LA UE AL NOU ENTORN MUNDIAL

 La Vanguardia 14 12 2025

Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

La Unió Europea no pot continuar així. Continua sent un gegant econòmic que, paradoxalment, actua com un actor polític menor. Malgrat ser una de les principals potències comercials del planeta, disposar d’un enorme mercat intern de 450 milions de consumidors i concentrar una part rellevant de la innovació científica mundial, la seva incapacitat de parlar amb una sola veu la manté en un paper secundari. En un món on els Estats Units i la Xina competeixen per l’hegemonia i on el “Sud Global” reclama més influència, la UE deixa passar oportunitats per consolidar-se com un actor estratègic de primer nivell.

El projecte europeu és un èxit polític i econòmic: l’espai de lliure circulació, la moneda única, la política comercial comuna o la resposta coordinada a la pandèmia. Però aquests èxits contrasten amb un bloqueig polític cada cop més evident. L’ascens dels nacionalismes interns i un sistema institucional que exigeix unanimitat dels 27 membres en les qüestions més sensibles han convertit la presa de decisions en un laberint paralitzant. El que podia tenir un cert sentit en la Comunitat Econòmica Europea de sis estats que es va crear el 1957 s’ha convertit en un obstacle insalvable amb una UE de vint-i-set membres.

Mario Draghi, un any després de presentar el seu informe sobre competitivitat, ha expressat la seva frustració per la lentitud i l’escassa ambició de les reformes. La seva preocupació és compartida per molts, qualsevol modificació profunda dels tractats requereix el consens de tots els membres, cosa que fa pràcticament impossible avançar en integració fiscal, defensa comuna o política exterior unificada.

Tanmateix, hi ha vies per superar la paràlisi. El Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat d’aprovar decisions per majoria qualificada en determinats àmbits, és a dir, el suport del 55% dels estats que representin el 65% de la població. La història europea demostra que es pot progressar amb fórmules flexibles. L’euro va néixer amb excepcions pactades, ja que la Gran Bretanya i Dinamarca volien mantenir les seves monedes; l’espai Schengen es va crear entre alguns països al marge de les institucions comunitàries; i projectes com el futur avió de combat europeu s’impulsen mitjançant cooperacions intergovernamentals entre Alemanya, França i Espanya, igual que la iniciativa PESCO en matèria de defensa que és d’adhesió voluntària.

Per recuperar influència global, la UE necessita una veu única, una política exterior coherent i una capacitat real d’actuar. I si això no és possible fer-ho amb els vint-i-set membres, un nucli de països ha d’assumir el lideratge per avançar. És el que s’anomena “l’Europa de diferents velocitats”. La UE es troba en un moment decisiu: o aprofita els mecanismes existents per reforçar el seu paper en l’ordre mundial o haurà d’acceptar una decadència progressiva en un escenari cada vegada més competitiu i inestable.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

2025 12 05  El Japó el fracàs de la demografia  Via Empresa

EL JAPÓ, EL FRACAS DE LA DEMOGRAFIA

Durant els anys vuitanta, el Japó era un referent mundial pel seu creixement econòmic i la seva capacitat d’innovació. Semblaven imparables. Però aquell miracle va començar a esvair-se a partir de 1991, quan va esclatar la bombolla financera creada per una política monetària molt laxa i l’especulació desbocada. El col·lapse del valor dels actius immobiliaris i borsaris va portar el país a una crisi de deute i a una llarga etapa d’estancament que encara dura.

Des d’aleshores, els successius governs han intentat reactivar l’economia amb receptes keynesianes i monetaristes, però amb minsos resultats. Darrere d’aquesta feblesa hi ha un altre problema profund: la manca de mà d’obra, a causa de l’envelliment i el descens sostingut de la població.

El Japó encadena ja dotze anys consecutius de pèrdua demogràfica. El 2008 tenia 128 milions d’habitants; avui en té 125,6. Les persones majors de 65 anys representen el 29% de la població –una de les proporcions més altes del món– mentre que a Espanya i a Catalunya la xifra és d’un 20%. Aquesta estructura fa que la població activa, és a dir, la que sosté el sistema productiu i fiscal, s’hagi reduït fins al 59,6% del total, la taxa més baixa de tots els països de l’OCDE.

L’economia japonesa no acaba de trobar el camí de la recuperació. L’elevada inflació, la desacceleració global i un deute públic que ja supera el 260% del PIB llastren el creixement. A això s’hi afegeix el fracàs de la demografia: una natalitat mínima, d'1,1 fills per dona, i un rebuig cultural profund a la immigració que limita l’entrada de nova mà d’obra. Només el 3% dels habitants del Japó són estrangers, mentre que a Catalunya aquesta proporció arriba al 18%.

El contrast és evident. Tant el Japó com Catalunya comparteixen una natalitat baixa i una esperança de vida molt alta, però la immigració permet al territori català mantenir una població creixent i un envelliment més moderat. Al Japó, en canvi, el nombre d’habitants disminueix i el pes dels jubilats creix cada any.

"Les mesures de la nova primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, comportaran un ien més feble, més dèficit i més inflació; una fórmula ja provada sense èxit"

Les conseqüències de l’envelliment són clares: menys treballadors, menys productivitat, menys dinamisme econòmic, menys ingressos fiscals i una progressiva disminució de la renda per càpita. El país es veu abocat a una transformació profunda: excés d’habitatges, tancament d’escoles, més demanda sanitària i de residències, i un increment sostingut de la despesa en pensions. Mentrestant, les zones rurals es buiden a un ritme accelerat.

El passat octubre de 2025, al Japó hi ha hagut un canvi de govern. Sanae Takaichi s’ha convertit en la primera dona a ocupar el càrrec de primer ministre. Takaichi, una dona conservadora admiradora de Margaret Thatcher, defensa una política monetària laxa, menys despesa pública i reformes estructurals liberalitzadores. Tot apunta, però, que això comportarà un ien més feble, més dèficit i més inflació. És una fórmula ja provada al Japó en el passat, sense èxit. Conscient del bloqueig de l’economia, la nova dirigent, de tendència nacionalista, podria acabar obrint tímidament la porta a la immigració qualificada, una necessitat que els sectors econòmics fa temps reclamen. 

El futur del Japó dependrà, entre altres factors, de la seva capacitat per afrontar el repte demogràfic i trencar amb la seva tradicional resistència al canvi cultural.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

2025 11 21   WORD   SI A LA IMMIGRACIO  Via Empresa

SÍ A LA IMMIGRACIÓ 

            Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Catalunya necessita immigració. Les causes són conegudes. La baixa natalitat, l’envelliment i el creixement natural negatiu de la població, o sia, més defuncions que naixements. Per garantir el progrés social d'un país cal disposar d'una societat que està ben formada, crea riquesa, està cohesionada i s’adapta als canvis permanents. Tot és més fàcil d'aconseguir si la població creix i es rejoveneix.

Actualment, a Catalunya el 18% de la població és estrangera, però la població estrangera està distribuïda molt desigualment sobre el territori. Hi ha municipis on no arriba al 5% i en d’altres sobrepassa el 40%. L’evolució de l’entrada d’immigrants depèn molt de la conjuntura econòmica. En els anys posteriors a la crisi financera de 2007-2008 van marxar molts immigrants i degut a la pandèmia de la Covid la immigració es va estancar. L’economia no sempre creix. Què passarà quan vingui una nova crisi? Deixarà de venir gent, o fins i tot, n’hi haurà que marxarà.

Catalunya necessita immigració, però quin tipus d’immigració? No es pot tenir una política de portes obertes que acull a tothom que vulgui venir. La immigració s’ha de dimensionar i gestionar. La immigració que Catalunya necessita depèn de l’evolució de la conjuntura econòmica, de les demandes de la societat i dels sectors productius. Actualment, per exemple, en molts sectors manca gent preparada i especialistes. Per això, s’han d’establir criteris i mecanismes per fer que la immigració sigui la que es necessita i la tramitació sigui àgil, eficient, justa i respectuosa, evitant discriminacions. En tot cas, cal destinar recursos per millorar els serveis públics i facilitar la integració dels immigrants a la societat.

Cal prioritzar l’entrada d’immigrants per atendre les necessitats dels sectors productius que creen més valor afegit, encara que s’hauran d’atendre també, en una escala menor, les demandes de la societat en relació a feines i serveis poc qualificats i poc retribuïts, els quals s’han d’anar dignificant amb millor formació i retribució. En aquesta línia, el salari mínim i els salaris més baixos s’han d’augmentar progressivament per tal d’anar expulsant del mercat les empreses i serveis econòmicament i social inviables.

Catalunya ha crescut molt en població i ha creat molta riquesa en poc temps, però han millorat poc els salaris i s’han destinat pocs recursos a millorar els serveis públics. Aquestes són algunes de les causes de la tensió social existent. Malauradament, però, la immigració també s’ha convertit en un camp de lluita política i, molt injustament, en el boc expiatori de molts dels problemes que té Espanya.

A banda de gestionar la immigració, les administracions tenen molts deures a fer, en especial, en el camp de la formació del capital humà, en facilitar la incorporació de les noves tecnologies a la societat, en impulsar un model productiu de més valor afegit i en millorar els serveis públics. A més, la col·laboració publico-privada hi ha de jugar un paper clau. Tots aquests elements són essencials per poder disposar d’un estat de benestar de qualitat.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

CATALUNYA 2050. ENS ESTEM ENVELLINT

Catalunya té 8,1 milions d’habitants i una de les esperances de vida més altes d’Europa: 81,3 anys els homes i 86,5 les dones. Una de les característiques de la demografia catalana, espanyola i europea és l’envelliment de la població. L’any 2001, el 17,4% de la població catalana tenia més de 65 anys; l’any 2024, el percentatge és del 19, 5%, i s’estima que l’any 2050 estarà entorn del 29%. A Espanya, per cada persona més gran de 65 anys, hi ha 2,6 persones en actiu; però l’any 2050, per cada jubilat, s’estima que només hi haurà 1,6 persones en edat de treballar. 

L’envelliment de la població respon bàsicament a tres factors: l’increment de l’esperança de vida, la disminució de la natalitat i els fluxos migratoris. Atesa la baixa natalitat malgrat les polítiques que intentessin fomentar-la, Catalunya necessita que vingui població de fora en edats actives que aportin vitalitat a la societat, a l’economia i enriqueixin la diversitat cultural. 

"Catalunya té una de les esperances de vida més altes d’Europa: 81,3 anys els homes i 86,5 les dones"

L’allargament de l’expectativa de vida és un èxit de la humanitat. Però les dades demogràfiques ens diuen que l’envelliment de Catalunya, Espanya i Europa, és inevitable, malgrat el foment de la natalitat i els fluxos migratoris. I, l’envelliment té el seu cost. Segons CaixaBank Research la despesa pública relacionada amb l'envelliment -sumant pensions, sanitat i cures- passaria a Espanya del 20,3% del producte interior brut (PIB) l'any 2022 al 25,5% el 2050.  

La immigració té un impacte positiu en la creació de riquesa, però a més rejoveneix, aporta vitalitat i visió global. Catalunya necessita l’arribada de població estrangera jove, activa. I com més ben formada millor. Però, el nombre d’immigrants que caldrà, dependrà de la conjuntura econòmica, de les demandes de la societat i dels sectors productius, així com de l’obligació moral d’acollir per causes humanitàries. 

L’envelliment de la població portarà un canvi profund en el funcionament de la societat, en l’economia, el treball, el sistema educatiu, el sanitari, el lleure, l’atenció als infants, a la gent gran i a la cultura catalana que serà més plural.

 Per poder mantenir en el futur l’actual model de benestar, cal prendre mesures difícils ja des d’ara mateix aprofitant que l’economia està en una fase expansiva. Cal adaptar el model productiu, les polítiques socials, les d’integració dels immigrants i disposar del finançament necessari per fer-ho. Això vol dir augmentar la productivitat fent una forta inversió en capital humà, avançar cap als sectors productius que creen més valor afegit i usar a fons les noves tecnologies. 

L’objectiu és aconseguir, ara i en el futur, una societat de progrés econòmic i social, cohesionada, que minimitzi les desigualtats i faciliti la integració dels nouvinguts a la societat catalana. Catalunya s’està envellint, per això necessita anticipar-se als canvis i prendre decisions que ens garanteixin un futur de benestar. 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

LA IRREVERSIBLE DECADENCIA AMERICANA

Revista ALTERNATIVAS ECONOMICAS   Oct 2025 Nro. 139   

La sensación de que Estados Unidos se encuentra en un proceso de decadencia viene de lejos y se confirmó con la crisis financiera mundial 2007-2008 generada en EEUU. Ahora, el presidente Donald Trump ha prometido revertir la situación y convertir de nuevo a América como la única gran potencia mundial. Con el lema "América Primero" y de forma totalmente autoritaria, ha puesto en marcha un nacionalismo extremado, un proteccionismo económico, la reducción de la inmigración y de lo foráneo, así como el retorno a los valores tradicionales conservadores americanos. ¿Cuál será el resultado a largo plazo de las políticas de Trump? Imposible de saber, pero todo parece indicar que, a medio plazo, muchas de las medidas que está tomando, acelerarán la decadencia de EEUU de forma imparable.

Entre las medidas ya tomadas, destacan el giro de 180 grados que Trump está dando al orden económico mundial creado por EEUU en “Bretton Woods” el año 1945, que se basaba en impulsar los valores democráticos, el modelo económico liberal, la colaboración internacional y la globalización del comercio. Ahora el nuevo modelo de Trump consiste en aplicar la ley del más fuerte y el uso del chantaje para imponer sus intereses.

En el campo de la relación internacional menosprecia las instituciones multilaterales y los acuerdos globales, entre ellos a las Naciones Unidas. Trump no tiene límites ni fronteras: quiere convertir a Canadá en un estado más de EEUU, exige a Dinamarca que le ceda Groenlandia, expolia las tierras raras de Ucrania y quiere convertir Gaza en un centro turístico y residencial. Es sorprendente ver cómo desprecia a los países de la UE que han sido sus aliados durante ochenta años.

Trump no entiende que el mundo ha cambiado y existe una nueva realidad. China, Rusia, India, Brasil, Indonesia, Turquía, Arabia Saudí y Australia, entre otros, forman parte de la nueva geopolítica. El resultado es que está menospreciando y chocando abiertamente con sus socios y aliados tradicionales como la UE, Canadá, México, Japón o Corea del Sur.

El proteccionismo y las altas tarifas arancelarias que ha impuesto, desestabilizan la gobernanza y la economía mundial y obligan a todos los países a tomar sus contramedidas lo que perjudica al comercio internacional. La animadversión contra los inmigrantes llevará a la falta de fuerza laboral y al aumento de los costes.

Pero uno de los aspectos más graves que acelerará su decadencia es el querer controlar las mentes y las ideas. Querer imponer su ideología a las universidades y centros de investigación o de pensamiento y poner dificultades a los científicos e investigadores extranjeros será un desastre para el país.

La liberalización de la economía tiene aspectos positivos, pero la laxitud en el sistema financiero facilita la especulación, tal y como sucedió en la crisis del año 2007-2008.

El medioambiente resultará muy perjudicado. Aparte de haberse retirado de los Acuerdos de París, el frenar el crecimiento de las energías renovables e impulsar el uso del petróleo, gas, encarecerá su energía y sus empresas serán menos competitivas.

Inicialmente, puede dar la sensación que las medidas tomadas son muy positivas. Bajar los impuestos, cobrar altos aranceles, obligar a los países y a las empresas a invertir en EEUU y a comprar armamento y productos americanos, impulsarán la economía y las bolsas seguirán subiendo. Pero paulatinamente los países se irán adaptando a la nueva realidad y buscarán otras alternativas mientras que EEUU irá perdiendo aliados y la confianza que merecía de forma que sus relaciones económicas, y de todo tipo, se reducirán. A medio plazo, EEUU se irá aislando y perdiendo su influencia política y económica y se cuestionarán sus privilegios en el actual orden económico mundial, que diseño a su favor en 1945.

Dadas las incertidumbres derivadas del estilo de hacer política del presidente Trump, el elevado nivel del déficit y de deuda pública, la ruptura de las alianzas internacionales, las guerras arancelarias y la desregulación del sector financiero, aumenta la preocupación de los inversores sobre el futuro de la economía americana. Las agencias de valoración de riesgo ya han bajado la calidad de su deuda pública. Afortunadamente para EEUU, a los inversores no resulta fácil hallar a corto plazo alternativas más allá del dólar, aunque paulatinamente irán apareciendo nuevas oportunidades.

¿Cuál será el resultado para el ciudadano americano? Las políticas del presidente Trump traerán un aumento de costes, mayor inflación y un tipo de interés más elevado. La disminución de los impuestos, especialmente a las clases más acomodadas, llevará a un elevado déficit anual y al aumento de la ya astronómica deuda pública. Los recortes en los servicios públicos afectarán a las clases medias y populares. La brecha social americana entre los muy ricos y el resto de ciudadanos se ensanchará. La sociedad se polarizará y tensionará. En definitiva, disminuirá el progreso económico y social y el bienestar de los ciudadanos será el gran perdedor.

EEUU es todavía la gran potencia mundial y su declive será lento, progresivo e inevitable, pero su vacío se irá cubriendo por otros países, especialmente por China que irá sustituyendo a EEUU en la influencia como gran potencia mundial. En la cumbre de la Organización de Cooperación de Shanghái, en Tianjin, a la que asistieron 26 países, entre ellos India y Rusia, el presidente de China, Xi Jinping, ya ha planteado la necesidad de un nuevo orden mundial sin dominio de EEUU o de la UE.

Algún día Donald Trump perderá la mayoría política que le apoya, pero será demasiado tarde para corregir los graves errores cometidos, especialmente su aislamiento y la pérdida de influencia a nivel mundial, que acelerará su decadencia. El mundo ya ha entrado en una nueva era en la que domina el proteccionismo, un fuerte rearme, un aumento de la desigualdad social y la inseguridad y, en definitiva, un retroceso en la calidad de vida. Un mundo injusto y egoísta, gobernado por los intereses nacionales de cada país y por los grandes grupos financieros, que se basará en la ley del más fuerte. Sólo la resiliencia individual y colectiva, presionando al poder para que detenga esta locura, nos puede llevar a recuperar la esperanza en el futuro.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

 

MÉS ENLLÀ DE LA DECADÈNCIA DEL DÒLAR 

El dòlar és la gran moneda internacional. L’any 1945, després de la Segona Guerra Mundial, en els acords de Bretton Woods signats pels països aliats, es va establir un nou ordre econòmic mundial. Un dels acords va ser que el dòlar seria la moneda bàsica de referència mundial i que tindria la garantia de la Reserva Federal dels EUA. L’any 1973, degut a una elevada inflació, el president Nixon es va veure obligat a suspendre la convertibilitat del dòlar en or.

En ser nominat Donald Trump president dels EUA per segona vegada tot canvia. Amb la seva política de “Primer Amèrica”, Trump ha fet desaparèixer l’ordre econòmic liberal basat en el lliure comerç i els acords i col·laboració internacional. Ara, els EUA, abusant de la seva força com a gran potència, estan imposant els seus interessos i la seva llei al món.

 Els països es veuen obligats a adaptar-se a la nova situació i a protegir la seva economia i els seus ciutadans. No és fàcil, especialment pels països econòmicament i financerament més febles als quals Trump ha imposat elevats aranzels, de fins a un 50%. Aquests països exportaran molt menys als EUA, fet que desestabilitzarà la seva l’economia, incloent el risc de fer fallida, cosa que pot desestabilitzar els mercats finances internacionals.

Inicialment, pot fer la sensació que les mesures preses –com abaixar els impostos, posar alts aranzels, obligar a produir als EUA o a comprar-hi productes– i la forta disminució del dèficit comercial americà que comportaran, seran molt beneficioses per l’economia americana. Els mercats financers així ho mostren.

Tanmateix, amb el temps, a mesura que els països es vagin ressituant, els EUA aniran perdent aliats i el pes de la seva economia i la confiança en els EUA es reduiran. En definitiva, s’aniran aïllant i perdent la seva influència i es qüestionaran els privilegis que tenen en organismes mundials com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial i el paper del dòlar com a moneda de reserva mundial.

A més, l’aprovació de la llei “Gran i Bonica”, que rebaixa fortament els impostos, afegirà en els pròxims deu anys 3,3 bilions de dòlars al ja elevat deute públic i el situarà en 40 bilions de dòlars.

Les incerteses derivades de l'estil de fer política del president Trump, l’empitjorament del panorama fiscal dels EUA, el trencament de les aliances internacionals, les guerres aranzelàries, la posada en qüestió de la independència de la Reserva Federal i les polítiques liberalitzadores del sector financer fan augmentar les preocupacions sobre la inflació, la competitivitat de les empreses i la sostenibilitat del sistema econòmic mundial basat en el dòlar.

Tot plegat està provocant un gran desconcert i inseguretat en el món financer internacional. Els inversors poden perdre la confiança en l’economia americana i en el dòlar. Això no obstant, l’evolució de la pèrdua de pes del dòlar en el sistema financer serà lenta, ja que no és fàcil trobar alternatives inversores al dòlar o a valors americans i substituir-los per altres opcions.

Com evolucionarà la situació dels EUA i quins seran els efectes sobre l’economia i la política mundial? Caldrà esperar un cert temps per veure’n els efectes reals, però tot sembla indicar que anem cap a un món en el qual les institucions internacionals seran molt febles, dominarà la llei del més fort i els ciutadans i la democràcia en seran els perdedors.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

LA JOIA DE LA CORONA.

 

Publicat a La Vanguardia 2021 04 25

 Uns serveis públics de qualitat són essencials en un estat modern democràtic. Al llarg de la nostra vida, el més usat acostuma a ser els serveis sanitaris per prevenir i curar  malalties o  lesions físiques.  Podríem dir que és el servei públic joia de la corona.

La salut és una de les coses que més ens importa. La salut al món ha progressat enormement gràcies a una major higiene, millors sistemes sanitaris, hàbits alimentaris més saludables, i avenços científics i tecnològics, als que s’hi ha sumat professionals sanitaris més preparats i motivats.

Catalunya té un bon sistema sanitari. Durant molts anys va liderar l’estudi i la innovació en el camp de la salut. Però amb les retallades i l’infrafinançament ha deixat de ser capdavantera.  Amb la crisi de la Covid-19 s’ha demostrat la qualitat humana i professional de tot el personal que han mantingut operatiu el sistema en unes condicions molt adverses.

Ja abans de la pandèmia hi havia mancances notòries en el sistema sanitari. Les retallades de finançament des de la crisi financera de 2008 han portat a un empitjorament i a un creixent malestar tan entre els professionals, com en els pacients.

Un informe d’experts sol·licitat per la Generalitat sobre el sistema públic de salut identifica 30 mesures necessàries per enfortir el sistema.  Entre d’altres apunta  modernitzar les instal·lacions i equipaments que han quedat obsolets. Potenciar l’atenció primària. Augmentar les plantilles. Millorar les condicions laborals. Augmentar la inversió en recerca. Incorporar la transició digital amb relació als pacients i en l’ús de la telemedicina. El desplegament de la Agència de Salut a Catalunya. També es demana que hi hagi un model integrat d’atenció sanitària, atenció social i millora de la dependència. Com a síntesi, el model actual està centrat en la malaltia i cal centrar-lo en la salut.

Hem de posar al dia i millorar el sistema sanitari. Tenim l’obligació moral de fer-ho davant els 20.000 morts deguts a la pandèmia, i a la generositat del personal sanitari que tant ha hagut de lluitar, però també, encara que sigui per l’egoisme del fet que tots en som usuaris.

Catalunya ha de poder dedicar a la salut 5.000 milions d’euros més en cinc anys per situar-nos al nivell dels països de la UE. Però mentre aquests recursos no arriben, s’hauria de poder comptar amb un finançament per persona semblant al que tenen els ciutadans del país basc, 1753 euros per persona,  mentre que a Catalunya és de 1432 euros. Si Catalunya tingues la sobirania fiscal que té el País Basc ingressaria 2.300 milions d’euros més. Una font de recursos pot provenir dels 70.000 milions que la UE dóna gratuïtament a Espanya,  en una magnífica mostra de solidaritat europea. Si volem que la sanitat sigui la joia de la corona l’hem de dotar dels recursos que necessita.

Francesc Raventós

                                               Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

                                              Membre del Col·lectiu Economistes pel Benestar

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya?

 Hem presentat a la premsa la creació del col·lectiu ECONOMISTES PEL BENESTAR, del qual en formo part,  amb l’objectiu de Millorar els benestar dels ciutadans a Catalunya. Vegeu la WEB

https://sites.google.com/view/economistes-pel-benestar

Hi ha molta informació, dades i propostes.

 M’agradaria saber que en penseu. 

Qualsevol pregunta o comentari el podeu enviar a

economistespelbenestar@gmail.com

Us desitjo molta salut.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

SOCIAL EUROPE.  EL SISTEMA MONETARI DAVANT UNA NOVA RECESSIÓ

Per llegir el text original:

https://www.socialeurope.eu/is-the-monetary-system-facing-the-risk-of-recession

by Francesc Raventós on 11 October 2018

EL SISTEMA MONETARI DAVANT UNA NOVA RECESSIÓ

El Fons Monetari Internacional, institucions econòmiques, experts, i bon nombre d’indicadors, pronostiquen una propera recessió econòmica. Les causes seran diverses, però una de significativa és que e l’endeutament a nivell mundial ha crescut a un ritme exagerat. Segons l’informe de l'Institut Internacional de Finances, IIF, el deute global mundial és de 233 bilions d’euros,  324% del PIB.

En els anys 2000 hi va haver una política fiscal i monetària expansiva amb baixos tipus d’interès, que va generar importants dèficits públics, un fort augment de l’endeutament i va crear una bombolla borsària  i immobiliària que va esclatar l’any 2007, el que obligà als bancs centrals a impulsar una forta expansió monetària – Quantitative Easing – per sortir de la crisi.

Amb un alt nivell de liquides en el mercat i un cost del diner irrisori, l’economia ha recuperat el creixement, i de moment, la inflació no s’ha disparat. Però el cicle econòmic no es pot donar per tancat fins que l’endeutament dels bancs centrals i el tipus d’interès torni a la normalitat. La confiança en el Sistema Monetari Internacional, SMI,  i en les principals monedes es mante, però si un dia es perdés la confiança en alguna moneda important la situació seria molt delicada.

Un cop aconseguida la recuperació econòmica, ha arribat el moment de situar gradualment el nivell de deute i el tipus d’interès a nivells raonables. (Tapering). La Reserva Federal americana ja ha augmentat el tipus d’interès i ha anunciat que el seguirà augmentant. Les conseqüències no s’han fet esperar, una fugida d’inversions dels països emergents, com ara Argentina, Brasil, Sud-àfrica, India o Turquia,  per invertir amb bons americans. També el Banc Central Europeu ha anunciat que a final del 2018 deixarà de comprar deute  i que el tipus d’interès s’anirà apujant a mida que l’economia millori.

Quines seran les conseqüències del Tapering?  Es desestabilitzarà l’economia? Quins són els riscos d’entrar en una nova recessió? Resistirà l’actual el sistema monetari? Com encararan la recessió els governs que estan altament endeutats?

A més de l’endeutament, són molts els factors de risc existents que poden contribuir a una nova recessió. La inestabilitat política, els desequilibris  econòmics, les debilitats del sistema monetari internacional, la autoimposada política d’aïllament dels Estats Units, l’augment del proteccionismes, un populisme cada cop més present, o l’existència de serioses incerteses polítiques i econòmiques. 

Es una situació que genera desconcert i desconfiança que aconsella, entre altres decisions,  fer una reforma del sistema monetari internacional per intentar que en cap cas la situació estigui fora de control.

Durant 70 anys, el dòlar ha estat, i és,  la superpotència del sistema financer i monetari mundial. Tot i el fort augment de l’economia xinesa, i el us del renminbi,  la primacia del dòlar no es qüestiona. Però s’ha d’impulsar una transició cap a un sistema  multipolar més segur i estable, en el que  monedes com l'euro, i el renmimbi, i el propi FMI hi tinguin un major protagonisme.

La proposta més racional fora que el FMI impulses les emissions i us dels Drets Especials de Gir, DEG, per convertir-los gradualment en la principal moneda de reserva. Donaria estabilitat i confiança al sistema en un moment en que degut a la globalització, als canvis geopolítics, la digitalització i la necessitat de protegir el medi ambient, s’està en un procés de profundes transformacions. Una reforma basada en que els DEG agafes un rol més central és factible i probablement és la única alternativa al sistema monetari actual.

Però aquesta proposta genera una forta resistència dels Estats Units per por de perdre els molts privilegis que li porta la preeminència del dòlar com a principal moneda de reserva. Tampoc el FMI, en el qual els Estats Units i tenen molta influència, sembla no està molt interessat en impulsar els DEG.

Què passarà quan vingui la propera crisi? En la crisi de 2008, els principals bancs centrals van abocar xifres astronòmiques de liquiditat al sistema. Ara la preocupació és que ates l’elevat endeutament existent  una operació d’aquesta envergadura no es podrà repetir, si no és vol perdre la confiança en un sistema monetari basat en el que les seves monedes no tenen cap garantia que asseguri el seu valor.

El risc d’una nova recessió afecte a tots a tots els països i per tant al ser un problema global, exigeix la coordinació internacional al més alt nivell i segurament el G-20 fora el fòrum més adequat.

El FMI hauria de convertir gradualment els DEG en la moneda bàsica del sistema mundial i vertader actiu internacional, actuar com a banc dels bancs centrals i com a prestamista en última instància. Ates l’extraordinari poder que el FMI tindria, hauria de ser políticament més representatiu,  avaluar les repercussions socials de les seves actuacions i rendir comptes.

Tots els països amb elevant endeutament han de fer un Pla per reduir-lo. En quant a l’Eurozona, cal reconèixer que ha tingut èxit en reduir el dèficit pressupostari, però  a costa d’augmentar l’endeutament, excedint de molt, l’objectiu fixat de no sobrepassar el 60% del PIB. A l’Eurozona s’hauria de congelar el percentatge de l’endeutament sobre el  PIB,  iniciar un procés gradual de la seva disminució, reestructurar part del deute dels països més endeutats i aprofundir la integració financera.

En resum: el SMI té un seriós problema per resoldre, però no hi ha la pressió política suficient per obligar a les principals autoritats polítiques i monetàries, en el marc d’institucions multinacionals prenguin les decisions necessàries per evitar que una nova crisi desestabilitzi l’economia i la societat. Haurem d’esperar que esclati la recessió per començar a prendre mesures?

                                                                                                                   Francesc Raventós

                                                                                Ex degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya

Voleu llegir més? Premeu aqui!

Is The Monetary System Facing The Risk Of Recession?

by Francesc Raventós on 11 October 2018

Francesc Raventós

The International Monetary Fund, other economic institutions, politicians, experts, and a good number of indicators predict a new economic downturn. The causes will be diverse but the significant one is that debt worldwide has grown at an exaggerated rate. According to the report of the International Finance Institute, IIF, global debt is $247-plus trillion, 318% of GDP.

In the 2000s or noughties an expansive fiscal and monetary policy with low interest rates generated significant public deficits, a strong increase in borrowing and created a stock market and real estate bubble that erupted in 2007, forcing central banks to push for a huge monetary expansion – Quantitative Easing – to get out of the crisis eventually.

With a lot of financial liquidity in the market at a cost close to zero, the economy has regained growth and, for now, inflation is under control. But the economic cycle cannot be considered closed until central banks’ debt and interest rates return to normal. Trust in the International Monetary System, and the main currencies remains, but if some day trust in one important currency is lost, the situation would be very delicate.

Now the economic recovery has been achieved, it is time to gradually restore debt and interest rates to reasonable levels (aka tapering). The US Federal Reserve (Fed) has already increased its interest rate and announced that it will continue to do so. The consequences have been immediate, with the withdrawal of investments from emerging countries, such as Argentina, Brazil, South Africa, India or Turkey, to invest in American bonds. The European Central Bank (ECB) has also announced that by the end of 2018 it will stop buying debt and that interest rates will rise as the economy improves (but not before the summer of 2019).

What will be the consequences of tapering? Will it destabilize the economy? What are the risks of entering a new recession? Will the current monetary system resist? How will the governments that are highly indebted deal with recession?

In addition to indebtedness, there are many current risk factors that can contribute to a new recession. Political instability, economic imbalances, the weaknesses of the international monetary system, the self-imposed isolation policy of the US, the increase in protectionism and populism, or the existence of serious political and economic uncertainties. It is a situation that generates confusion and mistrust and therefore calls for, among other decisions, reforming the international monetary system so as to prevent the situation getting out of control.

Greenback glory over?

For 70 years, the dollar has been, and is, the superpower of the global financial and monetary system. Despite the steep growth in the Chinese economy, and the use of the renminbi, the primacy of the dollar goes unquestioned. But a transition to a safer and more stable multipolar system must be promoted, in which currencies such as the euro, renminbi, and the IMF itself play a greater role.

The most rational proposal is that the IMF promote the emission and employment of the Special Drawing Rights, SDR, to gradually convert them into the main reserve currency. It would give stability and confidence to the system at a time when, due to globalization, geopolitical changes, digitization and the need to protect the environment, it is undergoing profound transformations.

A reform based on SDRs taking on a more central role is feasible and is probably the only alternative to the current monetary system. But this proposal generates strong resistance from the US for fear of losing the many privileges that the pre-eminence of the dollar brings as the main reserve currency. Nor does the IMF, in which the US has a dominant influence, seem interested in promoting SDRs.

What will happen if the next crisis comes? In the 2008, the main central banks poured an astronomical amount of monetary liquidity into the system. Now, the concern is that, given the high levels of debt, an operation of this magnitude cannot be repeated, if you do not want that the market lose confidence in a monetary system based on fiduciary, or a currency not backed by a physical asset.

Stopping recession

The risk of a new recession is affecting all countries, and therefore is a global problem that demands international coordination at the highest level. Probably the G20 would be the most appropriate forum.
The IMF should gradually convert SDRs into the basic currency of the world system, act as a bank of central banks and as a lender of the last resort. Given the extraordinary power that the IMF would have, it should be politically more representative, evaluate the social repercussions of its actions and render account.

All the most heavily indebted countries should draw up plans to reduce their debt. With regard to the eurozone, it must be recognized that it has succeeded in reducing the budget deficit, but at the cost of increasing the debt, far exceeding the target of 60% of GDP. The target or allowed percentage ratio of debt to GDP should be frozen, the authorities should initiate a gradual process of its decrease, restructure part of the debt of the most heavily indebted countries and deepen financial integration.

In summary: the international monetary system has a serious problem to solve, but there is not enough political pressure to force the main political and monetary authorities, within the framework of multinational institutions, to take the necessary decisions to avoid a new crisis causing instability and sorrow in the economy and the society. Should we really wait for the recession to begin before taking action?

Listen to the audio version of this article

About Francesc Raventós

Francesc Raventós is an Economist, former Dean of the Official Economist Association of Spain in Madrid, deputy mayor of Barcelona and co-author of Economic and Social Strategic Plan for the future of Barcelona.

Voleu llegir més? Premeu aqui!