats.

Les guerres recents en són un avís. La invasió russa d’Ucraïna respon al vell objectiu imperial d’ampliar fronteres. El que succeeix a Gaza, amb una destrucció massiva que pretén imposar un nou ordre territorial, ha estat qualificat àmpliament de crims de guerra i, fins i tot, de genocidi. I el planeta és ple de conflictes que preferim ignorar: Sudan, Etiòpia, Myanmar, Israel i l’Orient Mitjà, el Congo i Rwanda, entre molts altres. El cost humà és brutal i persistent.

Segons el SIPRI (2024), la despesa militar mundial no ha deixat de créixer i ja arriba als 2,7 bilions de dòlars, el 2,5% del PIB global. Els Estats Units, la Xina, Rússia, Alemanya i l’Índia lideren aquesta cursa. Ucraïna, immersa en la seva defensa existencial, hi destina un 34% del PIB. I, el més inquietant: torna l’ombra de l’amenaça nuclear.

Armar-se per no ser engolit

Hem entrat en una cursa armamentista que sembla imparable, mentre la ONU i els organismes multilaterals han quedat arraconats. Les lliçons del passat s’ignoren. Margaret MacMillan, en el llibre “1914. De la paz a la guerra”, explica com Europa va abocar-se a la Primera Guerra Mundial amb entusiasme bèl·lic i amb la il·lusió d’un conflicte ràpid i victoriós. El resultat: quatre anys de devastació i milions de morts.

Qui vol ara la guerra? Hi ha poderosos sectors ideològics, polítics, econòmics i militars que se senten forts i creuen que la confrontació és el camí per ampliar poder, influència i territoris. Entre els principals beneficiats, la poderosa indústria armamentista i financera que hi gira al voltant.

Als Estats Units, determinats cercles volen garantir que cap potència pugui disputar-los l’hegemonia en el futur. La Xina es rearma silenciosament esperant el seu moment. Rússia vol guanyar la guerra d’Ucraïna a qualsevol preu. La Unió Europea tem una Rússia expansionista; l’Índia observa amb recel l’ascens de la Xina; i el Pròxim Orient continua en ebullició. Arreu del món, tothom es prepara per allò que pugui venir.

Hem entrat en una etapa de tensions creixents on augmenta el “risc d’accidents”, també nuclears. Només una entesa entre les grans potències i un compromís real de desarmament pot allunyar-nos d’aquesta cursa armamentista que ens empobreix a tots (i, en particular, als europeus) i pot acabar desembocant en més guerres.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

LA UE AL NOU ENTORN MUNDIAL

 La Vanguardia 14 12 2025

Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

La Unió Europea no pot continuar així. Continua sent un gegant econòmic que, paradoxalment, actua com un actor polític menor. Malgrat ser una de les principals potències comercials del planeta, disposar d’un enorme mercat intern de 450 milions de consumidors i concentrar una part rellevant de la innovació científica mundial, la seva incapacitat de parlar amb una sola veu la manté en un paper secundari. En un món on els Estats Units i la Xina competeixen per l’hegemonia i on el “Sud Global” reclama més influència, la UE deixa passar oportunitats per consolidar-se com un actor estratègic de primer nivell.

El projecte europeu és un èxit polític i econòmic: l’espai de lliure circulació, la moneda única, la política comercial comuna o la resposta coordinada a la pandèmia. Però aquests èxits contrasten amb un bloqueig polític cada cop més evident. L’ascens dels nacionalismes interns i un sistema institucional que exigeix unanimitat dels 27 membres en les qüestions més sensibles han convertit la presa de decisions en un laberint paralitzant. El que podia tenir un cert sentit en la Comunitat Econòmica Europea de sis estats que es va crear el 1957 s’ha convertit en un obstacle insalvable amb una UE de vint-i-set membres.

Mario Draghi, un any després de presentar el seu informe sobre competitivitat, ha expressat la seva frustració per la lentitud i l’escassa ambició de les reformes. La seva preocupació és compartida per molts, qualsevol modificació profunda dels tractats requereix el consens de tots els membres, cosa que fa pràcticament impossible avançar en integració fiscal, defensa comuna o política exterior unificada.

Tanmateix, hi ha vies per superar la paràlisi. El Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat d’aprovar decisions per majoria qualificada en determinats àmbits, és a dir, el suport del 55% dels estats que representin el 65% de la població. La història europea demostra que es pot progressar amb fórmules flexibles. L’euro va néixer amb excepcions pactades, ja que la Gran Bretanya i Dinamarca volien mantenir les seves monedes; l’espai Schengen es va crear entre alguns països al marge de les institucions comunitàries; i projectes com el futur avió de combat europeu s’impulsen mitjançant cooperacions intergovernamentals entre Alemanya, França i Espanya, igual que la iniciativa PESCO en matèria de defensa que és d’adhesió voluntària.

Per recuperar influència global, la UE necessita una veu única, una política exterior coherent i una capacitat real d’actuar. I si això no és possible fer-ho amb els vint-i-set membres, un nucli de països ha d’assumir el lideratge per avançar. És el que s’anomena “l’Europa de diferents velocitats”. La UE es troba en un moment decisiu: o aprofita els mecanismes existents per reforçar el seu paper en l’ordre mundial o haurà d’acceptar una decadència progressiva en un escenari cada vegada més competitiu i inestable.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

EL JAPÓ, EL FRACAS DE LA DEMOGRAFIA

Durant els anys vuitanta, el Japó era un referent mundial pel seu creixement econòmic i la seva capacitat d’innovació. Semblaven imparables. Però aquell miracle va començar a esvair-se a partir de 1991, quan va esclatar la bombolla financera creada per una política monetària molt laxa i l’especulació desbocada. El col·lapse del valor dels actius immobiliaris i borsaris va portar el país a una crisi de deute i a una llarga etapa d’estancament que encara dura.

Des d’aleshores, els successius governs han intentat reactivar l’economia amb receptes keynesianes i monetaristes, però amb minsos resultats. Darrere d’aquesta feblesa hi ha un altre problema profund: la manca de mà d’obra, a causa de l’envelliment i el descens sostingut de la població.

El Japó encadena ja dotze anys consecutius de pèrdua demogràfica. El 2008 tenia 128 milions d’habitants; avui en té 125,6. Les persones majors de 65 anys representen el 29% de la població –una de les proporcions més altes del món– mentre que a Espanya i a Catalunya la xifra és d’un 20%. Aquesta estructura fa que la població activa, és a dir, la que sosté el sistema productiu i fiscal, s’hagi reduït fins al 59,6% del total, la taxa més baixa de tots els països de l’OCDE.

L’economia japonesa no acaba de trobar el camí de la recuperació. L’elevada inflació, la desacceleració global i un deute públic que ja supera el 260% del PIB llastren el creixement. A això s’hi afegeix el fracàs de la demografia: una natalitat mínima, d'1,1 fills per dona, i un rebuig cultural profund a la immigració que limita l’entrada de nova mà d’obra. Només el 3% dels habitants del Japó són estrangers, mentre que a Catalunya aquesta proporció arriba al 18%.

El contrast és evident. Tant el Japó com Catalunya comparteixen una natalitat baixa i una esperança de vida molt alta, però la immigració permet al territori català mantenir una població creixent i un envelliment més moderat. Al Japó, en canvi, el nombre d’habitants disminueix i el pes dels jubilats creix cada any.

"Les mesures de la nova primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, comportaran un ien més feble, més dèficit i més inflació; una fórmula ja provada sense èxit"

Les conseqüències de l’envelliment són clares: menys treballadors, menys productivitat, menys dinamisme econòmic, menys ingressos fiscals i una progressiva disminució de la renda per càpita. El país es veu abocat a una transformació profunda: excés d’habitatges, tancament d’escoles, més demanda sanitària i de residències, i un increment sostingut de la despesa en pensions. Mentrestant, les zones rurals es buiden a un ritme accelerat.

El passat octubre de 2025, al Japó hi ha hagut un canvi de govern. Sanae Takaichi s’ha convertit en la primera dona a ocupar el càrrec de primer ministre. Takaichi, una dona conservadora admiradora de Margaret Thatcher, defensa una política monetària laxa, menys despesa pública i reformes estructurals liberalitzadores. Tot apunta, però, que això comportarà un ien més feble, més dèficit i més inflació. És una fórmula ja provada al Japó en el passat, sense èxit. Conscient del bloqueig de l’economia, la nova dirigent, de tendència nacionalista, podria acabar obrint tímidament la porta a la immigració qualificada, una necessitat que els sectors econòmics fa temps reclamen. 

El futur del Japó dependrà, entre altres factors, de la seva capacitat per afrontar el repte demogràfic i trencar amb la seva tradicional resistència al canvi cultural.

Voleu llegir més? Premeu aqui!