PREPARANT-SE PER LA GUERRA

                           Ens estem preparant per a una guerra? Tot sembla indicar que sí. Els països es rearmen, la desconfiança creix i el món esdevé cada cop més insegur. Mentrestant, ens volen vendre la il·lusió enganyosa del vell lema: “Si vols la pau, prepara’t per la guerra”.

Durant dècades, la governança mundial es va basar en la raó, la negociació i la capacitat d’institucions multilaterals capaces d’amortir conflictes. Avui aquest ordre no existeix. La irrupció d’una ideologia populista, ultranacionalista i d’extrema dreta –que viu de les glòries del passat, nega el canvi climàtic i menysté la immigració– ha capgirat les regles del joc. Davant la por de perdre vots, bona part del conservadorisme polític s’hi acosta, mentre que les forces progressistes han perdut el relat. El resultat és un món on ja no manen els acords internacionals, sinó la força i el xantatge com a llenguatge principal de les relacions entre estats.

Les guerres recents en són un avís. La invasió russa d’Ucraïna respon al vell objectiu imperial d’ampliar fronteres. El que succeeix a Gaza, amb una destrucció massiva que pretén imposar un nou ordre territorial, ha estat qualificat àmpliament de crims de guerra i, fins i tot, de genocidi. I el planeta és ple de conflictes que preferim ignorar: Sudan, Etiòpia, Myanmar, Israel i l’Orient Mitjà, el Congo i Rwanda, entre molts altres. El cost humà és brutal i persistent.

Segons el SIPRI (2024), la despesa militar mundial no ha deixat de créixer i ja arriba als 2,7 bilions de dòlars, el 2,5% del PIB global. Els Estats Units, la Xina, Rússia, Alemanya i l’Índia lideren aquesta cursa. Ucraïna, immersa en la seva defensa existencial, hi destina un 34% del PIB. I, el més inquietant: torna l’ombra de l’amenaça nuclear.

Armar-se per no ser engolit

Hem entrat en una cursa armamentista que sembla imparable, mentre la ONU i els organismes multilaterals han quedat arraconats. Les lliçons del passat s’ignoren. Margaret MacMillan, en el llibre “1914. De la paz a la guerra”, explica com Europa va abocar-se a la Primera Guerra Mundial amb entusiasme bèl·lic i amb la il·lusió d’un conflicte ràpid i victoriós. El resultat: quatre anys de devastació i milions de morts.

Qui vol ara la guerra? Hi ha poderosos sectors ideològics, polítics, econòmics i militars que se senten forts i creuen que la confrontació és el camí per ampliar poder, influència i territoris. Entre els principals beneficiats, la poderosa indústria armamentista i financera que hi gira al voltant.

Als Estats Units, determinats cercles volen garantir que cap potència pugui disputar-los l’hegemonia en el futur. La Xina es rearma silenciosament esperant el seu moment. Rússia vol guanyar la guerra d’Ucraïna a qualsevol preu. La Unió Europea tem una Rússia expansionista; l’Índia observa amb recel l’ascens de la Xina; i el Pròxim Orient continua en ebullició. Arreu del món, tothom es prepara per allò que pugui venir.

Hem entrat en una etapa de tensions creixents on augmenta el “risc d’accidents”, també nuclears. Només una entesa entre les grans potències i un compromís real de desarmament pot allunyar-nos d’aquesta cursa armamentista que ens empobreix a tots (i, en particular, als europeus) i pot acabar desembocant en més guerres.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

LA UE AL NOU ENTORN MUNDIAL

 La Vanguardia 14 12 2025

Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya.

La Unió Europea no pot continuar així. Continua sent un gegant econòmic que, paradoxalment, actua com un actor polític menor. Malgrat ser una de les principals potències comercials del planeta, disposar d’un enorme mercat intern de 450 milions de consumidors i concentrar una part rellevant de la innovació científica mundial, la seva incapacitat de parlar amb una sola veu la manté en un paper secundari. En un món on els Estats Units i la Xina competeixen per l’hegemonia i on el “Sud Global” reclama més influència, la UE deixa passar oportunitats per consolidar-se com un actor estratègic de primer nivell.

El projecte europeu és un èxit polític i econòmic: l’espai de lliure circulació, la moneda única, la política comercial comuna o la resposta coordinada a la pandèmia. Però aquests èxits contrasten amb un bloqueig polític cada cop més evident. L’ascens dels nacionalismes interns i un sistema institucional que exigeix unanimitat dels 27 membres en les qüestions més sensibles han convertit la presa de decisions en un laberint paralitzant. El que podia tenir un cert sentit en la Comunitat Econòmica Europea de sis estats que es va crear el 1957 s’ha convertit en un obstacle insalvable amb una UE de vint-i-set membres.

Mario Draghi, un any després de presentar el seu informe sobre competitivitat, ha expressat la seva frustració per la lentitud i l’escassa ambició de les reformes. La seva preocupació és compartida per molts, qualsevol modificació profunda dels tractats requereix el consens de tots els membres, cosa que fa pràcticament impossible avançar en integració fiscal, defensa comuna o política exterior unificada.

Tanmateix, hi ha vies per superar la paràlisi. El Tractat de Lisboa va introduir la possibilitat d’aprovar decisions per majoria qualificada en determinats àmbits, és a dir, el suport del 55% dels estats que representin el 65% de la població. La història europea demostra que es pot progressar amb fórmules flexibles. L’euro va néixer amb excepcions pactades, ja que la Gran Bretanya i Dinamarca volien mantenir les seves monedes; l’espai Schengen es va crear entre alguns països al marge de les institucions comunitàries; i projectes com el futur avió de combat europeu s’impulsen mitjançant cooperacions intergovernamentals entre Alemanya, França i Espanya, igual que la iniciativa PESCO en matèria de defensa que és d’adhesió voluntària.

Per recuperar influència global, la UE necessita una veu única, una política exterior coherent i una capacitat real d’actuar. I si això no és possible fer-ho amb els vint-i-set membres, un nucli de països ha d’assumir el lideratge per avançar. És el que s’anomena “l’Europa de diferents velocitats”. La UE es troba en un moment decisiu: o aprofita els mecanismes existents per reforçar el seu paper en l’ordre mundial o haurà d’acceptar una decadència progressiva en un escenari cada vegada més competitiu i inestable.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

EL JAPÓ, EL FRACAS DE LA DEMOGRAFIA

Durant els anys vuitanta, el Japó era un referent mundial pel seu creixement econòmic i la seva capacitat d’innovació. Semblaven imparables. Però aquell miracle va començar a esvair-se a partir de 1991, quan va esclatar la bombolla financera creada per una política monetària molt laxa i l’especulació desbocada. El col·lapse del valor dels actius immobiliaris i borsaris va portar el país a una crisi de deute i a una llarga etapa d’estancament que encara dura.

Des d’aleshores, els successius governs han intentat reactivar l’economia amb receptes keynesianes i monetaristes, però amb minsos resultats. Darrere d’aquesta feblesa hi ha un altre problema profund: la manca de mà d’obra, a causa de l’envelliment i el descens sostingut de la població.

El Japó encadena ja dotze anys consecutius de pèrdua demogràfica. El 2008 tenia 128 milions d’habitants; avui en té 125,6. Les persones majors de 65 anys representen el 29% de la població –una de les proporcions més altes del món– mentre que a Espanya i a Catalunya la xifra és d’un 20%. Aquesta estructura fa que la població activa, és a dir, la que sosté el sistema productiu i fiscal, s’hagi reduït fins al 59,6% del total, la taxa més baixa de tots els països de l’OCDE.

L’economia japonesa no acaba de trobar el camí de la recuperació. L’elevada inflació, la desacceleració global i un deute públic que ja supera el 260% del PIB llastren el creixement. A això s’hi afegeix el fracàs de la demografia: una natalitat mínima, d'1,1 fills per dona, i un rebuig cultural profund a la immigració que limita l’entrada de nova mà d’obra. Només el 3% dels habitants del Japó són estrangers, mentre que a Catalunya aquesta proporció arriba al 18%.

El contrast és evident. Tant el Japó com Catalunya comparteixen una natalitat baixa i una esperança de vida molt alta, però la immigració permet al territori català mantenir una població creixent i un envelliment més moderat. Al Japó, en canvi, el nombre d’habitants disminueix i el pes dels jubilats creix cada any.

"Les mesures de la nova primera ministra japonesa, Sanae Takaichi, comportaran un ien més feble, més dèficit i més inflació; una fórmula ja provada sense èxit"

Les conseqüències de l’envelliment són clares: menys treballadors, menys productivitat, menys dinamisme econòmic, menys ingressos fiscals i una progressiva disminució de la renda per càpita. El país es veu abocat a una transformació profunda: excés d’habitatges, tancament d’escoles, més demanda sanitària i de residències, i un increment sostingut de la despesa en pensions. Mentrestant, les zones rurals es buiden a un ritme accelerat.

El passat octubre de 2025, al Japó hi ha hagut un canvi de govern. Sanae Takaichi s’ha convertit en la primera dona a ocupar el càrrec de primer ministre. Takaichi, una dona conservadora admiradora de Margaret Thatcher, defensa una política monetària laxa, menys despesa pública i reformes estructurals liberalitzadores. Tot apunta, però, que això comportarà un ien més feble, més dèficit i més inflació. És una fórmula ja provada al Japó en el passat, sense èxit. Conscient del bloqueig de l’economia, la nova dirigent, de tendència nacionalista, podria acabar obrint tímidament la porta a la immigració qualificada, una necessitat que els sectors econòmics fa temps reclamen. 

El futur del Japó dependrà, entre altres factors, de la seva capacitat per afrontar el repte demogràfic i trencar amb la seva tradicional resistència al canvi cultural.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

SÍ A LA IMMIGRACIÓ 

            Francesc Raventós

Exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

Catalunya necessita immigració. Les causes són conegudes. La baixa natalitat, l’envelliment i el creixement natural negatiu de la població, o sia, més defuncions que naixements. Per garantir el progrés social d'un país cal disposar d'una societat que està ben formada, crea riquesa, està cohesionada i s’adapta als canvis permanents. Tot és més fàcil d'aconseguir si la població creix i es rejoveneix.

Actualment, a Catalunya el 18% de la població és estrangera, però la població estrangera està distribuïda molt desigualment sobre el territori. Hi ha municipis on no arriba al 5% i en d’altres sobrepassa el 40%. L’evolució de l’entrada d’immigrants depèn molt de la conjuntura econòmica. En els anys posteriors a la crisi financera de 2007-2008 van marxar molts immigrants i degut a la pandèmia de la Covid la immigració es va estancar. L’economia no sempre creix. Què passarà quan vingui una nova crisi? Deixarà de venir gent, o fins i tot, n’hi haurà que marxarà.

Catalunya necessita immigració, però quin tipus d’immigració? No es pot tenir una política de portes obertes que acull a tothom que vulgui venir. La immigració s’ha de dimensionar i gestionar. La immigració que Catalunya necessita depèn de l’evolució de la conjuntura econòmica, de les demandes de la societat i dels sectors productius. Actualment, per exemple, en molts sectors manca gent preparada i especialistes. Per això, s’han d’establir criteris i mecanismes per fer que la immigració sigui la que es necessita i la tramitació sigui àgil, eficient, justa i respectuosa, evitant discriminacions. En tot cas, cal destinar recursos per millorar els serveis públics i facilitar la integració dels immigrants a la societat.

Cal prioritzar l’entrada d’immigrants per atendre les necessitats dels sectors productius que creen més valor afegit, encara que s’hauran d’atendre també, en una escala menor, les demandes de la societat en relació a feines i serveis poc qualificats i poc retribuïts, els quals s’han d’anar dignificant amb millor formació i retribució. En aquesta línia, el salari mínim i els salaris més baixos s’han d’augmentar progressivament per tal d’anar expulsant del mercat les empreses i serveis econòmicament i social inviables.

Catalunya ha crescut molt en població i ha creat molta riquesa en poc temps, però han millorat poc els salaris i s’han destinat pocs recursos a millorar els serveis públics. Aquestes són algunes de les causes de la tensió social existent. Malauradament, però, la immigració també s’ha convertit en un camp de lluita política i, molt injustament, en el boc expiatori de molts dels problemes que té Espanya.

A banda de gestionar la immigració, les administracions tenen molts deures a fer, en especial, en el camp de la formació del capital humà, en facilitar la incorporació de les noves tecnologies a la societat, en impulsar un model productiu de més valor afegit i en millorar els serveis públics. A més, la col·laboració publico-privada hi ha de jugar un paper clau. Tots aquests elements són essencials per poder disposar d’un estat de benestar de qualitat.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

CATALUNYA 2050. ENS ESTEM ENVELLINT

Catalunya té 8,1 milions d’habitants i una de les esperances de vida més altes d’Europa: 81,3 anys els homes i 86,5 les dones. Una de les característiques de la demografia catalana, espanyola i europea és l’envelliment de la població. L’any 2001, el 17,4% de la població catalana tenia més de 65 anys; l’any 2024, el percentatge és del 19, 5%, i s’estima que l’any 2050 estarà entorn del 29%. A Espanya, per cada persona més gran de 65 anys, hi ha 2,6 persones en actiu; però l’any 2050, per cada jubilat, s’estima que només hi haurà 1,6 persones en edat de treballar. 

L’envelliment de la població respon bàsicament a tres factors: l’increment de l’esperança de vida, la disminució de la natalitat i els fluxos migratoris. Atesa la baixa natalitat malgrat les polítiques que intentessin fomentar-la, Catalunya necessita que vingui població de fora en edats actives que aportin vitalitat a la societat, a l’economia i enriqueixin la diversitat cultural. 

"Catalunya té una de les esperances de vida més altes d’Europa: 81,3 anys els homes i 86,5 les dones"

L’allargament de l’expectativa de vida és un èxit de la humanitat. Però les dades demogràfiques ens diuen que l’envelliment de Catalunya, Espanya i Europa, és inevitable, malgrat el foment de la natalitat i els fluxos migratoris. I, l’envelliment té el seu cost. Segons CaixaBank Research la despesa pública relacionada amb l'envelliment -sumant pensions, sanitat i cures- passaria a Espanya del 20,3% del producte interior brut (PIB) l'any 2022 al 25,5% el 2050.  

La immigració té un impacte positiu en la creació de riquesa, però a més rejoveneix, aporta vitalitat i visió global. Catalunya necessita l’arribada de població estrangera jove, activa. I com més ben formada millor. Però, el nombre d’immigrants que caldrà, dependrà de la conjuntura econòmica, de les demandes de la societat i dels sectors productius, així com de l’obligació moral d’acollir per causes humanitàries. 

L’envelliment de la població portarà un canvi profund en el funcionament de la societat, en l’economia, el treball, el sistema educatiu, el sanitari, el lleure, l’atenció als infants, a la gent gran i a la cultura catalana que serà més plural.

 Per poder mantenir en el futur l’actual model de benestar, cal prendre mesures difícils ja des d’ara mateix aprofitant que l’economia està en una fase expansiva. Cal adaptar el model productiu, les polítiques socials, les d’integració dels immigrants i disposar del finançament necessari per fer-ho. Això vol dir augmentar la productivitat fent una forta inversió en capital humà, avançar cap als sectors productius que creen més valor afegit i usar a fons les noves tecnologies. 

L’objectiu és aconseguir, ara i en el futur, una societat de progrés econòmic i social, cohesionada, que minimitzi les desigualtats i faciliti la integració dels nouvinguts a la societat catalana. Catalunya s’està envellint, per això necessita anticipar-se als canvis i prendre decisions que ens garanteixin un futur de benestar. 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

LA IRREVERSIBLE DECADENCIA AMERICANA

Revista ALTERNATIVAS ECONOMICAS   Oct 2025 Nro. 139   

La sensación de que Estados Unidos se encuentra en un proceso de decadencia viene de lejos y se confirmó con la crisis financiera mundial 2007-2008 generada en EEUU. Ahora, el presidente Donald Trump ha prometido revertir la situación y convertir de nuevo a América como la única gran potencia mundial. Con el lema "América Primero" y de forma totalmente autoritaria, ha puesto en marcha un nacionalismo extremado, un proteccionismo económico, la reducción de la inmigración y de lo foráneo, así como el retorno a los valores tradicionales conservadores americanos. ¿Cuál será el resultado a largo plazo de las políticas de Trump? Imposible de saber, pero todo parece indicar que, a medio plazo, muchas de las medidas que está tomando, acelerarán la decadencia de EEUU de forma imparable.

Entre las medidas ya tomadas, destacan el giro de 180 grados que Trump está dando al orden económico mundial creado por EEUU en “Bretton Woods” el año 1945, que se basaba en impulsar los valores democráticos, el modelo económico liberal, la colaboración internacional y la globalización del comercio. Ahora el nuevo modelo de Trump consiste en aplicar la ley del más fuerte y el uso del chantaje para imponer sus intereses.

En el campo de la relación internacional menosprecia las instituciones multilaterales y los acuerdos globales, entre ellos a las Naciones Unidas. Trump no tiene límites ni fronteras: quiere convertir a Canadá en un estado más de EEUU, exige a Dinamarca que le ceda Groenlandia, expolia las tierras raras de Ucrania y quiere convertir Gaza en un centro turístico y residencial. Es sorprendente ver cómo desprecia a los países de la UE que han sido sus aliados durante ochenta años.

Trump no entiende que el mundo ha cambiado y existe una nueva realidad. China, Rusia, India, Brasil, Indonesia, Turquía, Arabia Saudí y Australia, entre otros, forman parte de la nueva geopolítica. El resultado es que está menospreciando y chocando abiertamente con sus socios y aliados tradicionales como la UE, Canadá, México, Japón o Corea del Sur.

El proteccionismo y las altas tarifas arancelarias que ha impuesto, desestabilizan la gobernanza y la economía mundial y obligan a todos los países a tomar sus contramedidas lo que perjudica al comercio internacional. La animadversión contra los inmigrantes llevará a la falta de fuerza laboral y al aumento de los costes.

Pero uno de los aspectos más graves que acelerará su decadencia es el querer controlar las mentes y las ideas. Querer imponer su ideología a las universidades y centros de investigación o de pensamiento y poner dificultades a los científicos e investigadores extranjeros será un desastre para el país.

La liberalización de la economía tiene aspectos positivos, pero la laxitud en el sistema financiero facilita la especulación, tal y como sucedió en la crisis del año 2007-2008.

El medioambiente resultará muy perjudicado. Aparte de haberse retirado de los Acuerdos de París, el frenar el crecimiento de las energías renovables e impulsar el uso del petróleo, gas, encarecerá su energía y sus empresas serán menos competitivas.

Inicialmente, puede dar la sensación que las medidas tomadas son muy positivas. Bajar los impuestos, cobrar altos aranceles, obligar a los países y a las empresas a invertir en EEUU y a comprar armamento y productos americanos, impulsarán la economía y las bolsas seguirán subiendo. Pero paulatinamente los países se irán adaptando a la nueva realidad y buscarán otras alternativas mientras que EEUU irá perdiendo aliados y la confianza que merecía de forma que sus relaciones económicas, y de todo tipo, se reducirán. A medio plazo, EEUU se irá aislando y perdiendo su influencia política y económica y se cuestionarán sus privilegios en el actual orden económico mundial, que diseño a su favor en 1945.

Dadas las incertidumbres derivadas del estilo de hacer política del presidente Trump, el elevado nivel del déficit y de deuda pública, la ruptura de las alianzas internacionales, las guerras arancelarias y la desregulación del sector financiero, aumenta la preocupación de los inversores sobre el futuro de la economía americana. Las agencias de valoración de riesgo ya han bajado la calidad de su deuda pública. Afortunadamente para EEUU, a los inversores no resulta fácil hallar a corto plazo alternativas más allá del dólar, aunque paulatinamente irán apareciendo nuevas oportunidades.

¿Cuál será el resultado para el ciudadano americano? Las políticas del presidente Trump traerán un aumento de costes, mayor inflación y un tipo de interés más elevado. La disminución de los impuestos, especialmente a las clases más acomodadas, llevará a un elevado déficit anual y al aumento de la ya astronómica deuda pública. Los recortes en los servicios públicos afectarán a las clases medias y populares. La brecha social americana entre los muy ricos y el resto de ciudadanos se ensanchará. La sociedad se polarizará y tensionará. En definitiva, disminuirá el progreso económico y social y el bienestar de los ciudadanos será el gran perdedor.

EEUU es todavía la gran potencia mundial y su declive será lento, progresivo e inevitable, pero su vacío se irá cubriendo por otros países, especialmente por China que irá sustituyendo a EEUU en la influencia como gran potencia mundial. En la cumbre de la Organización de Cooperación de Shanghái, en Tianjin, a la que asistieron 26 países, entre ellos India y Rusia, el presidente de China, Xi Jinping, ya ha planteado la necesidad de un nuevo orden mundial sin dominio de EEUU o de la UE.

Algún día Donald Trump perderá la mayoría política que le apoya, pero será demasiado tarde para corregir los graves errores cometidos, especialmente su aislamiento y la pérdida de influencia a nivel mundial, que acelerará su decadencia. El mundo ya ha entrado en una nueva era en la que domina el proteccionismo, un fuerte rearme, un aumento de la desigualdad social y la inseguridad y, en definitiva, un retroceso en la calidad de vida. Un mundo injusto y egoísta, gobernado por los intereses nacionales de cada país y por los grandes grupos financieros, que se basará en la ley del más fuerte. Sólo la resiliencia individual y colectiva, presionando al poder para que detenga esta locura, nos puede llevar a recuperar la esperanza en el futuro.

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

 

MÉS ENLLÀ DE LA DECADÈNCIA DEL DÒLAR 

El dòlar és la gran moneda internacional. L’any 1945, després de la Segona Guerra Mundial, en els acords de Bretton Woods signats pels països aliats, es va establir un nou ordre econòmic mundial. Un dels acords va ser que el dòlar seria la moneda bàsica de referència mundial i que tindria la garantia de la Reserva Federal dels EUA. L’any 1973, degut a una elevada inflació, el president Nixon es va veure obligat a suspendre la convertibilitat del dòlar en or.

En ser nominat Donald Trump president dels EUA per segona vegada tot canvia. Amb la seva política de “Primer Amèrica”, Trump ha fet desaparèixer l’ordre econòmic liberal basat en el lliure comerç i els acords i col·laboració internacional. Ara, els EUA, abusant de la seva força com a gran potència, estan imposant els seus interessos i la seva llei al món.

 Els països es veuen obligats a adaptar-se a la nova situació i a protegir la seva economia i els seus ciutadans. No és fàcil, especialment pels països econòmicament i financerament més febles als quals Trump ha imposat elevats aranzels, de fins a un 50%. Aquests països exportaran molt menys als EUA, fet que desestabilitzarà la seva l’economia, incloent el risc de fer fallida, cosa que pot desestabilitzar els mercats finances internacionals.

Inicialment, pot fer la sensació que les mesures preses –com abaixar els impostos, posar alts aranzels, obligar a produir als EUA o a comprar-hi productes– i la forta disminució del dèficit comercial americà que comportaran, seran molt beneficioses per l’economia americana. Els mercats financers així ho mostren.

Tanmateix, amb el temps, a mesura que els països es vagin ressituant, els EUA aniran perdent aliats i el pes de la seva economia i la confiança en els EUA es reduiran. En definitiva, s’aniran aïllant i perdent la seva influència i es qüestionaran els privilegis que tenen en organismes mundials com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial i el paper del dòlar com a moneda de reserva mundial.

A més, l’aprovació de la llei “Gran i Bonica”, que rebaixa fortament els impostos, afegirà en els pròxims deu anys 3,3 bilions de dòlars al ja elevat deute públic i el situarà en 40 bilions de dòlars.

Les incerteses derivades de l'estil de fer política del president Trump, l’empitjorament del panorama fiscal dels EUA, el trencament de les aliances internacionals, les guerres aranzelàries, la posada en qüestió de la independència de la Reserva Federal i les polítiques liberalitzadores del sector financer fan augmentar les preocupacions sobre la inflació, la competitivitat de les empreses i la sostenibilitat del sistema econòmic mundial basat en el dòlar.

Tot plegat està provocant un gran desconcert i inseguretat en el món financer internacional. Els inversors poden perdre la confiança en l’economia americana i en el dòlar. Això no obstant, l’evolució de la pèrdua de pes del dòlar en el sistema financer serà lenta, ja que no és fàcil trobar alternatives inversores al dòlar o a valors americans i substituir-los per altres opcions.

Com evolucionarà la situació dels EUA i quins seran els efectes sobre l’economia i la política mundial? Caldrà esperar un cert temps per veure’n els efectes reals, però tot sembla indicar que anem cap a un món en el qual les institucions internacionals seran molt febles, dominarà la llei del més fort i els ciutadans i la democràcia en seran els perdedors.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

 

MÉS ENLLÀ DE LA DECADÈNCIA DEL DÒLAR 

                        

 

El dòlar és la gran moneda internacional. L’any 1945, després de la Segona Guerra Mundial, en els acords de Bretton Woods signats pels països aliats, es va establir un nou ordre econòmic mundial. Un dels acords va ser que el dòlar seria la moneda bàsica de referència mundial i que tindria la garantia de la Reserva Federal dels EUA. L’any 1973, degut a una elevada inflació, el president Nixon es va veure obligat a suspendre la convertibilitat del dòlar en or.

En ser nominat Donald Trump president dels EUA per segona vegada tot canvia. Amb la seva política de “Primer Amèrica”, Trump ha fet desaparèixer l’ordre econòmic liberal basat en el lliure comerç i els acords i col·laboració internacional. Ara, els EUA, abusant de la seva força com a gran potència, estan imposant els seus interessos i la seva llei al món.

 Els països es veuen obligats a adaptar-se a la nova situació i a protegir la seva economia i els seus ciutadans. No és fàcil, especialment pels països econòmicament i financerament més febles als quals Trump ha imposat elevats aranzels, de fins a un 50%. Aquests països exportaran molt menys als EUA, fet que desestabilitzarà la seva l’economia, incloent el risc de fer fallida, cosa que pot desestabilitzar els mercats finances internacionals.

Inicialment, pot fer la sensació que les mesures preses –com abaixar els impostos, posar alts aranzels, obligar a produir als EUA o a comprar-hi productes– i la forta disminució del dèficit comercial americà que comportaran, seran molt beneficioses per l’economia americana. Els mercats financers així ho mostren.

Tanmateix, amb el temps, a mesura que els països es vagin ressituant, els EUA aniran perdent aliats i el pes de la seva economia i la confiança en els EUA es reduiran. En definitiva, s’aniran aïllant i perdent la seva influència i es qüestionaran els privilegis que tenen en organismes mundials com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial i el paper del dòlar com a moneda de reserva mundial.

A més, l’aprovació de la llei “Gran i Bonica”, que rebaixa fortament els impostos, afegirà en els pròxims deu anys 3,3 bilions de dòlars al ja elevat deute públic i el situarà en 40 bilions de dòlars.

Les incerteses derivades de l'estil de fer política del president Trump, l’empitjorament del panorama fiscal dels EUA, el trencament de les aliances internacionals, les guerres aranzelàries, la posada en qüestió de la independència de la Reserva Federal i les polítiques liberalitzadores del sector financer fan augmentar les preocupacions sobre la inflació, la competitivitat de les empreses i la sostenibilitat del sistema econòmic mundial basat en el dòlar.

Tot plegat està provocant un gran desconcert i inseguretat en el món financer internacional. Els inversors poden perdre la confiança en l’economia americana i en el dòlar. Això no obstant, l’evolució de la pèrdua de pes del dòlar en el sistema financer serà lenta, ja que no és fàcil trobar alternatives inversores al dòlar o a valors americans i substituir-los per altres opcions.

Com evolucionarà la situació dels EUA i quins seran els efectes sobre l’economia i la política mundial? Caldrà esperar un cert temps per veure’n els efectes reals, però tot sembla indicar que anem cap a un món en el qual les institucions internacionals seran molt febles, dominarà la llei del més fort i els ciutadans i la democràcia en seran els perdedors.

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

El 5% del PIB per fer què?

Un cop més, el president americà Donald Trump va imposar la seva llei, fent servir l’amenaça i la força. A la cimera de l’OTAN del passat mes de juny de 2025, a la Haia, Trump va exigir als 32 països de l’aliança atlàntica un esforç econòmic més gran de manera que la seguretat d'Europa no segueixi depenent dels EUA. Cada país membre ha de tenir com a objectiu que la seva despesa en defensa arribi al 5% del PIB a l'any 2035. Si no s’assumeix aquest compromís, els EUA es desentendran de la defensa europea, ja que Washington ha de prioritzar la regió de l'Indo-Pacífic davant les amenaces de la Xina. Espanya va ser l’únic país que no s’hi va comprometre.

Què suposa destinar el 5% del PIB a defensa? Els 23 estats membres de la UE, que també són membres de l'OTAN, en el seu conjunt l’any 2024 hi van destinar un 2% del PIB, o sia, uns 326.000 milions d'euros. Un 5% del PIB de la UE suposa uns 820.000 milions d’euros a preus actuals. És a dir, que en els propers deu anys la despesa en defensa de la UE hauria d'augmentar anualment en 50.000 milions a preus actuals, per arribar als 820.000 d'euros el 2035.

Què significaria per a Espanya? La despesa en defensa prevista pel 2025 és d’uns 35.000 milions d’euros, el 2,1% del PIB. A partir de l'any 2035, a preus constants, seria d’uns 83.000 milions anuals. Un augment progressiu de 48.000 milions en 10 anys i després cada any una despesa en defensa de 83.000 milions d’euros.

Perquè s’ha de gastar un 5% del PIB en defensa? Quan Rússia va envair per segona vegada Ucraïna el mes de febrer de l’any 2022, es van disparar totes les alarmes. Els EUA i la UE van condemnar durament la invasió i van donar tot el suport polític i militar a Kiev. Tres anys després, Donald Trump ha capgirat la posició inicial americana i vol acabar la guerra acceptant bona part de les pretensions russes. Ara, té interès en llevar-li les sancions econòmiques, restablir les relacions diplomàtiques i comercials amb Rússia i mantenir-hi una bona relació d’amistat per distanciar-la de Xina. Tot i que Trump canvia d’opinió molt sovint.

Però si Trump força un armistici o un tractat de pau entre Rússia i Ucraïna, per què cal augmentar les despeses en defensa per temor a Rússia? Està Rússia en condicions d’iniciar una nova aventura contra algun dels països de la OTAN? Tres anys de guerra han tensat fortament la seva economia, la societat russa, la seva capacitat militar i les seves finances.  

Trump ja ha aconseguit el que volia d’Ucraïna: espoliar les generoses reserves de terres rares que hi ha en el seu subsòl. I si ara obliga als països de l’OTAN a gastar una enorme xifra en armament, l’economia i la industria armamentista americana en serà la gran beneficiada.

Una OTAN per Àsia?

No serà que els plans de Trump del 5% del PIB en defensa van molt més enllà? No voldrà transformar l’OTAN en una potentíssima plataforma militar, controlada per ell,  per frenar a la Xina? No acabaran incorporant-s’hi com a nous membres països com Japó, Corea del Sud, Filipines, Austràlia i algun altre? No acabarem tenint una “Organització del Tractat per la defensa del Atlàntic Nord i el Pacífic”? Una OTANIPA?

Hi ha dues preguntes que ens hem de fer: Per què necessitem un rearmament tan astronòmic? I, com i qui el finançarà? Com a resposta a la primera pregunta cal dir que el rearmament és per pur interès del EUA per mantenir la seva hegemonia mundial en front de la Xina, i, a la segona, que qui pagarà la festa a la UE seran els ciutadans i el modèlic “model social europeu”: educació, sanitat, pensions, serveis públics i, es clar, més impostos. No sembla doncs una bona proposta per Europa.

 

 

 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!

 

El 5% del PIB per fer què?                      

Un cop més, el president americà Donald Trump va imposar la seva llei, fent servir l’amenaça i la força. A la cimera de l’OTAN del passat mes de juny de 2025, a la Haia, Trump va exigir als 32 països de l’aliança atlàntica un esforç econòmic més gran de manera que la seguretat d'Europa no segueixi depenent dels EUA. Cada país membre ha de tenir com a objectiu que la seva despesa en defensa arribi al 5% del PIB a l'any 2035. Si no s’assumeix aquest compromís, els EUA es desentendran de la defensa europea, ja que Washington ha de prioritzar la regió de l'Indo-Pacífic davant les amenaces de la Xina. Espanya va ser l’únic país que no s’hi va comprometre.

Què suposa destinar el 5% del PIB a defensa? Els 23 estats membres de la UE, que també són membres de l'OTAN, en el seu conjunt l’any 2024 hi van destinar un 2% del PIB, o sia, uns 326.000 milions d'euros. Un 5% del PIB de la UE suposa uns 820.000 milions d’euros a preus actuals. És a dir, que en els propers deu anys la despesa en defensa de la UE hauria d'augmentar anualment en 50.000 milions a preus actuals, per arribar als 820.000 d'euros el 2035.

Què significaria per a Espanya? La despesa en defensa prevista pel 2025 és d’uns 35.000 milions d’euros, el 2,1% del PIB. A partir de l'any 2035, a preus constants, seria d’uns 83.000 milions anuals. Un augment progressiu de 48.000 milions en 10 anys i després cada any una despesa en defensa de 83.000 milions d’euros.

Perquè s’ha de gastar un 5% del PIB en defensa? Quan Rússia va envair per segona vegada Ucraïna el mes de febrer de l’any 2022, es van disparar totes les alarmes. Els EUA i la UE van condemnar durament la invasió i van donar tot el suport polític i militar a Kiev. Tres anys després, Donald Trump ha capgirat la posició inicial americana i vol acabar la guerra acceptant bona part de les pretensions russes. Ara, té interès en llevar-li les sancions econòmiques, restablir les relacions diplomàtiques i comercials amb Rússia i mantenir-hi una bona relació d’amistat per distanciar-la de Xina. Tot i que Trump canvia d’opinió molt sovint.

Però si Trump força un armistici o un tractat de pau entre Rússia i Ucraïna, per què cal augmentar les despeses en defensa per temor a Rússia? Està Rússia en condicions d’iniciar una nova aventura contra algun dels països de la OTAN? Tres anys de guerra han tensat fortament la seva economia, la societat russa, la seva capacitat militar i les seves finances.  

Trump ja ha aconseguit el que volia d’Ucraïna: espoliar les generoses reserves de terres rares que hi ha en el seu subsòl. I si ara obliga als països de l’OTAN a gastar una enorme xifra en armament, l’economia i la industria armamentista americana en serà la gran beneficiada.

Una OTAN per Àsia?

No serà que els plans de Trump del 5% del PIB en defensa van molt més enllà? No voldrà transformar l’OTAN en una potentíssima plataforma militar, controlada per ell,  per frenar a la Xina? No acabaran incorporant-s’hi com a nous membres països com Japó, Corea del Sud, Filipines, Austràlia i algun altre? No acabarem tenint una “Organització del Tractat per la defensa del Atlàntic Nord i el Pacífic”? Una OTANIPA?

Hi ha dues preguntes que ens hem de fer: Per què necessitem un rearmament tan astronòmic? I, com i qui el finançarà? Com a resposta a la primera pregunta cal dir que el rearmament és per pur interès del EUA per mantenir la seva hegemonia mundial en front de la Xina, i, a la segona, que qui pagarà la festa a la UE seran els ciutadans i el modèlic “model social europeu”: educació, sanitat, pensions, serveis públics i, es clar, més impostos. No sembla doncs una bona proposta per Europa.

 

 

 

 

Voleu llegir més? Premeu aqui!